EXCESSOS ORNITOLÒGICS

 

             fotografia: La Premsa del Baix

Avui torno a llegir al diari el tema de les gavines, cada dia més agosarades a l'hora de cruspir-se els menús a l'aire lliure, dels turistes i dels autòctons. Per la tele vaig sentir que s'han afeccionat a les paelles fins i tot. Ja fa anys que s'intenten controlar els excessos de gavines, coloms i cotorres, sembla que  sense cap èxit aparent. Però parlo per la meva percepció, potser les estadístiques serioses no ho veuen tan negre.

Fa ja alguns anys vaig veure l'habilitat amb la qual una gavina s'emportava un pastisset, un 'gofre', d'una turista, que encara no l'havia encetat. Crec que cada dia hi ha centenar de casos d'aquesta mena. Els coloms envaixen taules a l'aire lliure a molts indrets cèntrics i fins i tot penetren en taulells on hi ha menjar del seu gust. Les gavines, si cal, es poden cruspir un colom sagnant al mig del carrer, he vist de tot.

Per no parlar dels excrements, ep. Expliquen que de moment han controlat els senglars, que amb la pandèmia van proliferar. Pel que fa als coloms, per més que s'insisteix en el tema hi ha una gran afició a donar-los menjar sovint i a dojo. Una mania que sembla ancestral.

Les cotorres, una altra plaga. Recordo, fa molts anys, quan vaig veure la primera, a L'Hospitalet, i em va fer la mar de gràcia. Quan jo era petita fins i tot ens retrataven a la Plaça de Catalunya, plens de coloms, als quals donavem aliment, veces, que venien a paradetes d'aleshores. 

Un colom, de lluny, és bonic i simpàtic. Ara també hi ha aquestes tòrtores, que son una cosa semblant i que també s'han multiplicat. Hi ha un excés de tot, les persones en massa també fem una mica d'angúnia.

Una gavina sobre el mar és una preciositat, com la de la famosa havanera. De la vora fa una mica de por i d'angúnia. Crien als terrats i on sigui. Aquests dies, des de casa, contemplo la gran activitat sexual dels coloms, en un terrat veí. Ja se que els animalons no es poden jutjar amb paràmetres humans però sovint sembla que els mascles encalcin les femelles de forma una mica abusiva. Suposo que aquesta activitat primaveral farà que proliferin encara més. I aixo malgrat els pinsos anticonceptius.

Sabem que a les grans ciutats, fins i tot a les no tan grans, també hi ha moltes rates, el que passa és que, en general, no son tan visibles com les bestioles voladores. Als coloms algú els va titllar de 'rates amb ales' però son tota una altra cosa. Josep Maria de Sagarra té aquell preciós llibre sobre els ocells amics, un clàssic. Llàstima que avui hem de comptar amb tots aquests ocells que no son ben bé amics, la veritat. En canvi ha disminuït moltíssim allo de tenir ocells de gàbia, abans era tan freqüent que fins i tot Maragall els fa sortir en un poema:

Qui no tinga en la finestra
dos testos de flors germans,
un aucell dins d’una gàbia,
i un cor ben enamorat,
no sap lo que és benaurança
ni podrà saber-ho mai.

A aquesta hora i de bon matí sento refilar una merla. És un ocell bonic que  ha proliferat des de fa alguns anys. He llegit que algunes aus migratòries ja ni emigren. En tot cas, l'ocellam és avui, a ciutat, més nombrós i variat que mai, cosa que està molt bé, així, en abstracte. El que passa és que això de les gavines i els coloms ja clama al cel, la veritat. Expliquen que molts coloms actuals son descendents dels que es criaven en els colomars, com aquells que la soferta Colometa acaba per eliminar de mala manera.

Gavines i coloms han inspirat poemes i pintures en moltes ocasions, però avui potser caldria desmitificar tanta literatura ornitològica. He comprovat que ja he escrit sobre el tema en més d'una ocasió, i és que aquest blog ja té una edat.

PETIT COMERÇ A LA DERIVA

Parada d’ocells de la Rambla, Barcelona, 1916-1937. Autor: Frederic Flos i Gibernau (AFCEC_FLOS_X_3141)

Diumenge

Qui no tinga a la finestra
dos testos de flors germans,
un aucell dins d'una gàbia,
i un cor enamorat,
no sap lo que és benaurança
ni podrà saber-ho mai.

I a fe us dic que es bella cosa
el diumenge, al desvetlla's
veure en les flors la rosada,
sentir l'aucell refilar
i per gaudir-lo amb l'aimia,
un jorn de festa al davant:
Amb l'aimia que us espera
abocada al finestral
amb el vestit dels diumenges
que es aquell de colors clars.


Joan Maragall

Avui, l'editorial de La Vanguardia, en relació amb els problemes dels aeroports, menciona les novel·les que se solen vendre en aquests no-llocs, i que abans de ser novel·les d'aeroport van ser d'estació, romans de gare, que diuen els francesos. Aquest tipus de literatura ha anat a menys pels nostres verals, no tant en països més llegits, segons m'expliquen.

Els llibres en qüestió eren també habituals a llocs com les grans àrees de servei de les autopistes. Encara en pots trobar algun avui, però poca cosa. Al Mèdol hi havia unes grans prestatgeries amb llibres de butxaca, que ara son farcides de bibelots i galindaines. No tot el que es troba i trobava era literatura de poca qualitat, t'ensopegaves amb versions econòmiques de llibres interessants, sempre me'n comprava algun, fa anys. Ara, entre la poca oferta i les possibilitats d'això de l'ebiblio, la veritat és que faig poc gasto.

Un altre mercat popular era el de cintes de cassette i, després, discos compactes, que trobaves als bars de carretera i benzineres. El repertori era divers, recopilacions, versions d'èxits de tot tipus entonats per imitadors, cobla andalusa, sardanes i música regional eclèctica, reculls d'acudits, males còpies pirata del que fos... Això de la música de consum popular ha anat de baixa, amb les possibilitats actuals, tot canvia, agradi o no. 

Per això, al mercat setmanal dels dissabtes de Batea, em va sorprendre veure dues parades amb productes d'aquests que ja son d'un altre temps. I és que els mercats setmanals dels pobles i poblets també s'han modernitzat i hi pots trobar el mateix que als encants barcelonins. La supervivència d'aquest comerç ambulant setmanal, universal i resistent, m'emociona i m'entendreix. 

Una de les parades era de CDs del tipus que menciono, èxits antics, recopilacions, temes de sempre. El venedor posava els discos a un bon volum, ben triats, per tal que la gent, sobretot la gent més grandeta, com jo mateixa, fes fira i se n'emportés algun a casa. L'altra parada sorprenent era una d'animalons, ocells sobretot, canaris, periquitos, però també peixets i conills. Crec que el venedor devia ser més aviat de terres aragoneses. Era una d'aquestes parades que van ser tan emblemàtiques a la Rambla del passat, no fa pas tants anys, ben mirat.

Mentre cada dia la gent té, a casa, més gossos i gats, allò de l'ocell de gàbia que evocava Maragall, relatiu a la benaurança de les persones sensibles, ha anat de baixa. No agrada ja tant tenir una gabieta amb el seu periquito, en queden poques, als balcons, en comparació amb d'altres temps. No sembla que inquieti ningú el fet de tenir animalons de quatre potes a casas no gaire grans, i resulta habitual això d'estirilitzar-los, ja ofereixen, fins i tot, aliments especialitzats per a gatets capats, quines coses. 

La nostra relació amb els animals ha canviat i evolucionat, fa poc ho recordava Puigverd, en un molt bon article al diari, però pel camí caiem en un munt de contradiccions car si  respectem un gat hauríem de respectar una mosca, si fóssim justos. Jo sempre dic, en broma, i algú se m'empipa, que rumbeja pel present una mena de racisme zoològic molt inquietant. El poeta també evoca l'estimada, que l'espera, però que potser no s'espera tenir més de deu fills, qui sap, tot i que aquells eren d'altres temps, ho admeto. El control de natalitat aplicat a l'espècie humana ha estat la clau de volta de l'alliberament femení. Però, és clar, les persones limitem la natalitat de forma voluntària mentre que els gats i gossos, per més humanitzats que estiguin, no poden dir ni piu.

El fet és que dissabte, escoltant la música del venedor i contemplant els periquitos i canaris, mentre triava tomaquets i préssecs en una altra parada del mercat, em vaig sentir gairebé immortal. Recordo el meu fill, de petit, fa uns trenta anys, entusiasmat per la Rambla dels vuitanta del segle passat, contemplant embadalit tots aquells animalons d'aleshores. Alguns potser feien una mica d'angúnia, no diré que no, però els ocellets de gàbia, habituats ja a la convivència amb les famílies populars, quin mal feien? És clar que, de natural, gats i ocells no son gaire amics...

ELS FALCIOTS MATINERS TORNEN CADA ANY

Ja fa uns quants dies que vaig veure les primeres orenetes i les primeres puputs. Però l'ocell emblemàtic de la primavera barcelonina és el falciot. Sagarra li va dedicar uns paràgrafs als Ocells Amics en els quals, tot i que n'admet la lletjor i el fet de què no són tan respectats com les orenetes, els reivindica i afalaga literàriament. En els temps de Sagarra, pel que ell explica, fins i tot els caçaven a trets d'escopeta i en feien arròs, avui els arrossos amb aquestes menges, fins i tot amb colomí, se'ns farien molt estranys. La nostra relació amb els animals ha canviat molt i encara no trobem l'equilibri. 

Quan jo estava embarassada de la meva filla, fa, doncs, més de quaranta anys, vam anar a Besalú a fer el turista i vam saludar uns parents, una cosina del poble del Torn, l'entranyable Carmelita, que estava casada amb un sastre d'aquell poble. Ens van convidar a dinar i la meva cosina ens va cuinar un arròs amb colomí que encara recordo de tan bo com era, malgrat que em vaig posar a taula amb una certa reticència. Besalú ha canviat molt i avui és una mena de parc temàtic ple d'autocars i en el qual molts establiments antics, com a tants llocs, s'han convertit en botiguetes de records i cafeteries o restaurants. 

Els meus cosins, tots dos, ja són morts i que al cel ens puguem veure. Besalú encara conservava una mica les essències i els meus cosins també eren vius i en actiu vint anys després, quan hi vaig anar amb la gent del meu grup pilot d'Humanitats de la UOC, i amb el meu tutor, Narcís Soler, un gran savi i una gran persona. Escrivia fa poc sobre la categoria del professorat de les primeres Escoles d'Estiu, els primers anys dels meus estudis d'Humanitats em vaig ensopegar allà amb una gent de gran categoria, fins i tot em va passar a la Normal de Sants, on també encetaven pla d'estudis. Malauradament quan tot es massifica es fa difícil mantenir la qualitat tot i que es guanyi en quantitat, que tot s'ha de valorar, les coses com siguin.

Als falciots barcelonins els he dedicat més d'una entrada, avui al facebook he recuperat la més antiga, del 2007, dels inicis d'aquest blog, tot i que ja havia tingut durant alguns anys un altre espai al blocat, amb el mateix nom, i que encara sura, molt malmès, per la xarxa. Al blocat li va passar com a Besalú i als estudis, l'èxit va acabar amb un servidor blogaire que va ser pioner i molt interessant. Passa amb tot, una gavina o un colom són bonics de contemplar però quan van en gran grup i són a prop nostre fan una mica d'angúnia, potser també s'esdevé fins i tot amb la gent, això. Per això ocells i persones s'han de valorar sempre de forma individual i no a causa del grup on s'integren de grat o per força o per necessitats de l'espècie. Els falciots, com que sempre els veiem de lluny, no ens mostren la seva suposada lletjor. 

La meva mare, quan encara era jove, m'anunciava sempre l'arribada del bon temps explicant-me contenta que havia vist la primera oreneta, però en realitat el que havia vist era un falciot. En una ocasió, pel que fos, un d'aquests ocells va caure al safareig de casa, són molt maldestres per moure's quan no volen. Els falciots sempre fan cara d'espantats, de prop encara més, i a mi em va fer angúnia i por però la mare el va agafar amb compte i el va llençar des del balcó cap a l'espai i em va sorprendre com volava, segur ja en un mitjà conegut. 

L'any en què vaig escriure aquella entrada sobre ocells primaverals, el 2007, la meva mare va morir per la tardor, a tocar del Pilar, després d'uns mesos llargs i difícils. Jo encara treballava, aleshores. Ens anem adaptant a les pèrdues i els canvis, amb resignació i fins i tot una certa alegria absurda d'haver arribat fins aquí, cosa que no té cap mena de mèrit. La vida és breu i efímera, s'ha comparat sovint el seu pas a les quatre estacions i jo una vegada vaig escriure un poemet sobre el tema, que copio. La vida és molt amable, repetia de vegades el meu pare, i això que n'havia passat de tots colors. 

Ahir, a la segona cadena, feien un documental sobre la primera guerra mundial i el vaig haver de treure, massa horrors, no entenc la lògica del capteniment humà que ha fet de la violència i l'extermini una pràctica habitual. Aquests documentals fa anys em semblaven interessants i avui arriba un moment en què no els suporto, no tinc ganes de patir en excés i ja sé moltes coses sobre aquells fets. Hi sortien dos vells supervivents, de 108 i 110 anys. 

El de cent vuit era hongarès, estava prou bé, fins i tot físicament, explicava que mai més no havia anat a cap església després que ell i els seus companys, aleshores molt joves, fossin empesos per les prèdiques dels capellans patriotes a matar els altres. El de cent deu era italià, físicament estava pitjor i li mancava un ull però tenia el cap clar i explicava moltes barbaritats i com havia sobreviscut entre morts, per casualitat i atzar. Em moriré sense haver vist allò que durant els seixanta ens semblava imminent, als joves d'aleshores, la Pau Universal. Per sort i per atzar no he patit una guerra en directe. Al menys fins ara, i que duri, mai se sap. La vida és tossuda per als supervivents de les bestieses i sobta comprovar la inutilitat de les violències, per sort les generacions es renoven i del passat en fan llibres, documentals, parcs temàtics i rutes turístiques.

Els falciots tornem sempre, per la primavera, amb guerra i amb pau. Si bé jo crec que són poc presents a la nostra literatura, tot i que els menciona Serrat en una cançó, la seva equivalent castellana, el vencejo l'he trobat a molts llibres en els quals es descriuen ambients rurals. La paraula vencejo m'agrada, potser a causa de les seves evocacions literàries, vaig trigar a saber que eren el mateix que els falciots barcelonins però és que l'interès per arbres, ocells i paisatges no es desenvolupava de forma gaire acurada en les escoles de la meva infantesa, al menys, a la majoria.

En Francesc comentava fa poc que es veuen molts menys pardals que abans, és una evidència, i tot i que es donen diferents raons jo crec que els ha foragitat la fauna aviària urbana en augment, gavines, cotorres, estornells, garses. Les gavines són una mena de plaga, a la Rambla de Mar hi ha rètols dient que no se'ls doni menjar però de tota manera en troben sempre i a tot arreu i fins i tot n'he vist alguna amb un colom sangonejant al bec, en una escena que de forma malèvola podria dir que semblava humana. 

Els pardals que queden són prudents i quan veuen que s'acosten els grossos fan moixoni saltironejant i ja no els veus més, o bé agafen una mica de menjar de forma ràpida i s'escapen volant, de forma discreta i apressada. Quan n'hi havia molts no en feia cas i ara que n'hi ha menys els contemplo de forma atenta, quan estic esmorzant en alguna terrasseta i s'acosten a espigolar les molles de pa que cauen al terra. Durant anys i panys van ser l'ocell de la Rambla. Dodó Escolà els va mencionar en una cançó en la qual explicava com sovint et deixaven el seu record al barret, un record menys estrident i molest que el que deixen els coloms, la veritat.

Un acudit innocent i  antic explica com un amic que passeja amb un altre per la Rambla li comenta que el món és injust, els ocells tenen tot el cel i les vaques sovint s'han d'aplegar en establies incòmodes. Aleshores una d'aquelles restes orgàniques pardalenques li cau al cap i l'amic li diu: imagina que hagués estat una vaca...

Les quatre estacions

La infantesa va passar

per sota el balcó de casa

amb la innocència a les mans

I la por dins les butxaques.

Anava amb l'home del sac

I amb un àngel de la guarda.

Va passar la joventut

per sota el balcó de casa,

les mans plenes de desig

i la rauxa a les butxaques.

Anava sola pel món,

tot el món l'acompanyava.

Va arribar la maduresa

a sota el balcó de casa.

A les mans hi duia vent

I esperança a les butxaques.

Al seu costat, els records,

darrere seu, la nostàlgia.

La vellesa va venir

a sota el balcó de casa

i s'hi va quedar a dormir

sota una flonja flassada.

La pau vetllava el seu son

mentre la mort l'acotxava.

Aucells, ocellets, ocellots i 'pajarracos'

Fa anys, quan els meus fills encara es trobaven en edat escolar vam anar per vacances, com acostumàvem a fer de tant en tant, al zoo, al parque, com sempre havia sentit dir de petita jo mateixa. Vam arribar aviat, per aprofitar el matí. El vespre anterior hi havia hagut una tempesta amb vent, d'aquestes d'estiu, i el terra era ple de centenars de petits ocells morts, de branques i fulles, que encara no havien tingut temps d'enretirar. La majoria dels finats crec que pertanyien a aquesta varietat d'estornells que ha anat colonitzant les nostres zones urbanes.

Recordo que al diari va venir una nota breu, gairebé ni es va parlar del tema. No crec que fos ni la primera vegada ni la darrera que passava quelcom semblant. Avui també llegeixo a La Contra el testimoni d'un avi de la Vall d'Aran que diu que no hi ha ocells. En canvi, a les zones urbanes, jo hi veig més ocells que mai: pit-roigs, gavines, coloms, estornells, pardalets, cueretes, mosquiters... Potser, com les persones, han emigrat a ciutat, qui sap. Coses que abans passaven desapercebudes avui distreuen el personal i generen fins i tot filosofies apocalíptiques. Segurament es parlarà molt més dels ocells morts que no pas de les darreres víctimes d'atemptats diversos en aquest món que no acaba de trobar la pau mundial.

L'augment ocellaire a ciutat es relaciona amb l'augment d'arbres i també d'insectes. Els ocells són molt bonics en cantitats moderades i encara més, de forma individual, o contemplats en els seus suposats hàbitats on, avui, trobem una gran oferta de miradors turístics des d'on poder contemplar-los. Una gavina volant pel cel, un colom de la pau, un estornell tranquil inspiren sentiments poètics, però un estol immens dels mateixos animals, a prop, inquieta i embruta. El cinema ha aprofitat molt bé el tema, des dels ocells de Hitchcock a moltes altres cintes de sèrie B o C, amb taurons, mosques, aranyes, rates pinyades, piranyes, serps, formigues o el que sigui que bellugui, vaja.

Els ocells engabiats no són, avui, políticament correctes, llevat dels ja excessivament civilitzat periquitos i canaris, i d'aquí ve una mica la fúria antiocellaire que ha acabat amb les parades de la Rambla, les quals, per cert, també van derivar durant alguns anys oferint un estrany reguitzell d'espècies de gust dubtós. Fa poc vaig tenir un debat de bon rotllo amb una bona amiga que tenia una cadernera engabiada que s'estimava molt. Per cert, fa poc que va morir, aquesta cadernera, de mort natural. 

Veure caderneres engabiades no m'agrada, ja que les he vist en llibertat sovint, pels nostres parcs urbans i tot, però havia estat fa anys un ocell habitual a les cases. Qui no tingui a la finestra / dos testos de flors germans, / un ocell dins d'una gàbia / i un cor ben enamorat, / no sap el que és benaurança / ni podrà saber-ho mai, escrivia Maragall en un temps on tot era molt diferent. Els ocells engabiats semblaven alegrar la vida del veïnat modest. Si el personatge de Gable a The Misfits manifestava, referint-se a uns cavalls, que quan menys es mata, més dolent sembla, pel que fa als ocellets també passa, quan menys s'engàbia, més dolent sembla. Pel que fa als ocellets, aquella menja de temps d'escassedat, els pajaritos fritos avui sembla de mal gust, tot i que les guatlles de granja, no gaire més grandetes, no ens fan el mateix efecte. I és que el racisme zoològic també s'hauria d'estudiar a fons. Per cert, la humanització dels animalons no entoma el tema dels animals carnívors o omnívors, que es mengen a d'altres animals.I és que la natura real sovint és molt políticament incorrecta, la veritat.

La gent d'avui, poc rural en general, fins i tot la que viu en pobles i poblets, tenim poca paciència amb els ocells no desitjats, que generen excrements i sorolls. Però vaja, cal recordar que els antics estossinaven sense manies moltes bestioles, també, com ara els pobrets dragons o les garses, de molt mala premsa i literatura o les benefactores aranyes a les quals moltes persones tenen veritable odi. La nostra relació amb els animals passa per una època surrealista, en la qual els volem humans i d'aquí vénen moltes reaccions de l'estil carn és assassinat. I molts ridículs gossets amb vestits acolorits i tractats com si fossin una criatura. Conec molts avis de gossos i gats als quals els fills i filles els deixen la cura d'aquell animaló, que no van aconseguir de petits i que s'han comprat quan s'han independitzat però, que com tot a la vida, en moltes ocasions és una càrrega inesperada. Només cal veure el sector dedicat a productes per a gossos i gats, als súpers, per veure com hem evolucionat en aquest tema. Pel que fa als zoològics, també tenen els dies comptats, estan, avui, mal vistos, en general.

Els animals de qualsevol mena, en massa, fan angúnia, com en fem les mateixes persones, quan mostrem la nostra massificació. Per això sempre produeix més angoixa, en una pel·lícula, un assassinat individual que no pas l'extermini indiscriminat en les escenes bèl·liques o de bombardeig, on passem de ser individus a ser espècie no protegida.






Per als aficionats a les endevinalles i a la història: un nou enigma al blog de les Tertúlies del Grup 99.