4.9.19

MENTALITATS INCORRECTES CONTEMPLADES DES DEL SEGLE XXI

Resultado de imagen de los cinco

És fa difícil, avui, conviure amb fets, personatges i mites, del passat. D'un passat relativament recent i que, per tant, forma part de l'imaginari sentimental col·lectiu. Enid Blyton ha estat una autora molt llegida per les criatures però sembla que les seves idees, avui, poden semblar escandalosament carques i al seu país han eliminat alguns homenatges previstos amb motiu de la commemoració dels cinquanta anys de la seva mort. Més escandalós em sembla que diferents reedicions actuals dels seus llibres hagin arranjat el contingut per tal que sigui políticament correcte i, per tant, es puguin continuar comercialitzant sense problemes.

Fa anys vaig fer uns cursos sobre cinema a l'escola i una de les pel·lícules programades era La guerra dels botons, que es considerava un gran clàssic infantil francès i a mi, ja aleshores, em va semblar masclista a dojo. Tan sols hi surten nens i l'única nena amb protagonisme els cus els mitjons. En els darrers anys n'han fet una nova versió, reconvertida. 

En aquesta cacera de bruixes retrospectiva el pitjor, així m'ho sembla, és que no s'obra amb justícia i equitat objectives. Avui és més fàcil condemnar a l'ostracisme una autora o autor de dretes que no pas un d'esquerres. Molts grans personatges tenen biografies poc edificants, i no cal anar gaire lluny: Charlot, Picasso, Bergman, Buñuel, Hergé... Per no entrar en el camp de la política en el qual les biografies objectives resulten molt parcials, en general. Un passeig per les referències que trobem a viquipèdia mostren com s'amaguen dades o com, per exemple, les referències son diferents a l'entrada en català i a la castellana. A banda de què algú pot ser un heroi patriòtic i un mal pare -o mare-, i a l'inrevés.

Sense escriure mentides s'escriuen moltes mitges veritats, la complexa època de la guerra civil i la primera postguerra es passen de puntetes o no arribes a saber ben bé què feia el personatge en aquells anys terribles. Hi ha gent que està molt orgullosa del capteniment d'algun familiar o conegut durant aquell temps i tu saps, de bona tinta, per referències properes o documentals, que l'actuació del mitificat lluitador va ser tèrbola, cruel i dubtosa. La història és altament manipulable i, en tot cas, com vaig escoltar fa poc, és una mica com un self servei de dinars, cadascú tria allò que li agrada més i menysté el que no li plau. Així, sense mentir, tot resulta interpretable i relatiu.
Resultado de imagen de Bergman Gunnar Bjo
Ahir mirava el documental Bergman. Su gran año, que em va passar una amiga. Aquest senyor té molts aspectes força ombrívols. Hem de renunciar a veure el seu cinema? No, és clar, però, en concret, una anècdota que s'explica al documental em va semblar horrible. Durant la filmació de Los comulgantes li va semblar que l'actor Gunnar Björnstrand estava massa content i va aconseguir que un metge conegut li fes creure que una malaltia que tenia era més greu del que semblava i així l'actor va fer cara de preocupat tota l'estona i, a sobre, va tenir problemes de depressió. 

En aquest cas, com que no hi havia sexe pel mig i l'actor ja era grandet, la cosa no ha desvetllat les ires dels benpensants del present i, de fet, Björnstrand va continuar treballant amb el director, un geni és un geni, en lloc d'engegar-lo a dida. En el documental es limiten a comentar que en aquest cas el director es va passar una mica. S'ha comentat a bastament, i condemnat, amb tota la raó, el tracte donat per Bertolucci i Brando a Maria Schneider, però el mon del teatre i el cinema és ple de fets abusius diversos, amb la intenció d'aconseguir bones actuacions.

Alguns dels escriptors de la generació del 27, Machado inclòs, mitificats amb el tema de la Guerra Civil, eren força anticatalans. O Alberti, qui, a més a més, deixava sovint la seva dona, la gran Maria Teresa León, de costat o fent el cafè, quan la gent l'anava a visitar al seu brillant exili italià. Les dones toleraven aquestes coses en molts casos, ho hem d'acceptar, encara que costi. Arthur Miller i d'altres famosos, molt progressistes en teoria, no van voler saber res dels seus fills amb deficiències i van fer com si no existissin. I fins i tot, en molts casos, també van passar dels seus fills i filles sans i intel·ligents, però producte de relacions diverses i nombroses.

Per això jo he dit sempre que no posaria noms de personatges a institucions, carrers o el que sigui. Una dèria revanxista és canviar els noms d'indrets quan manen uns o altres, el meu iaio ja ironitzava amb el tema. La vida és complicada i les circumstàncies fan que fem una cosa o una altra, segons bufa el vent i segons els riscos que se'ns presenten. Costa molt posar-se en el context d'una altra mentalitat, ja remota, i entendre que allò que avui ens escandalitza, sigui el tractament de la dona i els fills, la relació amb els animals, el menyspreu per altres ètnies, o el que sigui, en el passat era un pensament assumit i majoritari. L'empatia és molt difícil, fins i tot amb els contemporanis.

7 comentaris:

F.PUIGCARBÓ ha dit...

ELS TEMPS, LES COSTUMS, LA MORAL eren diferents abans d'ara, i a mes abans la gent no era tan pureta ni tan intransigent. El hombre de puristes ha augmentat exponencialment. Em rfemeto a aquell axioma que diu que, mentre la quantitat d'intel·ligencia esdevé constant, la població augmenta sense mesura.

Francesc Cornadó ha dit...

Vivim uns temps de puritanisme exagerat i apliquem judicis morals del nostre temps a altres moments històrics on la moral i els comportaments eren uns altres.
Crec que hem de judicar l'obra feta dels nostres avantpassats i no pas la seva moral. ¿Com podem rebutjar l'obra de Cellini, Carlo Gesualdo o de Caravaggio per el fet que fòssin uns criminals? ¿Com podem judicar res si ni tant sols som capaços de posar la nostra conducta y la nostra casa en ordre?
Gràcies Júlia per els teus bons escrits.
Francesc Cornadó

Orio43 ha dit...

Sobre reedicions políticament correctes, a casa nostre, es va fer un llibre disc sobre “Les 26 cançons infantils de Josep M. Espinàs” on es va ometre el disc “Som així” amb les cançons Cançó del fati; Cançó dels bessons; Cançó del prim; Cançó de l’alt; Cançó de la baixeta; Son així. Editat per “Cavall Fort”.

Un detall més per a la història.

Júlia ha dit...

Francesc, jo entenc que la moral i l'ètica evolucionen però hauríem de tenir el suficient seny com per situar les coses en el seu context històric, de tota manera em temo que això és molt difícil o potser impossible per a molta gent, àdhuc per a gent amb 'estudis'.

Júlia ha dit...

Francesc, em sembla que s'hi pot fer poca cosa, més enllà d'anar evidenciant aquestes ximpleries anacròniques. Valdria més que miréssim més cap al present que ens envolta a l'hora de jutjar els avantpassats. El mercader de Venècia, per exemple, avui la podem veure com una obra absolutament antisemita, s'ha de deixar de representar? Podria posar molts exemples i el més curiós és que a alguns se'ls condemna i a d'altres se'ls absol, segons la simpatia o l'admiració que generen. Si en el el mon dels adults això és evident, en el tema infantil i juvenil és escandalós.

Júlia ha dit...

Francesc, no m'estranya gens, Cavall Fort era una gran revista però crec que no ha reeixit mai del tot a causa de la seva tendència 'educativa correcta', fa poc vaig escoltar la versió d'una adaptació de cançó infantil, cantada per la meva neboda, mestra jove, havien substituït una cosa com ara 'un bon vi has de tastar' per 'un petó has de donar' o una cosa així, a banda de què els petons catalans es fan i no es donen el tema condemnat era el vi, present a tantes cançons populars. Per altra banda s'entra en grans contradiccions, en el tema de les criatures, potser sempre ha estat així, d'una o altra manera.

Cinefilia ha dit...

És ben curiós, però tot això de reescriure obres per reconvertir-les en políticament correctes recorda perillosament la trama de "1984". I, tenint en compte, que aquell futur distòpic, se situava en un any que ara seria el nostre passat, potser vol dir que el vaticini d'Orwell és més actual que mai.