LES MADUIXES BOSCANES I LA VIDA QUE PASSA

 

BTV va passar, en una còpia excel·lent i doblada, el gran clàssic de Bergman, Fresas salvajes. Escric el títol en castellà ja que així vam conèixer la pel·lícula quan la van estrenar per aquí, a principis dels seixanta, tot i que està rodada l'any 1957. Jo la tinc encara per la meva preferida del director, per molts motius, em va agradar des de la primera vegada que la vaig veure i cada vegada que li he vist li he trobat detalls que no havia percebut i n'he fet noves valoracions lligades, probablement, a com es veuen les coses en les diferents etapes de la vida.

La pel·lícula pertany a la plenitud vital del director, aplega tots els actors i actrius habituals, va ser la darrera del protagonista, Sjöström, qui, probablement, deu ser més recordat al mon per aquestes maduixes que per tota la seva llarga carrera d'actor. Ja s'ha escrit a dojo sobre aquesta història, ha tingut molta  influència en el cinema i en la literatura i, probablement, beu de moltes influències anteriors que potser no coneixem o hem oblidat.

Al capdavall el tema no és pas original, incideix en el pas de la vida, en els errors comesos, en les oportunitats perdudes, en l'enyorament i en l'intent de reconciliar-se amb aquesta mateixa vida que frega l'absurd ja que, al capdavall, passa molt de pressa. També incideix en el tema de la paternitat, en aquesta biologia insistent que sovint venç totes les consideracions racionals. Es fa difícil no emocionar-se en tornar a veure aquest professor crepuscular, ben situat, professional reconegut i amb diners, fent un viatge no gaire llarg en l'espai però molt llarg en el temps en el qual es retrobarà amb la seva vida, una vida amb algunes llums i moltes ombres però que encara li permet fer canvis i reflexions.

I és que per molt que les històries s'assemblin depèn, sempre, de com ens les expliquin. Avui aquest fill fictici que acabarà per néixer, el net del protagonista, tindria ja més de seixanta anys. Malgrat els anys passats els personatges tenen una mena de modernitat persistent, fins i tot en el vestir, amb algunes excepcions. Ingrid Thulin porta pantalons, cosa que aleshores, aquí, era una novetat. Una professora de la meva escola explicava que la dona sueca podia portar-ne perquè tenia menys corbes però que per a les espanyoles no resultaven gens adients, per motius estètics i morals. Aquesta mena de ximpleries havíem d'escoltar i fins i tot ens les creiem, de joveneta t'ho creus tot, cosa molt perillosa.

De tot l'equip de la pel·lícula gairebé no queda ningú, la majoria van arribar a molt grans, director inclòs. Bergman, evidentment, va ser un geni però, a nivell personal, no tot el que va dirigir em fa el pes de la mateixa manera. Fa pocs dies vaig llegir el darrer llibre de la Strout, amb aquesta Kitteridge crepuscular i intentant refer la relació amb el fill, el mateix tema, segons com es miri. La llàstima és que, així com de la infantesa i la joventut en podem fer valoracions, de vell no es passa, és aquesta una etapa plena de misteris, com la mort, i que cadascú viu com pot i el deixen i, ens agradi o no, l'evidència demostra que queda poc temps per fer canvis. Per això es busquen tants eufemismes per no dir 'vell' o 'vella'.

La traducció del títol, pel que he llegit, no és ben exacte, ja que en suec fa referència a una mena de tresor amagat entre les maduixes. Això de 'silvestres' o 'salvatges' també s'ha discutit, en general no diem gaire sovint que una fruita és silvestre o salvatge i, en el cas de les maduixes, jo crec que aniria millor 'boscanes' o 'de bosc'. Però bé, així ha quedat la cosa, en castellà, tot i que en català s'han estimat més que fossin silvestres més que no pas salvatges, malgrat que els dos adjectius son acceptables. 

El mon d'aquest professor és benestant, l'envelliment de la classe obrera encara trigaria en arribar a la literatura o el cinema i, en molts casos, ho faria des d'una mirada exterior, burgesa. L'accés als estudis, encara més als universitaris, ha estat un assoliment relativament recent, tot i que a Suècia anaven molt més avançats, és clar. El mite, amb una certa base real, de la turista sueca, va generar molt de cinema hispànic i molta brometa. Teníem admiració per un país llunyà on la gent era alta, rossa, neta, lliure, desvetllada i feliç, però potser no tant, si pensem en aquest cinema suec on a la gent els costa tant comunicar-se. El clima i la llum, diuen. Darrerament hem sabut que tenen i han tingut corrents feixistes i tot, recordeu Palme i el seu assassinat, mai aclarit. 

En compensació a la felicitat sueca deien que per allà la gent se suicidava més perquè tenien de tot i més, cosa que va caldre posar en quarantena quan vam saber que aquí molts suïcidis no es comptabilitzaven. El senyor Pujol, quan era jove, en fundar el seu partit, va insistir en el model de la social democràcia sueca. Per altra banda, fa algunes dècades que ens atabalen amb històries criminals nòrdiques de ficció. Si els crims ja anguniegen, situats entre gel i neus i paisatges despoblats, encara anguniegen més.

Un refrany castellà molt repetit fa 'en todas partes cuecen habas y, en algunas, calderadas', però tenim la tendència recurrent a pensar en societats suposadament ideals, com aleshores en aquell nord enllà poetitzat per Espriu. 

Fresas salvajes no ha perdut força, amb els anys, ans al contrari. I això és perquè ens parla de realitats ben properes, encara que siguin sueques, del mon, de nosaltres i d'això que en diem 'la vida' i que passa, ràpida i de forma irreversible.

MENTALITATS INCORRECTES CONTEMPLADES DES DEL SEGLE XXI

És fa difícil, avui, conviure amb fets, personatges i mites, del passat. D'un passat relativament recent i que, per tant, forma part de l'imaginari sentimental col·lectiu. Enid Blyton ha estat una autora molt llegida per les criatures però sembla que les seves idees, avui, poden semblar escandalosament carques i al seu país han eliminat alguns homenatges previstos amb motiu de la commemoració dels cinquanta anys de la seva mort. Més escandalós em sembla que diferents reedicions actuals dels seus llibres hagin arranjat el contingut per tal que sigui políticament correcte i, per tant, es puguin continuar comercialitzant sense problemes.

Fa anys vaig fer uns cursos sobre cinema a l'escola i una de les pel·lícules programades era La guerra dels botons, que es considerava un gran clàssic infantil francès i a mi, ja aleshores, em va semblar masclista a dojo. Tan sols hi surten nens i l'única nena amb protagonisme els cus els mitjons. En els darrers anys n'han fet una nova versió, reconvertida. 

En aquesta cacera de bruixes retrospectiva el pitjor, així m'ho sembla, és que no s'obra amb justícia i equitat objectives. Avui és més fàcil condemnar a l'ostracisme una autora o autor de dretes que no pas un d'esquerres. Molts grans personatges tenen biografies poc edificants, i no cal anar gaire lluny: Charlot, Picasso, Bergman, Buñuel, Hergé... Per no entrar en el camp de la política en el qual les biografies objectives resulten molt parcials, en general. Un passeig per les referències que trobem a viquipèdia mostren com s'amaguen dades o com, per exemple, les referències son diferents a l'entrada en català i a la castellana. A banda de què algú pot ser un heroi patriòtic i un mal pare -o mare-, i a l'inrevés.

Sense escriure mentides s'escriuen moltes mitges veritats, la complexa època de la guerra civil i la primera postguerra es passen de puntetes o no arribes a saber ben bé què feia el personatge en aquells anys terribles. Hi ha gent que està molt orgullosa del capteniment d'algun familiar o conegut durant aquell temps i tu saps, de bona tinta, per referències properes o documentals, que l'actuació del mitificat lluitador va ser tèrbola, cruel i dubtosa. La història és altament manipulable i, en tot cas, com vaig escoltar fa poc, és una mica com un self servei de dinars, cadascú tria allò que li agrada més i menysté el que no li plau. Així, sense mentir, tot resulta interpretable i relatiu.

Ahir mirava el documental Bergman. Su gran año, que em va passar una amiga. Aquest senyor té molts aspectes força ombrívols. Hem de renunciar a veure el seu cinema? No, és clar, però, en concret, una anècdota que s'explica al documental em va semblar horrible. Durant la filmació de Los comulgantes li va semblar que l'actor Gunnar Björnstrand estava massa content i va aconseguir que un metge conegut li fes creure que una malaltia que tenia era més greu del que semblava i així l'actor va fer cara de preocupat tota l'estona i, a sobre, va tenir problemes de depressió. 

En aquest cas, com que no hi havia sexe pel mig i l'actor ja era grandet, la cosa no ha desvetllat les ires dels benpensants del present i, de fet, Björnstrand va continuar treballant amb el director, un geni és un geni, en lloc d'engegar-lo a dida. En el documental es limiten a comentar que en aquest cas el director es va passar una mica. S'ha comentat a bastament, i condemnat, amb tota la raó, el tracte donat per Bertolucci i Brando a Maria Schneider, però el mon del teatre i el cinema és ple de fets abusius diversos, amb la intenció d'aconseguir bones actuacions.

Alguns dels escriptors de la generació del 27, Machado inclòs, mitificats amb el tema de la Guerra Civil, eren força anticatalans. O Alberti, qui, a més a més, deixava sovint la seva dona, la gran Maria Teresa León, de costat o fent el cafè, quan la gent l'anava a visitar al seu brillant exili italià. Les dones toleraven aquestes coses en molts casos, ho hem d'acceptar, encara que costi. Arthur Miller i d'altres famosos, molt progressistes en teoria, no van voler saber res dels seus fills amb deficiències i van fer com si no existissin. I fins i tot, en molts casos, també van passar dels seus fills i filles sans i intel·ligents, però producte de relacions diverses i nombroses.

Per això jo he dit sempre que no posaria noms de personatges a institucions, carrers o el que sigui. Una dèria revanxista és canviar els noms d'indrets quan manen uns o altres, el meu iaio ja ironitzava amb el tema. La vida és complicada i les circumstàncies fan que fem una cosa o una altra, segons bufa el vent i segons els riscos que se'ns presenten. Costa molt posar-se en el context d'una altra mentalitat, ja remota, i entendre que allò que avui ens escandalitza, sigui el tractament de la dona i els fills, la relació amb els animals, el menyspreu per altres ètnies, o el que sigui, en el passat era un pensament assumit i majoritari. L'empatia és molt difícil, fins i tot amb els contemporanis.

EL MILLOR CASAT SE'N PENEDEIX SET VEGADES AL DIA (REFRANY POPULAR)

Ahir vaig anar a veure la versió argentina de les famoses escenes matrimonials de Bergman. El teatre era ple d'argentins, molts d'ells es retrataven a l'entrada, davant dels cartells i les llumetes. Em va venir al cap una conversa que vaig escoltar fa temps per la ràdio, amb Emilio Gutiérrez Caba, en la qual l'actor explicava com envejava la devoció dels argentins vers els seus actors i directors. La noia que comparteix l'obra amb Darín, Érica Rivas, és també molt coneguda al seu país on va protagonitzar una sèrie molt popular però aquí tot just l'hem poguda veure a la interessant pel·lícula Relatos salvajes. En la seva estrena a l'Argentina la parella de Darín era una altra actriu la qual, per cert, no va ser gaire lloada per la crítica.

En aquest cas, en la versió que podem veure al Tívoli, una sala de teatre emblemàtica, resistent i tradicional, tots dos actors ho fan molt i molt bé. Un altre tema és com rebem aquesta versió, alguns crítics de per aquí han manifestat que l'obra és ben bé l'assassinat de Bergman, cosa que, per cert, també van expressar alguns crítics argentins. Jo no hi acabo d'estar d'acord i, en tot cas, he vist versions d'obres de teatre d'altres autors molt menys respectuoses amb l'original i, en canvi, ben acollides per això que en diem crítica. Admeto que vaig passar una bona estona al teatre, l'obra dura una hora i mitja a tot estirar. Admeto així mateix que potser es potencia en excés un humor que jo crec que en gran part ja era present en l'original, encara que aquest fos suec. Tampoc em va convèncer el final, una mica apressat i que demanava una miqueta més de parrafada romàntico-filosòfica.

 

Les comparacions sempre són odioses i la pel·lícula de Bergman ens va arribar en un temps i un país molt diferents dels d'ara. Aleshores recordo que li vaig trobar alguns forats estranys cosa que vaig entendre en saber que procedia d'una sèrie de televisió. Recordo també que em vaig comprar un llibret d'aquells que portaven el guió sencer de la sèrie original, d'aquells llibrets encara se'n poden recuperar a les llibreries de vell. La Millà, ara tancada per obres i espero que sigui només per obres, sempre en tenia a l'aparador. Aleshores em van quedar més clars alguns aspectes que quedaven confusos a la pel·lícula, com ara el tema de l'avortament no desitjat del tot per la dona i com aquell fet esberla la relació de la parella.

Bergman és un mite sacralitzat i es fa difícil parlar d'aquests personatges sense gaire manies però pel meu gust algunes de les seves pel·lícules han envellit malament tot i que d'altres són grans monuments artístics que no envelliran mai. Aquestes relacions de parella no ens semblen ja tan agosarades, com tampoc ens ho semblen els diàlegs que parlen de sexe i xantatges emocionals. Algunes situacions de l'obra, un resum del resum que ja es va fer per al cinema però que conserva el nom i el contingut essencial  dels capítols, evoquen allò tan vell de ni contigo ni sin ti tienen mis penas remedio...

Bergman va recuperar el tema a la seva darrera pel·lícula, Saraband, amb els mateixos actors tot i que es va permetre canviar la història anterior al seu gust i no considerava que fos ben bé una continuació. Comprovo que alguna cosa vaig escriure sobre ella fa ja deu anys, és una història fosca, crepuscular, tendra i no del tot rodona. Aquí, a Barcelona, es va fer un muntatge de categoria amb grans actors, sobre les dues pel·lícules, dirigit per Marta Angelat, amb Miquel Cors, Francesc Orella, Mònica López i la mateixa Angelat, molt interessant i que va omplir la sala petita del Nacional durant un temps i va fer una petita volta per altres poblacions. Però aquí no som argentins i les nostres devocions vers els actors duren mentre surten a la sèrie corresponent de la sobretaula. Altrament algú com Marta Angelat seria ja un gran mite nostrat i una catalana universal indiscutible.

Molta gent, de fet, va al Tívoli a veure el Darín, que es un actor important, amb un encant especial i que a més de treballar bé agrada a senyores de totes les edats, les coses com siguin. No  hi ha res a dir ja que Darín s'ho ha guanyat tot treballant  a dojo i tots els papers li estan bé. Sembla que la temporada teatral es presenta interessant, amb muntatges per a tots els gustos, llàstima que de vegades duren poc a les cartelleres. Es queixa molta gent de què el teatre és car però n'hi ha per a totes les butxaques i constato meravellada que quan més cara és alguna cosa més gent hi va, vegeu els museus, per exemple.