5.11.19

DINASTIES, HERÈNCIES, FACÈCIES I CRIATURES CONDICIONADES


Fa poc que he acabat aquest interessant llibre sobre la mítica dinastia Romanov. Alguns especialistes acurats li han trobat errades. Jo, que no soc cap especialista en res, trobo errades a molts textos, la veritat. No es pot saber tot ni haver-ho llegit i consultat tot, per treballador que siguis.

En tot cas el llibre ens ofereix un inquietant passeig per la història de Rússia però, també, per la història d'Europa i fins i tot de part d'Àsia, ja que tot acaba per estar relacionat. Combina força bé les biografies dels protagonistes individuals amb referències al context i esgarrifa pensar com anaven les coses per a la majoria de la gent i com la violència de veritat, la que mata i tortura a gavadals, estava normalitzada i instaurada en la societat. De dalt a baix, sí, però també de forma transversal, a dins de les famílies més miserables, per exemple. Quan es fa referència a fets violents del passat s'obvia que la violència existia a les famílies, els marits pegaven amb impunitat i normalitat a les dones i dona i marit pegaven als fills de forma, en molts casos, brutal. Els mestres pegaven, a les escoles europees, fins fa, com qui diu, quatre dies. Fins i tot, no ens enganyem, els mestres d'esquerres.

De vegades va bé comprovar com hem evolucionat, fins i tot moralment, encara que no ens ho sembli. L'autor és jueu i incideix en les ferotges carnisseries que per aquells verals van fer amb els jueus fins fa, com qui diu, quatre dies. Se'n feien a tot arreu però allà eren massives i indiscriminades, molt abans de Hitler i també després, amb Stalin i la resta. Passés el que passés la culpa era dels jueus, de tots els jueus en general.

Hi ha qui encara creu que els reis i les reines i el seu entorn eren i son gent privilegiada però el cert és que, sobre la reialesa, existeixen molts tòpics. Reis -i, avui, fins i tot presidents de govern- ben intencionats i amb idees generoses no es podien escapar del que s'esperava d'ells ni d'unes corts on les intrigues eren el pa nostre de cada dia. Molts reis no volien ser reis, però se suposava que era Déu qui els havia triat i penso que molts d'ells s'ho creien i sabien que no podien defugir un destí que determinava el lloc de cadascú, en un temps en el qual la permeabilitat social o la possibilitat de tocar el dos eren coses impossibles.

Lluís XVI, i ja surto de Rússia, era un home bonhomiós, que gaudia fent bricolatge i a qui no deixaven posar-se ulleres per qüestió de protocol, com que no veia bé a la gent no els recordava i pensaven que era ximplet. Possiblement s'hauria estimat molt més ser un pagerol una mica benestant i viure tranquil sense fer mal a ningú i sense que li diguessin què havia de fer. 

Condicionar les criatures a un determinat destí ha estat una constant, i això val per al que trien per a Dalai Lama o per a l'hereu o hereva del manaia coronat. Però també val per a totes les criatures que adoctrinem patriòticament o religiosa i portem a manifestacions diverses en les quals, vegeu reportatges, els infants criden com esperitats en nom del que sigui.
Crec que molta gent raonable sent avui una certa angúnia quan constata el passeig oficial al qual sotmeten a la pobra Elionoreta, no em puc ni imaginar el pes que té al damunt, i em pregunto si en algun moment tocarà el dos amb algun manso, el futur és imprevisible. Quan van mal dades els infants de sang reial son estossinats sense manies, si cal, i els Romanov en son un bon exemple. A la nena, ho va dir ella ahir, en un català més correcte que el de l'avi i el del pare, li han ensenyat les tradicions i la cultura catalanes i les té en el seu cor. Aquests discursets i la pobra nena, en uns altres temps, relativament recents, ens haurien emocionat, encara recordo com s'admirava la senyora Urdangarín i la seva cosineta perquè anaven a cursos de català. Avui tot plegat angunieja perquè hem perdut la fe en moltes coses, gràcies, tot s'ha de dir, a què l'evidència dels fets i l'evolució dels ídols esberla totes les il·lusions. 

Als infants, encara que ja siguin una mica espigadets, els fem fer i dir el que volem. Al capdavall, de petit, depens dels grans per a tot i encara bo si has tingut la sort de comptar amb un pare i una mare normalets, bona gent, i que, t'estimin, ni que sigui a la seva manera. Quan ens fem grans tenim tres camins, refusar el que ens han ensenyat i allò amb què ens han adoctrinat, continuar amb la fe dels nostres pares, com deia una cançó de missa, o bé caure en un escepticisme saludable i considerar que es pot estimar la família sense haver de combregar amb rodes de molí, acceptant que els nostres avantpassats van ser fills del seu temps i de les idees les quals, també a ells, els van imposar. I admetre que avui tenim a l'abast informacions diverses les quals ens haurien de fer més responsables i generosos a l'hora de reinterpretar el passat o d'interpretar el present quan aquest és diferent del nostre. No és fàcil, recordo com en un grup de lectura la gent s'enfadava amb Naguib Mahfouz a causa del sotmetiment assumit d'algunes dones protagonistes.

En una magnífica versió del clàssic italià Cuore, que van passar per la tele fa molts anys, hi van afegir un epíleg en el qual, després de la Primera Guerra Mundial, el mestre que havia impartit, per imperatiu professional, abrandades classes patriòtiques sobre la unificació italiana i la pàtria gran confessava, a un alumne que havia retornat ferit, del front, que era conscient d'estar-los enviant a l'escorxador, amb aquells discursos. 

Un altre molt bon llibre que he llegit, La paradoja de la historia, de Nicola Chiaromonte, analitza la complexa relació de l'individu amb els esdeveniments, en aquest cas, d'Europa, des de les guerres napoleòniques fins la  Primera Guerra Mundial, a través de les obres de cinc autors, Stendhal, Tolstoi, Martín du Gard, Malraux i Pasternak. Van ser, tots ells, testimonis de les èpoques que novel·len, i molt crítics amb el resultat demolidor de les grans utopies. No cal ni pensar en què, després, van venir coses encara pitjors i no sembla que la cosa millori. El llibre ofereix una reflexió lúcida i honesta -copio de la contraportada- sobre el lloc que ocupem al mon. Les lectures en les quals es basa son molt diferents del que ens mostren moltes novel·letes de consum reconvertides, cas de la nostra guerra civil, en contes heroics de bons i dolents.

Avui tot plegat, això de les ideologies, les lluites o la mitificació de guerres i revolucions, fa certa angúnia. Tot i que hi ha qui conserva la fe en coses diverses, com ara el brillant, lliure, desvetllat i feliç, futur independent de Catalunya, i que, com la infanta, porta les tradicions i la cultureta al cor, tot i que, en néixer, no ens deixen escollir ni família, ni terra on venir al mon, ni època històrica. La infanta Elionor és el paradigma de la poca llibertat vital de les criatures i per això, en algun moment, ens pot semblar una mena de bonic mirall estrafet de les realitats més difícils d'entomar. Tanta crema de fotografies i algunes pancartes exigint guillotines, que vaig veure per la tele, em van fer molta angúnia, la veritat, tot i que fossin retòrica propagandística lligada a saludables sentiments de rebel·lió.

2 comentaris:

F.PUIGCARBÓ ha dit...

Ahir la vaig veure quan feia el seu discurs i em va fer molta pena, no perquè no ho fes bé, que se'n va sortir amb soltura (aqui es nota la ma de sa mare) i parlant un català més que correcte. Em va fer pena la vida que li espera tant si arriba a ser Reina com si no. La seva germana ha tingut més sort.

Júlia ha dit...

Doncs si, hi ha moltes criatures al mon que en fan més, de pena, però néixer amb aquest pes al damunt ha de ser molt inquietant.