5.4.20

AVUI NO PODREM ANAR A REBRE JESÚS, QUE ENTRA A JERUSALEM


Si Barcelona fos Jerusalem, avui no podríem anar a rebre Jesús, per raons de confinament obligat. Tot i que la Setmana Santa ja fa anys que no té el pes que tenia, el Dia de la Palma encara conservava alguns elements de la seva mitologia. Fa anys era un dels pocs dies, amb el de Nadal, en el qual estrenaves roba. Fins i tot la gent que no anava a missa els diumenges s'arribava, amb les criatures, a beneir la Palma. Després molts s'anaven a passeig i no assistien a la missa preceptiva, molt llarga en aquest cas, ja que s'hi llegia la Passió. Per cert, a Jerusalem, a Déu Nostre Senyor el van rebre molt bé però van acabar per estossinar-lo i la meva mare deia que molts dels mateixos que l'anaven a rebre, xalaven quan l'anaven a crucificar. Això ja passa, a la historia de la nostra sobrevalorada espècie humana.

Com que de joveneta encara era ben viu allo d'estrenar, l'arribada a l'església de les noies de la meva colla era una mena de desfilada de moda, de la moda d'aleshores, que consistia en els preceptius i elegants trajos-jaqueta. El meu primer vestit jaqueta, acompanyat dels primers, i tímids, talonets, el vaig estrenar per la Palma. Fes fred o calor s'estrenava el que toqués, vaja. Els nois, encara que fossin molt jovenets, també anaven amb americana, i corbata, aleshores. Allò de mudar-se ha passat, més o menys, a la història, de forma general, tot i que en ocasions, en els casaments actuals, la gent es disfressa de forma exagerada. Sort que molta gent ja ni es casa o ho fa de forma discreta. Avui hi ha de tot i tothom pot fer el que li plagui.

Abans, en el passat remot, tot era obligatori i tothom feia el mateix o semblava que fes el mateix. La Palma era una festa força infantil, a les palmes i palmons se'ls penjaven joguinetes de fusta i llaminadures que avui serien altament rebutjables, com ara aquells rosaris de sucre pur, un verí per a les nostres dents innocents. La Setmana Santa era, però, una època ensopida, sobretot el dijous i el divendres. Les ràdios emetien música clàssica, la qual, els no entesos, vam associar des d'aleshores amb el tema religiós i amb l'avorriment indefugible.

Quan jo era molt petita, el dissabte era de Glòria i se sortia al balcó a fer cassolades per matar jueus, cosa horrible, sort que tot era eteri i misteriós i no sabíem ben bé què eren ni els jueus ni els comunistes ni els maçons. Déu ens ha perdonat perquè no sabíem el que dèiem. Els cinemes passaven històries religioses a dojo, llevat del divendres, en el qual no es passava res de res. Per la ràdio donaven sermons com aquell de les Set Paraules, molt popular. Després, passat el tràngol i amb Jesús ressuscitat, s'estrenaven pel·lícules i obres de teatre i s'acabava menjant la mona.

A l'escola, els darrers dies abans de Setmana Santa, les mestres modernes, de mentalitat laica però amb tendència a la incoherència, després d'haver tallat les cames a les pobres velles Quaresmes, feien mones d'estar per casa. Un model habitual, a pàrvuls, era guarnir un donut amb un ou dur i unes quantes plomes o amb un dibuix retallat. Jo els deia sovint, per fer una mica la punyeta, que feien Pasqua abans de Rams i se m'enfadaven. De la sàdica Passió de Jesús no se'n parlava, amb la qual cosa tot quedava fora de context. Conviure amb la tradició religiosa sense defugir-la del tot no és senzill, el rebuig total tampoc és viable ni aconsellable. En tot cas, la vida real va fent que tot es normalitzi.

La societat, avui, ni que algú practiqui alguna religió, és més aviat laica. Per sort, hi ha llibertat religiosa, llibertat de cults, deien, en broma, fa anys, jugant amb això del culte i els culs, per si no n'havíeu copsat el joc de paraules. Llibretat de culs, de fet, també n'hi ha, avui dia. 

Enguany ens trobem en un context fràgil, insegur, imprevisible. La vida ja és així, però ara n'hem copsat la inseguretat a fons. Estar a casa, en arrest domiciliari, més o menys, té el seu què, et retrobes amb les teves rampoines i gaudeixes d'una mena d'estranya llibertat horària. Per sort, aquesta epidèmia inesperada i de la qual, al principi, fèiem broma, al menys jo, ens ha enxampat en temps de xarxes socials, ordinadors, telèfons mòbils i la resta. L'altre dia vaig fer un cinefòrum amb la gent de Tot Història, virtual, i ens vèiem tots i xerràvem més, gairebé, que quan n'hem fet de forma convencional. Ahir sentia un apocalíptic que manifestava una barbaritat com ara que el mòbil és l'heroïna del segle XXI. N'hi ha que no té límit a l'hora de dir-ne de tots colors. Què hi farem. El pitjor és que hi ha gent que s'ho creu, les novetats sempre han estat condemnades pels dogmàtics o els que tenen una estranya tendència a la predicació.
I aquests dies estem envoltats de predicadors i predicadores, polítics, metges, científics, però també gent normaleta que ens explica què hem de fer i què no hem de fer i què podem fer o que vigila els veïns, no fos cas que sortissin més del compte i, a sobre, sense mascareta o sense guants. La llibertat, ai, és un bé incòmode, en ocasions, i gairebé impossible d'aconseguir. La llibertat inquieta, espanta, i tot això ja ho vam llegir en aquell llibre de Fromm que va ser un dels habituals del meu temps jove, per cert.


7 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

JÚLIA:
Bien sabes que estamos condenados a ser libres, eso todavía no lo percibimos, porque actuamos mecánicamente, si nos paramos a pensar, o sea, si somos concientes, vemos que al día nos vemos obligados a tomar no menos que quinientas decisiones. Puedo bajar a comprar el pan, o no. Llamar por teléfono o dejarlo para mañana, hacer esto o aquello, decir algo o no decirlo, poner, quedar, subir , bajar o estarme en casa, todo son decisiones. Todo. Y como bien defines, "La llibertat, ai, és un bé incòmode, en ocasions", y hay quien no sabe ser libre, o no lo desea, porque está mejor sin tomar decisiones, porque siempre, siempre, el que toma desiciones es el que se equivoca, justo al contrario del que no las toma nunca, ese no yerra, pero siempre será un pasavolant en la vida.
salut

F.PUIGCARBÓ ha dit...

Això de la cassolada per matar jueus no ho recordo a casa.
Ara, avui, amb tal de sortir al carrer, s'hi apuntaria moltíssima gent per anar a rebre a Jesús amb palma i llorer si feia falta.

Salut

Júlia ha dit...

Miquel, creo que no somos libres del todo, más allá de pequeñas opciones, nos condiciona el lugar de nacimiento, la familia, la genética, la biología, nuestro entorno y muchas cosas más. Sin embargo, aún esas pequeñas libertades dan miedo. Una amiga maestra, mayor que yo, me contó que cuando empezó a trabajar, en una escuela rural, le propuso al director hacer un montón de cosas y éste le respondió, quizás con bastante prudencia: 'Ay, usted es joven, piense que por 'no hacer' nunca tendrá problemas'.

Júlia ha dit...

Francesc, però has de recordar que per l'antic dissabte de Glòria, pel matí, tocaven les campanes i es feia soroll amb el que fos, cassoles, campanetes, carraques... de fet se suposava que ens alegràvem de la resurrecció però encara es deia això dels jueus, tot i que anava de baixa, suposo que després de saber el tema de l'Holocaust. Suposo que als meus avantpassats pensaven que els jueus eren com extraterrestres. Un capellà que venia a l'escola a donar classes ja ens va dir en una ocasió que això de què els jueus matessin Jesús era un disbarat molt gros, car ell també era jueu. Ja hi havia veus crítiques, vaja.

Júlia ha dit...

Coses tan suposadament innocents com allò de 'fer dissabte' venen de l'antisemitisme ancestral.

Chordi ha dit...

Si y te recuerdo que los alemanes tildaban a alemanes de religión judía "alemanys dulentes" que es lo mismo que me tildan a mí los catalanes de soca rel "catalá dulent" por no ser separatista, las comparaciones pueden ser odiosas, pero que quieres que te diga. Marta Ferrusola no le gustaba un Presiden (Montilla) por que se llamaba Jose... En fin.

Júlia ha dit...

Bastante odiosas, Chordi, no conozco catalanes tan malos que te puedan decir que eres un catalán malo, ni tan solo entre los separatistas cercanos. Sera que tengo suerte con los amigos y amigas. Claro que si el ejemplo paradigmático es Ferrusola... Si quieres te puedo hacer una lista de lo que me oído por ahí por ser catalana, no suelo hacer caso, sé que en todas partes cuecen habas y, en algunas, calderadas. Tampoco todos los alemanes eran nazis, que yo sepa. Las generalizaciones si que son odiosas.

Un día preguntaron a Churchill que opinaba de los franceses y dijo que eran muchos y no los conocía a todos. Pues eso.