AVUI NO PODREM ANAR A REBRE JESÚS, QUE ENTRA A JERUSALEM

Si Barcelona fos Jerusalem, avui no podríem anar a rebre Jesús, per raons de confinament obligat. Tot i que la Setmana Santa ja fa anys que no té el pes que tenia, el Dia de la Palma encara conservava alguns elements de la seva mitologia. Fa anys era un dels pocs dies, amb el de Nadal, en el qual estrenaves roba. Fins i tot la gent que no anava a missa els diumenges s'arribava, amb les criatures, a beneir la Palma. Després molts s'anaven a passeig i no assistien a la missa preceptiva, molt llarga en aquest cas, ja que s'hi llegia la Passió. Per cert, a Jerusalem, a Déu Nostre Senyor el van rebre molt bé però van acabar per estossinar-lo i la meva mare deia que molts dels mateixos que l'anaven a rebre, xalaven quan l'anaven a crucificar. Això ja passa, a la historia de la nostra sobrevalorada espècie humana.

Com que de joveneta encara era ben viu allo d'estrenar, l'arribada a l'església de les noies de la meva colla era una mena de desfilada de moda, de la moda d'aleshores, que consistia en els preceptius i elegants trajos-jaqueta. El meu primer vestit jaqueta, acompanyat dels primers, i tímids, talonets, el vaig estrenar per la Palma. Fes fred o calor s'estrenava el que toqués, vaja. Els nois, encara que fossin molt jovenets, també anaven amb americana, i corbata, aleshores. Allò de mudar-se ha passat, més o menys, a la història, de forma general, tot i que en ocasions, en els casaments actuals, la gent es disfressa de forma exagerada. Sort que molta gent ja ni es casa o ho fa de forma discreta. Avui hi ha de tot i tothom pot fer el que li plagui.

Abans, en el passat remot, tot era obligatori i tothom feia el mateix o semblava que fes el mateix. La Palma era una festa força infantil, a les palmes i palmons se'ls penjaven joguinetes de fusta i llaminadures que avui serien altament rebutjables, com ara aquells rosaris de sucre pur, un verí per a les nostres dents innocents. La Setmana Santa era, però, una època ensopida, sobretot el dijous i el divendres. Les ràdios emetien música clàssica, la qual, els no entesos, vam associar des d'aleshores amb el tema religiós i amb l'avorriment indefugible.

Quan jo era molt petita, el dissabte era de Glòria i se sortia al balcó a fer cassolades per matar jueus, cosa horrible, sort que tot era eteri i misteriós i no sabíem ben bé què eren ni els jueus ni els comunistes ni els maçons. Déu ens ha perdonat perquè no sabíem el que dèiem. Els cinemes passaven històries religioses a dojo, llevat del divendres, en el qual no es passava res de res. Per la ràdio donaven sermons com aquell de les Set Paraules, molt popular. Després, passat el tràngol i amb Jesús ressuscitat, s'estrenaven pel·lícules i obres de teatre i s'acabava menjant la mona.

A l'escola, els darrers dies abans de Setmana Santa, les mestres modernes, de mentalitat laica però amb tendència a la incoherència, després d'haver tallat les cames a les pobres velles Quaresmes, feien mones d'estar per casa. Un model habitual, a pàrvuls, era guarnir un donut amb un ou dur i unes quantes plomes o amb un dibuix retallat. Jo els deia sovint, per fer una mica la punyeta, que feien Pasqua abans de Rams i se m'enfadaven. De la sàdica Passió de Jesús no se'n parlava, amb la qual cosa tot quedava fora de context. Conviure amb la tradició religiosa sense defugir-la del tot no és senzill, el rebuig total tampoc és viable ni aconsellable. En tot cas, la vida real va fent que tot es normalitzi.

La societat, avui, ni que algú practiqui alguna religió, és més aviat laica. Per sort, hi ha llibertat religiosa, llibertat de cults, deien, en broma, fa anys, jugant amb això del culte i els culs, per si no n'havíeu copsat el joc de paraules. Llibretat de culs, de fet, també n'hi ha, avui dia. 

Enguany ens trobem en un context fràgil, insegur, imprevisible. La vida ja és així, però ara n'hem copsat la inseguretat a fons. Estar a casa, en arrest domiciliari, més o menys, té el seu què, et retrobes amb les teves rampoines i gaudeixes d'una mena d'estranya llibertat horària. Per sort, aquesta epidèmia inesperada i de la qual, al principi, fèiem broma, al menys jo, ens ha enxampat en temps de xarxes socials, ordinadors, telèfons mòbils i la resta. L'altre dia vaig fer un cinefòrum amb la gent de Tot Història, virtual, i ens vèiem tots i xerràvem més, gairebé, que quan n'hem fet de forma convencional. Ahir sentia un apocalíptic que manifestava una barbaritat com ara que el mòbil és l'heroïna del segle XXI. N'hi ha que no té límit a l'hora de dir-ne de tots colors. Què hi farem. El pitjor és que hi ha gent que s'ho creu, les novetats sempre han estat condemnades pels dogmàtics o els que tenen una estranya tendència a la predicació.

I aquests dies estem envoltats de predicadors i predicadores, polítics, metges, científics, però també gent normaleta que ens explica què hem de fer i què no hem de fer i què podem fer o que vigila els veïns, no fos cas que sortissin més del compte i, a sobre, sense mascareta o sense guants. La llibertat, ai, és un bé incòmode, en ocasions, i gairebé impossible d'aconseguir. La llibertat inquieta, espanta, i tot això ja ho vam llegir en aquell llibre de Fromm que va ser un dels habituals del meu temps jove, per cert.