6.6.20

VISCONTI, ELS NAZIS I NOSALTRES

La caduta degli dei 2.jpg


La darrera pel·lícula comentada al cinefòrum de Tot Història ha estat La caiguda dels déus. És  una pel·lícula llarga, densa, terrible, però que enguany no m'ha impactat com la primera vegada que la vaig veure, fa ja gairebé mig segle. La vaig veure a França, a Canet de Rosselló, en un d'aquells festivals de cinema de l'època aquella en la qual un gran nombre de pel·lícules no arribaven aquí o ens arribaven mutilades i encara gràcies. La prohibició dona a les coses un valor afegit i un excitant misteri indefugible.

Malauradament vaig poder aprofitar poc aquelles celebracions cinèfiles, que podies complementar amb alguna pel·lícula agosarada, fos allà mateix, a Ceret o a Perpinyà, ciutat que era una festa a causa de l'èxit del cinema eròtic  prohibit. Pocs anys després ja vam veure aquí de tot i més, fins i tot per la televisió. A aquells festivals s'hi aplegava molta gent, jovent encuriosit i amant del cinema i gent de la cultureta, un dels qui recordo haver vist era Castellet.

No resultava gens barat, anar al cinema tan lluny. Costava de trobar allotjament, menjar... Et podies apuntar a unes llistes dels organitzadors i et feien arribar per correu les programacions i tota la informació. En els darrers anys d'aquells muntatges  les programacions eròtiques de Perpinyà s'anunciaven fins i tot en alguns diaris. Podies veure cinema pujat de to i també cinema polític, com la llarga i interessant La vieja memòria, de Camino, avui un document imprescindible per conèixer molts personatges lligats a la guerra civil i que havien sobreviscut als desastres i les maltempsades. També recordo La guerre est finie, amb un personatge interpretat per Montand, semblant a Semprun que havia intervingut en el guio, i amb un jove Flotats, encara poc histriònic. I títols ja antics, com El gran dictador. La censura va funcionar fins al final de Franco i poques coses es filtraven per les esquerdes d'aquell mon tan ranci.

La caída de los dioses - Revista Invisibles
El temps no passa en debades. No soc incondicional de Visconti ni de ningú i, de la trilogia alemanya del director, potser és avui aquesta la pel·lícula que em fa menys al pes. És excessiva, teatral, tot i que el nazisme ja tenia aquestes característiques escenogràfiques, precisament a Tot Història vam comentar, ahir la segona part del llibre sobre el Tercer Reich, de Thomas Childers.

La caiguda dels deus compta amb un repartiment de luxe, inclosos alguns secundaris relativament poc coneguts, com Helmut Griem. Com és ben sabut la pel·lícula explica la història d'una familia d'industrials, inspirada molt lliurement, diuen, en els Krupp. La família es corromp de forma intensa i progressiva, amb poques excepcions. S'apleguen vicis diversos, sobretot en el personatge interpretat per Helmut Berger, en aquell temps l'actor estrella de Visconti, amb un físic i un tarannà molt adients per a interpretar personatges problemàtics. Seria també, de la mà de Visconti, Lluís de Baviera, el rei boig, mentre que a Bogarde el retrobaríem fent de decadent professor Aschenbach en una Venècia amb epidèmia inclosa.

La pel·lícula compta amb actrius de pes, així mateix, Ingrid Thulin, Rampling, abans del Porter de nit, i Florinda Bolkan. Amb el tema del nazisme es corre el perill de mitificar la perversió, i aquest és un risc que, en ocasions, fa trontollar alguns aspectes de la pel·lícula, massa llarga en alguns fragments, com ara en el de l'orgia homosexual que, en ocasions, fa pensar en si no hi van inserir una mena de bucle recurrent. Visconti ens inquieta però ens evita una violència excessivament brutal, al menys, el seu visionat massa directe. Un dels temes que va sortir en el debat del cinefòrum va ser el poc creible suïcidi de la pobra nena jueva violada, i és que sovint el que passa queda diluït en una mena de vel de misteri, tan sòrdid com es vulgui però totalment viscontià. 


La caída de los dioses (1969) - Filmaffinity
És una pel·lícula amb elements shakesperians, ens evoca Macbeth en algun moment i compta amb un alt nivell de teatralitat, segurament buscada pel director. El final, el tètric casament en sembla, contemplat des del present, una mena de gran guinyol, això sí, molt ben fet i molt ben vestit. El poble és el gran absent a gairebé tota la trilogia alemanya del director. I no és pas que no fos capaç de retratar una societat humil o la pobresa, encara avui es Rocco i els seus germans una de les meves pel·lícules més apreciades. Tot i que, per descomptat, em quedo amb Il Gattopardo, per molts  motius. Visconti pot agradar avui més o menys però no es pot negar que sempre colpeix i impressiona, sigui com sigui. Ens parla del passat però també d'aquells anys en els quals s'estrenaven les seves pel·lícules i les comentàvem a fons, parant atenció a tota mena de detalls i amb una certa dosi de fatxenderia intel·lectual. El pitjor de tot, pel que fa a les pel·lícules sobre els nazis o el nazisme, és que la perversió, la crueltat o el sadisme sempre es queden curts, la realitat va ser molt pitjor. La vida no és cinema. O potser sí, qui sap.

2 comentaris:

Cinefilia ha dit...

Tot i ser una gran pel·lícula, el Visconti que prefereixo és el de "La terra trema" o "Rocco y sus hermanos", films neorrealistes pels quals no passa el temps. En canvi, trobo que quan abordava temes històrics ho feia amb una solemnitat que em carrega una mica.

Júlia ha dit...

Sí, a mi em passa el mateix, excepte amb el Gattopardo, però suposo que és pel Lancaster que està molt bé en aquell paper, tot i que es van permetre algunes llicències amb el llibre original, ep.