Quan va esclatar tot això del confinament jo tenia, comprada, una entrada per veure una versió força lliure de La Gavina, d'Àlex Rigola, a la Villarroel. No en puc parlar, ja que no la vaig arribar veure, probablement per la tardor tornarà aquest muntatge a un teatre o un altre. Tenia les meves reticències car tocar massa Txhèkov no em fa el pes i em sembla que deu ser una versió excessivament imaginativa, però com que, a més a més, hi sortia la Mònica López, una de les meves actrius preferides.
Mònica López ha fet de tot però jo la veig ben bé com una actriu absolutament txekhoviana, en l'aspecte més tradicional del terme, encara que no hagi tingut moltes ocasions de demostrar-ho. Feia d'Elena, en aquell bon Oncle Vània del Lliure de Montjuïc, un gran muntatge que recordo i diuen que la memòria és un bon crític, encara que sigui un crític una mica subjectiu.
Avui escoltava una entrevista a Rigola, per la ràdio, i, com que sovint t'agrada que gent coneguda i de pes confirmi les teves dèries, m'ha encantat que digués, de forma contundent, que s'hauria d'haver aprofitat el confinament per dinamitar la Sala Gran del Nacional. L'entrevistadora no sabia què dir, això de dinamitar sales de teatre li deu haver semblat una blasfèmia i el director, amb ironia, ha aclarit el tema, és un espai absurd, amb mala visibilitat, mala audició, massa gran, un mal espai. La pitjor sala de teatre de Barcelona, ha aclarit Rigola, sense complexos.
No m'agrada el Teatre Nacional, en general, però la Sala Gran és el pitjor del conjunt. Tan sols hi vaig quan hi ha una obra que em crida molt l'atenció i no puc defugir la curiositat. No crec pas que la dinamitin, el Nacional ha estat la piràmide teatral convergent i el Lliure de Montjuïc, la piràmide dels altres, i és que sempre hi ha d'haver dues opcions, en tots els camps, encara que les dues, com en política, puguin ser ben poc atractives o, fins i tot, galdoses.
Txèkhov és dels autors que millor entoma el pas del temps. La gavina, com ha passat amb tantes coses, va fracassar, d'entrada, l'actriu principal va tenir un disgust i Txèkhov s'amagava per no haver de veure el públic. Però la cosa va canviar, després va tenir èxit i molt èxit. La gavina té ressons de Hamlet i no és de les meves preferides de l'autor, tot i que traspua la seva atractiva màgia intemporal i aquesta tristor amable de l'escriptor, lligada a una mena de dificultat vital per a ser feliços.
L'he vista un munt de vegades, en teatre, cinema i televisió. Éls textos de Txèkhov son agraïts. La darrera versió que vaig veure va ser la de 2018, en cinema, molt interessant i amb un bon repartiment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada