8.6.20

TOT ÉS MENTIDA



La invención de España - Henry Kamen | Planeta de Libros



Henry Kamen (Yangon, 1936) tot i ser de cultura anglosaxona compta amb diferents orígens personals. Va néixer a Birmània, d’uns pares ben situats i que tenien, entre els seus avantpassats, persones de diferents procedències. Va estudiar a Oxford, va ensenyar a diferents universitats angleses, dels Estats Units i d’Espanya. Entre moltes altres activitats professionals va ser professor del CSIC, a Barcelona, des de l’any 1993 fins el 2002, en què es va jubilar tot i que va continuar mantenint una gran activitat. Des de fa molts anys viu, durant llargues temporades, a Barcelona. 

Ha escrit diferents llibres biogràfics i d’assaig sobre temes de la Història d’Espanya. Aquest llibre és la seva darrera publicació i incideix en el complex tema dels orígens, els mites i els relats que conformen la idea que, en el present, tenim d’estats, nacions i països, centrant-se en el cas d’Espanya. Existeixen d’altres estudis sobre aquesta qüestió de la invenció històrica, com ara el clàssic L’invent de la tradició, de Hobsbawm, o, en el context hispànic, el més breu però interessant La invención del pasado, de l’historiador gallec Miguel-Anxo Murado, que repassa, sobretot, el tema de la suposada Reconquesta. 

Una gran part del que hem après a escola, fins i tot a la universitat, sobre història, sigui hispànica, universal o catalana, presenta com a fets històrics llegendes impossibles de verificar o fets dels quals podem trobar informacions controvertides, incoherents o contradictòries, que, com comenta Murado en el seu llibre, no és que siguin veritat o mentida, és que, senzillament, no podem saber com va anar. De tota manera, desmuntar certeses que durant anys s’han donat com a inqüestionables no resulta gens fàcil, en general, malgrat els esforços d’historiadors seriosos, una gran part dels quals, com Kamen, de cultura anglosaxona, encara que tinguin forts lligams amb Espanya i Catalunya. 
La invención del pasado: Verdad y ficción en la Historia de España ...
El llibre de Kamen toca molts temes relatius a la història d’Espanya, mites fundacionals, etapes glorioses i de decadència, llegenda negra, patriotisme exacerbat i aquesta mena de tendència a la poca confiança en les capacitats pròpies, que el llarg franquisme va accentuar. És un volum que cal llegir a fons i sense complexos, i sense treure de context determinats aspectes, com ara l’excés de mitologia relacionada amb la perversió i efectes de la Inquisició, o suposar que l’autor pren partit a favor o en contra de determinats fets, quan les matisacions i les referències aclaridores son constants en el llibre. 

El llibre també entra en el tema català i en la creació i recreació dels mites propis, menystenint la realitat històrica evident, com en el cas dels fets de 1714. Pot ser, doncs, que el seu contingut incomodi molta gent de diferents tendències i ideologies, tot i que ja s'han editat, a casa nostra, respectuosos llibres sobre el tema que esberlen moltes proclames patriòtiques.
Philip of Spain: Amazon.es: Kamen, Henry: Libros en idiomas ...
Un risc seria pensar que aquesta invenció és específica de l’estat espanyol o de Catalunya, qualsevol país o estat modern se sol recolzar en un relat establert i manipulat i en tota una sèrie de mites i mitges veritats. Un altre tema és que la propaganda hagi estat més eficaç, a l’hora de reinventar la història. Durant el segon centenari de la Revolució Francesa va ser molt difícil, al país veí, explicar i difondre discursos diferents de l'oficial, sobre tot plegat.

Kamen no opina, es fonamenta en publicacions i investigacions diverses i fa servir una bibliografia impressionant, inclosa al final del llibre, on també hi podem trobar un bon índex onomàstic. Potser en algun moment expressa en excés la seva idea personal sobre determinats temes i hi ha aspectes, per exemple a l’entorn de les característiques dels espanyols, que es podrien debatre, sempre que fos un debat intel·ligent, seriós i fonamentat i no ens limitéssim a agafar allò que respon a les nostres dèries personals i refusar el que no ens vingui de gust. 

L'INVENT DE LA TRADICIO
Recordo que fa anys, amb motiu d’una de les moltes reformes educatives, es va qüestionar, en uns cursos per a mestres, la necessitat o no d’incloure a l’educació elemental això que en diem història, acompanyada de mites, llegendes i la resta. Es proposava, per exemple, limitar l’estudi del passat a comentar l’evolució tecnològica, científica. Alguns experts, amb èxit, van insistir en què calia explicar aquesta mena de coses a escola, des del punt de vista català, evidentment, ja que tots ho fan i a tot arreu.

La rendición de Breda - Wikipedia, la enciclopedia libre

El pitjor és que no tan sols compta l’escola, en la construcció del relat, el cinema o la literatura també contribueixen a exaltar mitologies patriòtiques i heroïcitats inversemblants, com també ho ha fet la pintura,  i això no tindria cap importància si no fos que sembla difícil situar cada cosa en el seu context propi. L'autor cita, per exemple, algunes dèries d'escriptors con Pérez Reverte, a l'hora de reivindicar hispanitats glorioses, i com molts fets històrics els tenim més aviat relacionats amb pintures emblemàtiques que no tenen res a veure amb la realitat.

encrypted-tbn0.gstatic.com/images?q=tbn:ANd9GcQ...
De fet, fa encara més anys, ja em vaig adonar de què la política i l'oportunisme polític manipulaven història, llenguatge i el que fos. Vaig assistir, d'estudiant, a moltes xerrades, suposadament fonamentades i impartides pels inevitables experts del que sigui, sobre la necessitat d'educar els infants en la seva llengua materna, a partir de la qual es feia imprescindible demanar català a l'escola. En aquella època no n'arribaven ni engrunes, més enllà d'alguna cançoneta nadalenca.

Va resultar, quan la cosa començava a tirar endavant, que en un gran nombre d'escoles públiques d'aleshores, d'aquelles construïdes de forma apressada i amb moltes mancances, la gran majoria, per no dir la totalitat de l'alumnat, tenia com idioma matern el castellà. I aleshores va resultar, segons em va dir un d'aquells experts de l'època, en unes altres xerrades per a mestres (sempre ens tracten d'ignorants, als del sector, i ens han de reciclar avui sí i demà també) que allò de la llengua materna era una estratègia i que semblava mentida que ens ho haguéssim empassat.

Avui això de la llengua materna ja ha passat a millor vida, sobretot perquè, més enllà de posicionaments polítics o teories didàctiques, la realitat actual ha fet vessar totes les teories. Les llengües maternes son moltes i, per altra banda, les variants dialectals han anat recuperant dignitat. Un dels temes del llibre és així mateix el de la llengua, en referència a l'espanyol, la seva hiperbòlica consideració per part de sectors acadèmics però també populars, i la manipulacio política de la qual ha estat objecte, ni més ni menys que d'altres llengües, afegeixo.

És aquest un llibre imprescindible i molt interessant, com tots el de l’autor, sempre, això sí, que siguem capaços d’entendre que les coses potser no son com ens han dit o com, fins i tot, ens han volgut ocultar de forma malèvola, que es el que afirmen, avui, a casa nostra, alguns estranys grups d’historiadors alternatius. De tota manera, ja es poden escriure bons llibres del que sigui, canviar les nostres pròpies creences, lligades al nostre propi imaginari, no ha resultat mai gens fàcil.

5 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Ja deia Cioran que la Historia no servia per a res, cadascú l'explica segons li convé e interessa i sempre ho fan els guanyadors. Revisar-la com fa Kamen és un exercici sa, però inútil, nomès convencerà als ja convençuts. Com bé dius: Tot és mentida.

Júlia ha dit...

La historia pot ser molt interessant com a diversió i per fer 'cultureta' però crec que més aviat hauríem d'incidir en el futur, ahir, en el programa del Basté, Arari va incidir en això.

Fonamentar reivindicacions en el passat és absurd i, sovint, injust i oportunista.

Júlia ha dit...

A mi, tot s'ha de dir, la història m'agrada molt i Kamen és un molt bon historiador.

Júlia ha dit...

-La Història són les mentides dels vencedors -vaig contestar, una mica massa precipitadament.
-Sí, ja em temia que diria això. En fi, mentre recordi que també són els autoenganys dels perdedors...

Julia BARNES, 'El sentit d'un final'

I és que això de que la història l'escriuen els guanyadors és un tòpic, el revanxisme i l'autoengany dels perdedors també compta. Com ara en això del 1714, per posar un exemple proper, o com s'explica la guerra civil, avui.

Francesc Puigcarbó ha dit...

ben vist, no ho havia pensat aixó.