Vocació d'acollida i altres eufemismes

Escrivia fa poc sobre la relativitat de la història i de tot, al capdavall. La retòrica i l'oportunisme poden arranjar les derrotes, un llibre d'història, deia algú, pot reconvertir qualsevol batalla perduda en una victòria moral, per exemple. Crec que era la setmana passada que, amb algun diari, lliuraven una publicació d'aquestes municipals, ben editada, sobre els barris de Barcelona. El cas és que les referències al Poble-sec el definien com a barri 'amb vocació d'acollida, abans de la immigració espanyola i ara de l'estrangera'. O sigui, que un barri atrotinat, amb pisos vells i -relativament- barats, el que té, en realitat és 'vocació d'acollida'. Què bonic! L'Hospitalet també es defineix com a ciutat acollidora i amb aquest motiu es va col·locar a la Rambla Just Oliveres un monument d'Arranz-Bravo, L'Acollidora, símbol hospitalenc, que deu tenir molt de mèrit, però que a mi, la veritat, em sembla un bacallà sec. Per cert, el pes cultural i publicitari dels diaris del diumenge fa que sovint em plantegi si el compro o no, quan he d'anar a algun lloc, perquè la baluerna és considerable.


Als barris cars, amb menys immigració, de l'ara i de la d'abans, no veig que els defineixin com a barris amb 'vocació d'exclusió', encara que sí que s'ofereixen de vegades pisos exclusius. Tot és, doncs, relatiu i manipulable, tot es pot explicar i mitificar segons calgui, depèn de la grapa literària dels que se'n cuiden, al capdavall. I parlant de literatura, em vaig gravar i m'he anat mirant a estones la pel·licula 'Doctor Zhivago', de 1965. Recordo que quan la van estrenar al cinema se'm va fer molt llarga, llarguíssima. Després algú em va deixar la novel·la de Pasternak, que em va agradar força, no sé si actualment algú llegeix, encara, Pasternak.


Ara, quan la torno a veure, miro la pel·lícula amb ulls d'enyorament pel passat, per aquells seixanta de tantes il·lusions i canvis de tota mena, encara que és una pel·lícula que no va sortir massa rodona, crec. Però Julie Christie i Omar Shariff estan guapíssims i també Geraldine Chaplin, malgrat que només de veure tanta neu t'acabes encostipant i malgrat també que les casualitats que mouen el destí del metge-poeta i la noia, fent que es trobin i retrobin, són excessives. Un personatge que en una primera visió em va resultar desagradable, el Komarovski que fa Rod Steiger, ara, amb els anys, ha guanyat en humanitat i em sembla una mena de supervivent oportunista simpàtic, fins i tot entranyable, al capdavall són aquests supervivents espavilats els que fan, més endavant, des del poder, les lectures pertinents del passat.


El Doctor Zhivago la van rodar a Espanya, a Sòria, sobretot. Recordo que en un guateque de l'època, ballant el tema de Lara, que, per cert, s'acaba fent pesadet a la pel·lícula, de tant sentir-lo, un xicot de Sòria em va explicar amb molt d’orgull que tots aquells paisatges eren d'allà. Encara més, em va dir que podies pintar en un quadre un color qualsevol, que, en algun moment, el cel de Sòria tindria aquell color, perquè els tenia tots, tots els del món. Quines coses, oi, que deien els nois dels seixanta? Crec que és cert, això, però. Sòria té un encant especial i els poemes de Machado han acabat d'arrodonir la seva mitificació paisatgística. Per la pel·lícula hi desfilen, en petits papers, alguns actors espanyols, molt dignes i poc aprofitats i fins i tot Klaus Kinski, que ja començava a fer una mica de por.



Pasternak va ser un Nobel polèmic, com molta gent sap. O potser com poca gent jove d'avui sap. Va haver de renunciar al Nobel, pressionat, van dir que hi havia la CIA pel mig, la història de tot plegat és rocambolesca, estranya. La novel·la és crítica amb el comunisme, amb la revolució, tan mitificada també. Per això, ja aleshores, molta progressia de l'època bescantava l'escriptor i el menystenia i la qüestió del premi li va suposar força maldecaps. Però és una novel·la amb molta humanitat, complexa, on la individualitat i els sentiments suren per damunt de la barbàrie i el caos. Els Nobel són uns premis, que com tots, estan subjectes a interessos diversos, polítics, sobretot. Malgrat ser tan importants també els noms dels premiats s'obliden amb facilitat, no hi ha res etern, en aquest món. Avui, per exemple, al suplement de La Vanguardia, hi ha un breu reportatge sobre Wislawa Szymborska, premi Nobel de literatura el 1996, poc coneguda, crec, amb més de setanta anys, que ara és una velleta lúcida i somrient, de vuitanta-tres, fumadora, crítica amb gairebé tot, però també tolerant, que es queixa de les moltes bajanades que les allaus d'informació ens ofereixen actualment.


Diu, aquesta autora, que quan va a algun lloc i l'entrevisten sovint li demanen opinió sobre algun fet polític, social, dient-li: Que n'opina, vostè? I ella manifesta que hi ha de pensar... No, no, ha de ser ara, insisteixen. La reflexió profunda, llarga, sobre coses importants, no s'accepta, en aquests temps de televisió efímera, de vegades fa patir com s'exigeix a la gent, en els debats, que siguin breus, que hi ha poca estona. Aleshores, inevitablement, la majoria de persones acaben dient moltes bestieses. Llegint el que diu l'escriptora penso que és una llàstima que, per fer-te savi, hagis d'envellir. Saber que aquesta poetessa va rebre el Nobel tan gran ha desvetllat, però, les meves esperances abaltides, al capdavall és una bona pessigadeta, el premi, i sempre podria deixar una mica arregladets els meus descendents, veient com estan els preus dels pisos, al Poble-sec, fins i tot, malgrat la vocació acollidora.


Òndia, com sempre, me n'he anat d'unes coses a les altres...