Evocació d'Unamuno

Leer, leer, leer, vivir la vida
que otros soñaron.
Leer, Leer, leer, el alma olvida
las cosas que pasaron.
Se quedan las que quedan, las ficciones,
las flores de la pluma,
las solas, las humanas creaciones,
el poso de la espuma.
Leer, leer, leer; ¿seré lectura
mañana, también yo?
¿Seré mi creador, mi criatura,
seré lo que pasó?

...............................

Oye mi ruego, Tú, Dios que no existes,
y en tu nada recoge estas mis quejas,
Tú que a los pobres hombres nunca dejas
sin consuelo de engaño. No resistes

a nuestro ruego y nuestro anhelo vistes.
Cuando Tú de mi mente más te alejas,
más recurdo las plácidas consejas
con que mi ama endulzóme noches tristes.

¡Qué grande eres, mi Dios! Eres tan grande
que no eres sinó Idea; es muy angosta
la realidad, por mucho que se expande

para abarcarte. Sufro yo a tu costa,
Dios no existente, pues si Tú existieras
existiría yo también de veras.

(La oración del ateo)

Ja fa temps que volia recordar en un post a Unamuno, i, mira per on, fa uns dies, al cafè d’Ocata m’ensopego amb un bell poema seu sobre un gos, que em recorda que havia iniciat ja un breu escrit sobre aquest autor, tan interessant i humà, de qui podem trobar cites per il·lustrar tota mena d’afirmacions contradictòries. Perquè Unamuno va ser una persona amb moltes contradiccions, cosa que el fa més viu i humà que molts altres pensadors i escriptors, ancorats en unes idees que, aparentment, no es malmeten en topar amb la realitat, però que presenten, de forma inevitable, en la seva vida personal incoherències encara més gruixudes.

És prou coneguda la seva història acadèmica, el seu prestigi, el seu fervor republicà que, després, veient els fets sagnants dels primers temps de la guerra civil, esdevé decepció i fins i tot el fa posar, de forma decidida, al costat dels feixistes, creient que es necessari un cop de poder que reinstauri l’ordre. Més endavant, com és ben sabut, la repressió provocada pels franquistes, farà que reaccioni altra volta, i que faci el famós discurs del venceréis pero no convencereis, que els seus descendents han hagut de resituar en el seu context, davant de les darreres manipulacions d’aquestes paraules, a causa de l’afer dels papers de Salamanca. En aquells aldarulls, per cert, la inefable Carmen Polo va tenir un dels pocs gestos remarcables que li conec, ja que el va agafar de bracet i el va acompanyar a casa.

Ja vaig mencionar una vegada el professor Tuson, que vaig tenir a la Normal, i que era, aleshores –no sé si encara ho és- admirador d’aquest autor, del qual ens parlava amb gran entusiasme. Gràcies a ell i a la meva devoció juvenil per la seva saviesa, vaig llegir de forma prematura uns quants assaigs feixucs de don Miguel, que no sé pas si ara llegiria, la veritat. De tota manera m’han quedat al cap idees diverses a l’entorn del que vaig llegir aleshores, recordo una curiosa i original divisió entre escriptors vivípars i ovípars, per exemple, i també tots aquells neguits espirituals que el trasbalsaven. Era, encara, aleshores, l’existència de Déu, un tema molt debatut a tots nivells. Recordo molt millor les seves novel·les, Niebla, San Manuel Bueno, La tia Tula, Amor y pedagogia (les deuen fer llegir, encara, en ambients acadèmics, perquè hi ha alguns treballs sobre elles al rincón del vago, racó aquest que mereixeria un estudi aprofundit, més enllà de la seva utilitat pragmàtica indiscutible). Són novel·les amb una gran càrrega filosòfica, és clar, però històries humanes, al capdavall, malgrat tota la simbologia que se’ls vulgui atorgar. La tia Tula va trobar una encarnació excel·lent en Aurora Bautista, en una pel·lícula força digna de l'any 1964. Aurora Bautista és una actriu que, si fóssim una mica més mitòmans, mereixeria un altar, perquè personatges com Juana la Loca, Agustina de Aragón i la mateixa Tia Tula, no viurien en el nostre imaginari sense el seu rostre i el seu histrionisme impactant. No me’n voldria anar del tema, -com acostumo a fer-, però recordo com a escola imitàvem rient la reina Juana-Aurora Bautista, (Locura de amor era una pel·lícula que ens passaven sovint), quan, al final, va dient, del rei Felipe, amb els ulls esparverats, ordenant silenci: ssss, està dormido, està dormido. Ho fèiem en broma, entre riallades, com es fan les coses serioses quan ets un infant i encara no saps que la mort és irreversible, és clar.

Unamuno va ser un gran poeta, també. Va ser tantes coses que unes amaguen les altres. A més, va esdevenir un personatge força popular. No sé si avui hi ha intel·lectuals d’aquesta categoria, em temo que no. Això d’aprendre danès per llegir Kierkegaard, per exemple... Amb Catalunya va tenir una bona relació, amb algunes ensopegades, la seva amistat i correspondència amb Maragall és un exemple de diàleg apassionat. I sincer. No sé si es certa aquella anècdota, segons la qual, Carles Riba, un altre intel·lectual d’alt voltatge, a causa del comentari d’Unamuno sobre la poca utilitat d’insistir en l’ús del català, davant l’avenç –ja aleshores!- de l’anglès, va respondre que passaríem directament al català. Crec, en tot cas, que ho devia dir en clau irònica, però em sembla que potser hi arribarem i tot, a fer aquest pas, ben aviat, tal i com van les coses.

Avui, l’accés a la cultura, afortunadament, s’ha massificat, i això ha comportat també la terrenalització dels intel·lectuals, que no tenen el pes ni l’ambició que havien tingut en altres temps, temps difícils, apassionats i perillosos, per cert. Una relectura sense prejudicis d’aquests autors ja clàsscis potser resituaria molts debats actuals, en un pla més serè i aprofundit, però em sembla que no estem per massa relectures tranquil·les ni per debats acurats i sense pressa, els mitjans de comunicació actuals, amb el temps marcat, fan que moltes reflexions plenes de bona intenció acabin en aigua de figues.

Unamuno era per a mi, de jove, gairebé això que avui en diuen una icona. En homenatge, i ja que ell va traduir La vaca cega i va dedicar un poema a la catedral de Barcelona, he intentat, amb resultats ben galdosos, traduir al català els dos poemes de l’inici d’aquest post, d’una forma lliure, apressada i destralera. Què em disculpi, doncs, des de l'incert més enllà...

Llegir, llegir, llegir, viure la vida
que uns altres van somniar.
Llegir, llegir, llegir, l’ànima oblida
tot el que va passar.

Queda sols el que resta, les ficcions,
de la ploma, les flors,
tan sols, poques, humanes creacions,
escuma dels records.

Llegir, llegir, llegir; ¿seré lectura
jo, al temps que ha d’arribar?
¿Seré el meu creador, la criatura,
que un dia va passar?

...............................................

Escolta el meu prec, Tu, Déu que ets absent
i en el no-res recull aquest meu plany,
Tu, que als homes humils et fas present,

sens resistir, i amb el consol d'engany

vesteixes, doncs, el nostre anhel fervent.
Recordo vells consells sense parany,
quan més t’allunyes de la meva ment,
en la tendra dolçor de nits d ‘infant.

Tan gran, Déu meu, tan gran te m’has tornat
que ja ets sols una Idea; i és estreta
per més que creixi, aquesta realitat

per abastar-te. I en patir m’inquieta
la teva no-existència, car si ara
Tu fossis, jo em sabria viva encara.

----------------------------------------------------------------------------------------

Al marge del tema del post, m'acabo d'assabentar per la premsa de la mort del realitzador Pedro Amalio López, a qui devem tan bons espais televisius del nostre passat recent. Com que ahir mateix mencionava, com en altres ocasions, l'enyorat teatre que veiem fa anys per televisió, volia fer-ne esment. Va portar a la televisió, amb qualitat i dignitat, obres com Les bruixes de Salem, o La mort d'un viatjant, en una època difícil però il·lusionada de la nostra història. Descansi en pau, doncs.

Transcric el fragment del comentari d'un periodista, Fernando Marín, que reflecteix, crec, el que pensem molta gent gran:

Duele más (la seva mort) que toda esta telebasura en la que se están convirtiendo los diferentes canales de televisión por robarse audiencias, total para dejar escapar noticias como esta (la mort del realitzador). Triste, pero noticia al fin y al cabo.

Pedro Amalio te fuiste, lo se, porque en la tele ya no hay cosas interesantes que ver, que oir, que aprender... Adios maestro.

El temps i nosaltres

Vaig llegir l'emotiva evocació que fa l’Herald de l'Eixample de la biografia del seu, pare, tot remarcant que va néixer el 1894, el mateix any que, per exemple, Huxley i J.B.Priestley. La referència a aquests dos escriptors m’ha portat, de forma inevitable, a tota una sèrie d’evocacions relacionades amb ells. Els conec, ho admeto, per un nombre limitat d’obres, aquelles que han tingu més ressò i han esdevingut clàssiques. Huxley va ser un personatge interessant, immens, del qual es podria parlar molt i molt. Té llibres excel·lents, inoblidables, com l'ambiciosa novel·la Contrapunt, i en els seus textos hi podem trobar consideracions sobre tota mena de temes, que conserven tota la seva vigència. Va fer-se famós, sobretot, com és sabut, per Un món feliç i és que el món feliç de Huxley ha esdevingut, en molts aspectes, força real. Les reflexions que aquest autor va fer sobre diferents temes socials i polítics, com ara la manipulació de la història per part de totes les ideologies, el poder pervers de la publicitat i els perills d’una societat on la caritat, en el sentit d’amor i fraternitat, no hi tingués un lloc, són ben actuals, més aviat han guanyat amb el temps. De vegades em ve al cap, tal i com va la qüestió del consum barroer, allò tan conegut de val més llençar que haver d’apedaçar o, pensant en la publicitat aclaparadora, allò altre sobre el nombre de repeticions que fan una veritat...

Volia parlar, avui, però, sobretot, de Priestley, del poc que conec d’aquest autor, no excessivament traduït al castellà ni al català, per cert, i de com em van emocionar, des de la primera vegada que les vaig veure, Truca un inspector i El temps i els Conway. Aquesta segona obra de teatre és de les que més m’ha captivat, sempre m’ha agradat molt, quan l’he tornada a veure, representada amb una certa exigència. Crec que les devia conèixer, totes dues, per primera vegada, en aquells inoblidables espais teatrals de la televisió dels seixanta. He trobat la referència d'una emissió de l'any 1967, però jo diria que en devien haver fet alguna més antiga, perquè tinc un record boirós, d'haver estat comentant l'obra, que ens havia emocionat, a escola, amb les companyes. Als inicis de la televisió, cada dia comentava la gent els programes del dia abans, en general, ja que tothom veia el mateix. També es comentaven cada setmana, a botigues i escoles, les pel·lícules del cinema del barri, l'imaginari col·lectiu era proper i compartit, aleshores. Ara, amb tanta diversitat, la cosa es fa difícil. En castellà acostumaven a dir-ne La herida del tiempo, d'aquesta obra, que sempre m'ha semblat un bon títol, però que potser n'emmascara una mica el contingut. També per televisió en vaig veure, fa anys, una gravació anglesa, amb Claire Bloom, immensa, fent de mare egoïsta.

Fa alguns any se’n va fer una versió excel·lent, en català, al teatre Condal, amb una colla d’actors molt bons, que va tenir un gran èxit i va estar molt de temps representant-se. Molta gent jove va conèixer, aleshores, aquesta obra que, crec, té l’estranya virtut d’agradar gairebé tothom, encara que també ha rebut, en ocasions, crítiques poc amables. Priestley va ser ferit a la Primera Guerra Mundial, i, de retorn a Anglaterra, va tenir fama aviat, com escriptor satíric. Durant la Segona Guerra va treballar de locutor a la BBC, on va obtenir fama pel seu to personal, però també crítiques conservadores, que el consideraven massa esquerrà i que el van obligar a plegar. Va formar part de diferents associacions de caire progressista. Les seves preocupacions humanitàries i sobre el pas del temps es reflecteixen en el seu teatre i en la seva narrativa. Es va casar dues o tres vegades, la darrera amb una arqueòloga, Jacquetta Hawkes, que és qui l'acompanya a la fotografia.

El temps i els Conway mostra una familia de classe benestant, en dos moments de la vida dels seus components, a través dels ulls d’una de les filles. La distància que va de l’il·lusió al desengany es palesa en la decadència familiar, en les decepcions i el conformisme, en allò tan dramàtic de lo que pudo haber sido y no fue, y en la evidència de que tot és temporal i corruptible. L’obra és cíclica, veiem el que passarà, però tornem a un passat que encara és present, amb el neguit que ens forneix el pes d’allò que resultarà inevitable, encara que ens queda el fràgil dubte de si la visió del futur, de la filla escriptora, podrà fer canviar alguna cosa. Un tema humà, quotidià i present en la vida de qualsevol, al capdavall, cosa que fa que resulti tan propera i entenedora, i que el temps, -altre cop el temps-, no li faci perdre emotivitat. Ha estat, també, afortunadament, una obra triada sovint per bons grups de teatre d'aficionats.

La fira quotidiana

Avui, un poema, que fa dies que no en penjo cap, i contemplant la ciutat, m'he recordat d'aquest:

LA FIRA DE L'ABSURD

Al formiguer de gent que anomenem ciutat
cada dia hi celebren la Fira de l'Absurd.
Els magatzems ofrenen mil objectes inútils
I dependentes joves, amb contractes precaris,
omplen aparadors de flors artificials.

Al carrer, a la vorera, venedors estrangers,
estenen mocadors amb música enllaunada
i ventalls, i mantells i joguines xineses,
mentre un captaire vell, amb un gos a la vora,
mostra sense vergonya les nafres del seu cos.

Quan el vespre s'estén, i les llums de neó
amaguen la foscor, salvatge i primitiva,
als atzucacs més bruts, on la humitat regala,
es venen a clients, assedegats de sexe,
noies de tot el món, que ningú no coneix.

La Fira de l'Absurd no comença ni acaba.
Sempre hi ha algú que ven i algú que vol comprar,
És una festa eterna de diners i disbauxa,
on el present bandeja les pors i les misèries
i tota la incertesa que amara els ciutadans.

La Fira de l'Absurd té perfums que disfressen
les corrupcions ocultes al fons del formiguer.
Hi sortegen viatges, i màscares de cera,
bijuteria cara, automòbils, vaixells,
i tones de cinisme sense greix ni additius.

Els saltimbanquis passen, perquè la gent gaudeixi,
i els que van amb les xanques, i els funàmbuls valents,
els pallassos de circ, i els grans contorsionistes
els domadors de feres, amb fuets a les mans
i belles trapezistes, que fan el salt mortal.

Passa qui ven romanços on s'expliquen històries
de prínceps que es mariden amb noies sense dot,
de crims de tota mena, d'infants sense família,
de vells abandonats, de pirates ferotges
i de com la justícia sempre acaba vencent.

Hi ha dones que prediuen un futur sense penes,
seguint les ratlles fines d'una mà encuriosida
i venedors de globus, platejats i lleugers.
Al voltant de la Fira, perquè el risc no existeixi,
tenen cura de l'ordre les formigues soldat.

La pols dels carrers. Editorial Meteora (2006)

Revetlles i records

Hi ha encara molta màgia en la nit de Sant Joan, la més curta de l’any, segons diuen, encara que avui ens demostrin que no és sempre, de fet, la més breu. Hi ha constants que perduren, amb variants: els espetecs dels petards, els colors dels focs artificials, la il·lusió dels més joves per sortir de festa, l’esperança dels solitaris en trobar algun amor inesperat aquesta nit... Quan encara anava a escola i tot es feia en castellà, vaig escriure una mena de romanços d'inspiració lorquiana, molt dolents, sobre la nit de Sant Joan i uns amors malmesos. No sé on deuen parar, però me n'ha quedat al cap algun fragment:

En la calle hay un rescoldo/ de cenizas, en el suelo/ la noche de San Juan huye/ humo del nocturno fuego...

Fa molts anys, quan érem encara més irresponsables i a cada cantonada del barri s’encenien immenses fogueres, recordo la tristesa que em produïa, pel matí de Sant Joan, contemplar aquells redols de cendres, ja a punt de finar, i l’asfalt recremat del carrer, que calia refer després. El silenci estrany, després de l’esclat de les revetlles, la visió d’alguna persona que havia begut massa, tot plegat estenia damunt d'aquells matins una tèrbola boira de desencant.

En canvi, el dia abans, des del balcó –el carrer era dels nens i, com avui, dels més esventats i humils- observava amb admiració l’art de la construcció de la foguera, amb un cercle de pedres i sorra i l’amuntegament acurat de tota mena de mobles i rampoines, recollides de forma esforçada pujant i baixant escales sense ascensor, amb una estranya joia estiuenca al cor. Els coets acolorits, que s’enlairen de pressa, sense poder tocar el cel, i s’obren com un arbre de petits estels, per caure de forma definitiva ben aviat, són com una mena de metàfora vital, de fet.

Quan tenia, si fa no fa, tretze o catorze anys i encara no ens deixaven anar a revetlles nocturnes, en vam fer una a la tarda, una vegada, a casa d’una noia que tenia un petit jardinet tocant a Montjuïc. Recordo que, al vespre, en acabar la nostra celebració crepuscular, baixàvem pels carrers del Poble-sec, fent gresca, una colleta d’adolescents, i un amic de la infantesa que ja no vivia al meu carrer, però que venia sovint a veure l’àvia, a la meva escala, va agafar una gorra vella de tramviaire, del cim d’un castell de coses inútils a punt de ser cremades i se la va posar al cap, eufòric i optimista.

Quan va arribar a casa de l’àvia li van fer rentar el cap unes quantes vegades i fins i tot li van fregar amb esperit de vi, doncs, ves a saber què hi podia haver, a la gorra. Després vam pujar al terrat, uns quants veïns, a veure els focs artificials i a encendre bengales i tirar piules. Des del nostre terrat contemplàvem amb enveja terrats i patis amb nois i noies més grans, a qui ja deixaven fer ballarugues de veritat, i que es movien agafats romànticament sota els fanalets de paper, al ritme de cançons de moda d’aleshores, d’aquelles que el tebeo Claro de Luna convertia en històries de ficció.

Aquest amic, Miquel, havia estat malalt de petit i de vegades l’anàvem a veure, quan tenia vuit o nou anys, a una cambra que feia olor d’eucaliptus, on jeia envoltat de tebeos. Aquelles visites, que recordo de forma imprecisa, eren semblants a les que descriu Marsé a El embrujo de Shangai, quan van a visitar aquella noia enigmàtica, malalta del pit. En aquesta novel·la, l’escriptor transcriu, a l’inici del llibre, un fragment molt bell de García Montero (Luna en el sur):

La verdadera nostalgia, la más honda, no tiene que ver con el pasado, sinó con el futuro. Yo siento con frecuencia la nostalgia del futuro, quiero decir, nostalgia de aquellos días de fiesta, cuando todo merodeaba por delante y el futuro aún estaba en su sitio.

La nostàlgia del futur i una lleialtat antiga em fan recordar sempre aquest amic, quan arriba la revetlla, perquè es va casar molt jove i enamorat, va tenir tres fills, i va morir amb trenta i pocs anys, de càncer, potser recuperant de forma estranya els mals de la infantesa, que durant l’adolescència semblaven haver-lo deixat viure amb una plenitud saludable. Els seus pares havien estat també amics de joventut dels meus, per veïnatge. A casa de la seva àvia baixaven molts veïns de l’escala, durant la guerra, quan bombardejaven, perquè deien, ai, que si no volies anar al refugi t’apleguessis al primer pis, que tenia més consistència arquitectònica. Allà es reunia doncs, en aquella època, una colleta d’adolescents, -la meva mare, la seva, el seu pare, una tieta que va morir molt jove i altres-, i fins i tot reien i ballaven cançons de moda, mentre la tragèdia esmicolava habitatges ben propers. De vegades, al cap dels anys, els havia escoltat comentar, rient, la gran inconsciència que tenien aleshores, del perill. No hi ha rialla més esbojarrada que la de l’adolescència, afortunadament per a l’espècie humana.

Els pares del meu amic ja són morts. La meva mare està molt malament, hospitalitzada, i en alguna ocasió, malgrat tenir el cap prou clar, no recorda que aquests antics amics han mort i em diu que els telefoni, a veure què fan. Li dic que sí, que ho faré. Un dels fills del meu amic, que no em coneix de res, de vegades surt per televisió, és comediant, humorista, encara poc conegut, i s’assembla molt al seu pare. Ai, quan tot merodeaba por delante i el futur era on havia d’estar...

La descomposició de la llum

Per fi ha sortit publicat el meu llibre del premi Olga Xirinacs. Em temo, però, que tractant-se d’una petita editorial, la difusió serà poca i la cosa no tindrà, per a la meva –fins ara, ep- modesta carrera literària, massa transcendència. És possible que per la tardor intenti fer, per a amics i coneguts, una presentació una familiar, aleshores ja ho faria saber al blog, per si algú hi té interès.

Mentrestant, crec que el podeu trobar a poques llibreries, entre les quals ONA, i, també, mitjançant els llibreters de confiança, amb tal que siguin eficients i disposats a cercar el que se’ls demana, amb interès i professionalitat. Aquest llibre té una història llarga i esbiaixada. Una primera versió, més extensa, va quedar finalista del Sant Jordi fa ja uns quants anys, però no es va publicar per diferents motius, crec, sobretot, pel fet que a mi no em coneixia ningú, que no semblava un llibre comercial ni ‘de moda’ i que era excessivament llarg. De fet, crec que això darrer era un motiu important, que el feia una mica feixuc, i el vaig escurçar.

No sóc bona propagandista de la meva obra escrita, i, a més, no sóc capaç de judicar de forma objectiva el que escric, perquè amb els meus llibres em passa com amb els meus fills, que els veig totes les gràcies de forma absolutament passional. Crec que està ben escrit, però no sé si la història pot resultar prou interessant. Només dir –escriure, més aviat- que reflecteix una Barcelona ja perduda, la preolimpíca, a través de la mirada de molts personatges, però sobretot de les dues dones protagonistes.

Com alguns d’en Francesc, haurà d’anar, potser, a engruixir la gran biblioteca universal de les novel·les oblidades, d’aquí a poc temps. Aquest és un indret ple de misteris, descobertes i somnis abaltits. Però els llibres tenen una llarga vida, imprevisible, i desapareixen i ressorgeixen com el Guadiana. Així, que, qui sap...

Guerres tristes

Tristes guerras
si no es amor la empresa.
Tristes, tristes.

Tristes armas
si no son las palabras.
Tristes, tristes.

Tristes hombres
si no mueren de amores.
Tristes, tristes.
Miguel Hernández



Si em quedava una mica d’innocència o d’ingenuïtat, sobre el possible poder d’això que en diem comunitat internacional o sobre la bondat reivindicativa dels moviments populars, crec que la vaig perdre de forma definitiva amb l’esclat de la guerra a l’antiga Iugoslàvia, fa ja uns quants anys que, per a mi, han passat de pressa, però que m’imagino que per les víctimes i familiars de les víctimes hauran estat molt més llargs i dolorosos.

Quan jo era petita corrien per casa algunes revistes molt antigues, de la meva besàvia, Hojas Selectas, en les quals havia llegit encuriosida alguns dels pocs reportatges de l’època sobre la primera guerra mundial i els fronts europeus. Malgrat que eren reportatges realistes, tristos, s’hi copsava encara aquella mena de consideració enaltida envers la guerra i el món de les batalles, temes que ara han perdut tota la seva brillantor, perquè el patriotisme, la glòria, el valor, i tot plegat sabem que han servit per enviar molta gent innocent a l’escorxador. També hi havia algun acudit polític, dibuixat pel genial Opisso, alguns sobre el vesper dels Balcans. Aquell vesper, s’havia convertit ja aleshores en un indret aparentment tranquil, i recordo tertúlies veïnals on es comparava la dictadura del Mariscal Tito amb la franquista. En aquella època, malgrat que ara no quedi bé dir-ho, molta gent humil prioritzava la tranquil·litat i la pau, encara que fos aquella pau, per damunt d’altres valors que havien fet viure i patir la maleïda guerra civil. Com que corrien aquelles brames sobre els malvats comunistes, un vespre, al terrat, on fèiem algunes trobades entre veïns, durant les nits d’estiu, vaig preguntar a un senyor de l’escala que havia estat arrauxat menjacapellans i havia evolucionat vers un pacifisme conformista:
-A Rússia, doncs, què passa?
-Doncs mira, nena –em va dir, més o menys- com aquí, qui no diu res del règim i no es posa en embolics, va fent.

Aquest mateix veí argumentava que, quan començava una guerra, s’havia de posar els qui manaven en una plaça de toros i fer que es matessin entre ells i que guanyés qui guanyés, la cosa no passés d’allà i deixessin tranquils a la resta. Aquests temes de filosofia politica popular eren habituals en el meu entorn de barriada modesta, i per a il·lustrar-los, sempre em mostraven uns forats a la paret del terrat que havien provocat els fets de maig, al Paral·lel.
-Si no s’entenien entre ells, doncs, ja veus...
Ara no ens en recordem, però el fet és que, a casa nostra, molta gent temia que, amb la mort de Franco, tornessin a anar mal dades. Vam estar de sort, o als poders fàctics no els va interessar intensificar conflictes a la nostra zona, o, ves a saber per quin atzar, la cosa va evolucionar favorablement i no es van fer realitat les apocalíptiques prediccions que havíem sentit més d'una vegada.

Fa uns dies escoltava un iraquià manifestant que era contrari a Sadam però que la situació actual era molt pitjor. Les dictadures són dolentes, molt, però es mouen dins d’uns paràmetres establerts que la guerra acaba d’esmicolar, perquè el caos no té cap mena de normes i la situació afavoreix els més arrauxats, fanàtics i violents. Per la dècada dels vuitanta, en un càmping, recordo també com, durant un vespre de tertúlia, una parella amiga ens explicava el seu recent viatge pels països de l’est, amb una caravana, i ens deien que a Iugoslàvia no havien trobat cap mena de trava per anar d’un lloc a l’altre, que ningú no els havia demanat cap tràmit especial i que els havia agradat molt el país, la gent, acollidora, amable, pacífica, mentre que en altres indrets s’havien ensopegat amb un gran nombre de controls policials.

Després, de forma inexplicable -per a mi-, va esclatar aquella guerra, i el fet és que, mentre quan hi ha intervenció americana, la reacció popular es canalitza de pressa, -encara que, a la pràctica, tampoc serveixi de massa el fer-ho-, la reacció popular davant dels fets de l’antiga Iugoslàvia, propers i dramàtics, no va provocar massa mobilitzacions fins que Mendiluce va encetar la seva campanya a l’entorn d’aquella guerra. Quan encara se’n parlava poc vaig anar a una xerrada sobre el tema, a l’escola d’estiu, que donaven persones d’organitzacions no governamentals, una trobada no massa concorreguda, per cert. No m’agrada transcriure crueltats, però els conferenciants estaven trasbalsats per la indiferència nacional i internacional, i ens van explicar com els líders de les zones rurals musulmanes eren tallats a trossos, literalment, davant de tothom, quan entraven els soldats. Com passa en moltes guerres, de les zones urbanes sol arribar més informació, però la ruralia és la víctima propiciatòria de tots els disbarats, perquè no hi arriben informadors o, si hi arriben, és molt més fàcil fer-los desaparèixer.

He recordat tot això perquè acabo de llegir, al suplement de la Vanguardia, un terrible article sobre la matança d’Srebrenica i la vergonyosa resolució dels fets. Una matança que vam veure que s’anava a produir, per la televisió, pràcticament, en directe, amb la total impotència que patim en aquest món on tot es pot filmar però res no es pot evitar. És sarcàstic escoltar els altaveus del metro, quan t’avisen que t’estan filmant, per a la teva seguretat. Si un guillat em llença a la via, per exemple, ja em direu quina seguretat m’han pogut garantir.

No sóc entesa en política ni en història, però m’adono que la pau és molt fràgil i que els meus veïns afables d’avui es poden convertir, demà, en perillosos enemics. Ha passat, a casa nostra, quan la guerra, i a molts països, tan diferents com Ruanda o l’antiga Iugoslàvia, tan propera a nosaltres. Va passar, fa anys, però no tants, a França, a Alemanya. De vegades es juga alegrement amb l’estantissa convivència, que ens permet una quotidianeïtat segura, però la veritat és que, com es diu vulgarment, mai no es pot estar segur de res.

Contradiccions bestials

Em sembla que és a l’excel·lent i crepuscular The misfits (Vides Rebels), de Huston, amb guió de Miller, que el personatge que interpreta Clark Gable, i que havia viscut de matar cavalls per fer-ne menjar per a gossos, davant del neguit de la noia, -una Marilyn ja tocada pel destí, com Gable i Clift, quan vol matar l’euga i el seu poltre, i recordant els temps en els quals escabetxava manades senceres, diu, si fa no fa:
-Com menys es mata, més dolent sembla...

Aquesta frase em ve al cap moltes vegades, perquè és tremenda i absolutament certa. Una mort violenta produeix un gran trasbals, però sabem que es mata i es mor a gavadals, per aquest món del nostre temps, i ens hi hem acostumat, fins i tot, altrament seríem cada dia al carrer, i no pas de forma esporàdica, demanant als poders públics intervencions contundents en els temes de política exterior i no seriem capaços d'anar al supermercat o a la perruqueria com si no passés res, mentre a uns quants quilòmetres en aviò no tenen ni aigua. M’ha vingut al cap aquests dies, altra vegada, la frase de la pel·lícula, amb tot això dels toros, als quals no he estat mai aficionada, però que respecto, des que vaig tenir una companya d’estudis el pare de la qual havia estat mosso d’espases, amic i conegut de personatges tan catalans –malgrat fer de toreros- com Marius Cabré o Bernadó. A través d’ella vaig parlar en algunes ocasions amb la mestressa del restaurant Casa Leopoldo, amb qui tenien una certa relació familiar, persona molt intel·ligent, afeccionadíssima a causa del context familiar, i a qui he escoltat opinions molt raonades sobre el tema.

Hi ha molta gent que teoritza sovint sobre la no-catalanitat o catalanitat de la festa. Cadascú s’agafa als arguments que li semblen més adients per demostrar les seves creences, com fem tots, car la història, els costums i la cultura són fàcils de manipular. Jo només puc dir que quan era petita hi havia molta afició, a Barcelona i altres indrets, tan poc sospitosos d’espanyolisme ranci com Olot, i que la cosa no venia de la postguerra sinó de molt abans. També em dol quan es parla de l’espanyolisme del pobre sant Isidre, ja que el meu avi, al cel sigui, que portava el seu nom, era paborde del seu altar, a un poble de la Catalunya profunda, carlí i conservador i la seva festa era i és molt i molt festejada a la pagesia. El que passa és que hem arribat a un desconeixement immens de la nostra pròpia petita i gran història i de la tradició urbana i rural, i donem per bones les consignes que ens imposen, sense burxar massa, no fos cas que en sortíssim escaldats.

Molts costums, pràcticament tots, ens han arribat des d’algun lloc i en algun moment. No hi ha res autòcton del tot, ni l’idioma, que és una deformació del llatí, com altres. On comença i acaba el que és autèntic? Ningú no ho pot dir i ens agafem al que cal, quan volem sostenir les nostres conviccions, mediatitzades sovint per la moda moral que toca. Per aquest camí, doncs, hauríem fins i tot d’admetre una certa raó als musulmans arrauxats que reivindiquen Al-Andalus, ja que hi van ser vuit-cents anys. Mirar tant al passat ens porta sentors de naftalina i la bel·ligerància hipòcrita envers determinades causes, mentre el món està com està em sembla força absurd. Fer volar coloms sobre què és o no és català -o espanyol-, o sobre qui és o no és català -o espanyol-, no em sembla saludable per a la convivència, la veritat.

Vaig anar, en una ocasió, amb una colla a visitar la cooperativa de Guisona, on es trossegen tota mena de bèsties, en quantitats industrials, per al consum excessiu de la nostra societat. La noia, molt amable, que ens feia de guia ens va explicar que l’escorxador no l’ensenyaven, ja que impressionava de forma excessiva, fins i tot ella mateixa, que treballava allà, no hi havia entrat més d’un parell de vegades. Però, és clar, això, em diran molts, és un altre tema. Un altre tema? La cria per al consum d’animals, avui, en què tot plegat s’ha convertit en una fàbrica més, a l’engròs, és absolutament dramàtica, cruel i forasenyada, però, per cultura i tradició, encara no m’he reconvertit en vegetariana ni crec que ho faci. Per no parlar de l’experimentació, de vegades amb intencions tan frívoles com aconseguir cremes de bellesa, per exemple. Llegia ahir, en uns fòrums sobre tot plegat, que la vida animal és cruel i que només cal veure els documentals sobre bèsties de tota mena i la seva lluita per la vida. Totes les coses, portades als extrems, ens fan arribar a atzucacs d’incoherència sense sortida possible, a no ser que renuncíem al món i a les seves vanitats, i ens retirem, com els eremites, a una cabana del desert, a pregar per la pau al món.

Litografies i cromos

Si sóc a Barcelona, el diumenge, acostumo a passar, encara que sigui poca estona, pels encants de Sant Antoni, un indret del qual he parlat moltes vegades i que va ressistint el pas del temps sense perdre la seva màgia. Ja veurem com anirà amb la reforma del mercat, per cert.

M’agrada passar-hi aviat, quan no hi ha massa gent i alguns venedors estan ordenant, encara, els llibres. No hi he buscat mai res en concret, més aviat he trobat llibres o revistes per casualitat. Poques vegades, però, sóc capaç de passar sense comprar res. M’agraden, sobretot, les piles on el preu és fix: un llibre dos euros, tres llibres, tres euros, per exemple. En altres casos, agraeixo que el llibre porti a dins, escrit, el preu. Si no és així i el preu va lligat al possible interès que el venedor percep en el client, com que soc molt mala regatejadora, la transacció em neguiteja una mica.

Ahir em vaig comprar un llibret d’aquesta col·lecció emblemàtica que va ser les Monografías históricas de Barcelona, de l’Editorial Millà, que ara ja no és editorial sinó, tan sols, llibreria, i que també -i tan bé- ressisteix al carrer Sant Pau, amb tota la seva màgia evocadora a dins, i amb una parada als encants cada diumenge. Alguns números de les monografies s’han reeditat, i es troben a un preu mòdic. Alguns altres són difícils de trobar i, si els vols, cal pagar-los una mica bé. Ni car ni barat, nou euros, pel que em vaig comprar ahir, el dedicat als dibuixants Padró, Planas i Pellicer, tres biografies breus de Salvador Bori, de 1945.

Planas és un personatge que em fascina, dandy, juerguista, bon vivant, va tenir sort i aptituds, va guanyar diners, s’ho va passar molt bé, i va saber mantenir un bon equilibri entre la vida familiar i la mundana. Va ser el rei de la litografia, que va renovar i que es va decandir després, i fins i tot va poder gaudir d’una joventut parisenca, en aquell París del segon imperi, brillant i breu, entusiasta i curt de mires. Parlàvem fa uns dies dels canvis en les ciutats, per cert. Doncs Planas va viure també grans canvis, que el van fer tornar nostàlgic i enyoradís, perquè la seva Barcelona provinciana, de balls i festa, va anar a raure en la primera gran Barcelona, la de l’Exposició de 1888, ja amb aspiracions internacionals. Molts locals de la seva joventut van desaparèixer i la construcció de l’Eixample va malmetre pasiatges encara, fins aleshores, pràcticament rurals.

Parlem molt de catalanisme, de tradició, però, en canvi, tot aquest bagatge cultural, de pintors i dibuixants d’aquella època, de teatre popular i balls de patacada, de xaronisme nostrat, sembla no tenir massa interès per a ningú. Ara, al menys, es torna a incidir en el pes de la pintura realista del XIX, amagada per les avantguardes posteriors. El fet és que la vida cultural barcelonina, i també de moltes altres petites ciutats, girava a l’entorn de les arts plàstiques i es feien cues enormes per anar a admirar quadres que ara no ens diuen res, perquè els mandarins culturals ja s’ocupen de promocionar el que toca i fer oblidar el que cal. Pintors i dibuixants, amb la fotografia absent o a les beceroles, eren popularíssims.

Planas era un home atractiu, elegant, que va guanyar els diners a cabassos des de jove. De família ben situada, el seu pare va saber entendre que tenia un do, i li va facilitar els estudis d’art, cosa que, en aquella època, té el seu mèrit. Ric i respectat, ben vestit, passejava a cavall sovint pels matins, amb fatxenderia remarcable. Un dels seus grans èxits va ser la sèrie dedicada al llibre La dama de les Camèlies. Aquest llibre i la seva òpera van tenir un èxit immens, expliquen que els organets traviattejaven de forma constant i insistent. Això de la dona pecadora redimida per l’amor, bellíssima, que mor jove, enamorada, quina història més romàntica, un clàssic, vaja. Fa uns dies mencionava la bonica parella que van fer, en cinema, Greta Grabo i Robert Taylor, interpretant aquesta història. Jo també en tinc, en els meus records personals, una més de casa, de parella romàntica, lligada a la història de la pecadora redimida, que formaren Núria Espert i Enric Majó, joves i esplèndids, en aquella enyorada televisió dels setanta. Van repetir parella a Salomé, de Wilde; fa uns dies Majó explicava com van aconseguir presentar el seu cap 'tallat', de forma realista.


Les litografies de Planas van tenir èxit, sobretot, per les boniques senyores que s’hi poden trobar, traspuen erotisme fi, i en ocasions, no tan fi, una mica barroer, com en les targes per anunciar balls i esdeveniments diversos de l’època, ja que Planas va ser un gran publicista i va fer de tot i més. Era una època de fulletons, com ara Barcelona y sus misterios, a l’estil del best seller sobre misteris parisencs, -d’un tortosí, per cert, Altadill-, i també va ser l'època de les edicions de gran èxit de les moltes novel·les de Dumas i els seus imitadors. Altadill, amb tota la servitud al gènere, cercava, però, expressar una crítica social i reflectir les diferències immenses entre pobres i rics, marginats i afavorits pel destí.

Les transformacions, la pèrdua dels nostres espais infantils i juvenils esdevenen, sembla, inevitables, i potser sempre han estat i seran. Transcric un breu fragment de la monografia que comento, en concret de la biografia de Planas, -Padró, caricaturista magnífic i Pellicer, dibuixant extraordinari, mereixen espai propi-, per tal que ens n’adonem, si no ho sabíem, que tots els mals de l'ànima tenen antecedents:

La suya fue la Barcelona de los bigotes enhiestos y la perilla acabada en punta. La que había de sucederla estaba presidida por las patillas geniales del señor Rius y Taulet. Fue una Barcelona ajamonada, repleta de carnes, que ya había perdido la línea y la agilidad propia de la juventut.

Eusebio Planas, al acercarse a los sesenta años ya no monta a caballo. Las cabalgatas de caballistas del Paseo de Gracia ya han desaparecido. Eusebio Planas ya no se divierte. El Gavilán, El Taller Embut, Los Tres Gats y el Pinyol Dolç tambíen han dejado de existir...

La gente se ha vuelto seria. En Barcelona no hay mucha alegría. Paralelamente, la novela por entregas decae. Y decae, también, la litografía, vencida por otros procedimientos mecánicos más modernos.

Eusebio Planas se siente solo en Barcelona. Si no solo, forastero. Su tristeza se refleja en sus dibujos...

Planas va tenir una bona mort, ràpida, un atac en tornar del teatre amb un seu fill. La seva mort va passar, en aquell 1897 –tenia seixanta-quatre anys- força desapercebuda, perquè els temps i la ciutat havien canviat molt i molt, i sembla que és habitual mostrar poc respecte per les tradicions que semblen més sòlides i oblidar ben aviat els grans triomfadors del passat, per més seductors que hagin estat en l'època de la seva glòria.

Nevades florals

Ahir, a l’escola, vam celebrar el festival de fi de curs, amb el comiat dels alumnes de sisè. Des de la reforma, amb la implantació de l’ESO (ai, aquesta dictadura de les sigles) i la desaparició de l’alumnat de setè i vuitè (de l'EGB), tot ha canviat molt, i a mi, que ja sóc gran, els canvis em neguitegen. El festival ha esdevingut una sèrie de balls amb músiques generalment en anglès, que és el que agrada a alumnes i famílies, marxa, ritme i bona voluntat. El teatre seriós, els balls tradicionals i coses així, -al menys en el cas de la meva escola, però em temo que la cosa és força general-, han anat a menys. Al final, també, hi ha sempre un acte de graduació a l’americana, amb barrets com els de les pel·lícules però de fabricació casolana, enlairada de globus i música de carros de foc i amics per sempre, lailolailolalalala. Mirat des d’un punt de vista d’observadora externa, tot pot semblar una horterada però com que hi estic implicada, aquesta ingenuïtat xarona m’emociona d’allò més.

Aquestes generacions d’alumnes són les més retratades i filmades de la història. En això tan és que l’alumne sigui autòcton com procedent de països exòtics i llunyans, els pares, mares, iaios i familiars dels quatre punts cardinals, que poden assistir a les festes escolars, filmen i retraten, de forma compulsiva. Hem hagut de posar unes tanques per tal que no envaïssin, amb entusiasme arrauxat, el lloc dels nens i nenes, ja que el festival, a manca de sala d’actes, de teatret amb escenari -un element que no sol existir a les escoles modernes i que crec que caldria reivindicar-, es fa al pati. S’ha acabat una mica allò de les fotografies que tots tenim, iguals, amb còpies encarregades, com abans. Ara cadascú tindrà visions diferents del mateix, a centenars, que qui sap si sobreviuran als segles i els avatars històrics.

Quan acaba l’escola, amb l’estiu, les ombres llargues del parc de davant de l’escola s’estenen damunt de les flors de les tipuanes, un arbre que ha fet fortuna en els nostres nous espais urbans, que creix aviat i de forma esponerosa i que pel juny deixa caure, com en una gran nevada de comiat, aquesta mena d’estels de color groc intens. Les flors de les tipuanes s’apleguen amb les d’unes buganvíl·lies emparrades, que hi ha a una glorieta del parc, i a terra es formen catifes espontànies, com si hagués de passar una processó de Corpus de les d’abans. Quan la catifa és d’unes dimensions considerables, s’estén també una sentor especial, camperola, barrejada amb la de la gespa regada amb cura. Sempre em sembla que aquestes transformacions estacionals són una bona manera d’acomiadar el curs, els qui se’n van a secundària, tot un temps que no tornarà, perquè d’un curs a l’altre sempre hi ha canvis, renúncies, adéus i novetats. Imagino de vegades el dia, cada vegada més proper, en el qual travessi el pati jubilada, de forma simbòlicament definitiva ja que, malgrat que després els vagi a visitar, res no serà el mateix.

Parlàvem ahir d’arbres en perill. Cal dir també que l’arbrat ha augmentat molt en els carrers, en canvi, i que el nombre de petits parcs urbans també ha crescut de forma important, sobretot a les barriades noves, que havien sorgit de forma caòtica enmig d’ermots eixuts i poc amables. Amb les darreres activitats electorals, al meu Parc de l’Alhambra han millorat l’espai d’elements per a infants, i també el dels avis, on, cada dia, s’apleguen molts senyors grans –senyores, poques, suposo que s’estimen més feinejar tranquil·les- a jugar al dòmino i també a la petanca. Hi han fet un bar d’obra, nou, i tot plegat té un aspecte ordenat, civilitzat, de pau duradora. Recordo, fa molts anys, quan, en retornar el diumenge de càmping, activitat que omplia aleshores els meus caps de setmana, si ho feia pel cantó de la Gran Via, veia com construïen aquest parc, quadrat, ortodox, sense saber que un dia el travessaria cada dia per anar a treballar. Encara no es parlava massa de la construcció amenaçadora de la ciutat judicial, en el lloc de l'antiga caserna de Lepanto, un edifici gris, misteriós, ara un record més per als qui tenim uns quants anys. No sé si un cop enllestits, amb els carrers urbanitzats, aquests jutjats resultaran més reeixits, ara per ara, la veritat, els trobo lletgíssims.


No tan sols vivim l’any inserit en el cercle del curs escolar els professors, l’alumnat. Molta gent gran acaba les seves activitats de lleure a l’estiu, com explicava el xiruquero, una cosa que mai no he acabat d’entendre. Malgrat que les persones no tinguin infants petits o estiguin jubilades, els cursos i activitats de les diferents entitats s’abalteixen, acaben, es fan alguns cursets, encara, pel juliol i l’agost esdevé ja un mes desèrtic, feixuc, si no és que emigres a algun lloc de viatge, per tal de retrobar-te, allà, les multituds escampades per tot arreu. Diuen que és la calor, però jo crec que es tracta, també, d’un costum molt estès, d’un hàbit d’aquells que es dóna per bo sense debat, com tants d’altres. A més, ara que la plaga bíblica dels aires condicionats –incondicionals, diria jo- ens castiga per tot arreu, això de la calor resulta molt i molt relatiu.

He vist néixer i créixer el parc. Espero no veure’l morir, mai. Per a tants infants que hi juguen, a l’hora del berenar, l’estesa de flors de tipuana estival formarà part ja del seu imaginari, de la seva història personal, ja que l’hauran gaudit des de sempre. Un sempre que és, ja ho sabem, absolutament temporal i fràgil.

Gínjols sense futur

De vegades, quan vaig cap al centre sòcio-sanitari on és la meva mare, baixo a l’estació del Putxet i camino una mica pel carrer Arimon, estret i acollidor, on, fa molts anys, havia viscut una companya d’estudis, de Magisteri, en una casa que no he sabut trobar, una d’aquelles plantes baixes amb jardinet que ara estan en perill d’extinció, la seva majoria. Una vegada hi vam anar, tota una colla. Semblava un indret intemporal, màgic, amb una eixida amb emparrat, ombrejada i fresca. L’interior era ple de quadres, de llibres, impressionava una mica i tot. Vam riure molt, vam berenar i vam fer molta gresca. Fa molts anys, ja, i no sé què haurà estat d’ella ni dels altres companys, ens hem anat escampant pels camins de la vida, divergents i diversos. Potser aquella casa ja no existeix i per això no l’he poguda reconèixer.

Una altra casa unifamiliar, una més, s’està enderrocant, en aquest carrer, i, al menys no morirà en silenci ni de forma absolutament anònima. A l’espai que ocupa hi ha també una eixida amb un arbre esplèndid, que ara he sabut que és un ginjoler, aquest arbre que dóna els gínjols, els de la frase feta, ‘més eixerit –o trempat, o mudat- que un gínjol'. He de dir que quan era petita jo entenia xinxol, i, en la meva ignorància d’aleshores, imaginava que es referien a algun insecte... Doncs, resulta que aquest arbre i la seva situació crítica han provocat dierents protestes de veïns, i estan fent vessar força tinta. He observat que, en els aparadors d’algunes botigues del barri, hi havien penjat la fotocòpia d’un article de Vila-Matas, publicat al País, el dia 10. Article que veig reproduït i esmentat en molts blogs, com ara en Amics arbres, arbres amics, i Polis, i encara perquè no he buscat massa. Polis és un blog de l'escriptora i crítica literaria Isabel Núñez, que Vila-Matas menciona en el seu article i que ha endegat una esforçada campanya a favor del ginjoler, us recomano que llegiu el seu blog i els seus darrers posts per tal que us adoneu de la importància immensa que poden arribar a tenir aquestes coses i de quina mena de poders públics patim. Fins i tot ha rebut amenaces telefòniques!!!

L’article l’ha titulat l’escriptor Vila-Matas El fin de Barcelona, i és que, efectivament, estem contemplant amb força impotència la fi d’una ciutat, d’un tipus de ciutat, de molts elements de la nostra ciutat que havien aconseguit, encara, sobreviure de forma miraculosa a les estrebades dels seixanta i setanta. Pensàvem, potser, que l’especulació havia acabat –o minvat- amb la suposada fi del porciolisme? Doncs no, s’ha revifat de forma agressiva, en aquests darrers anys, malgrat els poders suposadament democràtics que ens gestionen els espais. I és que molts manaies d'avui eren ja cadells avançats de la Barcelona del desenvolupament i feien l'aprenentatge en aquella casa gran d'aleshores. L’article menciona un altre cas de destrucció d’aquestes petites cases supervivents, amb eixida i palmera, a Gràcia. Però és que dies enrera, per Sants, vaig veure també com les piconadores havien esmicolat uns quants d’aquests edificis se suposa, de poc valor. Però, qui el dóna, el valor arquitectònic? Eren cases amb elements modernistes, algunes, i també cases sense guarniments, encara més antigues, d’aquestes típiques de carretera, que esquitxen la de Sants, la de la Bordeta, i que es deixen malmetre, avui, sense cap tipus de pietat. Pel Poble-sec, a prop del port, vaig veure també fa uns dies com n’havien desaparegut dues de bessones, que semblaven gairebé rurals. Si ens entretinguéssim en fer un inventari acurat se’ns posarien els pèls de punta. I als pobles una mica grans de la rodalia esta passant tres quarts del mateix, en podria posar molts exemples, amanits amb la badoqueria del veïnat modern que creu que això de fer malbé el patrimoni és el progrés.

L’article parla d’arbres, d’arbres d’eixida, però no cal que siguin una espècie protegida, com el ginjoler, per merèixer la nostra atenció, encara que, al menys, aquest, gràcies a la seva singularitat, ha comptat amb una mica més d’atenció, cosa que no vol dir pas que aconsegueixi l’indult, ja que sembla que la replantació és difícil, costosa, improbable. ¿Sabe ya Barcelona que su gran carrera hacia la nada ha llegado a su final?, es pregunta el periodista. Barcelona no és una persona, exactament, encara que tingui una certa ànima, i no ho pot saber, però molts barcelonins ens n’adonem, sense saber què fer, de tots aquests disbarats, que inclouen casetes, eixides, botigues tradicionals, espais de tota mena. Aquestes coses no es debaten, sembla, a les campanyes electorals i electoralistes. No es tracta pas de salvar un arbre, una caseta, una botiga, un petit espai. Es tracta, sobretot, de replantejar què estem fent amb la ciutat -amb les ciutats i pobles, diria jo, car penso que és una epidèmia molt més estesa del que ens pensem-, de reflexionar seriosament sobre cap on anem, de tornar a reprendre el diàleg sobre el model de creixement, i de sortir al carrer si cal, encara que dubto que serveixi de massa. Una veïna de l’Eixample manifestava fa un temps, per televisió, que, avui s’enderrocaria fàcilment el Xalet, la Casa Golferichs, edifici modernista que es va salvar gràcies a la mobilització dels veïns i al fet que eren uns altres temps. Sóc pessimista, en aquest tema, i també ho crec, la veritat. De forma egoista i subjectiva em dol pensar que una gran part de la meva vida personal, lligada a tots aquests indrets i paisatges urbans també acabarà enderrocada de forma definitiva. Bé, potser encara en faran compostatge d'aquest, tan ecològic...

Tardes de diumenge

La promoció turística de Barcelona a partir de les Olimpíades ha estat, diuen, un èxit. L’èxit ens ha portat a la saturació, a una imatge de lloretització del centre de la ciutat, però també de molts altres indrets, que arriba a fer-se feixuga, fins i tot inquietant.

No voldria caure en la nostàlgia, perquè crec que, en general, els temps passats sovint van ser pitjors, -fins i tot molt pitjors-, però, des del meu personal i inevitable subjectivisme, ahir, que vaig anar a fer un volt a peu fins a mar, no em podia estar de recordar tardes de diumenge antigues, evocacions que sempre, de forma inevitable, resulten, és clar, absolutament inexactes.

El diumenge era, per a mi, que no anava enlloc, fa molts anys, un dia trist, avorrit, sobretot la tarda. Pel matí s’anava a missa i en entrar o sortir es feia una mica de tertúlia amb els veïns. A missa em distreia imaginant històries, contemplant els raigs de sol que s’esmunyien pels vitralls de Santa Madrona o repassant les pintures del sostre i els sants diversos dels altars, perquè la celebració era llarga, monòtona, feixuga. Els diumenges d’estiu resultaven encara molt més melangiosos i ensopits. Quan jo era petita, però, els diumenges del Paral·lel eren plens de gent, perquè aquesta avinguda, amb tots els seus mites engrescadors i magnificats, va viure, durant la postguerra, una revifalla important, protagonitzada, sobretot , per la immigració d’aleshores. La gent gran, com fem sempre els grans, es queixava, ens repetia, fins a fer-se pesada: com aquell Paral·lel d’abans de la guerra... Aquests comentaris ens provocaven un gran sentiment d’impotència, als nens i nenes, perquè mai podríem viure aquell temps esplèndid, irrecuperable. La història recent, per als infants d’aleshores, és classificava en el temps d’abans de la guerra, el de la guerra –quan la guerra, deien, els grans- i el de després.

El fet és que ara, molta gent gran d'avui recordem l’èxit d’aquell Paral·lel dels cinquanta i seixanta, amb cinemes, la gruta de l’Apolo, barraquetes de fira, parades amb tallades de meló i síndria, i molta gent pobra, sorollosa, que intentava distreure’s en aquelles tardes festives. He de dir, però, que em produïen, aquelles multituds, ja durant la infantesa, una sensació una mica inquietant, era freqüent veure embriacs desarrelats, venedors i venedores ambulants molt atrotinats, i famílies que em semblaven, fins i tot, molt més pobres que nosaltres. No ens adonem com han desaparegut pràcticament del paisatge els coixos amb cames de fusta, els geperuts, les persones sense dents, els esguerrats, com deien aleshores, i, també, la roba apedaçada. Amb els anys i la millora econòmica del desenvolupament –ahir, al 33, parlaven de la Seat, del sis-cents- la cosa va canviar, i molt, perquè la gent es va començar a comprar cotxets i casetes i va fugir de les tardes dominicals urbanes i de les misses del matí. L’església, que en aquest tema es va adaptar, sense massa èxit, va permetre la missa vespertina del dissabte, per no perdre parròquia.

Els diumenges, sobretot els d’estiu, van passar a ser molt més silenciosos. Quedar-se a la ciutat era assumir una sensació de profunda solitud, gairebé, i fins i tot el centre, una mica més animat, resultava trist. Les platges barcelonines, els banys, que eren privats i als quals accedíem en aquells tramvies tan bonics, les jardineres, també van anar decandint-se. Calia anar a fora, primer a Castelldefels, a Garraf, després més lluny, a la Costa Brava, per exemple, malgrat les cues automobilístiques que generava un sistema de carreteres que no creixia al mateix ritme que el nombre de cotxes familiars. Tot plegat va produir un gran canvi en la vida social, els centres de barri, les associacions que organitzaven teatre, cinema, van haver de tancar per falta de públic o van haver de sobreviure en minoria.

Sovint enyorem, amb totes les nostres contradiccions, allò que hem contribuït a malmetre i destruir. Recordo part dels vuitanta com una època barcelonina estranya, amb drogadictes pels racons foscos, i una sensació d’abandonament al barri, on les botigues tancaven i els pisos antics es buidaven de jovent i mostraven, als balcons, moltes velletes solitàries, oblidades en escales sense ascensor i, de vegades, encara, amb aigua de dipòsit. Però, ai, van arribar les olimpíades i la promoció cultural de Barcelona, i la immigració externa, massiva, i la disbauxa immobiliària. I la ciutat ha canviat, tant i tant de pressa, que no ens n’hem adonat, gairebé. De moment va fer il·lusió, tot plegat, però com que els excessos produeixen inquietud, ara ens trobem amb l’excés, turisme massiu, una mica descontrolat, una bona part del qual és sorollos, juerguista. Els diumenges mostren una ciutat dividida entre consumidors de turisme, estrangers, i cambrers i dependentes immigrants. Pel mig, uns quants de la casa, d’aquests de tota la vida, fent d’observadors astorats del que s’esdevé pels nostres carrers.

Els comerços amb solera que encara aguantaven van tancant, perquè, a més, les cadenes de moda fan l’agost i estan monopolitzant el tema. Els quioscs despareixen i els que resisteixen, pel centre, han de vendre souvenirs de pa sucat amb oli. Passeges i has de suportar aquestes botigues de baratillo, sense portes, amb la música ben alta tot el dia. Els immigrants, inevitablement, fan molta vida al carrer, com la fèiem nosaltres abans, perquè els pisos petits, amb molta gent convivint, provoquen la necessitat de sortir a fora. Un carrer veïnal que els d’aquí vam abandonar fa anys, sense massa racionalitat, perquè feia pobre fer tertúlies a la vorera o que els teus fills juguessin fora de casa, amb els altres. També els transports públics són, els dies de festa, plens de gent forastera, encara que crec que no és correcte dir foraster a qui està treballant aquí, potser des de fa força temps.

S’estén la sensació de sentir-te estrany a casa. No és una sensació nova, ja la vam tenir, a molts barris, durant els seixanta, i ens vam adaptar i ens adaptarem a aquest món divers i nou que ens ofega una mica i que també canviarà i evolucionarà, encara no sabem com ni a quin preu. Hi ha molta gent benestant que no s’assabenta dels neguits que provoquen els canvis, entre la qual uns quants polítics i intel·lectuals, perquè viuen a barris més cars, on no hi poden accedir els pobres, i la seva relació amb aquests és a través de la dona de fer feines o de la caixera del supermercat. Els diumenges, probablement, se’n van a la torre. No saben que els autobusos van a vessar i que triguen massa, o que al metro, durant les nits dels caps de setmana, la inseguretat augmenta, perquè no són usuaris d’aquests mitjans. Però això ha passat sempre, em sembla, hi ha qui no s’assabenta o no es vol assabentar de la pel·lícula encara que després pontifiqui sobre tot plegat. Som temporals, i de la mateixa manera que quan érem joves cobejàvem haver viscut passats enyorats pels més grans, sabem que no podrem accedir al futur imprevisible de les generacions més joves. La mirada nostàlgica al passat ve mediatizada, sempre, per aquesta realitat inqüestionable, la de la brevetat de la vida per més que l’allarguin, i per la necessitat de constatar, amb una mica d’inútil fatxenderia, que vam viure èpoques irrepetibles que els joves no podran conèixer.

HIstorietes

Vaig anar, fa uns dies, a una xerrada al meu barri sobre un tema que, de tant en tant, sorgeix en el context dels misteris històrics, el possible origen català de Colón o Colom. El tema, a mi, no m’interessa de forma excessiva, però sí com a curiositat, sense més transcendència. Com que no sóc historiadora he de creure, més o menys, el que em diuen els estudiosos i experts. He buscat per la xarxa i hi ha opinions per a tots els gustos i creences, com en tants altres temes. Fa algun temps, per televisió, van fer també un reportatge on es podien escoltar reivindicacions lligades a orígens molt diversos, del personatge.

El fet és que, més enllà de la veritat històrica, si n’hi ha alguna, el tema desvetlla estranyes passions, visceralitats, diria jo, cosa que també em sobta una mica, perquè ha plogut molt des d'aleshores. S’arriba a un moment vital en el qual no es creu res, al menys de forma absoluta, perquè ens hem empassat tantes rodes de molí que es fa difícil continuar sent creient de res, llevat que no et tornis un militant fanàtic d’alguna doctrina, política o religiosa. Colon, el descobriment, tot plegat, se'ns presentava amarat d’una èpica que ara ha anat de baixa, lligada a les estampes històriques del XIX i als cromos de la xocolata, a les pel·lícules patriòtiques –espanyoles- i al context del franquisme, tan reivindicatiu amb els èxits imperialistes hispànics del passat.

El tema és cantellut, perquè se li suposa, al darrera, una llarga campanya espanyola d’ocultació interessada. Sorgeixen, al seu entorn, també, els pacifistes, els qui creuen que no ens afavoriria massa, la catalanitat de l’almirall, perquè, al capdavall, a Amèrica s’hi van fer moltes malvestats i en el fons allò era una bona colla d’arreplegats disposats a matar i explotar indis innocents. En aquest sentit, fa alguns anys vaig anar a la conferència d’una antropòloga hispanoamericana, ben instal·lada a casa nostra, que parlava del gran desastre del descobriment en uns termes absolutament descontextualitzats. Els bons salvatges sempre tindran bona premsa, el fet és que allà, al nou continent, també hi havia grups ètnics que no eren, ni de bon tros, uns angelets, em sembla, com ara els asteques. Cosa que no disculpa cap crim, ni que sigui contemplat des d’una òptica contemporània.

En el tema de l’explotació d’unes persones per unes altres, el fet és que no hi ha cap poble innocent, però també és veritat que, a tot arreu i en tot moment, hi ha hagut bona gent, encara que fos poca i mal vista. Com que hem patit –i patirem- una història tan parcial i lligada a interessos ideològics diversos, encara ens sorprenem quan ens diuen i demostren que allò va ser molt diferent. No hi ha fets objectius, en aquest tema ni en gairebé cap, perquè els mateixos documents oficials i les cròniques dels contemporanis no ho són, d’objectives. Si amb fets del present ens costa tant esbrinar espurnes de veritat, i els estem vivint i patint, resulta pràcticament impossible jutjar el passat amb els ulls del present, deslligant-lo fins i tot de les nostres pròpies dèries i conviccions. Una arqueòloga m’explicava una vegada com també en el seu sector existien pressions, per ocultar, per exemple, descobertes que contradeien les hipòtesis d’algun expert de renom. La qüestió anava lligada, també, més enllà del prestigi personal, a la concessió de subvencions, a l’economia, doncs. Fins i tot en el camp científic, que ens semblava el paradigma dels fets objectius, existeixen molts condicionants i només cal veure com veritats absolutes de no fa massa es matisen, contradiuen i rebutgen, al llarg del temps.

De tota manera, les teories conspiratives sempre tindran un cert èxit, no tan sols en temes històrics, sinó fins i tot frívols. A un magazine de la televisió parlaven fa uns dies de l’èxit del rumor, sempre hi ha algú que sap quelcom de bona tinta. El rumor neix, no se sap com, creix i es multiplica i de vegades és inofensiu i d’altres, perillós, encara més si el recull la lletra impresa o la televisió. Crec que era Monica Vitti que explicava una vegada com una revista havia mencionat el seu inexistent intent de suïcidi i com ni la seva mateixa mare la creia, a ella, pensant que alguna cosa havia passat. Intentar convèncer la gent que no es vol deixar convèncer, ni tan sols qüestionar la seva opinió, és una tasca inútil i feixuga. Creiem, encara, tots plegats, moltes coses que s’ha demostrat que no eren certes, han sortit molts llibres sobre les mentides de la història, però l’imaginari col·lectiu té molta més força que les demostracions serioses, al capdavall. I, ja instal·lats en el dubte, podem objectar: com sabem que són mentides, també?

La història m’agrada força, però per acostar-nos a alguna espurna del que podien haver estat uns fets determinats o a la realitat, sempre boirosa, d’algun personatge, caldria tenir moltes visions diverses, lligades a lectures aprofundides. Som en una època de consum cultural desmesurat i còmode, de no atabalar-nos massa, i la complexitat no és còmoda. Només cal comparar un exemplar antic de revistes com Historia y Vida amb un d’actual, per constatar com hem degenerat en el camp lector, en benefici de la imatge impactant i del refregit digestiu. Així que em sembla que continuarem patint rondalles sobre bons i dolents, complots i conspiracions, durant molt de temps. Per això he estat sempre partidària de no ensenyar pròpiament història als infants, d’esperar a que siguin més grans i puguin acostar-se una mica a la complexitat i a la contradicció, a la incoherència i al relativisme. En un debat sobre el tema de la història i els seus mites a l’ensenyament, un historiador especialitzat en aquests aspectes educatius, encara jove, i, suposo, progressista, però ben col·locat a la menjadora oficial de la Generalitat, em va defensar que calia continuar amb lectures mitològiques de qüestions lligades a la Història de Catalunya, a l’escola. Un dels seus raonaments va ser: tots ho fan, i força, encara. I jo que em pensava que a casa nostra ho faríem millor!!! Doncs no, l'ensenyament continuarà sent, per molts anys, un instrument de manipulació acurat, ens agradi o no. I això comportarà moltes decepcions i visceralitats a la contra.

Sobre el descobridor en cap, no sé si va néixer o no a la meva ciutat, però el fet és que restarà lligat per sempre a una de les postals més entranyables de Barcelona, la de la Porta de la Pau i el port, en aquest monument emblemàtic, força lleig pel meu gust i diuen que mal orientat, car no assenyala exactament Amèrica, el dit de l’estàtua. Monument que, per cert, està força malmès. Com molta gent sap, es va fer en ocasió de l’Exposició Universal de 1888. S’acostava el quart centenari del descobriment, i calia celebrar-lo, encara no es qüestionava la bondat del projecte, aleshores. No hi fa res, que no sigui una meravella, o que la conquesta americana no sigui el conte que ens van explicar, espero que a ningú se li acudeixi enderrocar-lo un dia d’aquests. Perquè, això sí, aquest petit paisatge vora mar pertany a la meva, d'història, també.

Ressons de la Catalunya profunda

Hi ha qui creu, fins i tot de bona fe, que Catalunya és diferent, perquè fa una lectura de la nostra història molt parcial i condicionada pels seus propis desitjos. Fa uns dies vaig sentir algú comentar que ‘l’única solució és la independència’. Jo, que sóc una escèptica, i cada dia més, crec que, malgrat que la independència catalana pogués resultar molt emocionant, des d’un punt de vista èpic, acabaríem encunyant –i parafrasejo, crec que Vázquez Montalban- allò de ‘contra Franco vivíem millor, però canviant ‘Franco’ per ‘Espanya’. Només cal veure les actuacions dels poders polítics nostrats per esbrinar per on podrien anar els trets.

Hi ha una Catalunya profunda, desconeguda per a tots aquells que viuen immersos en el tòpic i el cofoisme. Una Catalunya d’arrels carlines, per on, fa anys, campaven els bandolers, i els soldats desvagats. Només cal llegir llibres com La punyalada, Laura a la ciutat dels sants, Camins de nit, i altres, per copsar una realitat que sovint no resulta massa agradable. Fa uns dies, a Saragatona esmentàvem Bosch de la Trinxeria. Aquest autor, a Memòries d’un excursionista, explica un segrest del qual va ser objecte, cosa habitual aleshores, i que tenia l’objectiu de recollir diners per a la causa carlina. Sense cap causa patriòtica pel mig, també eren habituals els segrestos i assassinats, durant una època, a casa nostra, amb l’enviament d’orelles i altres bocins a la família. I no hi havia immigració, ep. Personatges tan arrauxats i impresentables com Savalls esquitxen els nostres somnis d'immortalitat i les biografies i estudis històrics seriosos no perdonen ningú. Per això els poders de cada moment tenen tant d'interès en monopolitzar el traspàs d'informació, encara que aquesta informació ja hagi, aparentment, caducat.

M’ha vingut a la memòria tot plegat perquè, des de la profunditat de la història del passat recent, m’arriben de tant en tant dades sobre un esdeveniment que va tenir, en l’època de la meva infantesa, molt de ressò. Vam viure molts anys, sobretot les noies, a les escoles, amb l’exemple moral de Maria Goretti, tremenda història italiana que va trobar el seu historiador desacomplexat en un interessant autor italià, Giordanobruno Guerri. Aquest autor va escriure, a principi dels vuitanta el llibre ‘Pobre santa, pobre asesino’, publicat a Mondadori, sobre la mort de Maria Goretti i sobre com s’havia manipulat barroerament, per interès d’una ordre religiosa que volia estimular el turisme espiritual a la zona. Aquest llibre, interessantíssim, me'l vaig ensopegar, en la seva versió en castellà, per casualitat, i em va impressionar força. A Itàlia va provocar reaccions irades de l'església oficial, que van titllar Guerri d'instrument del dimoni. Les Gorettis es van multiplicar a tot el món catòlic, perquè, malauradament, la violència sexual envers les dones i les nenes és una constant a tot arreu i només cal fer-ne una lectura interessada en clau religiosa per tenir la santa a punt. A casa nostra, a principis dels cinquanta, en el poble d’Horta d’Avinyó, hi va haver el dramàtic cas de Josefina Vilaseca, amb un ressò mediàtic immens. El cas va embadocar poetes catalans, que li van dedicar poemes, com ara Bosch i Jover, i periodistes com Soler Serrano i altres. Sobre Goretti, la vinguda a Barcelona de la seva mare va desvetllar, també, una gran expectació popular i mediàtica.

Per la meva escola i per altres passava, de tant en tant, un capellà pintoresc, el pare Lladó, predicador out side, que es va convertir en portantveu i propagandista del tema. El fet era que, com que no t’explicaven res de la realitat del sexe, no enteníem la lluita per la puresa d’aquestes nenes i adolescents. Personalment, jo creia que els assassins volien ‘tocar-les’. M’he trobat persones, durant la meva vida, que recordaven molt bé aquells fets, sobretot dones que eren, aleshores, nenes. Una antiga companya de feina, una mica més gran que jo, era d’acció catòlica, a Manresa, i les van fer anar a vetllar la difunta i acompanyar el seguici, cosa que la va afectar força. A Manresa es van fer uns actes religiosos extraordinàriament lluïts. Una altra amiga recordava que, per casualitat, els seus avis treballaven prop de la finca on es va esdevenir l'atac, i que l’àvia guardava molts retalls de diaris i revistes sobre el tema i donava dels fets una versió una mica diferent. Una altra persona em va explicar que, capellans coneguts, més racionals, havien intentat aturar el tema, ja en aquells anys, manifestant que ‘amb una Goretti ja n’hi havia prou’. L’atacant era, segons la versió oficial, un mosso jove del mas, on la nena, amb dotze anys, feia serveis domèstics. El fet és que, a moltes nenes d'aleshores, tot plegat ens va marcar, com es diu de forma tòpica. Encara no entenc massa aquesta mania amb la puresa que va amarar el discurs catòlic durant tant de temps -i encara dura-.

Els anys van passar i la història es va abaltir. Hi havia obert un procés de beatificació, que va quedar aturat. Però resulta que, en el present, amb la represa conservadora que ens amenaça, s’ha reobert el procés, amb una certa polèmica per la zona de Vic. Fins i tot en un modest setmanari comarcal s’ha censurat la versió dels fets que intentava donar, per capítols, una grafòloga, Mercedes Cruces, qui s’ha vist obligada a no parlar més del cas per no enterbolir el procés reobert. Tot plegat, amb una certa discreció, o desinterès, per part dels grans mitjans, que, quan cal, censuren la censura, però que quan no cal, muts i a la gàbia. La revista Interviú fa anys, va dedicar un article als fets, amb el títol ‘Crímenes que santifican’. Tot plegat és prou surrealista, sobretot si pensem en què podia saber una nena de dotze anys, en aquell medi rural, aleshores, de la vida i del sexe. La seva reacció devia ser, sobretot, de por, davant d’un atac imprevist, en tot cas. A més, no va morir de seguida, la pobra nena, va estar uns dies a l’hospital, i va traspassar el dia de Nadal, una dada més per a la mitologia religiosa.

De vegades hi ha qui no s’explica reaccions com ara l’èxit, encara relatiu, de personatges com aquest senyor Anglada, per la zona de Vic i altres. Ens prenem en broma aquestes coses, però és que a Hitler també se'l prenien en broma, al principi. Jo crec que, tot plegat, té una relació poc estudiada, relacionada amb el fet que els partits convencionals deceben a la gent per la seva inoperància en qüestions quotidianes i viuen molt lluny, els líders democràtics, de la realitat popular. Aquí encara no tenim un Giordanobruno Guerri que ens faci una lectura diferent i una mica objectiva d’aquestes petites històries catalanes, tan oblidades, quan cal donar una imatge guai del que som, serem i hem estat.

Demanant el vot, com els polítics

Com cada any, l’espai Lletra atorga un premi a pàgines web o blogs relacionats amb la literatura catalana. De fet, els premis són dos, un que té dotació econòmica, atorgat per un jurat, i un altre d’honorífic, que recull la votació popular. Això de la votació popular és, de fet, molt relatiu, ja que una mateixa persona pot votar des de ordinadors diferents, però persones diferents no poden votar des del mateix ordinador, servituds de la virtualitat.

El cas és que l’any passat m’hi vaig apuntar, i també aquest, una mica en broma. El terme literatura catalana és molt ampli, pot ser que parlin de literatura o que en facin, en aquest segon cas hi ha un gran nombre de blogs que s’hi podrien incloure. Jo crec que aquest any hi ha menys participació, perquè el sistema no acaba de ser massa coherent, en això de les votacions. Si tens molts amics i coneguts i disposes d’accés a molts ordinadors, les xifres poden inflar-se i així sol passar. Tampoc no vol dir res que siguis el més votat, només comptaràs amb l’honor i gràcies, com diu el refrany, records sense cistell, te’ls fots al clatell. Entre les webs i els blogs seleccionats sempre es troben perles interessants, això sí.

El que en treus, al capdavall, és que hi ha gent que et visita, per tafanejar. És clar que, si no tens publicitat al blog, doncs la visita tampoc et comportarà res més -ni menys- que comptar, potser, amb nous amics virtuals. Hi ha una altra qüestió molt divertida, i és que hi ha gent que t’envia un email explicant que està classificat i demanant el teu vot; puntualitzen, fins i tot, que pots fer extensiva la demanda als amics i coneguts i que pots votar des de diferents ordinadors. Ja n’he rebut alguns, d’emails d’aquests, recomanatoris. Com que el meu també hi és, a la llista, no sé si tornar a enviar-los la recomanació, però sol·licitant el seu vot per a la meva panxa del bou.

Tot plegat no deixa de ser un joc. Ja sabem com va, això dels premis. Si ni tan sols el Nobel no pot obviar les pressions externes, doncs... Ara bé, quan te’ls donen, humans com som, fan il·lusió. Com n’hi deu haver fet, a Porcel, això del d’honor. S’han de fer coses, diu una amiga, per tal que un dia no sigui mai ben bé igual que un altre. Tots o gairebé tots, que no vull generalitzar, tenim, petita o gran, la nostra subjectiva dosi de vanitat. Guanyem o no, -més aviat serà que no-sempre ens quedarà el convenciment d’haver gaudit, durant uns mesos, d’una certa publicitat, i qui guanyi haurà d’admetre que és, de fet, tan sols un primus inter pares, pel que a fa al món bloguero que ens agombola.

Romans de pel·lícula

La menció, en el post anterior, de l’autor de la novel·la Quo Vadis, m’ha evocat, més enllà de la referència literària, aquesta pel·lícula i, sobretot, la segona vegada que la vaig veure, que devia ser cap al 1960, a la meva escola, un dia en el qual, no recordo amb motiu de quina celebració, ens la van passar. La cosa va ser realment extraordinària, perquè al cinema escolar passaven pel·lícules molt i molt antigues, o, en tot cas, espanyoles, d’aquelles edificants, moralistes, adients a l’època i al lloc: Balarrasa, La mies es mucha, Un traje blanco, El milagro de Fátima, Molokai, Fray Escoba... Gairebé mai en color, per cert.

Fa anys, uns quants, moltes escoles, fins i tot les més modestes, tenien el seu teatret. Ara fan aquestes aules multiús que serveixen per a tot i per a res i es prioritza una bona zona esportiva. Els diumenges, si anaves a doctrina una estona, et rebaixaven el preu de l’entrada i fins i tot et podies comprar caramels, pipes, tramussos, cigrons salats, xufes, pomes caramelitzades i altres menges infantils de l’època, a una paradeta que una de les monges, -Sor Pia, de nom professional-, gestionava. Aquesta monja era de les poques catalanes que hi havia a l’escola, aleshores, moltes eren basques, recordo. Alguna vegada ens havia explicat coses de quan la guerra, ja que havia hagut de fugir, disfressada de senyora normal, fent-se passar per l’esposa d’un capellà, també disfressat. Tot tenia un regust llunyà, sento la guerra, avui, molt més propera que durant aquelles narracions per a infants que ens amollaven els grans, no massa sovint, per cert, ja que semblava que tothom volia oblidar aquells anys, aleshores. Quan ets petit, vint anys són una eternitat, perquè inclouen un període boirós en el qual encara no existies i la distància entre un infant i un adult és immensa.

Quo Vadis, la versió del 1951, -se n'havien fet d'altres, anteriors, i també se n'han fet després, per a televisió- no tenia, doncs, ni deu anys, quan ens la van passar, tota una estrena preferent. Jo l’havia vista de més petita, però no en recordava pràcticament res. Ens va agradar molt, moltíssim, a totes les nenes. Taylor estava extraordinàriament atractiu fent de Marc Vinici. Terenci Moix, gran entès en cinema, explicava que era un autor tan bell que molta gent creia que havia de ser homosexual, i que Taylor mateix ironitzava amb les estranyes situacions en què s’havia trobat per aquest motiu. A La dama de les camèlies, molt jove, amb Greta Garbo, segons Moix, i li he de donar la raó, feien la parella més bella del cinema. Però a mi m’agradava més a Quo Vadis, més gran, el món dels soldats romans ensenyant cuixa i les belles esclaves sotmeses tenia, per a nosaltres, pre adolescents ingènues, una gran atracció, aleshores. Taylor no va morir massa gran, malauradament, va estar casat uns anys amb Barbara Stanwick i uns quants més amb una actriu molt maca, també, Ursula Thiess, que crec que encara viu, però retirada fa temps del món del cinema.

Com que els gustos canvien, molt més endavant, amb una antiga companya d’escola, després d’haver tornat a veure la història per la tele -la fan sovint, sobretot per Setmana Santa, gran tradició, aquesta de recuperar el gènere en dates assenyalades-, comentàvem com, amb el pas del temps i la maduresa, trobàvem molt més interessant i inquietant Petroni, que interpretava Leo Genn, un gran actor de teatre anglès que, al cinema, no va passar massa de secundari, per aquestes injustícies estranyes que es donen a totes les professions. El recordo bé, en el seu suicidi amb l’esclava estimada, escrivint a l’emperador mentre es fa tallar les venes, fent-li saber que amb ells dos morien la bellesa i la poesia. Peter Ustinov, que ens havia semblat tan repulsiu en aquell paper, amb els anys es va rejovenir, era, realment, molt jove, quan li va tocar fer cançons amb la lira davant de l’incendi de Roma que, segons investigacions actuals, no va ser cosa de Neró. Ustinov va ser també un gran actor i una gran persona, diuen.

Deborah Kerr estava també molt maca, fent de Ligia. S’havien fet proves a d’altres actrius, per al seu paper, entre les quals, per exemple, Elisabeth Taylor. Fa pocs dies vaig llegir una entrevista a La Vanguardia, amb l'espòs de Kerr, Peter Viertel, interessant i polifacètic personatge, guionista i moltes coses més, explicant que està molt malament, l’actriu, amb Parkinson avançat. Han vingut a raure a Marbella, com tants altres actors anglosaxons, per cert. Deborah Kerr va estar durant un temps una mica encotillada en papers de dona reprimida, cobejada per vividors amb ganes de redimir-se, com a La nit de la iguana. Recordo d’ella, sobretot, la interpretacio, encara força jove, d'aquell magnífic paper crepuscular a Taules separades, excel·lent.

Quan els lleons es cruspeixen els cristians i aquests canten i Neró s’emprenya d'allò més, nosaltres, al cinema escolar, aplaudíem. Coses d’aquells temps. Fa algunes setmanes van fer un reportatge al 33 sobre la veritat pura i dura dels espectacles del circ romà, feia posar els pèls de punta, tot plegat: la sang, la violència, el plaer i la brutalitat de la gent davant d’aquells espectacles salvatges, que produïen una gran excitació i provocaven després allaus de feina a les prostitutes que s’aplegaven als passadissos interiors de les instal·lacions esportives. Però a les pel·lícules d’aquell tipus i d’aquella època no se’ls demanava versemblança, ni tan sols fidelitat a l’obra literària original. El món del cinema era aleshores brillant, polit, complaent. Ningú de nosaltres no posava en dubte la bondat dels cristians, ni la maldat de l’emperador, ni que al final tot s’arrangés i el noi i la noia poguessin anar-se’n, feliços, a viure al camp, escapant pels pèls de l’escabetx imperial anticristià. Mort el gos, es creia, morta la ràbia. I així acabava la pel·lícula, amb la substitució de Neró i l'esperança, sempre vana, que després d'un tirà arribés la justícia social.

Els peplums van ser un gènere important, amb variants temàtiques i qualitats diverses. Les pelis de romans m’agradaven molt, -fins i tot les més dolentes, ho admeto-, i també les novel·les d'aquest gènere, llegides en versió per a joves, com el mateix Quo Vadis, Los últimos días de Pompeya, Fabiola... En el gènere hi tenen cabuda, també, les vides de sants de l'època, sobretot de santes virginals, màrtirs, les tortures de les quals desvetllaven la nostra curiositat i el nostre masoquisme infantil, com ara la història de santa Eulàlia i els seus tretze martiris. Com que sóc poc original, no em puc estar d’acabar aquestes evocacions amb allò ciceronià de O tempora! O mores! Al capdavall, alguna cosa ha millorat, els nostres panem et circenses s’han sofisticat i, fins i tot, -així voldria creure-ho-, civilitzat una mica més, encara que només sigui en aparença i de forma fràgil i precària. L'espectacle de la mort en directe, encara que sigui passat per la televisió, no resulta ja excitant, al menys al món occidental, ben peixat i refrescat amb aire condicionat, en el qual ens movem.