Guerres tristes

Tristes guerras
si no es amor la empresa.
Tristes, tristes.

Tristes armas
si no son las palabras.
Tristes, tristes.

Tristes hombres
si no mueren de amores.
Tristes, tristes.
Miguel Hernández



Si em quedava una mica d’innocència o d’ingenuïtat, sobre el possible poder d’això que en diem comunitat internacional o sobre la bondat reivindicativa dels moviments populars, crec que la vaig perdre de forma definitiva amb l’esclat de la guerra a l’antiga Iugoslàvia, fa ja uns quants anys que, per a mi, han passat de pressa, però que m’imagino que per les víctimes i familiars de les víctimes hauran estat molt més llargs i dolorosos.

Quan jo era petita corrien per casa algunes revistes molt antigues, de la meva besàvia, Hojas Selectas, en les quals havia llegit encuriosida alguns dels pocs reportatges de l’època sobre la primera guerra mundial i els fronts europeus. Malgrat que eren reportatges realistes, tristos, s’hi copsava encara aquella mena de consideració enaltida envers la guerra i el món de les batalles, temes que ara han perdut tota la seva brillantor, perquè el patriotisme, la glòria, el valor, i tot plegat sabem que han servit per enviar molta gent innocent a l’escorxador. També hi havia algun acudit polític, dibuixat pel genial Opisso, alguns sobre el vesper dels Balcans. Aquell vesper, s’havia convertit ja aleshores en un indret aparentment tranquil, i recordo tertúlies veïnals on es comparava la dictadura del Mariscal Tito amb la franquista. En aquella època, malgrat que ara no quedi bé dir-ho, molta gent humil prioritzava la tranquil·litat i la pau, encara que fos aquella pau, per damunt d’altres valors que havien fet viure i patir la maleïda guerra civil. Com que corrien aquelles brames sobre els malvats comunistes, un vespre, al terrat, on fèiem algunes trobades entre veïns, durant les nits d’estiu, vaig preguntar a un senyor de l’escala que havia estat arrauxat menjacapellans i havia evolucionat vers un pacifisme conformista:
-A Rússia, doncs, què passa?
-Doncs mira, nena –em va dir, més o menys- com aquí, qui no diu res del règim i no es posa en embolics, va fent.

Aquest mateix veí argumentava que, quan començava una guerra, s’havia de posar els qui manaven en una plaça de toros i fer que es matessin entre ells i que guanyés qui guanyés, la cosa no passés d’allà i deixessin tranquils a la resta. Aquests temes de filosofia politica popular eren habituals en el meu entorn de barriada modesta, i per a il·lustrar-los, sempre em mostraven uns forats a la paret del terrat que havien provocat els fets de maig, al Paral·lel.
-Si no s’entenien entre ells, doncs, ja veus...
Ara no ens en recordem, però el fet és que, a casa nostra, molta gent temia que, amb la mort de Franco, tornessin a anar mal dades. Vam estar de sort, o als poders fàctics no els va interessar intensificar conflictes a la nostra zona, o, ves a saber per quin atzar, la cosa va evolucionar favorablement i no es van fer realitat les apocalíptiques prediccions que havíem sentit més d'una vegada.

Fa uns dies escoltava un iraquià manifestant que era contrari a Sadam però que la situació actual era molt pitjor. Les dictadures són dolentes, molt, però es mouen dins d’uns paràmetres establerts que la guerra acaba d’esmicolar, perquè el caos no té cap mena de normes i la situació afavoreix els més arrauxats, fanàtics i violents. Per la dècada dels vuitanta, en un càmping, recordo també com, durant un vespre de tertúlia, una parella amiga ens explicava el seu recent viatge pels països de l’est, amb una caravana, i ens deien que a Iugoslàvia no havien trobat cap mena de trava per anar d’un lloc a l’altre, que ningú no els havia demanat cap tràmit especial i que els havia agradat molt el país, la gent, acollidora, amable, pacífica, mentre que en altres indrets s’havien ensopegat amb un gran nombre de controls policials.

Després, de forma inexplicable -per a mi-, va esclatar aquella guerra, i el fet és que, mentre quan hi ha intervenció americana, la reacció popular es canalitza de pressa, -encara que, a la pràctica, tampoc serveixi de massa el fer-ho-, la reacció popular davant dels fets de l’antiga Iugoslàvia, propers i dramàtics, no va provocar massa mobilitzacions fins que Mendiluce va encetar la seva campanya a l’entorn d’aquella guerra. Quan encara se’n parlava poc vaig anar a una xerrada sobre el tema, a l’escola d’estiu, que donaven persones d’organitzacions no governamentals, una trobada no massa concorreguda, per cert. No m’agrada transcriure crueltats, però els conferenciants estaven trasbalsats per la indiferència nacional i internacional, i ens van explicar com els líders de les zones rurals musulmanes eren tallats a trossos, literalment, davant de tothom, quan entraven els soldats. Com passa en moltes guerres, de les zones urbanes sol arribar més informació, però la ruralia és la víctima propiciatòria de tots els disbarats, perquè no hi arriben informadors o, si hi arriben, és molt més fàcil fer-los desaparèixer.

He recordat tot això perquè acabo de llegir, al suplement de la Vanguardia, un terrible article sobre la matança d’Srebrenica i la vergonyosa resolució dels fets. Una matança que vam veure que s’anava a produir, per la televisió, pràcticament, en directe, amb la total impotència que patim en aquest món on tot es pot filmar però res no es pot evitar. És sarcàstic escoltar els altaveus del metro, quan t’avisen que t’estan filmant, per a la teva seguretat. Si un guillat em llença a la via, per exemple, ja em direu quina seguretat m’han pogut garantir.

No sóc entesa en política ni en història, però m’adono que la pau és molt fràgil i que els meus veïns afables d’avui es poden convertir, demà, en perillosos enemics. Ha passat, a casa nostra, quan la guerra, i a molts països, tan diferents com Ruanda o l’antiga Iugoslàvia, tan propera a nosaltres. Va passar, fa anys, però no tants, a França, a Alemanya. De vegades es juga alegrement amb l’estantissa convivència, que ens permet una quotidianeïtat segura, però la veritat és que, com es diu vulgarment, mai no es pot estar segur de res.