HIstorietes

Vaig anar, fa uns dies, a una xerrada al meu barri sobre un tema que, de tant en tant, sorgeix en el context dels misteris històrics, el possible origen català de Colón o Colom. El tema, a mi, no m’interessa de forma excessiva, però sí com a curiositat, sense més transcendència. Com que no sóc historiadora he de creure, més o menys, el que em diuen els estudiosos i experts. He buscat per la xarxa i hi ha opinions per a tots els gustos i creences, com en tants altres temes. Fa algun temps, per televisió, van fer també un reportatge on es podien escoltar reivindicacions lligades a orígens molt diversos, del personatge.

El fet és que, més enllà de la veritat històrica, si n’hi ha alguna, el tema desvetlla estranyes passions, visceralitats, diria jo, cosa que també em sobta una mica, perquè ha plogut molt des d'aleshores. S’arriba a un moment vital en el qual no es creu res, al menys de forma absoluta, perquè ens hem empassat tantes rodes de molí que es fa difícil continuar sent creient de res, llevat que no et tornis un militant fanàtic d’alguna doctrina, política o religiosa. Colon, el descobriment, tot plegat, se'ns presentava amarat d’una èpica que ara ha anat de baixa, lligada a les estampes històriques del XIX i als cromos de la xocolata, a les pel·lícules patriòtiques –espanyoles- i al context del franquisme, tan reivindicatiu amb els èxits imperialistes hispànics del passat.

El tema és cantellut, perquè se li suposa, al darrera, una llarga campanya espanyola d’ocultació interessada. Sorgeixen, al seu entorn, també, els pacifistes, els qui creuen que no ens afavoriria massa, la catalanitat de l’almirall, perquè, al capdavall, a Amèrica s’hi van fer moltes malvestats i en el fons allò era una bona colla d’arreplegats disposats a matar i explotar indis innocents. En aquest sentit, fa alguns anys vaig anar a la conferència d’una antropòloga hispanoamericana, ben instal·lada a casa nostra, que parlava del gran desastre del descobriment en uns termes absolutament descontextualitzats. Els bons salvatges sempre tindran bona premsa, el fet és que allà, al nou continent, també hi havia grups ètnics que no eren, ni de bon tros, uns angelets, em sembla, com ara els asteques. Cosa que no disculpa cap crim, ni que sigui contemplat des d’una òptica contemporània.

En el tema de l’explotació d’unes persones per unes altres, el fet és que no hi ha cap poble innocent, però també és veritat que, a tot arreu i en tot moment, hi ha hagut bona gent, encara que fos poca i mal vista. Com que hem patit –i patirem- una història tan parcial i lligada a interessos ideològics diversos, encara ens sorprenem quan ens diuen i demostren que allò va ser molt diferent. No hi ha fets objectius, en aquest tema ni en gairebé cap, perquè els mateixos documents oficials i les cròniques dels contemporanis no ho són, d’objectives. Si amb fets del present ens costa tant esbrinar espurnes de veritat, i els estem vivint i patint, resulta pràcticament impossible jutjar el passat amb els ulls del present, deslligant-lo fins i tot de les nostres pròpies dèries i conviccions. Una arqueòloga m’explicava una vegada com també en el seu sector existien pressions, per ocultar, per exemple, descobertes que contradeien les hipòtesis d’algun expert de renom. La qüestió anava lligada, també, més enllà del prestigi personal, a la concessió de subvencions, a l’economia, doncs. Fins i tot en el camp científic, que ens semblava el paradigma dels fets objectius, existeixen molts condicionants i només cal veure com veritats absolutes de no fa massa es matisen, contradiuen i rebutgen, al llarg del temps.

De tota manera, les teories conspiratives sempre tindran un cert èxit, no tan sols en temes històrics, sinó fins i tot frívols. A un magazine de la televisió parlaven fa uns dies de l’èxit del rumor, sempre hi ha algú que sap quelcom de bona tinta. El rumor neix, no se sap com, creix i es multiplica i de vegades és inofensiu i d’altres, perillós, encara més si el recull la lletra impresa o la televisió. Crec que era Monica Vitti que explicava una vegada com una revista havia mencionat el seu inexistent intent de suïcidi i com ni la seva mateixa mare la creia, a ella, pensant que alguna cosa havia passat. Intentar convèncer la gent que no es vol deixar convèncer, ni tan sols qüestionar la seva opinió, és una tasca inútil i feixuga. Creiem, encara, tots plegats, moltes coses que s’ha demostrat que no eren certes, han sortit molts llibres sobre les mentides de la història, però l’imaginari col·lectiu té molta més força que les demostracions serioses, al capdavall. I, ja instal·lats en el dubte, podem objectar: com sabem que són mentides, també?

La història m’agrada força, però per acostar-nos a alguna espurna del que podien haver estat uns fets determinats o a la realitat, sempre boirosa, d’algun personatge, caldria tenir moltes visions diverses, lligades a lectures aprofundides. Som en una època de consum cultural desmesurat i còmode, de no atabalar-nos massa, i la complexitat no és còmoda. Només cal comparar un exemplar antic de revistes com Historia y Vida amb un d’actual, per constatar com hem degenerat en el camp lector, en benefici de la imatge impactant i del refregit digestiu. Així que em sembla que continuarem patint rondalles sobre bons i dolents, complots i conspiracions, durant molt de temps. Per això he estat sempre partidària de no ensenyar pròpiament història als infants, d’esperar a que siguin més grans i puguin acostar-se una mica a la complexitat i a la contradicció, a la incoherència i al relativisme. En un debat sobre el tema de la història i els seus mites a l’ensenyament, un historiador especialitzat en aquests aspectes educatius, encara jove, i, suposo, progressista, però ben col·locat a la menjadora oficial de la Generalitat, em va defensar que calia continuar amb lectures mitològiques de qüestions lligades a la Història de Catalunya, a l’escola. Un dels seus raonaments va ser: tots ho fan, i força, encara. I jo que em pensava que a casa nostra ho faríem millor!!! Doncs no, l'ensenyament continuarà sent, per molts anys, un instrument de manipulació acurat, ens agradi o no. I això comportarà moltes decepcions i visceralitats a la contra.

Sobre el descobridor en cap, no sé si va néixer o no a la meva ciutat, però el fet és que restarà lligat per sempre a una de les postals més entranyables de Barcelona, la de la Porta de la Pau i el port, en aquest monument emblemàtic, força lleig pel meu gust i diuen que mal orientat, car no assenyala exactament Amèrica, el dit de l’estàtua. Monument que, per cert, està força malmès. Com molta gent sap, es va fer en ocasió de l’Exposició Universal de 1888. S’acostava el quart centenari del descobriment, i calia celebrar-lo, encara no es qüestionava la bondat del projecte, aleshores. No hi fa res, que no sigui una meravella, o que la conquesta americana no sigui el conte que ens van explicar, espero que a ningú se li acudeixi enderrocar-lo un dia d’aquests. Perquè, això sí, aquest petit paisatge vora mar pertany a la meva, d'història, també.