10.6.07

HIstorietes

Vaig anar, fa uns dies, a una xerrada al meu barri sobre un tema que, de tant en tant, sorgeix en el context dels misteris històrics, el possible origen català de Colón o Colom. El tema, a mi, no m’interessa de forma excessiva, però sí com a curiositat, sense més transcendència. Com que no sóc historiadora he de creure, més o menys, el que em diuen els estudiosos i experts. He buscat per la xarxa i hi ha opinions per a tots els gustos i creences, com en tants altres temes. Fa algun temps, per televisió, van fer també un reportatge on es podien escoltar reivindicacions lligades a orígens molt diversos, del personatge.

El fet és que, més enllà de la veritat històrica, si n’hi ha alguna, el tema desvetlla estranyes passions, visceralitats, diria jo, cosa que també em sobta una mica, perquè ha plogut molt des d'aleshores. S’arriba a un moment vital en el qual no es creu res, al menys de forma absoluta, perquè ens hem empassat tantes rodes de molí que es fa difícil continuar sent creient de res, llevat que no et tornis un militant fanàtic d’alguna doctrina, política o religiosa. Colon, el descobriment, tot plegat, se'ns presentava amarat d’una èpica que ara ha anat de baixa, lligada a les estampes històriques del XIX i als cromos de la xocolata, a les pel·lícules patriòtiques –espanyoles- i al context del franquisme, tan reivindicatiu amb els èxits imperialistes hispànics del passat.

El tema és cantellut, perquè se li suposa, al darrera, una llarga campanya espanyola d’ocultació interessada. Sorgeixen, al seu entorn, també, els pacifistes, els qui creuen que no ens afavoriria massa, la catalanitat de l’almirall, perquè, al capdavall, a Amèrica s’hi van fer moltes malvestats i en el fons allò era una bona colla d’arreplegats disposats a matar i explotar indis innocents. En aquest sentit, fa alguns anys vaig anar a la conferència d’una antropòloga hispanoamericana, ben instal·lada a casa nostra, que parlava del gran desastre del descobriment en uns termes absolutament descontextualitzats. Els bons salvatges sempre tindran bona premsa, el fet és que allà, al nou continent, també hi havia grups ètnics que no eren, ni de bon tros, uns angelets, em sembla, com ara els asteques. Cosa que no disculpa cap crim, ni que sigui contemplat des d’una òptica contemporània.

En el tema de l’explotació d’unes persones per unes altres, el fet és que no hi ha cap poble innocent, però també és veritat que, a tot arreu i en tot moment, hi ha hagut bona gent, encara que fos poca i mal vista. Com que hem patit –i patirem- una història tan parcial i lligada a interessos ideològics diversos, encara ens sorprenem quan ens diuen i demostren que allò va ser molt diferent. No hi ha fets objectius, en aquest tema ni en gairebé cap, perquè els mateixos documents oficials i les cròniques dels contemporanis no ho són, d’objectives. Si amb fets del present ens costa tant esbrinar espurnes de veritat, i els estem vivint i patint, resulta pràcticament impossible jutjar el passat amb els ulls del present, deslligant-lo fins i tot de les nostres pròpies dèries i conviccions. Una arqueòloga m’explicava una vegada com també en el seu sector existien pressions, per ocultar, per exemple, descobertes que contradeien les hipòtesis d’algun expert de renom. La qüestió anava lligada, també, més enllà del prestigi personal, a la concessió de subvencions, a l’economia, doncs. Fins i tot en el camp científic, que ens semblava el paradigma dels fets objectius, existeixen molts condicionants i només cal veure com veritats absolutes de no fa massa es matisen, contradiuen i rebutgen, al llarg del temps.

De tota manera, les teories conspiratives sempre tindran un cert èxit, no tan sols en temes històrics, sinó fins i tot frívols. A un magazine de la televisió parlaven fa uns dies de l’èxit del rumor, sempre hi ha algú que sap quelcom de bona tinta. El rumor neix, no se sap com, creix i es multiplica i de vegades és inofensiu i d’altres, perillós, encara més si el recull la lletra impresa o la televisió. Crec que era Monica Vitti que explicava una vegada com una revista havia mencionat el seu inexistent intent de suïcidi i com ni la seva mateixa mare la creia, a ella, pensant que alguna cosa havia passat. Intentar convèncer la gent que no es vol deixar convèncer, ni tan sols qüestionar la seva opinió, és una tasca inútil i feixuga. Creiem, encara, tots plegats, moltes coses que s’ha demostrat que no eren certes, han sortit molts llibres sobre les mentides de la història, però l’imaginari col·lectiu té molta més força que les demostracions serioses, al capdavall. I, ja instal·lats en el dubte, podem objectar: com sabem que són mentides, també?

La història m’agrada força, però per acostar-nos a alguna espurna del que podien haver estat uns fets determinats o a la realitat, sempre boirosa, d’algun personatge, caldria tenir moltes visions diverses, lligades a lectures aprofundides. Som en una època de consum cultural desmesurat i còmode, de no atabalar-nos massa, i la complexitat no és còmoda. Només cal comparar un exemplar antic de revistes com Historia y Vida amb un d’actual, per constatar com hem degenerat en el camp lector, en benefici de la imatge impactant i del refregit digestiu. Així que em sembla que continuarem patint rondalles sobre bons i dolents, complots i conspiracions, durant molt de temps. Per això he estat sempre partidària de no ensenyar pròpiament història als infants, d’esperar a que siguin més grans i puguin acostar-se una mica a la complexitat i a la contradicció, a la incoherència i al relativisme. En un debat sobre el tema de la història i els seus mites a l’ensenyament, un historiador especialitzat en aquests aspectes educatius, encara jove, i, suposo, progressista, però ben col·locat a la menjadora oficial de la Generalitat, em va defensar que calia continuar amb lectures mitològiques de qüestions lligades a la Història de Catalunya, a l’escola. Un dels seus raonaments va ser: tots ho fan, i força, encara. I jo que em pensava que a casa nostra ho faríem millor!!! Doncs no, l'ensenyament continuarà sent, per molts anys, un instrument de manipulació acurat, ens agradi o no. I això comportarà moltes decepcions i visceralitats a la contra.

Sobre el descobridor en cap, no sé si va néixer o no a la meva ciutat, però el fet és que restarà lligat per sempre a una de les postals més entranyables de Barcelona, la de la
Porta de la Pau i el port, en aquest monument emblemàtic, força lleig pel meu gust i diuen que mal orientat, car no assenyala exactament Amèrica, el dit de l’estàtua. Monument que, per cert, està força malmès. Com molta gent sap, es va fer en ocasió de l’Exposició Universal de 1888. S’acostava el quart centenari del descobriment, i calia celebrar-lo, encara no es qüestionava la bondat del projecte, aleshores. No hi fa res, que no sigui una meravella, o que la conquesta americana no sigui el conte que ens van explicar, espero que a ningú se li acudeixi enderrocar-lo un dia d’aquests. Perquè, això sí, aquest petit paisatge vora mar pertany a la meva, d'història, també.


11 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Estic amb tu, amb les malvestats que varen fer Colon i els seus, millor que es pensin es espanyol. Tot i que en arribar del primer viatge, segons explica ell mateix va anar de Palos de Moguer a Barcelona on hi havien els reis en tres dies, pel que hi ha qui diu que Palos de Moguier, era EN REALITAT Pals.NO hosé, tampoc es que m'interessi massa el tema,com et passa a tu.

Júlia ha dit...

Bon dia, Francesc. Sí, un dels punts que comenten a les xerrades sobre el tema és aquest de Pals-Palos, no ho sé, perquè es troben opinions per a tots els gustos. De fet tampoc no s'havia dit que fos espanyol, sinó genovès. Parlar del passat des del present sempre es fa difícil i també el descobriment i el que va passar s'ha de situar en el context de la societat de l'època on la violència no es veia com ara i el valor de la vida no era tampoc el mateix.

Albert ha dit...

La catalanitat de Colom o Colon no m'interessa, no obstant això, quan feia la mili a la Marina el Capità General de Cadis va passar un circular a tots els vaixells de l'Armada suggerint que es parlés de Colon. Doncs jo vaig fer una petita conferència intentant demostrar la seva catalanitat. Apa!

Júlia ha dit...

Hola, Albert, no sé què té el personatge per al món del present que tanta gent se'l rifa... Personalment crec que va contribuir al seu 'misteri' l'ocultació de documentació, però crec que va ser per evitar reclamacions de drets successoris i/o diners i terres a l'estat espanyol, cosa que els hauria sortit molt cara.

Albert ha dit...

Hola de nou,
Amb Colon: tants caps, tantes opinions. Jo a la mili senzillament vaig voler tocar els pebrots als militars.

Luis Rivera ha dit...

Tot apunta a un orige genovés, tot. i una probable procedencia jueva dels seus avantpasats. El fet es que escribía un castellá amb italianades, pero correcta castellá.

La realitat es que el finançament de l'expedidici fou de la corona de Castella.

Aquest fet curiós de la conspiració espanyola (no existía encara Espanya com a Estat) arriba al punt de pretendre alguns la catalinat de Cervantes i la traducció del seu llibre al castellá, la desaparició sencera d'una primera edició de Barcelona, per mor de fer mal a Catalunya.

A mi tot aixós em sembla neurosis o paranoia. Una mena de Código Da Vinci "e estar por casa".

Júlia ha dit...

Luis, les teories conspiratives, els complots secrets, sempre tenen èxit, de vegades excessiu. Un exemple que em ve al cap és, per exemple, l'enfonsament del Maine, que segurament va ser accidental, però que va generar un munt de teories conspiratives per part americana i espanyola. Com que la gent 'normaleta' no tenim manera d'arribar a una veritat segura, doncs ens hem de refiar i ens refiem de qui ens 'cau millor' ideològicament, creiem, doncs, sovint, allò que volem creure. El que sí que crec és que el poder va tenir interès en emboirar una mica l'origen de l'almirall per evitar reclamacions dinàstiques, per exemple. Però, vaja, és una opinió personal i illetrada.

Júlia ha dit...

Ai, Albert, que dolent eres, he, he. De fet hi ha també una teoria mallorquina, una altra d'eivissenca... Avui, tenir un famós nascut a prop de casa pot generar molt turisme cultural, i, a més, s'hi barregen també aquesta mena d'interessos.

Luis Rivera ha dit...

Peró JUlia, no se quien poder, donat que l'almirall signá unes capitulacions amb la Corona de Castella que eren absolutament clares. Fos d'on fos, (hi ha un lloc a Mallorca que es diu Génova) l'aventura americana s'iniciá dins de l'ambit castellá en tot. La Rábida era en aquells temps el Cabo Kennedy de l'época, tot just amb San Vicentes, on els portuguesos teníen la seva escola de navigació. L'Atlantisme de l'época era l'espai d'avui. i la pugna reial es donaba entre Castella i Portugal.

Tot aixó es cosa d'historiadors i si ells, amb tants anys i tants de tants origens no ho treuen, no sona l'aigua. Curiosamente, de Colón, els seus millos biografos no han estat castellans, como de Cervantes.

Júlia ha dit...

Luis, de fet sóc una ignorant absoluta sobre el tema, només repetixo coses que he sentit, així que no sé què dir-te. Fa poc, en un programa també una mica polèmic de la tele, van explicar que es feien proves d'adn i tot això, tot plegat força rocambolesc i semblava -dic 'semblava', pel que explicaven- que uns fulls sobre ell havien estat malmesos a consciència. Ara, ves a saber si és cert i com o qui ho va fer`. Ara m'ha vingut al cap també aquella història d'Anastàsia i la seva ressurrecció que va fer córrer molta tinta quan jo era joveneta. La història amb misteri sempre té ganxo.

Júlia ha dit...

Per cert, hi ha també una remarcable biografia de Cervantes feta per un català, Sebastian Juan Arbó que en té també una d'excel·lent de Verdaguer.