Del passat recent

He acabat fa poc el llibre Temps indòcils d’Agustí Pons, un llibre difícil de classificar, que aplega anècdotes, vivències, retrats de diferents personatges, i plana sobre l’època de la transició amb una mirada molt personal, i, per tant, no necessàriament objectiva, encara que crec que la intenció de l’objectivitat hi és, d’alguna manera, i també l'honestedat periodística. Hi va haver un temps en el qual el diari Avui es venia, sobretot, pels espais breus de periodistes com Espinàs o Pons, els quals, malauradament, el diari no es van saber conservar. Pons pertany a aquest grapat de persones que, per diferents relacions personals i professionals, van esdevenir protagonistes i observadors de primera línia dels anys de la transició, anys que crec que encara cuegen, la veritat. Escriu molt bé, amb grapa i, quan cal, amb una ironia que cal agrair, ara que l’humor fi va de baixa.

De vegades ens sembla, als anònims ciutadans, que hi ha un determinat nombre de persones que, en la vida social i política, compten: polítics, escriptors, actors, (fins i tot cuiners!) i una immensa majoria silenciosa -o no tant- que vivim, patim, contemplem, escoltem, mengem i llegim, lluny dels poders més o menys reals i efectius, sense que aquests s'interessin massa per la nostra humil realitat, si no és a través d'abstraccions més o menys ben intencionades. En aquesta majoria hi ha molts estaments diferents, també. Un gran nombre de persones es mou per preocupacions reals, vitals, i l’interès per aquests poders és, tan sols, utilitari. D’altres mirem amb una certa distància admirativa les persones que són on es cou la suposada realitat, fins que aquestes cuines del poder pertanyen al passat i, a través dels seus protagonistes i cronistes, ens assabentem que la seva grandesa i qualitat era relativa. Fins i tot que, per a moltes d’aquestes persones, el desconeixement del món quotidià de la majoria era, si més no, limitat i parcial, també.

Els llibres com aquest fan que ens n’adonem del fet que moltes intuïcions que vam tenir eren prou vàlides, que les contradiccions del poder han existit i existiran, que res no es cert ni fals, sinó que tot té molts colors i matisos. Aquest llibre d’Agustí Pons és interessant com a recull d’opinions i records, però crec que per les seves característiques, I també perquè encara l’autor no compta amb una distància important en el temps, que li permeti una total llibertat en les seves opinions i valoracions, és queda una mica curt de mires. Potser no podia ser altrament, és clar.

Fa uns dies, al blog Paraules, es recollia el fragment d’una entrevista actual amb Jordi Pujol, en la qual l’ex-president manifestava, més o menys, que a Catalunya calia anar amb molt de compte. El veïnat és petit, a casa nostra, però els petits poders són força efectius i, de vegades, fan por. No sempre s’ha gosat fer el que calia fer, a molts nivells socials, culturals i polítics. Pons va amb compte, però malgrat la seva moderació, les contradiccions de l’època i l’oportunisme polític de molts personatges d’aquells anys, s’evidencien, encara que tampoc, potser, se’ns descobreix res que no sabéssim, malgrat que està molt bé que certes coses és diguin, ja, amb una mica de claredat. De Pons em va agradar, molt, la biografia de Maria Aurèlia Capmany, perquè malgrat les dificultats de parlar d’algú amb qui es tenia una amistat important, tan proper en el temps, no se n’obvien les contradiccions i tot plegat humanitza el personatge. A Temps indòcils hi surt molta gent, cosa que fa que els retrats siguin a voltes una mica esquemàtics. Alguns fragments són per a iniciats i potser en aquesta cerca de complicitat és on rauen les seves limitacions, perquè de vegades també és importants el que no es diu i les persones que no hi surten. Un llibre interessant, doncs, per als que ja som una mica grandets, encara que no sé si els més joves copsaran del tot els subtils missatges que s’hi poden percebre.