23.7.07

Del passat recent

He acabat fa poc el llibre Temps indòcils d’Agustí Pons, un llibre difícil de classificar, que aplega anècdotes, vivències, retrats de diferents personatges, i plana sobre l’època de la transició amb una mirada molt personal, i, per tant, no necessàriament objectiva, encara que crec que la intenció de l’objectivitat hi és, d’alguna manera, i també l'honestedat periodística. Hi va haver un temps en el qual el diari Avui es venia, sobretot, pels espais breus de periodistes com Espinàs o Pons, els quals, malauradament, el diari no es van saber conservar. Pons pertany a aquest grapat de persones que, per diferents relacions personals i professionals, van esdevenir protagonistes i observadors de primera línia dels anys de la transició, anys que crec que encara cuegen, la veritat. Escriu molt bé, amb grapa i, quan cal, amb una ironia que cal agrair, ara que l’humor fi va de baixa.

De vegades ens sembla, als anònims ciutadans, que hi ha un determinat nombre de persones que, en la vida social i política, compten: polítics, escriptors, actors, (fins i tot cuiners!) i una immensa majoria silenciosa -o no tant- que vivim, patim, contemplem, escoltem, mengem i llegim, lluny dels poders més o menys reals i efectius, sense que aquests s'interessin massa per la nostra humil realitat, si no és a través d'abstraccions més o menys ben intencionades. En aquesta majoria hi ha molts estaments diferents, també. Un gran nombre de persones es mou per preocupacions reals, vitals, i l’interès per aquests poders és, tan sols, utilitari. D’altres mirem amb una certa distància admirativa les persones que són on es cou la suposada realitat, fins que aquestes cuines del poder pertanyen al passat i, a través dels seus protagonistes i cronistes, ens assabentem que la seva grandesa i qualitat era relativa. Fins i tot que, per a moltes d’aquestes persones, el desconeixement del món quotidià de la majoria era, si més no, limitat i parcial, també.

Els llibres com aquest fan que ens n’adonem del fet que moltes intuïcions que vam tenir eren prou vàlides, que les contradiccions del poder han existit i existiran, que res no es cert ni fals, sinó que tot té molts colors i matisos. Aquest llibre d’Agustí Pons és interessant com a recull d’opinions i records, però crec que per les seves característiques, I també perquè encara l’autor no compta amb una distància important en el temps, que li permeti una total llibertat en les seves opinions i valoracions, és queda una mica curt de mires. Potser no podia ser altrament, és clar.

Fa uns dies, al blog Paraules, es recollia el fragment d’una entrevista actual amb Jordi Pujol, en la qual l’ex-president manifestava, més o menys, que a Catalunya calia anar amb molt de compte. El veïnat és petit, a casa nostra, però els petits poders són força efectius i, de vegades, fan por. No sempre s’ha gosat fer el que calia fer, a molts nivells socials, culturals i polítics. Pons va amb compte, però malgrat la seva moderació, les contradiccions de l’època i l’oportunisme polític de molts personatges d’aquells anys, s’evidencien, encara que tampoc, potser, se’ns descobreix res que no sabéssim, malgrat que està molt bé que certes coses és diguin, ja, amb una mica de claredat. De Pons em va agradar, molt, la biografia de Maria Aurèlia Capmany, perquè malgrat les dificultats de parlar d’algú amb qui es tenia una amistat important, tan proper en el temps, no se n’obvien les contradiccions i tot plegat humanitza el personatge. A Temps indòcils hi surt molta gent, cosa que fa que els retrats siguin a voltes una mica esquemàtics. Alguns fragments són per a iniciats i potser en aquesta cerca de complicitat és on rauen les seves limitacions, perquè de vegades també és importants el que no es diu i les persones que no hi surten. Un llibre interessant, doncs, per als que ja som una mica grandets, encara que no sé si els més joves copsaran del tot els subtils missatges que s’hi poden percebre.

8 comentaris:

lola ha dit...

És un dels llibres que tinc pendents per a llegir aqeust estiu, Júlia. Ja he llegit dues crítiques (la teva i de l'Enric Vila al seu blog) coincidents en la subtilesa interessada, diguem-ne. Ja se sap, un país de capelletes. És massa familiar tot plegat, i això fa que l'espai polític estigui poc ventilat.
Gràcies per l'enllaç.

Lola

Júlia ha dit...

Bon dia, Lola. És d'aquests llibres que llegeixes de pressa, però que et deixen una mica igual. Doncs sí, massa familiar, tots són parents, amics i coneguts, ben mirat, i costa molt d'explicar-se amb claredat. Em sembla que a moltes de les crítiques -literàries- que se li han fet també els passa el mateix...

Luis Rivera ha dit...

Acabo de llegir el llibre reculkl d'articles d'en Pla a "La Veu" i altres diaris arreu d'Espanya, sobre la Segona República Española. Es impagable veure com, un hombre observador, llest, inteligent, pot descriure des de una perspectiva personal (les seves simpaties) uns anys del que poc sabem i unes persones de les no sabem, prácticament res. I s'enten l'exili interior d'en Pla a Catalunya. Home só i es humana ma mesura, escribía el poeta, i aixó es tan cert, que sovint s'ens ajuda a oblidar la mesura de la gent per crear herois o villans.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Ai! menys mal que no faig vacances fins al setembre, però a l'agost vaig a mig gas, tinc doncs temps, ara tinc feina amb una novel·la que vaig rebre dissabte, pero d'aquest de l'Agustí Pons ja n'he sentit a parlar, el que passa que com m'he acostumat als encants, (el diumenge l'Odissea 1.50€), amb aquests preus qualsevol s'en gasta 20 o 20 i escaig que en val un de nou.

Júlia ha dit...

Pla és una mina, Luis. A mi em queia antipàtic i em resistia, de jove, a atorgar-li confiança lectora, però ara ho veig d'una altra manera. Es va criticar molt el seu llibre sobre la República, que el mateix va 'camuflar' una mica, però cal situar-ho tot en el context i en el fet que hi ha un catalanisme conservador -i força- però vàlid i culte, europeu, també. Encara que no agradi...

Júlia ha dit...

HOla Francesc, jo el vaig comprar perquè a uns jocs florals d'una entitat del barri ens van donar de premi uns 'vales' de 20 euros per comprar a Abacus llibres... he, he. Els encants són una mina i trobes coses molt bones gairebé regalades, i tambe a llibreries d'ocasió. El fet és que jo, també, a l'estiu, tinc poca inspiració 'lectora', a més, no sé el perquè, però, com fa molta gent, m'agafa per llegir alguna cosa de 'lladres i serenos', de misteri, vaja. I, ep, que el llegir no ens faci perdre l'escriure, diuen!!!

Yayo Salva ha dit...

Es ben curiós com els historiador de Contemporània tindrán que llegir molt de llibre de caire autobiagràfic si volen polsar i descobrir tots els registres del "factotums" de la Història. Ja no vàlen tan sols els axius i la premsa.

Júlia ha dit...

Bon dia, Yayo,
Abans amb poca cosa ens havíem de conformar. Ara de tot hi ha molt material, escrit, i també els reculls d'història oral que cada dia tenen més 'pes', amb totes les seves limitacions. De tota manera, gran part dels 'registres' també se'ns escaparan...