Un record per a Manuel Tarín-Iglesias

El dia 15 de juliol va morir, als 87 anys, Manuel Tarín Iglesias, destacat periodista que havia dirigit premsa, escrit prosa i teatre, que va ser fundador dels premis Ondas i que va marcar tota una època de canvis en la ràdio i els diaris.

Precisament, el llibre de Pons, Temps Indòcils, que comentava fa uns dies, parla força de Manuel Tarín, perquè va ser cap d’Agusti Pons al Siero. Pons remarca que era una molt bona persona, i que amb el contacte amb ell es va adonar de com la bondat personal no va lligada a cap ideologia. Tarín havia estat això que en diuen franquista, i que inclou tantes coses diferents i matisables, mes enllà dels malvats fatxes d’una peça. També havia estat falangista. La seva adscripció a aquesta ideologia venia, segurament, d’experiències personals, com ara la mort del seu pare, un funcionari humil, a mans de la FAI i també la d’un seu germà molt jove, durant la guerra. Tarín va ser un integrant d’això que en deien cinquena columna, sobre la qual va escriure un llibre interessant, Los años rojos. També va escriure un llibre sobre Laval, de l’afer de la deportació del qual parla també Pons, comentant que Tarín explicava en ocasions la tèrbola detenció del col·laboracionista francès, en la qual sembla que havia tingut alguna relació.

Imagino que per no tocar aquests aspectes, que avui, encara que molt coneguts, poden esdevenir polèmics, les ressenyes amb motiu del seu traspàs han estat tèbies i subtils, remarcant la seva personalitat periodística, la fundació dels Ondas, la potenciació de la ràdio matinal i la introducció del català en aquest mitjà. Per cert, he llegit que va ser a través de programes com el de Ràdio Scope que el català va començar a escoltar-se per ràdio però cal dir que abans, a través del programa Ràdio Teatre i altres ja s’havien fet alguns intents remarcables a Ràdio Barcelona.

Tarín va néixer al Poble-sec i hi va viure durant uns anys. Té una novel·la, Pena de vida, publicada el 1968, ambientada en el meu barri, les primeres pàgines de la qual contenen una mena de pròleg sobre els meus carrers i les persones que hi viuen, amarat de poesia i estimació per l'indret. És una novel·la senzilla, elaborada en el context d'allò que en deien reconciliació nacional. Pertanyo a un grup d’història del barri i en ocasions havia pensat dedicar-li una xerrada o potenciar la col·locació d’una placa a la casa on va néixer però, malauradament, no corren bons temps per reconèixer els mèrits de persones amb aquest tipus de trajectòria política i em va fer por ensopegar-me amb algun estirabot pocasolta d'algun esquerrà d’estar per casa, d’aquests que no admeten en els divergents ideològics ni el més mínim mèrit personal o professional. Encara sura, el marxisme dogmàtic transicional, encara no ha arribat una autocrítica acurada sobre tot plegat. La memòria històrica també és selectiva.

En record de Tarín, transcric un fragment d’aquesta introducció esmentada:

“Hoy el Pueblo Seco ya es ciudad. Ya no es nada; una zona, un barrio, un número sobre el plano. Las escasas tradiciones que conserva están en trance de desaparecer. Ni es noticia el paso de un coche, ni que las viviendas tengan baño, ni difícil ir a un cine del Paseo de Gracia. Con esta civilización han desaparecido tabernas, el entierro de la sardina, los bailes de máscaras de “La Trocha”; los coros no pueden salir el Sábado de Gloria, ni el Domingo de Resurrección, ni en cada bar tiene su sede un club de futbol, ni una peña teatral, ni se toma el “cigaló” o el “carajillo”, porque la costumbre son otras bebidas más universales...”

A la contraportada del llibre s’explica que l’autor va néixer a la Plaça del Sortidor, i que la historia del protagonista, Juan Fortuny, és, també, la història del Poble-sec i de Barcelona, durant els anys grisos de la postguerra. Descansi en pau, Tarín-Iglesias, al cel dels periodistes.