29.7.07

Un record per a Manuel Tarín-Iglesias

El dia 15 de juliol va morir, als 87 anys, Manuel Tarín Iglesias, destacat periodista que havia dirigit premsa, escrit prosa i teatre, que va ser fundador dels premis Ondas i que va marcar tota una època de canvis en la ràdio i els diaris.

Precisament, el llibre de Pons, Temps Indòcils, que comentava fa uns dies, parla força de Manuel Tarín, perquè va ser cap d’Agusti Pons al Siero. Pons remarca que era una molt bona persona, i que amb el contacte amb ell es va adonar de com la bondat personal no va lligada a cap ideologia. Tarín havia estat això que en diuen franquista, i que inclou tantes coses diferents i matisables, mes enllà dels malvats fatxes d’una peça. També havia estat falangista. La seva adscripció a aquesta ideologia venia, segurament, d’experiències personals, com ara la mort del seu pare, un funcionari humil, a mans de la FAI i també la d’un seu germà molt jove, durant la guerra. Tarín va ser un integrant d’això que en deien cinquena columna, sobre la qual va escriure un llibre interessant, Los años rojos. També va escriure un llibre sobre Laval, de l’afer de la deportació del qual parla també Pons, comentant que Tarín explicava en ocasions la tèrbola detenció del col·laboracionista francès, en la qual sembla que havia tingut alguna relació.

Imagino que per no tocar aquests aspectes, que avui, encara que molt coneguts, poden esdevenir polèmics, les ressenyes amb motiu del seu traspàs han estat tèbies i subtils, remarcant la seva personalitat periodística, la fundació dels Ondas, la potenciació de la ràdio matinal i la introducció del català en aquest mitjà. Per cert, he llegit que va ser a través de programes com el de Ràdio Scope que el català va començar a escoltar-se per ràdio però cal dir que abans, a través del programa Ràdio Teatre i altres ja s’havien fet alguns intents remarcables a Ràdio Barcelona.

Tarín va néixer al Poble-sec i hi va viure durant uns anys. Té una novel·la, Pena de vida, publicada el 1968, ambientada en el meu barri, les primeres pàgines de la qual contenen una mena de pròleg sobre els meus carrers i les persones que hi viuen, amarat de poesia i estimació per l'indret. És una novel·la senzilla, elaborada en el context d'allò que en deien reconciliació nacional. Pertanyo a un grup d’història del barri i en ocasions havia pensat dedicar-li una xerrada o potenciar la col·locació d’una placa a la casa on va néixer però, malauradament, no corren bons temps per reconèixer els mèrits de persones amb aquest tipus de trajectòria política i em va fer por ensopegar-me amb algun estirabot pocasolta d'algun esquerrà d’estar per casa, d’aquests que no admeten en els divergents ideològics ni el més mínim mèrit personal o professional. Encara sura, el marxisme dogmàtic transicional, encara no ha arribat una autocrítica acurada sobre tot plegat. La memòria històrica també és selectiva.

En record de Tarín, transcric un fragment d’aquesta introducció esmentada:

“Hoy el Pueblo Seco ya es ciudad. Ya no es nada; una zona, un barrio, un número sobre el plano. Las escasas tradiciones que conserva están en trance de desaparecer. Ni es noticia el paso de un coche, ni que las viviendas tengan baño, ni difícil ir a un cine del Paseo de Gracia. Con esta civilización han desaparecido tabernas, el entierro de la sardina, los bailes de máscaras de “La Trocha”; los coros no pueden salir el Sábado de Gloria, ni el Domingo de Resurrección, ni en cada bar tiene su sede un club de futbol, ni una peña teatral, ni se toma el “cigaló” o el “carajillo”, porque la costumbre son otras bebidas más universales...”

A la contraportada del llibre s’explica que l’autor va néixer a la Plaça del Sortidor, i que la historia del protagonista, Juan Fortuny, és, també, la història del Poble-sec i de Barcelona, durant els anys grisos de la postguerra. Descansi en pau, Tarín-Iglesias, al cel dels periodistes.

11 comentaris:

Joseph T. ha dit...

No sabia res d'aquest periodiste. Això de deslligar la bondat i l'ideologia política crec que avui en dia, pot ser, està més oblidat que mai. A mí, sent encara un adolescent carregat d'adrenalina, Borges m'ho va ensenyar amb la seua defensa de Kipling, a pesar de que aquest era un defensor del imperi britànic i la sumpremacia del blancs. Em va costar molt creure que un imperialiste no sigués pervers. És significatiu
que les persones més tancades no pensin mai en que es poden cometre errors.
Un altra cosa. Ja vaig veure en un alte post que escibies, com avui ho tornes a fer, el verb "amarar". Aquesta paraula és un pel trista per a mí. Per a la generació del meus avis era una palabra corrent mentre que per a la meua ja no existeix. No sé si hem de culpar a la tele o la beneïda normalització, que acabarà per esmicolar la gran riquesa dialectal del valencià. La cuestió és que aquestes paraules tan bóniques i tan ùtils estan fugint del vocabulari d'us cotidià. El que més em sobta és que ni s'ha format el castellanisme 'empapar'; simplement, l'hem liquidat, fent ús de les menys acurades 'banyat' o 'humit'.
Bé, això és el que hi ha.

Júlia ha dit...

Bon dia, Joseph,
Malauradament, el dogmatisme de l'època franquista va trobar un recanvi en el marxisme antifranquista, que, ben mirat, de democràtic tenia poca cosa. Però molta gent de la meva generació i més jove encara no ha superat determinats esquemes: antiamericanisme, 'fatxisme' integral, creure que el franquisme va ser una època monolítica i inculta, justificar o silenciar els disbarats que es van fer a la zona republicana, magnificar encara figures com Stalin, Mao o el mateix Castro... Tarín té fills periodistes també, un d'ells és Santiago Tarín que ha escrit alguns llibres interessants, sobre Barcelona i, també, precisament, sobre mentides històriques que creiem absolutament.

Sobre 'amarar', el fet és que jo intento utilitzar paraules poc utilitzades, si ho anem fent amb les que s'han oblidat o hem 'redescobert' i les incorporem al llenguatge actiu, verbal o escrit, crec que els donem una petita empenta. Pensa que paraules com 'ostatge', 'menys' 'segell' i altres estaven pràcticament perdudes i esvaïdes fa anys.

Júlia ha dit...

Sobre Kipling, precisament no fa massa, en relació amb els Esquirols, que n'havien musicat algun poema, en vaig parlar i vaig rebre interessants comentaris sobre l'escriptor.

Júlia ha dit...

..i sobre les paraules, parlem del català però en castellà també s'està perdent molt vocabulari, tot es 'comprimeix'.

Joseph T. ha dit...

És veritat, no me'n recordava del post. En el que em va agradar!. Acabo de tornar-lo a llegir i
i m'ha sobtat una d'aquestes coincidències poc cridaneres que ocorren de tant en tant.
El fet és que de ben menut mon pare em va penjar a l'habitació el poema Si de Kipling, crec que en la traducció de Montalbán, que ell admira. Alhora, mon pare és, com jo, un barbut impenitent i invariable.Així que, ja veus, d'una o altra manera, has ficat en un post dues coses que per a mí son símbols equivalents a mon pare.

Luis Rivera ha dit...

Vaig coneixer a tarín a una oficina que tenía que tenía al carrer Valencia. Una mena de secretari o ajudant d'ell, que era fill d'un falangista arribat a Barcelona després de la guerra era molt amic meu, en aquells temps. A casa meva eram republicans, a la d'ell no, es clar. Teníem una amistat profona que el temps va descolorir. Doncs be, jo anava sovint a l'oficina del carrer Valencia on hi havien prestatges plens de diaris i revistes. Alguna vegada trobaba al ´Tarín, un home afectuós.
No es solsamente el franquisme y el marxisme, sino també el catalanisme posterior els quie exclouen a gent que no consideran companys de viatge.
No mávía assabut de la seva mort, o probablemente, creía que havía mort temps enrera.

Júlia ha dit...

A mi em va passar el mateix, Luis, pensava que ja era mort. Una filla seva havia anat a la meva escola, però després van prosperar i van marxar del barri.


Estem en una època d'exclusions, diversitats i potenciació de capelletes i diferències, malauradament, segons la meva opinió. No hi vull pensar massa perquè em poso de mal humor, la veritat. Em recorda tot plegat aquelles famílies que, podent viure bé i tranquils, es barallen constantment o es fan allò que en diem 'la punyeta' sovint, sense cap necessitat. El benestar material ens ha portat a aquesta mena de coses.

Anònim ha dit...

Vaig arribar a tenir com a director, al Diario de Barcelona, al germà de Manuel Tarín, Josep. Era també una persona d'una gran bonhomia, marcat igualment pel desgavell de la reraguarda republicana, que va convertir conservadors en feixistes. A Manuel Tarín Iglesias devem l'orientació liberal i favorable a la catalanitat de Ràdio Barcelona sota el franquisme (tot i que ell mateix no es va desviar mai de la seva ortodòxia). El seu fill, Santiago Tarín, avui periodista d'investigació a La Vanguardia, s'assembla enormement al seu oncle.

Joseph: Kipling no va ser mai defensor de la supremacia dels blancs, sinó un humanista universalista convençut de la igualtat radical de la humanitat. No per casualitat va fer d'un noi indi, Kim, prototip d'heroi juvenil. Kipling pensava així perquè era francmaçó,i així ho va deixar escrit al seu poema La meva Lògia mare:

Cundle, el sotstinent,
Beasle,ferroviari, i Achaw,l'intendent;
Delfí, l'inspector, y Blacke,
el nostre bon Primer Vigilant, dues vegades Mestre,
al carrer conversen amb Edulgi, davant la seva botiga.
Allà afora, al món profà,
diuen cerimoniosos: "Senyor" o "Mon Tinent"...
i a dins, tan sols
Germà Meu, germà.
sense gestos d'obediència o de poder...
Rera la porta tancada
de l'estança on s'uneixen el temple i el taller,
tot ho ha nivellat l'escaire i la plomada,
rangs i vanitats han quedar afora.
A l'ordre d'Aprenent, truquem i endavant...
I entrem en Lògia. La Lògia en la qual jo era Segon Vigilant.
Homes de totes les races s'han unit
sota el nom de germans.
Amb Bela, el comptable, jo he conegut
al nostre Jud Saül que va nèixer a Adén.
A Din Mohamed, el qui aixeca plànols
per a les oficines del Servei Agronòmic;
i en triple abraçada fraterna, al capdavall,
comulguen el sij Amir Singh
i Castro, un ex catòlic.
(...)
El Quadre es reunia en tinguda mensual
i, de veghades, en banquet fraternal soliem parlar de la nostra pàtria, de Déu, però cadascú opinava de Déu segons l'entenia.
Parlaven tots, però ningú trencava els llaços fraternals (...)

Júlia ha dit...

Cert, el germà també era periodista, tota una època.

És molt interessant això que dius sobre Kipling, hi ha molts aspectes que desconeixem sobre els grans personatges malgrat que sovint ens movem en esquemes poc contrastats.

Anònim ha dit...

Tarín era falangista convencido hasta el final. Y franquista, siempre decía que Franco trajo la paz. Apesar de eso, he leído un libro suyo y es un buen tipo, o era un buen tipo. Todo un personaje.

Para el Franco era la paz, lo paso muy mal bajo el terror rojo.

Anònim ha dit...

MANUEL TARÍN-IGLESIAS: de falangista a neocomunista

Ya entrado en años, en los años 90, Tarín-Iglesias cambió su visión del comunismo de la URSS o Yugoslavia.

Se hizo defensor del orden de aquellos paises y renegó de los cambios democráticos.

Fue un falangista y franquista que por su devoción hacia el orden y lo social prefirió al final el comunista de Yugoslavia o la URSS a la democracia parlamentaria.

En La Vanguardia, hay un artículo suyo revelador... publicado el 13 de mayo de 1997 y titulado Morena Clara.

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1997/06/16/pagina-20/33931936/pdf.html?search=%22Manuel%20Tar%C3%ADn%20Iglesias%22

Dicen que los extremos se tocan.

Saludos

Carles