8.8.07

El cine Condal

El cinema del barri

Tenia un cert alè de barraca de fira
I un vell sostre pintat amb quadrets de colors.
Passava un aire fresc que feia olor de flors,
S’esmunyia algun gat per sota la cadira.

Viatges i misteris a sis rals la butaca.
Avui una de riure, demà una de plorar.
Comentaris d’escola, mentre que el berenar
Es feia llarg de pa i curt de xocolata.

Una fira de somnis de diumenge a la tarda,
Amb herois alts i rossos que no morien mai,
Amb paisatges pintats i música de ball.

Un món arrecerat, una nova rondalla,
Passions poc arriscades i una almosta d’esglai.

Un raig de sol vençut, damunt de la pantalla.

(Indrets i Camins. Edicions jo escric.com)

Amb aquest sonet vaig voler recordar, fa anys, el cinema Condal, el més proper a casa meva i el que vaig freqüentar gairebé cada setmana durant la infantesa, que havia estat teatre Onofri, nom d'una família singular, reis de la pantomima, amb nom italià però que venien de Marsella. A l'important llibre de Miquel Badenes sobre el Paral·lel, aquest autor ens explica, sobre els Onofri:

Eran una verdadera 'troupe' unida por los lazos de la sangre. Era ocho: el padre Temístocles, los hijos varones Otelo, Aquiles, Poliuto, Telémaco y Orestes y dos hijas, Andrómaca y Argia, nombres de la mitología que ocultaban los normales de pila...

Badenes desmenteix que el teatre fos propietat d'aquesta família, com s'afirma en llibres poc documentats, i creu que el nom va ser cosa de l'empresari Suñer y Sucarrats, agraït als artistes, que havien aconseguit grans èxits al teatre Español. El teatre Onofri, inaugurat el 1903, va ser dels primers teatres amb cara i ulls de la zona. El teatre no va aconseguir els èxits esperats, la pantomima declinava, i l'empresari va tenir problemes importants, fins al punt d'haver de vendre el local. Aviat es va canviar el nom pel de Gran Teatro Condal i el 1911 va iniciar l'etapa cinematogràfica. El 1914 els Onofri van marxar de Barcelona, sense que s'hagi pogut saber com els va anar després, si van tornar a França o si els va afectar la Primera Guerra Mundial. Quan jo era petita el Condal era, ja, cinema de barri, encara que conservava l'estructura antiga, les llotges i els quadrets de colors del sostre, que menciono al poema. Els gats eren freqüents a molts cinemes. L'airet que feia olor de flors era motivat per l'activitat d'un senyor que conreava i venia plantes i flors, al costat del cinema, i que sovint obria la porta que donava al seu jardí, des de la sala. El 1930 es va inaugurar el cinema sonor, al Condal. Anys després, ja durant els seixanta, es va edificar un bloc de pisos al lloc, però a la planta baixa s'hi va conservar el cinema, que va ser, temporalment, d'estrena, i després s'hi va tornar a fer teatre. Més endavant s'hi va instal·lar també un bingo. Avui, afortunadament, el teatre Condal encara existeix i ha alternat teatre de tipus popular, com ara les obres interpretades per Joan Pera i Paco Morán, amb d'altres estils molt diversos, musicals, ballet... Que continuï en actiu per molts anys i que jo ho pugui veure.

En un fragment del llibre La dama de Cachemira, de González Ledesma, publicada el 1992, l'autor evoca també aquest cine, en els seus gloriosos temps en què fornia somnis de celuloide als poble-sequins, des d'un punt de vista amarat d'ironia nostàlgica:

Tampoco el cine Condal era el de antes, selecto cine de familias al que éstas acudían en comitiva los sábados por la noche, con la cena, la gaseosa, el bicarbonato para la suegra y los pañales para el niño, en plan todo comprendido. Del interior del cine eran barridos cada mañana tantos capazos de cáscaras de cacahuete y avellanas que el vecino floricultor Barril podía preparar con ellos una tierra de abono tan magnífica que hubiese merecido ser exportada a todos los países del hoy Mercado Común. Ahora el Condal era alternativamente cine o teatro, había encogido o tenía pulgas de plantilla, no suscitaba entusiasmos familiares ni había vuelto a contribuir, que se supiera, al auge de la agricultura nacional. Ni siquiera el señor Barril existía...

8 comentaris:

Deric ha dit...

ja deia jo que em sonava molt el nom d'aquest cinema! és clar, actualment és el teatre condal i hi he estat.

Francesc Puigcarbó ha dit...

aquest cinema vindria a ser el nostre Principal a Sabadell,o feien pelis de sesió contínua, i també del Llanerosolitario i el Hopalong Cassidy, valia una pela. Afortunadament el principal ha estat restaurat no fa gaire per l'Ajuntament i torna a ser teatre i la veritat és que ha quedat molt bonic

Luis Rivera ha dit...

Jo vaig veure al Condal, que recordi, entre altres, "El Diablo de las aguas turbias" amb Richard Wismarkm y "El mundo en su brazos" amn Ann Blyth (que m'agradaba molt, peró molt) y Gregory Peck.

El meu cinema de barri eran el Gloria y el Rex, pero de vegades anaben al Condal i al Mistral, pasant la Gran Vía, es clar.

Luis Rivera ha dit...

Per cert, magnific el sonet.

Júlia ha dit...

Bon dia, Deric, per sort, encara que molt canviat, el Condal va resistint en aquest Paral·lel esmorteït dels nostres temps.

Júlia ha dit...

Hola, Francesc, és una sort que hi hagi teatres i cinemes que resisteixin. Com que sempre hi ha tendència a ser una mica apocalíptics recordo que quan jo era petita per ràdio sempre es planyien de l'excés de cinemes i de la 'mort' del teatre. El teatre no ha mort, i tampoc el cine, però s'adapten al present.

Júlia ha dit...

Bon dia, Luis, jo també a vegades 'passava' la frontera del Paral·lel per anar a un d'aquests, però era una excepció. Recordo bé les pel·lícules que dius i també aquests grans actors. Blyth no va fer una carrera massa llarga al cinema, no sé el perquè. La recordo també a pelis com El Gran Caruso, amb el malaurat Mario Lanza.

Luis Rivera ha dit...

Es cert. Recordo El Gran Caruso, Aquesta, Casa Ricordi i un amic meu de familia vinguda a menys, que tenían abono al Liceu, van esser les fonts d'apasionament meu per l'opera.