El passeig més emblemàtic i important de l’Hospitalet, -ciutat que considero la meva segona pàtria local, pels anys que hi porto treballant-, és la Rambla Just Oliveras. Malgrat que molta gent s’hi passeja i que si busqueu a internet trobareu moltes referències al carrer, Just Oliveras és ben poc conegut. Va ser, amb els seus germans, el promotor del segon eixampla de la ciutat, encara que el nom de la Rambla es va posar, de fet, en memòria del pare, Just Oliveras Arús. Els Arús tenien moltes vinculacions amb l’Hospitalet. La ciutat, pagesa, com moltes altres, comptava amb un nucli de famílies importants, terratinents, que s’anaven emparentant entre elles al llarg dels anys. Els noms dels carrers recorden, encara, moltes d’aquestes famílies.
Just Oliveras, fill, va ser alcalde de la ciutat en diferents ocasions, durant una època molt difícil, amb grans problemes d’enfrontaments municipals. Va establir el servei públic d’autobusos entre l’Hospitalet i la Plaça d’Espanya, inaugurat precisament l’agost de 1921. Fins i tot va endegar un servei turístic, que possibilitava viatjar per Espanya i Europa, pioner durant l’època. Va intentar suprimir el pas a nivell de la carretera provincial, cosa que no va aconseguir, i que no es va fer fins 1961. Molta gent criticava que l’intent era per beneficiar el servei d’autobusos; com sol passar en moltes ocasions, no s’entenia que el benefici per als autobusos i l’empresa era també per a tots els ciutadans. L’Hospitalet era, aleshores, una ciutat petita amb un terme molt gran, i als llocs petits, diuen, les passions, les enveges i els problemes són grans.
Era un temps convuls, de lluites polítiques, aferrissades, als ajuntaments. Oliveras era un home de la Lliga regionalista, i, malgrat que moltes persones en reconeixien la vàlua, l’olfacte polític i l’esperit negociador, va tenir diferents problemes. Ja en l’època republicana, l’ajuntament no aconseguia estabilitat, fins al punt que tot el consistori va abandonar-lo davant la impossibilitat d’entendre’s amb la CNT. Oliveras no n’era gens partidari, d’aquest abandonament. El conflicte municipal es va haver de resoldre des de la mateixa Generalitat, i Josep Tarradellas va haver d’anar a posar pau a la ciutat. Partidari de resistir, Oliveras tampoc no va fugir durant la col·lectivització dels seus negocis, el 1936, els mateixos obrers li van demanar que continués desenvolupant tasques directives i així ho va fer, malgrat les recomanacions fins i tot d’adversaris polítics, que li aconsellaven la fugida. Precisament fou quan l’ordre a la zona republicana semblava controlat i les morts violentes havien minvat, que va ser assassinat, juntament amb la seva cunyada. Aquest fet és encara un enigma històric, l’autoria s’havia atribuït a Quico Sabaté, també hospitalenc, però existeixen dubtes importants sobre tot plegat. Sobre Sabaté s’ha vessat molta tinta i es poden tenir moltes opinions, però no em sembla que el seu nom s’hagi de fer servir per batejar, per exemple, agrupaments escoltes o esplais, com ha estat el cas; se’l pot considerar un heroi, però no pas un angelet pacifista ni un model per a la joventut, al menys aquesta és la meva opinió. De tota manera, la història és com s’explica, com voldríem que fos, i la veritat no resulta mai còmoda. Els herois agosarats tenen ganxo, per al jovent, encara que siguin arrauxats i violents, això de l'home d'acció resulta sempre atractiu.
Un altre hospitalenc important, que pertanyia a Esquerra Republicana, Rius i Vila (1912-1986), escriptor, mestre, periodista i traductor, retratava Oliveras amb aquestes paraules: Just Oliveras era el prototip hospitalenc del catalanisme arrencat de la Renaixença, seguidor de Prat de la Riba i de Cambó, de caire demòcrata, plenament europeu. Poques persones trobareu en la història hospitalenca que superin Just Oliveras en amor, dedicació i sacrifici envers la seva ciutat, per la qual sacrificà fins i tot la seva vida. Perquè sempre es va resistir a abandonar-la quan tots els homes com ell i del seu partit ho feien...
El 1980, amb motiu de la publicació d’un reportatge sobre Sabaté, una colla de joves radicals va decidir tornar a executar el polític i empresari, i va atacar el monument que tenia a la ciutat, fent-ne saltar el bust de bronze. Sis anys després, un grup de veïns de la ciutat en va demanar la reposició i va recollir un impressionant nombre de firmes de suport. L’ajuntament va reinstal·lar-lo, finalment, el 1988, a prop de l’estació de RENFE.
*******************************
Vaig començar a treballar a l’Hospitalet l’any 1978, després de set anys de provisionalitat. No coneixia la ciutat, aleshores. Els meus coneixements urbanístics juvenils anaven lligats a amigues de la feina i per això m’havia desplaçat en ocasions per barris ben allunyats del meu, com ara Horta o Sant Andreu.
A l’empresa Harry Walker havia treballat amb un xicot que era de la Torrassa, d’origen immigrant, I que participava activament en l’antiga processó de Setmana Santa d’aquest barri, que es va perdre amb els aires anti-processons derivats del concili, i que malgrat les crítiques que rebia era molt concorreguda i famosa. La Torrassa va ser un dels primes barris amb un fort component immigratori, sobretot murcià, ja durant els anys vint, quan Primo de Rivera va potenciar moltes obres públiques de tota mena.
Més endavant vaig conèixer i fer amistat amb una noia murciana, de Jumilla, també al despatx, i vaig anar a casa seva, en aquell mateix barri, unes quantes vegades. En una ocasió hi vam celebrar una festa, un d’aquells guateques de l’època. Ballava molt bé, amb el grup de la Casa Regional de Múrcia y Albacete, i l’havíem anat a veure actuar en moltes ocasions. Cal dir que sempre incloïen ballets catalans, a més dels murcians obligats, en el seu repertori, com ara el ball de Castelltersol, la gala de Campdevànol i altres. Tenia, aquell grup, una màgia immensa ballant i la gran virtut de somriure mentre ballaven, cosa remarcable, ja que hi ha grups que dansen amb una seriositat feixuga, transcendent.
L’Hospitalet era tot un altre món, aleshores. Recordo el pont de la Torrassa, com un immens vesper de gent, carrers i barris que creixien com els bolets, sense massa serveis ni ordre. L’Hospitalet semblava, aleshores, no tenir forma d’arranjar el seu caòtic urbanisme. Havia estat una ciutat, un poble més aviat, petit, amb un nucli urbà molt limitat, en contrast amb el terme municipal, que havia estat immens. Barcelona i també Esplugues li van anar manllevant terreny, però en pocs anys va esdevenir la segona ciutat més poblada de Catalunya, com tothom sap.
Amb els anys els barris hospitalencs van millorar i van assolir, els més nous, vida pròpia, van forjar tradicions i propiciar moviments veïnals reivindicatius i revetlles populars. La transició va comportar neguits i canvis, i problemes municipals diversos. No m’estranya gens que, actualment, el batlle Corbacho tregui aquestes majories indiscutibles, perquè, encara que tot es pot valorar, criticar i posar en solfa, crec que ha aconseguit dignificar els espais urbans i consolidar una certa consciència, de pertinença dels hospitalencs a quelcom més que un barri independent de Barcelona.
L’any setanta-vuit la transició era en plena ebullició. L’escola on vaig anar a raure n’era un bon exemple, de tot plegat. Construïda en un barranc, per tal d’abaltir les protestes motivades per la manca d’escoles, va tenir ben aviat problemes seriosos i esberles inquietants. Estava situada a Can Serra, emblemàtic indret de politització veïnal i els problemes de l’escola van generar molt de soroll al barri. Quan jo hi vaig anar, dos anys després de la seva inauguració, després d’haver hagut de desplaçar l’alumnat a d’altres espais, la cosa s’havia arranjat, de forma temporal, i els pares i mares de l’associació de veïns sentien aquella escola com a molt seva, cosa que feia també que volguessin ficar cullerada en tot i més. Hi havia diferències importants entre els de filiació comunista, que anaven des del psuc a l’esquerra més a l’esquerra de l’esquerra, i els socialistes, més moderats. Una mare revisionista, un dia, comentant la necessitat que gent més raonable ocupés l’associació de pares i mares em va dir, es que esos encuentran un gusano en la sopa y nos llevan de manifestación a todos... De fet, la consigna revolucionària del moment era ocupar els petits poders veïnals i protestar per qualsevol motiu. De motius n’hi havia a gavadals, però també n'hi havia d'injustificats, que no eren, ni tan sols, motius, tot s’ha de dir. Jo crec que, al capdavall, aquella actitud de protesta generalitzada, amb moviment de masses incorporat, va restar credibilitat a aquell tipus de moviments, i ara, que som a una època de protestes molt menys generalitzades i molt més oportunistes, fa que tot plegat es recordi com una mica folklòric, encara que existeixi una certa nostàlgia d’aquelles èpoques, suposadament solidàries.
Cal dir que alguns senyors exercien un indiscutible i arrauxat lideratge. Vaig comprovar com, amb motiu de la falta de l’arribada d’algun mestre, a principi de curs, ja en temps pujolistes, van treure tot el veïnat al carrer; el líder en qüestió, amb el megàfon a la mà, va fer plorar, literalment, un bon nombre de iaies, amb un discurs abrandat sobre l’educació i la classe treballadora. No diré que no tingués raó en algunes, moltes coses, però el contingut em va semblar tan demagògic, i el poder d’aquelles paraules tan temible, que des d’aleshores els líders amb carisma i una mica il·luminats m’han fet més por que una pedregada. Crec que si en aquell moment l’home mana a la gent anar a penjar els polítics, o a calar foc a la Generalitat, ho aconsegueix amb una gran facilitat. Un dia que, en una reunió, algú va gosar manifestar que allò que explicaven no era ben bé així, un d’aquells líders va respondre que el capitalisme ja tenia les seves estratègies per fer que no entenguessim els seus mecanismes i l’explotació a la qual ens sotmetien, cosa que ells copsaven amb total claredat. Em va sonar a allò de doctores tiene la iglesia, i va aconseguir fomentar i consolidar el meu escepticisme vital, també en qüestions terrenals. En les espirituals ja feia temps que l'havia consolidat.
El nombre d’alumnes per aula era de quaranta, més o menys, i aquest nombre, que avui pot semblar excessiu, era, ja, un èxit i permetia actuacions educatives fins i tot més eficaces que moltes del present. Conec mestres que havien treballat a l’Hospitalet amb cinquanta, seixanta, vuitanta i fins més de cent alumnes en una aula, sense especialistes ni desdoblaments, és clar, encara que ara això sembli surrealista. S'havia donat la consigna política d’escolaritzar com fos, a causa de les grans protestes motivades per la manca d'escoles, mentre es feien els centres escolars del pla d’urgència, molts dels quals s’estan refent i tornant a construir avui perquè, amb les presses i amb el pressupost limitat que s’hi va esmerçar, la majoria tenen molts defectes estructurals i s’han deteriorat amb els anys. Vaig tenir, aleshores, un director que havia estat capellà, estava ja casat i amb fills, era intel·ligent però d’idees una mica conservadores, sobretot comparades amb les de la població familiar de l’alumnat. Era un molt bon professional però les pressions dels líders veïnals van aconseguir amargar-li la vida i fer-lo marxar de l’escola. Amb el temps tot es va asserenar, tranquil·litzar, i molts dels líders arrauxats van acabar col·locats força bé, a llocs sindicals, municipals i altres, mentre que una part va resta decebuda de com anava tot, i va abandonar la política activa, limitant-se a seguir aquella consigna universal de no facis mal a ningú i mira que no te'n facin. El barri de l’escola va millorar moltíssim, però es va fer una escola nova i de disseny que ja no feia falta –però que era una reivindicació pendent a la zona- i la seva construcció va fer que la resta perdéssim població escolar a grapats. En pocs anys, l’escola de disseny va acabar amb totes les altres i els mestres vam haver de canviar de lloc de treball.
La meva escola va tancar el curs 92-93, va ser de les primeres en fer-ho. A l’Hospitalet es van arribar a perdre tres quartes parts de places escolars, en aquells anys. La meva escola, El Samuntà, on pensava envellir acollint els fills petits dels meus antics alumnes, es va reconvertir en escola d’idiomes. Els problemes estructurals havien anat ressorgint de tant en tant, generant protestes. Quan finalment, perquè, com ja sabem, las coses de palacio van despacio, l'escola va estar arranjada i amb tot d’espais adaptats a les funcions escolars, va tancar i la van haver de remodelar altra vegada. En fi, mentre pagui el govern, que diuen.
El nom de l’escola, Samuntà –encara que escrivíem Samontà, i jo crec que aquesta ‘o’ ha d’ésser una ‘u’, qüestió ortogràfica que encara no he aclarit- venia del nom de la part de dalt de la ciutat, que es divideix, de forma tradicional en El Samuntà i la Marina, el secà i el regadiu. Alguns noms de les escoles, lligats a la història hospitalenca havien estat triats gràcies a l’assessorament del senyor Marcè, una persona molt culta, un d’aquests savis locals que, afortunadament, recullen el coneixement històric que els grans poders oficials de la cultureta menystenen una mica. Jo encara vaig aconseguir, en les primeres visites al Museu de l’Hospitalet amb alumnat de deu, onze anys, que fos ell qui ens fes la visita comentada, ja que en va ser el primer director. Hi ha molta diferència entre les explicacions de persones de cultura àmplia, lligades a l’entorn que expliquen, que l’estimen, el valoren i hi aprofundeixen constantment, i les explicacions de monitors formats de pressa, que tenen un sostre de saviesa molt limitat, la veritat. Avui hi ha molta visita cultural comentada de readers digest. El senyor Marcè, com molta gent motivada per un concepte ampli de cultura, treballava la ceràmica, escrivia poemes, dibuixava i pintava. Crec que es encara en actiu, em sembla, encara que ja deu tenir una edat avançada. En aquella època jo el veia com un senyor molt gran, madur, interessant, que donava gust escoltar, i penso que devia tenir poc més de cinquanta anys, ben mirat.
Tinc un llibre d’edició una mica precària, editat per l’Ateneu de l’Hospitalet, on Francesc Marcè parla de molts hospitalencs il·lustres, gràcies al qual he pogut donar aquestes referències biogràfiques sobre Oliveras. Malauradament, és d’aquests llibres que has de tractar amb molta cura, perquè els fulls es desenganxen amb una gran facilitat. El senyor Marcè té moltes publicacions, de caire divers, però el meu preferit és 25 imatges de la història de l’Hospitalet, de 1979, amb textos informatius, rodolins que resumeixen el text, i unes imatges entranyables de Vallvé i Cordomí. Amb aquest llibre vaig començar a reconèixer l’Hospitalet com a quelcom més que un conjunt de caòtiques barriades superpoblades i vaig començar a estimar aquesta ciutat tan particular, diversa i interessant per molts conceptes, que està canviant de forma accelerada en aquests darrers anys, potser massa i tot pel meu gust, evidentment cada dia més conservador, em sembla, ai.
Tinc moltes històries hospitalenques al cabàs de la memòria, però, per avui ja n’hi ha prou, que després em diuen, fins i tot els parents, que aquests posts són massa llargs.
Just Oliveras, fill, va ser alcalde de la ciutat en diferents ocasions, durant una època molt difícil, amb grans problemes d’enfrontaments municipals. Va establir el servei públic d’autobusos entre l’Hospitalet i la Plaça d’Espanya, inaugurat precisament l’agost de 1921. Fins i tot va endegar un servei turístic, que possibilitava viatjar per Espanya i Europa, pioner durant l’època. Va intentar suprimir el pas a nivell de la carretera provincial, cosa que no va aconseguir, i que no es va fer fins 1961. Molta gent criticava que l’intent era per beneficiar el servei d’autobusos; com sol passar en moltes ocasions, no s’entenia que el benefici per als autobusos i l’empresa era també per a tots els ciutadans. L’Hospitalet era, aleshores, una ciutat petita amb un terme molt gran, i als llocs petits, diuen, les passions, les enveges i els problemes són grans.
Era un temps convuls, de lluites polítiques, aferrissades, als ajuntaments. Oliveras era un home de la Lliga regionalista, i, malgrat que moltes persones en reconeixien la vàlua, l’olfacte polític i l’esperit negociador, va tenir diferents problemes. Ja en l’època republicana, l’ajuntament no aconseguia estabilitat, fins al punt que tot el consistori va abandonar-lo davant la impossibilitat d’entendre’s amb la CNT. Oliveras no n’era gens partidari, d’aquest abandonament. El conflicte municipal es va haver de resoldre des de la mateixa Generalitat, i Josep Tarradellas va haver d’anar a posar pau a la ciutat. Partidari de resistir, Oliveras tampoc no va fugir durant la col·lectivització dels seus negocis, el 1936, els mateixos obrers li van demanar que continués desenvolupant tasques directives i així ho va fer, malgrat les recomanacions fins i tot d’adversaris polítics, que li aconsellaven la fugida. Precisament fou quan l’ordre a la zona republicana semblava controlat i les morts violentes havien minvat, que va ser assassinat, juntament amb la seva cunyada. Aquest fet és encara un enigma històric, l’autoria s’havia atribuït a Quico Sabaté, també hospitalenc, però existeixen dubtes importants sobre tot plegat. Sobre Sabaté s’ha vessat molta tinta i es poden tenir moltes opinions, però no em sembla que el seu nom s’hagi de fer servir per batejar, per exemple, agrupaments escoltes o esplais, com ha estat el cas; se’l pot considerar un heroi, però no pas un angelet pacifista ni un model per a la joventut, al menys aquesta és la meva opinió. De tota manera, la història és com s’explica, com voldríem que fos, i la veritat no resulta mai còmoda. Els herois agosarats tenen ganxo, per al jovent, encara que siguin arrauxats i violents, això de l'home d'acció resulta sempre atractiu.
Un altre hospitalenc important, que pertanyia a Esquerra Republicana, Rius i Vila (1912-1986), escriptor, mestre, periodista i traductor, retratava Oliveras amb aquestes paraules: Just Oliveras era el prototip hospitalenc del catalanisme arrencat de la Renaixença, seguidor de Prat de la Riba i de Cambó, de caire demòcrata, plenament europeu. Poques persones trobareu en la història hospitalenca que superin Just Oliveras en amor, dedicació i sacrifici envers la seva ciutat, per la qual sacrificà fins i tot la seva vida. Perquè sempre es va resistir a abandonar-la quan tots els homes com ell i del seu partit ho feien...
El 1980, amb motiu de la publicació d’un reportatge sobre Sabaté, una colla de joves radicals va decidir tornar a executar el polític i empresari, i va atacar el monument que tenia a la ciutat, fent-ne saltar el bust de bronze. Sis anys després, un grup de veïns de la ciutat en va demanar la reposició i va recollir un impressionant nombre de firmes de suport. L’ajuntament va reinstal·lar-lo, finalment, el 1988, a prop de l’estació de RENFE.
*******************************
Vaig començar a treballar a l’Hospitalet l’any 1978, després de set anys de provisionalitat. No coneixia la ciutat, aleshores. Els meus coneixements urbanístics juvenils anaven lligats a amigues de la feina i per això m’havia desplaçat en ocasions per barris ben allunyats del meu, com ara Horta o Sant Andreu.
A l’empresa Harry Walker havia treballat amb un xicot que era de la Torrassa, d’origen immigrant, I que participava activament en l’antiga processó de Setmana Santa d’aquest barri, que es va perdre amb els aires anti-processons derivats del concili, i que malgrat les crítiques que rebia era molt concorreguda i famosa. La Torrassa va ser un dels primes barris amb un fort component immigratori, sobretot murcià, ja durant els anys vint, quan Primo de Rivera va potenciar moltes obres públiques de tota mena.
Més endavant vaig conèixer i fer amistat amb una noia murciana, de Jumilla, també al despatx, i vaig anar a casa seva, en aquell mateix barri, unes quantes vegades. En una ocasió hi vam celebrar una festa, un d’aquells guateques de l’època. Ballava molt bé, amb el grup de la Casa Regional de Múrcia y Albacete, i l’havíem anat a veure actuar en moltes ocasions. Cal dir que sempre incloïen ballets catalans, a més dels murcians obligats, en el seu repertori, com ara el ball de Castelltersol, la gala de Campdevànol i altres. Tenia, aquell grup, una màgia immensa ballant i la gran virtut de somriure mentre ballaven, cosa remarcable, ja que hi ha grups que dansen amb una seriositat feixuga, transcendent.
L’Hospitalet era tot un altre món, aleshores. Recordo el pont de la Torrassa, com un immens vesper de gent, carrers i barris que creixien com els bolets, sense massa serveis ni ordre. L’Hospitalet semblava, aleshores, no tenir forma d’arranjar el seu caòtic urbanisme. Havia estat una ciutat, un poble més aviat, petit, amb un nucli urbà molt limitat, en contrast amb el terme municipal, que havia estat immens. Barcelona i també Esplugues li van anar manllevant terreny, però en pocs anys va esdevenir la segona ciutat més poblada de Catalunya, com tothom sap.
Amb els anys els barris hospitalencs van millorar i van assolir, els més nous, vida pròpia, van forjar tradicions i propiciar moviments veïnals reivindicatius i revetlles populars. La transició va comportar neguits i canvis, i problemes municipals diversos. No m’estranya gens que, actualment, el batlle Corbacho tregui aquestes majories indiscutibles, perquè, encara que tot es pot valorar, criticar i posar en solfa, crec que ha aconseguit dignificar els espais urbans i consolidar una certa consciència, de pertinença dels hospitalencs a quelcom més que un barri independent de Barcelona.
L’any setanta-vuit la transició era en plena ebullició. L’escola on vaig anar a raure n’era un bon exemple, de tot plegat. Construïda en un barranc, per tal d’abaltir les protestes motivades per la manca d’escoles, va tenir ben aviat problemes seriosos i esberles inquietants. Estava situada a Can Serra, emblemàtic indret de politització veïnal i els problemes de l’escola van generar molt de soroll al barri. Quan jo hi vaig anar, dos anys després de la seva inauguració, després d’haver hagut de desplaçar l’alumnat a d’altres espais, la cosa s’havia arranjat, de forma temporal, i els pares i mares de l’associació de veïns sentien aquella escola com a molt seva, cosa que feia també que volguessin ficar cullerada en tot i més. Hi havia diferències importants entre els de filiació comunista, que anaven des del psuc a l’esquerra més a l’esquerra de l’esquerra, i els socialistes, més moderats. Una mare revisionista, un dia, comentant la necessitat que gent més raonable ocupés l’associació de pares i mares em va dir, es que esos encuentran un gusano en la sopa y nos llevan de manifestación a todos... De fet, la consigna revolucionària del moment era ocupar els petits poders veïnals i protestar per qualsevol motiu. De motius n’hi havia a gavadals, però també n'hi havia d'injustificats, que no eren, ni tan sols, motius, tot s’ha de dir. Jo crec que, al capdavall, aquella actitud de protesta generalitzada, amb moviment de masses incorporat, va restar credibilitat a aquell tipus de moviments, i ara, que som a una època de protestes molt menys generalitzades i molt més oportunistes, fa que tot plegat es recordi com una mica folklòric, encara que existeixi una certa nostàlgia d’aquelles èpoques, suposadament solidàries.
Cal dir que alguns senyors exercien un indiscutible i arrauxat lideratge. Vaig comprovar com, amb motiu de la falta de l’arribada d’algun mestre, a principi de curs, ja en temps pujolistes, van treure tot el veïnat al carrer; el líder en qüestió, amb el megàfon a la mà, va fer plorar, literalment, un bon nombre de iaies, amb un discurs abrandat sobre l’educació i la classe treballadora. No diré que no tingués raó en algunes, moltes coses, però el contingut em va semblar tan demagògic, i el poder d’aquelles paraules tan temible, que des d’aleshores els líders amb carisma i una mica il·luminats m’han fet més por que una pedregada. Crec que si en aquell moment l’home mana a la gent anar a penjar els polítics, o a calar foc a la Generalitat, ho aconsegueix amb una gran facilitat. Un dia que, en una reunió, algú va gosar manifestar que allò que explicaven no era ben bé així, un d’aquells líders va respondre que el capitalisme ja tenia les seves estratègies per fer que no entenguessim els seus mecanismes i l’explotació a la qual ens sotmetien, cosa que ells copsaven amb total claredat. Em va sonar a allò de doctores tiene la iglesia, i va aconseguir fomentar i consolidar el meu escepticisme vital, també en qüestions terrenals. En les espirituals ja feia temps que l'havia consolidat.
El nombre d’alumnes per aula era de quaranta, més o menys, i aquest nombre, que avui pot semblar excessiu, era, ja, un èxit i permetia actuacions educatives fins i tot més eficaces que moltes del present. Conec mestres que havien treballat a l’Hospitalet amb cinquanta, seixanta, vuitanta i fins més de cent alumnes en una aula, sense especialistes ni desdoblaments, és clar, encara que ara això sembli surrealista. S'havia donat la consigna política d’escolaritzar com fos, a causa de les grans protestes motivades per la manca d'escoles, mentre es feien els centres escolars del pla d’urgència, molts dels quals s’estan refent i tornant a construir avui perquè, amb les presses i amb el pressupost limitat que s’hi va esmerçar, la majoria tenen molts defectes estructurals i s’han deteriorat amb els anys. Vaig tenir, aleshores, un director que havia estat capellà, estava ja casat i amb fills, era intel·ligent però d’idees una mica conservadores, sobretot comparades amb les de la població familiar de l’alumnat. Era un molt bon professional però les pressions dels líders veïnals van aconseguir amargar-li la vida i fer-lo marxar de l’escola. Amb el temps tot es va asserenar, tranquil·litzar, i molts dels líders arrauxats van acabar col·locats força bé, a llocs sindicals, municipals i altres, mentre que una part va resta decebuda de com anava tot, i va abandonar la política activa, limitant-se a seguir aquella consigna universal de no facis mal a ningú i mira que no te'n facin. El barri de l’escola va millorar moltíssim, però es va fer una escola nova i de disseny que ja no feia falta –però que era una reivindicació pendent a la zona- i la seva construcció va fer que la resta perdéssim població escolar a grapats. En pocs anys, l’escola de disseny va acabar amb totes les altres i els mestres vam haver de canviar de lloc de treball.
La meva escola va tancar el curs 92-93, va ser de les primeres en fer-ho. A l’Hospitalet es van arribar a perdre tres quartes parts de places escolars, en aquells anys. La meva escola, El Samuntà, on pensava envellir acollint els fills petits dels meus antics alumnes, es va reconvertir en escola d’idiomes. Els problemes estructurals havien anat ressorgint de tant en tant, generant protestes. Quan finalment, perquè, com ja sabem, las coses de palacio van despacio, l'escola va estar arranjada i amb tot d’espais adaptats a les funcions escolars, va tancar i la van haver de remodelar altra vegada. En fi, mentre pagui el govern, que diuen.
El nom de l’escola, Samuntà –encara que escrivíem Samontà, i jo crec que aquesta ‘o’ ha d’ésser una ‘u’, qüestió ortogràfica que encara no he aclarit- venia del nom de la part de dalt de la ciutat, que es divideix, de forma tradicional en El Samuntà i la Marina, el secà i el regadiu. Alguns noms de les escoles, lligats a la història hospitalenca havien estat triats gràcies a l’assessorament del senyor Marcè, una persona molt culta, un d’aquests savis locals que, afortunadament, recullen el coneixement històric que els grans poders oficials de la cultureta menystenen una mica. Jo encara vaig aconseguir, en les primeres visites al Museu de l’Hospitalet amb alumnat de deu, onze anys, que fos ell qui ens fes la visita comentada, ja que en va ser el primer director. Hi ha molta diferència entre les explicacions de persones de cultura àmplia, lligades a l’entorn que expliquen, que l’estimen, el valoren i hi aprofundeixen constantment, i les explicacions de monitors formats de pressa, que tenen un sostre de saviesa molt limitat, la veritat. Avui hi ha molta visita cultural comentada de readers digest. El senyor Marcè, com molta gent motivada per un concepte ampli de cultura, treballava la ceràmica, escrivia poemes, dibuixava i pintava. Crec que es encara en actiu, em sembla, encara que ja deu tenir una edat avançada. En aquella època jo el veia com un senyor molt gran, madur, interessant, que donava gust escoltar, i penso que devia tenir poc més de cinquanta anys, ben mirat.
Tinc un llibre d’edició una mica precària, editat per l’Ateneu de l’Hospitalet, on Francesc Marcè parla de molts hospitalencs il·lustres, gràcies al qual he pogut donar aquestes referències biogràfiques sobre Oliveras. Malauradament, és d’aquests llibres que has de tractar amb molta cura, perquè els fulls es desenganxen amb una gran facilitat. El senyor Marcè té moltes publicacions, de caire divers, però el meu preferit és 25 imatges de la història de l’Hospitalet, de 1979, amb textos informatius, rodolins que resumeixen el text, i unes imatges entranyables de Vallvé i Cordomí. Amb aquest llibre vaig començar a reconèixer l’Hospitalet com a quelcom més que un conjunt de caòtiques barriades superpoblades i vaig començar a estimar aquesta ciutat tan particular, diversa i interessant per molts conceptes, que està canviant de forma accelerada en aquests darrers anys, potser massa i tot pel meu gust, evidentment cada dia més conservador, em sembla, ai.
Tinc moltes històries hospitalenques al cabàs de la memòria, però, per avui ja n’hi ha prou, que després em diuen, fins i tot els parents, que aquests posts són massa llargs.
6 comentaris:
Tinc la mania que m'agrada molt llegir, aleshores discrepo de mi mateix en dir-te en un principi que els posts eren llargs; ara se'm comencen a fer curts i fins i tot els rellegeixo, perquè com el d'avui son història viva d'un itemps d'un pais i és per a mi un plaer fruir-los.
Gràcies Francesc, aquests comentaris són un perill perquè em vaig animant i aviat seran quilomètrics,he, he.
Aquests textes, Julia, més aviat em fan pensar en una xarrada llarga i confiada, literatura de viva veu, el plaer de la companya...
Gràcies, Luis, és que amb això de l'agost, amb la majoria de gent amb qui pots xerrar directament, de vacances, encara m'allargo més en la xerrera virtual.
Julia, m'ha agradat l'apunt històric que has fet sobre el personatge de Just Oliveras. He començat a buscar informació sobre ell i la primera en contar-me'n alguna cosa has estat tu.
Necessito saber quí era, m'ha passat pel cap posar-li Just al meu fill. No ho se encara.
Anònim, no trobaràs pràcticament res, a mi em va costar força, però hi ha un llibre editat per l'Ateneu de L'Hospitalet, del senyor Marcè, on vaig trobar la referència. Em temo que es una d'aquelles històries que ningú vol tocar, no fos cas que la història real no respongui als mites vigents. Era un home respectat, en tot cas, i ja veus com malgrat els canvis històrics el carrer principal de l'Hospitalet continua portant el seu nom.
Publica un comentari a l'entrada