Llibres vells i escriptors nous

Quan un bon jorn de balles, al peu de la nau gòtica,

ma benvolguda vila corre a sardanejar;

quan la tenora eleva son cant ple d'enyorança,

de bat a bat se m'omple lo cel de ma esperança

i el goig me fa plorar...

Ramon Masifern (La sardana)

Compro, actualment, molt menys llibres que abans i no em sap greu dir-ho. La tasca de les biblioteques, que en pocs anys han augmentat i millorat de forma important, facilita l’accès a molts llibres de distracció, de consum ràpid, i també permet fer un tast d'aquells altres que, a la llarga, potser comprarem, perquè ens han agradat i els volem tenir a casa. Un dels motius pels quals en compro menys és l’espai, que resulta limitat, i que en aquests temps d’acumulació consumista, acaba per aclaparar-nos a causa de l’excés d’estris, roba, joguines i tota mena de coses, la majoria inútils o prescindibles que acumulem. Un altre tema és el temps, també limitat, que evidencia, quan s’escola, que no rellegirem mai tot allò que pensàvem rellegir, ni molt menys. I un tercer punt a tenir en compte és la decepció que m'han provocat llibres que havia comprat amb il·lusió i que no han respost a les meves expectatives.

De tota manera, malgrat això, acabo per comprar més del que hauria de comprar. Hi ha amics i amigues que m’aconsellen que, quan es compra, per exemple, un jersei nou, cal llençar-ne algun altre d’oblidat, que ja no ens posem, i que amb els llibres hem de fer el mateix, substituir sempre. Els llibres que compro responen a diferents factors, subjectius tots ells:

a) Llibres que algú en qui tinc fe intel·lectual em recomana i que jo, en el fons, ja estava disposada a comprar. Aquest seria el cas de la meva darrera adquisició, la recent edició d’Incerta Glòria, motivada per les lectures dels posts del Cafè d’Ocata.

b) Llibres escrits per algú que conec, personalment o, també, virtualment, a través dels blogs. Em desvetllen molta curiositat i tafaneria. En alguns casos, si he pogut anar a les seves presentacions, me’ls han dedicat personalment -no entenc el fet de demanar una dedicatòria a algun autor que no em coneix de res, la veritat-. Aquest seria el cas, per exemple, del llibre juvenil que va publicar fa poc Deric, del Salt al Món o del recent premi de novel·la joescric, atorgat a Vicenç Ambròs, -malgrat que no podré anar a l'acte de l'Espai Mallorca, qualsevol dia passaré a cercar-lo-. O d'alguna de les novel·les oblidades de Francesc Puigcarbó. Per cert, no m'agrada que em demanin opinió sobre llibres de gent poc o molt coneguda, sóc absolutament incapaç de ser objectiva.

c) Llibres de vell, dels encants, de les llibreries de segona mà. No hi puc fer més, sempre pico, encara que intento no passar-me del pressupost, no m’agrada comprar llibres on no hi ha indicat el preu, perquè aleshores sembla que el venedor et demanarà el que li sembli, segons percebi el teu interès i sóc absolutament inútil per a qualsevol tipus de regateig

d) Llibres de moda que desvetllen la meva curiositat –sóc humana- i que, generalment, no responen a les meves expectatives ni a les lloances que he llegit als suplements temàtics.

La setmana passada, pel matí, a Sant Antoni, vaig comprar-me una segona edició de les Coses Vistes de Pla. Perquè m’agrada i perquè hi ha un parell de textos que fan referència al Poble-sec i a Montjuïc i, gairebé sense voler, m’estic fent una petita col·lecció temàtica sobre el barri i les seves rodalies. A la mateixa parada hi havia un petit volum, d’un autor que jo no coneixia, Ramon Masifern, La vida al camp, en català pre-normatiu, pròleg de mossèn Cinto i versió castellana al darrera de la catalana. Vaig estar a punt d’endur-me’l, sobretot perquè portava una dedicatòria personal, manuscrita -en lletra anglesa de l'època-, molt acurada, a un tal doctor Evaristo, i em provoquen una mena de pena fonda aquests llibres dedicats pels autors a persones conegudes. Imagino que algun dia, potser d’aquí molts anys algú s’ensopegarà amb algun de meu, també dedicat a algun amic o amiga, els besnéts del qual hauran buidat el seu vell habitatge, biblioteca inclosa. Sic transit...

No em vaig decidir, però vaig arribar a casa i vaig cercar qui era Masifern, la meva ignorància era total, ho admeto. Doncs resulta que va ser un inquiet intel·lectual que va portar una activa vida cultural, rellotger, escriptor –en català i castellà-, músic. Era de la Bisbal d’Empordà, on té un carrer dedicat i va tenir la sort –crec que va ser una sort, si ja era gran- de morir l’any 1936 i estalviar-se, doncs, moltes maltempsades.

Copio la breu ressenya de la GEC:

Ramon Masifern i Marcó (La Bisbal d’Empordà, 1862-Barcelona, 1936)
Escriptor i compositor de cançons i sardanes que tingueren una gran difusió. Rellotger d'ofici, dirigí les publicacions "El Bisbalense", "L'Olotí" i "El Menestral", a més del curiós "La Voz del Género de Punto". Poeta de ploma fàcil, floralesc, bucòlic i verdaguerià, publicà Notes del cor (1900), La vida al camp (1910), llibre molt reeditat i traduït a cinc llengües, i Coses de l'Empordà (1916). També escriví en castellà, i edità, a més, En defensa de mossèn Jacint Verdaguer i Manifest del bon sentit.

Avui he tornat als encants dels llibres, a Sant Antoni, decidida a recuperar el llibre. De vegades he tingut sort i la meva decisió tardana s’ha vist recompensada amb un retrobament inesperat, però avui no he tingut xamba i el llibret ja no hi era. El destí l’ha bandejat del meu camí de dubtes. Als déus de les biblioteques poso per testimonis que, si m'ensopego, ni que sigui amb algum exemplar del género de punto, no deixo passar l'ocasió. Per cert, això de ser floralesc, bucòlic i verdaguerià, té un to una mica pejoratiu, segons com es llegeixi, coses de la cultura nostrada. I això que l'èxit de l'autor, a l'època, devia ser prou important, ja que, com podeu llegir, La vida al camp va ser molt editat i traduït. Té, també, Masifern, un nombre important de lletres per a sardanes d'altres compositors. Doncs, ves, ja sé alguna cosa més sobre literatura catalana, avui. Sembla mentida el nombre immens de personatges que han tingut un pes aclaparador en la vida cultural de pobles i poblets, que no pertanyen a la primera fila oficial i amb els quals tenim, crec, un gran deute.