Ahir parlava de l’època, llarga i emblemàtica, de l’EGB. Imagino que molts dels qui van estudiar en aquella època, de grans canvis en tots els camps, a casa nostra, recordaran el curs de vuitè com una mena de mite iniciàtic, un ritual de pas, de fet. Ignoro com va l’ESO, però dubto que el context actual propiciï tanta càrrega emocional lligada a un curs concret.
Durant alguns anys, com molt altres mestres, vaig ser tutora d’un mateix curs al llarg de sisè, setè i vuitè. Sovint em venen al cap tot un doll d’anècdotes diverses, que freguen el surrealisme pedagògic, alumnes sense nom, noms sense rostres, i, també, músiques. Sempre hi ha una música lligada a un temps concret. La transició i el destape van afavorir l’augment d’agosarament eròtic en les lletres i he de dir que em feia una mica d’angúnia escoltar lletres d’alt voltatge sexual –o així m’ho semblava aleshores, santa innocència- entonades per noiets i noietes que feia quatre dies encara col·leccionaven cromos del bollicao, jugaven a les gomes i als patacons i miraven els dibuixos de l'abella Maia.
Cada vuitè tenia un viatge i cada viatge tenia una cançó. Fa uns dies, vaig sentir per una ràdio que, els dissabtes i diumenges emet música lleugera de fa algunes dècades, per sort i gaudi dels nostàlgics irreparables i desacomplexats, com jo mateixa, Hoy tengo ganas de ti. Jo, aleshores, quan va sortir aquesta cançó, amb la meva filla gran encara molt petita, estava ben desconectada del món dels discos, cantants i festes, i dedicada de forma completa a l’escola i, sobretot, a la família. Però les carpetes, llibretes, estoigs i altres materials anaven plens de fotografies d’un xicot d’aquests amb un rostre una mica de nena, una bona mata de cabell i una mirada un pèl enigmàtica, era en Miguel Gallardo. Jo, aleshores, no sabia pas què li veien, la veritat.
Durant una de les primeres festes massives de la Mercè, al moll, vaig trobar-me amb una colleta de l’escola, de vuitè. Una noia de les més maques i estudioses, gran admiradora del cantant, per cert, anava abraçada a un d’aquests pintes amb èxit, els poca-vergonyes atractius sempre tenen aquesta mena de xamba lligona. El fet és que, a vuitè, els nois, la majoria, encara es veien petits i els més crescuts gaudien de molta requesta, encara més si eren una mica esventats. Vuitè era el temps de les primeres parelles i desaparellaments, de les primeres gelosies i desenganys, de les traïcions, quan al mig de dues persones amigues se n’hi ficava una tercera amb intencions desestabilitzadores. Ai, tant que canvia tot i que poc que canvien, algunes coses. Per cert, avui a La Vanguardia hi ha un parell d’articles sobre aquest suposat mite: que elles els prefeixen dolents. Potser també ells les prefereixen dolentes, de tant en tant, la mujer fatal ha fet vessar molta tinta i ha generat molt de cinema tràgic.
De parelles prematures, com de madures, en conec de tota mena. N’hi ha que van bé, persones que continuen i viuen juntes, gairebé des que eren infants, una llarga vida tranquil·la, d’altres es fan i desfan, com l’anella sardanística; no sé si van arribar, doncs, a formar una família estable, la parelleta. Vaig perdre la pista al cantant, i també a tots aquells alumnes. Gallardo, m’havien explicat, era fill d’una senyora que tenia una parada a la Boqueria, però nascut a Granada. Granada ha produït un gran nombre de musics excel·lents, i, encara que no formés part de les meves preferències, MIguel Gallardo va ser un professional important, amb productora pròpia, compositor, i que, a més, malgrat haver estat casat amb Pilar Velázquez, no va esdevenir massa carn de canó de les revistes del cor.
Va morir el 2005, de càncer, als cinquanta-sis anys. La seva carrera com a cantant, força llarga havia fet una davallada a Espanya, però no així a Llatinoamèrica, i preparava el 2004, diuen, un retorn a la música com a intèrpret. Ja se sap que la nostàlgia adulta sempre propicia revivals, van tornar els Sírex, han tornat els Hombres G i d’altres no han acabat de marxar mai. Quan jo tenia deu anys va tornar el cuplet del temps dels meus avis i pares, per exemple, amb la Sara Montiel com a gran estrella de la renovació del gènere.
No se n’ha parlat massa, em sembla, de la mort, força prematura, de Gallardo, encara que tenia els seus seguidors i a la xarxa compta amb webs força completes sobre la seva figura. Fa alguns mesos, en una entrevista, a tevetrès, algú el va mencionar i l’entrevistador va fer cara de pòker, crec que ni tan sols no li sonava, el nom del cantant, la veritat. Tinc, actualment, molt més respecte que fa anys per aquest tipus de cantants que, sovint, han estat grans professionals, músics remarcables.
Vaig tenir, anys després, un curs d’aquells difícils i disbauxat. Eren les èpoques del heavy i un dels entreteniments de l’alumnat, sobretot d’una colla de nois una mica singulars, era fer l’ouija i invocar un cantant difunt, que crec que devia ser Bonn Scott, aprofitant estones entre classes, retards del professorat, de fet. El cas és que el ritual es feia amb gots de plàstic, d’aquells amb els quals es glopejava el fluor, una activitat que, per sort, ha minvat molt, actualment, a les escoles.
-Epíritu, epíritu!!! –feia el xicot, amb tota la fe.
No vaig veure mai que es mogués res, en aquella taula, ells deien que sí i s’emocionaven d’allò més, però jo ja fa molts anys que no crec en aparicions, ni de fantasmes ni d’àngels i per a tota experiència paranormal cal sempre un grau de fe important. Com que sovint hi havia massa gresca, el mèdium s’empipava:
-Callarse, lo vais a cabreà!!!! S’està cabreando!!! Ya s’ha cabreao!!!
L’esperit, enutjat, s’esvania, doncs, i no responia a cap de les preguntes que li feien. Gairebé millor, doncs penso, meditant en la seva fi malaurada, que no hauria estat pas un bon exemple per a l'alumnat però, la veritat, no vaig gosar mai suggerir-los que evoquessin l'esperit, per exemple, de Ramon y Cajal. Una mica més endavant va arribar el break dance i els xicots feien grans demostracions i contorsions, en una saleta amb tatamis, deixant a la porta l'olorós calçat esportiu habitual. Ara potser els hauríem de fer posar un casc, tal com van les coses. Els viatges finals, la traca, acostumaven a ser a Mallorca, la gent no viatjava tant com ara i allò del vaixell, les famílies al port i tot un munt de sorollosos egeberos disposats a solcar la Mediterrània va esdevenir una imatge clàssica, que el cinema encara no ha sabut copsar. Tempus fugit.
Durant alguns anys, com molt altres mestres, vaig ser tutora d’un mateix curs al llarg de sisè, setè i vuitè. Sovint em venen al cap tot un doll d’anècdotes diverses, que freguen el surrealisme pedagògic, alumnes sense nom, noms sense rostres, i, també, músiques. Sempre hi ha una música lligada a un temps concret. La transició i el destape van afavorir l’augment d’agosarament eròtic en les lletres i he de dir que em feia una mica d’angúnia escoltar lletres d’alt voltatge sexual –o així m’ho semblava aleshores, santa innocència- entonades per noiets i noietes que feia quatre dies encara col·leccionaven cromos del bollicao, jugaven a les gomes i als patacons i miraven els dibuixos de l'abella Maia.
Cada vuitè tenia un viatge i cada viatge tenia una cançó. Fa uns dies, vaig sentir per una ràdio que, els dissabtes i diumenges emet música lleugera de fa algunes dècades, per sort i gaudi dels nostàlgics irreparables i desacomplexats, com jo mateixa, Hoy tengo ganas de ti. Jo, aleshores, quan va sortir aquesta cançó, amb la meva filla gran encara molt petita, estava ben desconectada del món dels discos, cantants i festes, i dedicada de forma completa a l’escola i, sobretot, a la família. Però les carpetes, llibretes, estoigs i altres materials anaven plens de fotografies d’un xicot d’aquests amb un rostre una mica de nena, una bona mata de cabell i una mirada un pèl enigmàtica, era en Miguel Gallardo. Jo, aleshores, no sabia pas què li veien, la veritat.
Durant una de les primeres festes massives de la Mercè, al moll, vaig trobar-me amb una colleta de l’escola, de vuitè. Una noia de les més maques i estudioses, gran admiradora del cantant, per cert, anava abraçada a un d’aquests pintes amb èxit, els poca-vergonyes atractius sempre tenen aquesta mena de xamba lligona. El fet és que, a vuitè, els nois, la majoria, encara es veien petits i els més crescuts gaudien de molta requesta, encara més si eren una mica esventats. Vuitè era el temps de les primeres parelles i desaparellaments, de les primeres gelosies i desenganys, de les traïcions, quan al mig de dues persones amigues se n’hi ficava una tercera amb intencions desestabilitzadores. Ai, tant que canvia tot i que poc que canvien, algunes coses. Per cert, avui a La Vanguardia hi ha un parell d’articles sobre aquest suposat mite: que elles els prefeixen dolents. Potser també ells les prefereixen dolentes, de tant en tant, la mujer fatal ha fet vessar molta tinta i ha generat molt de cinema tràgic.
De parelles prematures, com de madures, en conec de tota mena. N’hi ha que van bé, persones que continuen i viuen juntes, gairebé des que eren infants, una llarga vida tranquil·la, d’altres es fan i desfan, com l’anella sardanística; no sé si van arribar, doncs, a formar una família estable, la parelleta. Vaig perdre la pista al cantant, i també a tots aquells alumnes. Gallardo, m’havien explicat, era fill d’una senyora que tenia una parada a la Boqueria, però nascut a Granada. Granada ha produït un gran nombre de musics excel·lents, i, encara que no formés part de les meves preferències, MIguel Gallardo va ser un professional important, amb productora pròpia, compositor, i que, a més, malgrat haver estat casat amb Pilar Velázquez, no va esdevenir massa carn de canó de les revistes del cor.
Va morir el 2005, de càncer, als cinquanta-sis anys. La seva carrera com a cantant, força llarga havia fet una davallada a Espanya, però no així a Llatinoamèrica, i preparava el 2004, diuen, un retorn a la música com a intèrpret. Ja se sap que la nostàlgia adulta sempre propicia revivals, van tornar els Sírex, han tornat els Hombres G i d’altres no han acabat de marxar mai. Quan jo tenia deu anys va tornar el cuplet del temps dels meus avis i pares, per exemple, amb la Sara Montiel com a gran estrella de la renovació del gènere.
No se n’ha parlat massa, em sembla, de la mort, força prematura, de Gallardo, encara que tenia els seus seguidors i a la xarxa compta amb webs força completes sobre la seva figura. Fa alguns mesos, en una entrevista, a tevetrès, algú el va mencionar i l’entrevistador va fer cara de pòker, crec que ni tan sols no li sonava, el nom del cantant, la veritat. Tinc, actualment, molt més respecte que fa anys per aquest tipus de cantants que, sovint, han estat grans professionals, músics remarcables.
Vaig tenir, anys després, un curs d’aquells difícils i disbauxat. Eren les èpoques del heavy i un dels entreteniments de l’alumnat, sobretot d’una colla de nois una mica singulars, era fer l’ouija i invocar un cantant difunt, que crec que devia ser Bonn Scott, aprofitant estones entre classes, retards del professorat, de fet. El cas és que el ritual es feia amb gots de plàstic, d’aquells amb els quals es glopejava el fluor, una activitat que, per sort, ha minvat molt, actualment, a les escoles.
-Epíritu, epíritu!!! –feia el xicot, amb tota la fe.
No vaig veure mai que es mogués res, en aquella taula, ells deien que sí i s’emocionaven d’allò més, però jo ja fa molts anys que no crec en aparicions, ni de fantasmes ni d’àngels i per a tota experiència paranormal cal sempre un grau de fe important. Com que sovint hi havia massa gresca, el mèdium s’empipava:
-Callarse, lo vais a cabreà!!!! S’està cabreando!!! Ya s’ha cabreao!!!
L’esperit, enutjat, s’esvania, doncs, i no responia a cap de les preguntes que li feien. Gairebé millor, doncs penso, meditant en la seva fi malaurada, que no hauria estat pas un bon exemple per a l'alumnat però, la veritat, no vaig gosar mai suggerir-los que evoquessin l'esperit, per exemple, de Ramon y Cajal. Una mica més endavant va arribar el break dance i els xicots feien grans demostracions i contorsions, en una saleta amb tatamis, deixant a la porta l'olorós calçat esportiu habitual. Ara potser els hauríem de fer posar un casc, tal com van les coses. Els viatges finals, la traca, acostumaven a ser a Mallorca, la gent no viatjava tant com ara i allò del vaixell, les famílies al port i tot un munt de sorollosos egeberos disposats a solcar la Mediterrània va esdevenir una imatge clàssica, que el cinema encara no ha sabut copsar. Tempus fugit.
12 comentaris:
sempre ens quedarà Bach.
Siempre he sido un nostálgico, incluso con quince años, así que Gallardo se me fue a mí también. Como se me fueron aquellos años de empezar a enamorarme y de pensar en las chicas con una intensidad agobiante pero siempre ensoñadora. También hice espiritismo, pero en otros ambientes. Leerte es como mirarme, pues, como oírme en otra voz, como oírte y verme desde fuera. Un abrazo y gracias siempre por tus textos.
Jo voto pel 1er de BUP. El primer any que vam anar nois i noies junts a l'escola. Allò sí que va ser Troia! El meu primer amor i el meu primer cor trencat. I a sobre, en Franco, dinyant-la! El 75, irrepetible. I dels Gallardo i Cia., ens en rèiem força. Salut, Júlia evocadora!
Quan som jovenets, amb excepcions notables, Francesc, no estem per Bachs...
Gracias por el comentario y por la visita, Francisco. La verdad es que canciones y cantantes que me parecían pasados de moda y 'horteras' como el Machín o el Jorge Sepúlveda de los tiempos de mis padres y de mi primera infancia, con el tiempo me emocionan en exceso, así es la vida.
Hola, Veí, encara ets jovenet, per això encara et pots riure d'aquest tipus de cançons, ja ho diuen 'no et riguis dels meus dols, que quan els meus seran vells, els teus seran nous'. Fer el batxillerat en aquells anys devia ser el súmmum de la disbauxa!!!
JO tampoc hi estava, era fan dels Stones, pero sempre queda bé aixó de Bach, fa fe fi
bona nit, Júlia
M'agrada tenir la casa plena d'amics i per això venia a convidar-te a la inauguració del nou "brisalls". Espero que t'agradi.
mar
Ja eres molt modern, Francesc, i jo amb el Duo Dinàmico...
Molt bé, Mar, endavant, no hi faltaré, ara mateix passo...
en Gallardo em sonava com a compositor per altres cantants, em sembla que havia fet alguna cosa per la Lolita, però sabia que ell també cantava i encara menys que s'havia mort.
Doncs sí, Deric, havia fet cançons per a molts cantants, però havia cantat també i amb gran èxit, pel you tube el trobaràs. Com es nota que ets jovenet, he, he.
Publica un comentari a l'entrada