Memòries d'una mestra -gairebé- velleta (II)

Per motius estranys i enigmàtics, algunes anècdotes de la segona escola on vaig anar a parar m’han retornat del passat darrerament, a l’hora màgica de la matinada.

Després del carrer Marlet vaig poder agafar una plaça a Molins de Rei, poble on vaig anar a viure quan em vaig casar, que va ser aquell mateix any, i d’on és fill el meu honorable espòs. Detalls íntims a banda, em centraré en la qüestió professional i en els seus ecos darrers, percebuts en el present. L’escola era un grup escolar, això vol dir que tenia una sola línia, vuit aules, si fa no fa, i que érem tants caps, tants barrets, no com ara que sembla que hi hagi més mestres que alumnes. El director no era del cuerpo de directores, era un de nosaltres. Al barri, la gent del poble l’anomenava ‘el congo’, perquè es trobava lluny del centre de la població. Més enllà del congo molinenc hi havia una barriada de casetes autoconstruïdes, gairebé barraques arranjades, que alguns autòctons de forma despectiva titllaven de ‘villa conejos’. El fet és que hi vivien immigrants, d’Extremadura, sobretot, i també d’Andalusia. Un altre grup d’immigrants, els fills dels quals venien a l’escola, vivia en uns pisos modestos, que en deien ‘del catalán’, però no perquè el constructor fos català, que també ho era, sinó perquè, efectivament, tenia aquest cognom.

Al primer post sobre aquest tema d’evocacions pedagògiques, l’amable kefe del cafè d’Ocata em va fer uns agraïts comentaris sobre els infants excel·lents que trobàvem a les escoles públiques en aquella època. Jo, allà, hi vaig trobar els millors de tots, nens i nenes francs, entremaliats, desarrelats, afectuosos i agraïts. L’escola es deia Gual Villalbí, perquè aquest personatge l’havia inaugurada, un polític franquista ja en l’àrea dels ‘tecnòcrates’, deien que era dels millors que, en aquelles circumstàncies, formaven part del govern, no ho sé, sóc incapaç de valorar-ho, el fet és que Gual va escriure llibres sobre política econòmica i a algunes localitats vinculades amb ell, malgrat els canvis polítics, recorden encara el seu nom en el d'alguna escola i carrer. Podria explicar moltes històries d’aquells dos primers anys de mestra, així que avui em centraré en una anècdota concreta. HI havia allà, encara, algun mestre ‘dels d’abans’, o sigui, dels del temps de la guerra, entre els quals una senyora de vida interessantíssima, de la qual vaig aprendre molt, i que tenia aleshores el que a mi em semblava una immensa rastellera d’anys, cinquanta-sis. Un altre dels mestres grans era don Demetrio, un nom molt adient per a un mestre tradicional. Era aquest un senyor seriós, que utilitzava, com tothom aleshores, els mètodes de còpia, estirada d’orelles i de rodillas y de cara a la pared. Jo, que aleshores estava amarada de pedagogia activa i etèria, més o menys rosasensatera, me’l mirava malament. Fins que vaig començar a adonar-me que era un gran savi, coneixia molt bé el món de la natura, dels animals i les plantes i tenia una gran cultura.

En alguna de les poques excursions que aleshores fèiem va venir amb la seva senyora, una dona simpaquitíssima, elegant, dolça i agradable. Cantaven, tots dos, molt bé, i tocaven alguns instruments. Don Demetrio, de jove, per les seves terres aragoneses, s’havia guanyat, ens va explicar, algun sobresou, tocant, pràcticament d’oïda, en festes familiars, casaments, bateigs. Recordo que ens van cantar, tots dos, crec que amb l'acompanyament d'una bandúrria, molt bé, entre d’altres, aquella canço que, aleshores, entonava en castellà Gigliola Cinquetti, avui encara gran dama de la cançó italiana, al salir el domingo de misa, mis galanes conmigo vinieron, y mis padres que nos sorprendiero, a monjita me quieren meter, ay sí, sí, ay no no... Per la gent humil, arribar a tenir un fill mestre és un primer pas, però els mestres feien esforços per tal que algun dels seus fills fes una carrera de més prestigi. Cal dir que, en aquella època, els mestres comptaven, a la universitat, amb matrícula gratuïta per als fills –i filles, però de filles, poques n’estudiaven, aleshores, encara-. Don Demetrio tenia algunes noies i un noi, molt intel·ligent, que estudiava medicina i que ha arribat a ser un important oftalmòleg i que avui dirigeix un centre privat molt anomenat d’aquesta especialitzat, que porta el seu nom. Feia, la família, importants sacrificis econòmics pel fill, ja que, malgrat la gratuïtat d'algunes matrícules, li calia fer pràctiques pagant amb metges reconeguts de la seva especialitat, oftalmologia.

Doncs resulta que el fill ha heretat també el vessant musical, sembla. El cas és que, en alguna estona d’insomni inesperat he posat la ràdio i m’he ensopegat amb un espai, no sé si a ràdio Salut, on aquest oftalmòleg, fill de don Demetrio, -perquè per famós que sigui per a mi sempre serà el fill de don Demetrio-, parla de forma aprofundida sobre aspectes mèdics relacionats amb la vista, i, a més, canta. Sembla ser que la seva gran afició és cantar música de tipus tradicional, que compon ell mateix –té, fins i tot, algun premi- i també ha musicat poetes castellans com ara el Marqués de Santillana o Lope de Vega. Els cds que grava els regala als seus clients però també, van explicar, es poden demanar per telèfon car, malauradament, no estan comercialitzats de forma convencional. Explicava, el doctor, per ràdio, que no es pensa pas dedicar a la música plenament, ni molt menys. M’ha recordat el poeta doctor Zhivago, quan fa la distinció entre professió i afició. L’oftalmòleg cantant té, imagino, mitjans per gravar amb gran qualitat les seves cançons, excel·lents, la veritat, evocadores de tot un món poètic molt particular. Els metges, que temo i dels quals en ocasions desconfio, tenen aquestes coses, tot sovint, aficions artístiques absolutaments sorprenents. Fan bé, recordo un poema d’aquell llibre emblemàtic, El trobador català, sobre un rei que vol ser artista, per tenir una corona de llorer i no pas d’or, perquè... era més bella i ben vista, la corona de l’artista que la corona del rei. I els metges són, de fet, els reis dels reis, perquè fins i tot els reis els obeeixen, I no pas avui, sinó sempre, com vam veure en aquella pel·lícula de la bogeria del rei Jordi, on els doctors feien passar el monarca per l’adreçador.


Per cert, l’escola ja no es diu Gual Villalbí, ni el Congo es diu Congo. Ara en diuen el barri de l’Alzina, l’escola es diu també L’Alzina, l’han engrandit amb estranys afegitons, i les barraquetes de villa conills són ara cases ben arranjades i envejades. El barri s’ha omplert de torres caríssimes i, suposo, els infants que van avui a l’escola de la meva joventut deuen ser, també, molt diferents i molt més ben peixats que aquells meus primers alumnes. Llàstima que no tenia peles per a comprar-hi algun terrenet, al congo, ara podria especular, ves.