He assistit, avui, a un acte que celebrava el cinqüentenari: la commemoració que, oberta a totes les entitats excursionistes, fa el Foment Excursionista de Barcelona, cada tardor, en record dels socis desapareguts durant l’any. Hem anat a Serrateix, un poblet del Bages, que forma amb Viver i Sant Joan de Montdarm un petit municipi de poc més de dos-cents habitants. L’acte compta sempre amb una part cívica, amb el parlament d’alguna persona sobre un tema d’interès i amb una de religiosa, la missa, i un dinar que es pot fer a muntanya o en algun restaurant. A més, cada any s’encarrega una tarja amb un poema i un dibuix, a artistes diversos. I se sol fer cada vegada en un indret diferent, santuari, monestir, església rural...
Durant aproximadament vint anys vam pertànyer a un centre de càmping i caravàning, amb el qual efectuàvem sortides i activitats, quan teníem els nens petits. En una ocasió vam ser precisament a Serrateix, amb aquest centre, en un espai d’acampada que ens va cedir una masia, una mena de càmping semi-lliure. Era la primera vegada que coneixia aquell indret, era estiu i els camps de blat que amaren el paisatge, extraordinari, eren a punt de segar. Amb dues amigues intentàvem, en debades, tocar alguns acords de guitarra i cantar, sota unes alzines antigues i esponeroses i el meu fill petit passava moltes estones contemplant els porcs de la casa de pagès, cosa que feia que, en tornar, el cotxe s'amarés d'una profunda pudor porcina que provocava les protestes abrandades de la meva filla gran.
Més endavant, ja amb els nens grans i sortint pel seu compte, es va ensopegar que el Foment Excursionista, que havia ocupat durant molt de temps un pis a la Gran Via, a l'antic edifici on es trobava també l’acadèmia Alpe, l’escola de còmic Joso i que, en els baixos, tenia uns billars d’aspecte una mica misteriós -al billar li ha fet molt mal el fet que els gàngsters de les pelis sempre hi juguen-, va comprar, en enderrocar-se aquella casa, uns baixos al Poble-sec, i ens en vam fer socis. Sembla que fa quatre dies i ja fa deu anys!
L’excursionisme ha estat una activitat emblemàtica al nostre país. No tan sols es practicava en els centres excursionistes, sinó també parròquies, agrupaments, a tota mena d'associacions culturals i lúdiques. Sortir a la muntanya per conèixer el país i fer amics era una activitat habitual dels diumenges, fa temps. Comportava una mena de filosofia força diversa, segons on es practicava, però amb unes constants d'afecció per la natura, ganes de conèixer gent i llocs i un catalanisme molt obert i poc dogmàtic. Molta classe política de la transició va sortir dels agrupaments, que, durant una època, ja molt llunyana, eren una mica exclusius. Els centres excursionistes, segons la meva opinió, eren un espai més obert, menys encotillat, més familiar, en definitiva, on s’aplegava gent de diferents edats i també, força jovent. En ocasions, hi havia centres excursionistes que acollien, també, grups escoltes. Era un bon lloc per a això que en diuen la integració. Uns quants nens de la meva escola del congo molinenc van venir durant un temps, amb nosaltres, d'excursió amb la secció infantil de la UEC de Molins de Rei, a la qual pertanyíem aleshores, i deien, vamos donde los catalanes.
L’amic xiruquero-kumbaià ha estat debatent al seu blog, darrerament, sobre què és i què no és excursionisme, interessant debat que encara resta actiu, perquè crec també que aquesta pràctica, tan lligada al nostre tarannà, demana avui un replantejament en profunditat sobre el què ha estat i el què ha de ser aquesta pràctica, en un món com el nostre, tan diferent del de fa cinquanta anys. Actualment, a muntanya molta gent fa moltes coses, i el jovent se sent molt més atret per pràctiques competitives i arriscades que no pas per l’excursió senzilla i amical d’altres temps. Els moviments ecologistes, els esplais, han absorbit molts dels objectius de l’excursionisme tradicional, que no ha sabut conservar el seu paper capdavanter. A més, darrerament, en alguns espais de les pràctiques muntanyenques s’ha donat el problema del dopatge, encara que no s’ha esbombat massa la qüestió i sembla que encara voldríem fer etèries diferències entre l'ús de la droga discotequera i l'ús de la droga destinada a aconseguir una mena de superació personal perversa. L’excés competitiu, que afecta l’esport en general, ha arribat, doncs, també, a l'excursionisme, o a les diferents pràctiques que s'apleguen, avui, els centres excursionistes.
A Serrateix, aquest diumenge, hi havia molta gent gran, de més de cinquanta-i-tants anys. Ja fa temps que el jovent no ve a aquest tipus d’actes, amb poques excepcions. La comissió que organitza la celebració des de fa temps està cansada i ha decidit cloure l'activitat amb aquest cinqüentenari. És una llàstima, perquè la festa té, encara, força èxit. No sóc una persona religiosa, actualment, però considero aquesta missa com una tradició emblemàtica, entranyable. En una ocasió, fa sis anys, em van encarregar el poema de la tarja commemorativa. De fet, la gent gran que tenim al volt dels seixanta anys encara podem tirar, la majoria, si Déu vol, deu, quinze, vint anys més, abans no ens mencionin a la missa i la celebració podria, doncs, continuar durant una llarga temporada encara que l'assistència sigui una mica imsèrsica. Al capdavall, és que som i serem molts, d'aquesta edat, una gran i consumista massa de madurets i maduretes en actiu -si ens deixen-.
L’excursionisme, ara que tan catalans volem ser, ha estat molt important al país. Un país que, paisatgísticament, cada dia resta més malmès i mal tractat. Arare em comentava, l’altre tarda a la tertúlia dels Quatre Gats, la gran diferència respecte a França, pel que fa a les lleis que regulen l’ús del sol a casa nostra, i per l’amor a les coses antigues que es manifesta, al país veí, en les més petites comunitats rurals. Aquí també existeix, aquest amor, però sempre a un nivell molt concret, relatiu, i no és, ni molt menys, general. A Serrateix funciona des de fa anys un patronat que fa una tasca impressionant: publicacions, escenificació d’un retaule, visites comentades al monestir. Un patronat format, sobretot, per persones vinculades al municipi. La zona de Serrateix, de poblament dispers, pot viure, encara, de l’agricultura, però en aquells indrets on el turisme massiu ha propiciat el fer diners de forma abusiva, ja podem veure el pa que s’hi dóna, al patrimoni. Potser els francesos són exagerats, però, per exemple, molt abans d'arribar a Serrateix ja haurien posat uns cartells enormes per la carretera anunciant l'existència del monestir, per exemple.
M’he trobat coneguts, en aquesta trobada. Una noia de la meva edat em comentava que els seus fills, malgrat ser, en certa manera, muntanyencs, es decanten per aquestes modalitats modernes com el barranquisme, el ràfting. No ho hem sabut fer, és planyia. No hem sabut transmetre ni construir un amor a la tradició, un sentiment d’arrelament vers les nostres coses. Mira, els andalusos, tots a la fira d’abril, a la processó, el jovent, tots... Imagino que no és un fet general, però sí que he copsat aquesta diferència amb altres cultures, potser perquè allò que consideràvem més català ho hem menystingut i ho hem titllat de folklore tronat, des d’una òptica vagament progre. Funcionen, això sí, els castellers, els dimonis, coses que, quan jo era jove, eren molt més minoritàries, per cert, que les sardanes, i que, en el fons, tenen algun punt de contacte amb els esports de risc, amb el soroll i, en el cas dels castells, amb la competitivitat. Els esbarts, les corals, compten amb poca gent, sobretot, amb pocs homes. Sovint, en alguns esbarts, les noies han de fer el paper dels nois, a les danses. A l'escola, l'ensenyament del ball de la sardana va derivar vers majorettes, sevillanes, country o danses del ventre, i sembla que, no en sé el motiu, una cosa ha de bandejar les altres.
Vaig a canviar una mica de tema, o potser no, perquè tot té relació en aquest món nostre. Fa uns dies vaig ensopegar-me, en una entrevista a Tele-taxi, amb un promotor de cantants històric. Es planyia, molt enfadat, de la manca d’espais on presentar les noves figures de la cançó, els nous grups del país. Serrat, Llach, van sorgir d’espais com ràdio scope, pero no hi ha res de semblant a la ‘nostra’, des de fa anys. Més aviat, mai no hi ha hagut res seriós sobre el tema, des que va començar, com tampoc un espai de teatre estable, clàssic, català. NI clàssic, ni modern. Si es dedica alguna estoneta a la música tradicional no és mai a una bona hora per a l’audiència, sinó que sembla que sigui de forma gairebé clandestina, per als entesos i interessats, o es tracta d’un reportatge puntual, un bolet. Respecte a la música més moderna, el promotor parlava, en concret, d’un dels seus artistes, del gran Dani Flaco, un d’aquests representants de la nova Catalunya, fill d’immigrants, de barri, (de Bellvitge), que canta en castellà i també en català –a Madrid li demanen sempre les cançons en català, comentava l’entrevistat- i que a tevetrès tan sols ha gaudit d’un breu espai al club de mitja tarda. Molinero, amb el seu estil irrepetible, li va fer, no sabia que venías tan quemao. El fet és que moltes d'aquestes persones que, potser, amb una càlida acollida a la nostra televisió es decantarien per utilitzar més el català, acabaran per aparcar els seus intents i, qui sap, potser per emigrar, també.
És possible que sigui una mala i subjectiva percepció, però em sembla que quan més independentisme es demana menys es té cura, per part dels responsables, d’allò que podríem considerar català, de la tradició, de la promoció de gent nova del país en tots els àmbits, més enllà de les capelletes habituals. De vegades tinc la impressió que, a causa de la petitesa del mercat, ja estem bé com estem, no fos cas que el pastís s’hagués de repartir massa. L’excursionisme tradicional, familiar, obert, no competitiu, sembla, doncs, actualment, una cosa de gent gran, en aquest context. L’associacionisme tradicional, autosuficient, no lligat de forma excessiva a subvencions i servituds, és, ja, una mena de miratge de l’ahir. A qui pot interessar, doncs, amb aquest panorama, una missa i una xerrada a un indret rural on un monestir impressionant, malmès per la trista història del país, malda per sobreviure amb una gran dignitat? El fet és que un augment de poder polític no comporta un augment d’afecció per la cultura, ni tampoc un augment seriós de la seva promoció de forma democratitzada i seriosa, ni aquí ni a la Xina. Com tampoc, ni molt menys, és tot, tampoc, qüestió de diners. Per això hi ha refranys i dites de l'estil: és més llest que la gana, els bojos fan bitlles o els cansats fan la feina. Abans, va dir algú, trèiem pa de les pedres, ara anem a comprar un paquet de pa anglès al super, que per esmorzar, ja fem el fet, encara que no tingui el gust del pa de pagès d'abans.
Durant aproximadament vint anys vam pertànyer a un centre de càmping i caravàning, amb el qual efectuàvem sortides i activitats, quan teníem els nens petits. En una ocasió vam ser precisament a Serrateix, amb aquest centre, en un espai d’acampada que ens va cedir una masia, una mena de càmping semi-lliure. Era la primera vegada que coneixia aquell indret, era estiu i els camps de blat que amaren el paisatge, extraordinari, eren a punt de segar. Amb dues amigues intentàvem, en debades, tocar alguns acords de guitarra i cantar, sota unes alzines antigues i esponeroses i el meu fill petit passava moltes estones contemplant els porcs de la casa de pagès, cosa que feia que, en tornar, el cotxe s'amarés d'una profunda pudor porcina que provocava les protestes abrandades de la meva filla gran.
Més endavant, ja amb els nens grans i sortint pel seu compte, es va ensopegar que el Foment Excursionista, que havia ocupat durant molt de temps un pis a la Gran Via, a l'antic edifici on es trobava també l’acadèmia Alpe, l’escola de còmic Joso i que, en els baixos, tenia uns billars d’aspecte una mica misteriós -al billar li ha fet molt mal el fet que els gàngsters de les pelis sempre hi juguen-, va comprar, en enderrocar-se aquella casa, uns baixos al Poble-sec, i ens en vam fer socis. Sembla que fa quatre dies i ja fa deu anys!
L’excursionisme ha estat una activitat emblemàtica al nostre país. No tan sols es practicava en els centres excursionistes, sinó també parròquies, agrupaments, a tota mena d'associacions culturals i lúdiques. Sortir a la muntanya per conèixer el país i fer amics era una activitat habitual dels diumenges, fa temps. Comportava una mena de filosofia força diversa, segons on es practicava, però amb unes constants d'afecció per la natura, ganes de conèixer gent i llocs i un catalanisme molt obert i poc dogmàtic. Molta classe política de la transició va sortir dels agrupaments, que, durant una època, ja molt llunyana, eren una mica exclusius. Els centres excursionistes, segons la meva opinió, eren un espai més obert, menys encotillat, més familiar, en definitiva, on s’aplegava gent de diferents edats i també, força jovent. En ocasions, hi havia centres excursionistes que acollien, també, grups escoltes. Era un bon lloc per a això que en diuen la integració. Uns quants nens de la meva escola del congo molinenc van venir durant un temps, amb nosaltres, d'excursió amb la secció infantil de la UEC de Molins de Rei, a la qual pertanyíem aleshores, i deien, vamos donde los catalanes.
L’amic xiruquero-kumbaià ha estat debatent al seu blog, darrerament, sobre què és i què no és excursionisme, interessant debat que encara resta actiu, perquè crec també que aquesta pràctica, tan lligada al nostre tarannà, demana avui un replantejament en profunditat sobre el què ha estat i el què ha de ser aquesta pràctica, en un món com el nostre, tan diferent del de fa cinquanta anys. Actualment, a muntanya molta gent fa moltes coses, i el jovent se sent molt més atret per pràctiques competitives i arriscades que no pas per l’excursió senzilla i amical d’altres temps. Els moviments ecologistes, els esplais, han absorbit molts dels objectius de l’excursionisme tradicional, que no ha sabut conservar el seu paper capdavanter. A més, darrerament, en alguns espais de les pràctiques muntanyenques s’ha donat el problema del dopatge, encara que no s’ha esbombat massa la qüestió i sembla que encara voldríem fer etèries diferències entre l'ús de la droga discotequera i l'ús de la droga destinada a aconseguir una mena de superació personal perversa. L’excés competitiu, que afecta l’esport en general, ha arribat, doncs, també, a l'excursionisme, o a les diferents pràctiques que s'apleguen, avui, els centres excursionistes.
A Serrateix, aquest diumenge, hi havia molta gent gran, de més de cinquanta-i-tants anys. Ja fa temps que el jovent no ve a aquest tipus d’actes, amb poques excepcions. La comissió que organitza la celebració des de fa temps està cansada i ha decidit cloure l'activitat amb aquest cinqüentenari. És una llàstima, perquè la festa té, encara, força èxit. No sóc una persona religiosa, actualment, però considero aquesta missa com una tradició emblemàtica, entranyable. En una ocasió, fa sis anys, em van encarregar el poema de la tarja commemorativa. De fet, la gent gran que tenim al volt dels seixanta anys encara podem tirar, la majoria, si Déu vol, deu, quinze, vint anys més, abans no ens mencionin a la missa i la celebració podria, doncs, continuar durant una llarga temporada encara que l'assistència sigui una mica imsèrsica. Al capdavall, és que som i serem molts, d'aquesta edat, una gran i consumista massa de madurets i maduretes en actiu -si ens deixen-.
L’excursionisme, ara que tan catalans volem ser, ha estat molt important al país. Un país que, paisatgísticament, cada dia resta més malmès i mal tractat. Arare em comentava, l’altre tarda a la tertúlia dels Quatre Gats, la gran diferència respecte a França, pel que fa a les lleis que regulen l’ús del sol a casa nostra, i per l’amor a les coses antigues que es manifesta, al país veí, en les més petites comunitats rurals. Aquí també existeix, aquest amor, però sempre a un nivell molt concret, relatiu, i no és, ni molt menys, general. A Serrateix funciona des de fa anys un patronat que fa una tasca impressionant: publicacions, escenificació d’un retaule, visites comentades al monestir. Un patronat format, sobretot, per persones vinculades al municipi. La zona de Serrateix, de poblament dispers, pot viure, encara, de l’agricultura, però en aquells indrets on el turisme massiu ha propiciat el fer diners de forma abusiva, ja podem veure el pa que s’hi dóna, al patrimoni. Potser els francesos són exagerats, però, per exemple, molt abans d'arribar a Serrateix ja haurien posat uns cartells enormes per la carretera anunciant l'existència del monestir, per exemple.
M’he trobat coneguts, en aquesta trobada. Una noia de la meva edat em comentava que els seus fills, malgrat ser, en certa manera, muntanyencs, es decanten per aquestes modalitats modernes com el barranquisme, el ràfting. No ho hem sabut fer, és planyia. No hem sabut transmetre ni construir un amor a la tradició, un sentiment d’arrelament vers les nostres coses. Mira, els andalusos, tots a la fira d’abril, a la processó, el jovent, tots... Imagino que no és un fet general, però sí que he copsat aquesta diferència amb altres cultures, potser perquè allò que consideràvem més català ho hem menystingut i ho hem titllat de folklore tronat, des d’una òptica vagament progre. Funcionen, això sí, els castellers, els dimonis, coses que, quan jo era jove, eren molt més minoritàries, per cert, que les sardanes, i que, en el fons, tenen algun punt de contacte amb els esports de risc, amb el soroll i, en el cas dels castells, amb la competitivitat. Els esbarts, les corals, compten amb poca gent, sobretot, amb pocs homes. Sovint, en alguns esbarts, les noies han de fer el paper dels nois, a les danses. A l'escola, l'ensenyament del ball de la sardana va derivar vers majorettes, sevillanes, country o danses del ventre, i sembla que, no en sé el motiu, una cosa ha de bandejar les altres.
Vaig a canviar una mica de tema, o potser no, perquè tot té relació en aquest món nostre. Fa uns dies vaig ensopegar-me, en una entrevista a Tele-taxi, amb un promotor de cantants històric. Es planyia, molt enfadat, de la manca d’espais on presentar les noves figures de la cançó, els nous grups del país. Serrat, Llach, van sorgir d’espais com ràdio scope, pero no hi ha res de semblant a la ‘nostra’, des de fa anys. Més aviat, mai no hi ha hagut res seriós sobre el tema, des que va començar, com tampoc un espai de teatre estable, clàssic, català. NI clàssic, ni modern. Si es dedica alguna estoneta a la música tradicional no és mai a una bona hora per a l’audiència, sinó que sembla que sigui de forma gairebé clandestina, per als entesos i interessats, o es tracta d’un reportatge puntual, un bolet. Respecte a la música més moderna, el promotor parlava, en concret, d’un dels seus artistes, del gran Dani Flaco, un d’aquests representants de la nova Catalunya, fill d’immigrants, de barri, (de Bellvitge), que canta en castellà i també en català –a Madrid li demanen sempre les cançons en català, comentava l’entrevistat- i que a tevetrès tan sols ha gaudit d’un breu espai al club de mitja tarda. Molinero, amb el seu estil irrepetible, li va fer, no sabia que venías tan quemao. El fet és que moltes d'aquestes persones que, potser, amb una càlida acollida a la nostra televisió es decantarien per utilitzar més el català, acabaran per aparcar els seus intents i, qui sap, potser per emigrar, també.
És possible que sigui una mala i subjectiva percepció, però em sembla que quan més independentisme es demana menys es té cura, per part dels responsables, d’allò que podríem considerar català, de la tradició, de la promoció de gent nova del país en tots els àmbits, més enllà de les capelletes habituals. De vegades tinc la impressió que, a causa de la petitesa del mercat, ja estem bé com estem, no fos cas que el pastís s’hagués de repartir massa. L’excursionisme tradicional, familiar, obert, no competitiu, sembla, doncs, actualment, una cosa de gent gran, en aquest context. L’associacionisme tradicional, autosuficient, no lligat de forma excessiva a subvencions i servituds, és, ja, una mena de miratge de l’ahir. A qui pot interessar, doncs, amb aquest panorama, una missa i una xerrada a un indret rural on un monestir impressionant, malmès per la trista història del país, malda per sobreviure amb una gran dignitat? El fet és que un augment de poder polític no comporta un augment d’afecció per la cultura, ni tampoc un augment seriós de la seva promoció de forma democratitzada i seriosa, ni aquí ni a la Xina. Com tampoc, ni molt menys, és tot, tampoc, qüestió de diners. Per això hi ha refranys i dites de l'estil: és més llest que la gana, els bojos fan bitlles o els cansats fan la feina. Abans, va dir algú, trèiem pa de les pedres, ara anem a comprar un paquet de pa anglès al super, que per esmorzar, ja fem el fet, encara que no tingui el gust del pa de pagès d'abans.
Ens hem tornat ganduls, inevitablement. Una mostra musical: fa anys, quan es cantava el Virolai o alguna cançó de Nadal, amb lletres que pertanyen sovint a poetes remarcables o a la tradició més profunda, es cantaven senceres, i era un mèrit saber-ne totes les estrofes. Ara, com va passar ahir mateix, en acabar la missa, despatxem el tema amb un parell de tornades i la primera estrofa, i ningú sap ja tot el Virolai -ni moltes coses més- de memòria. Més encara, penso que molta gent jove ben catalanista no sap ni què és, el Virolai.
17 comentaris:
Caram Júlia, m’he quedat bocabadat.
Primer pel descobriment que ens uneix l’excursionisme. I perquè ahir vam estar ben a prop: jo també era a la Trobada en Memòria dels Excursionistes a Serrateix.
De fet, fa unes hores he fet un primer post parlant-ne, però després d’aquest magnífic –com quasi sempre- article teu, podré passar per alt informacions que tenia previstes només posant un enllaç al teu article.
Segon, pel fet que el teu savoir faire a l’hora d’escriure hagi tractat amb una envejable sensibilitat i claredat, el ser i el fer excursionista que jo, amb varis articles, entre el quals el que esmentes (per cert, gràcies per això), no he sabut expressar tant bé.
Comentaria moltes coses del teu escrit, però cal fer honor a la necessària brevetat dels comentaris.
Gràcies, Xiruquero. La propera vegada que anem a un acte excursionista haurem de dur algun distintiu, doncs, per tal de poder-nos saludar. A veure si aviat podem 'saber' què és excursionisme...
Podrieu posar-vos una barretina, i no ho dic en broma, PEL MEU BARRI EN VOLTA DE TANT EN TANT UN QUE LA DU, i també espardenyes de set betes, que per cert a Granollers s'en poden trovar. No se perquè s'està menystenint també, com les sardanes i com tantes altres coses de no fa pas gaire. I tens raó Júlia en sdir quan important havia estat l'excursionisme a Catalunya, tot i que encara deu n'hi do, s'ha de reconéixer però que també com tot va de baixa. Tinc un amic que és una eminencia en el món de la sardana, en Lluís Subirana, isempre que fa alguna conferència sobre el món sardanista em convida i hi vaig, hi ha força gent, però jo soc dels joves, amb aixó ja estàdit tot.
Quan a TV3 o Cat Radio i els musics d'aqui, nomes cal veure que no n'hi surt gairebé mai cap enlloc, i ja no parlem del que varen fer amn l'Ovidi
Doncs sí, Francesc, mentre badem davant dels multiculturals amb vestit regional, passejar-me vestida de pubilla catalana faria riure al personal, segurament. Ai, quin món de mones.
Aixó del món demones,es de la Llol,oi? Curiós que a qualsevol país del món la gent vesteix el seu vestit nacional en festes importants i aquí en canvi, sembla ens n'avergonyi'm. Son rars aquests catalans!
Recordo que sense ser excursionista (jo ho era i ho soc, al nivel del lloc on visc) les families plnejaban un diumentge i deian "anem d'excursió" i aixó comportaba sortir al camp, agafar un tren caminar un troç de sender, menjar al bosc amb cura de neteja i tornar a casa. I ho feian families senceras, grups de joves, que no eran ni de la Uec, ni del Casal de Montserrat, ni 'arreu del mon excursionista seriós. Pero era un aprenentatge familiar i bonic.
Doncs això és molt vell, Francesc, ja ho deia el meu iaio, però com que la Lloll ho va patentar...
Per cert, ja fa molts anys em vaig adonar que els andalusos, sense complexos -alguns-, vestien per les festes majors les nenes amb faralaes. Nosaltres sempre hem volgut anar de 'moderns', però després ens disfressem per ballar, per exemple, la dansa del ventre. País!
Doncs sí, Luis, l'excursió era una pràctica amb matisos, més enllà de sortir al camp, que també es practicava de forma familiar i lliure. Imagino que, amb altres noms, també es fa, però tot s'ha superespecialitzat, senderisme, tracking i etcètera.
Doncs jo no tinc cap inconvenient en posar-me barretina. La llàstima és que fora de les barretines del pastorets no sembla que s'en fabriquin d'altres.
Potser des que el barretinaire de Prats de Molló d'en Verdaguer va plegar
"...ja mon fill vol altre ofici, ans que sia lo del camp,
puig que aquest ens du a l'hospici,
la botiga avui tancam.."
ja no tenim qui faci barretines de festa, com aquella tant bonica que lluïa el mateix mossèn Cinto pels Jocs Florals.
Sense cap mandra m'arribo a Granollers si hi ha barretines de mudar.
Vet aquí que soc xiruquero-kumbaià, barretinaire i de la ceba(i si és la de Figueres, millor).
Hi ha progresia de llautó que m'ho engega a tall i amb voluntat d'insult, quan és pura i simplement, definir-me.
Ves quines coses, oi?
Xiruquero, no´sé què em passa que se m'esborren els comentaris, a veure ara...
T'havia dit, però se m'ha esborrat, que jo no sóc massa de la ceba, la veritat. Crec que encara trobaries barretines musques, buscant bé.
Hola Júlia, les persones canvies, la cultura evoluciona, la societat tambè. Per què no l'excursionisme? Ha de ser tot igual a fa 50 anys? No, de cap manera. Ens hem de posar al dia, saber mantenir el valuos del nostre passat i aprofitor allò bo dels nous temps.
La Trobada en Memòria dels Excursionistes és normal que cridi més l'atenció a la gent a partir de la cinquentena que als joves. Passa a l'excursionisme i a tot arreu. Tanmateix crec que caldria fer un esforç per mantenir la Trobada. És un acte emotiu, que ens dignifica com a excursionistes i com a persones. Potser caldria innovar en algun aspecte, però animo a la gent del Foment a no llençar la tovallola.
Estic d'acord, Enric, tot canvia i ens hi hem d'adaptar, llàstima que, com diuen, a cada bugada es perd -de forma inevitable- algun llençol. A veure si d'una manera o d'una altra es fa la trobada o una cosa semblant, doncs.
El Foment va ser la meva porta d'entrada a l'excursionisme. M'hi va dur, quan tenia 12 anys, un amic del carrer Blasco de Garay, en Jordi Boluda. Aquell local de la Gran Via, tan ampli, amb les seves dues taules de ping-pong, em va obrir els ulls a tot un món. Al Foment es va formar el meu grup de rock, Els Tres Tambors, el primer grup rock català, en estreta col.laboració amb Els Quatre Gats. Des del Foment, amb el grup juvenil, impulsàvem moltes activitats, no només excursionistes. El Foment va ser per a mi i per a molts altres amics del barri que ens van seguir, una escola de vida.
Cinquanta anys després, l'excursionisme ha canviat, inevitablement. Aleshores aplegava moltes activitats i punts de vista a causa no només de la precarietat associativa de la dictadura, sinó d'una època en la qual el lleure encara no havia estat TOTALMENT absorbit pel capitalisme, com passa ara. Viviem encara en una zona no conquerida pel sistema, i en ella podien crèixer moltes coses diferents.
Ara, l'excursionisme podria tenir, junt amb l'escoltisme i altres moviments juvenils AUTÒNOMS, un paper: defensar un lleure no comercial, perquè avui els joves han de pagar bitllo-bitllo per qualsevol engruna d'espai de lleure (per això triunfa el botellón: amb tots els seus defectes és un espai "alliberat" de les discoteces i els pubs). I un lleure autònom igualment del dirigisme institucional: esplais, centres cívics, etc.
La revolució dels moviments juvenils de natura del segle XX va estar precedida de l'excursionisme com a reivindicació per part del poble del TERRITORI DEL PAIS REAL i de la NARRACIÓ NACIONAL DEL PAÍS REAL. Em sembla que aquesta reivindicació encara és vàlida.
Per cert, avui, la Federació d'Entitats Excursionistes està presidida per un antic company de cordada, de l'època que èrem escaladors. Encara no ho veig tot perdut...
Bon dia, Gabriel, el lleure actual efectivament ha canviat força, i també l'excursionisme, jo sóc optimista i tampoc ho veig tot perdut. Molt de jovent, per altra banda, intenta trobar vies alternatives, també té els seus espais, encara que de vegades no connectin amb el nostre tarannà. De tota manera no puc deixar d'enyorar els vells temps, en part perquè em faig vella i en part perquè s'han perdut pel camí moltes coses. M'alegra saber que eres del Foment antic, on encara hi resta molta gent de la vella època. Jo fa uns deu anys que hi vaig, des que va 'tornar' al Poble-sec, sembla que és on es va fundar al capdavall. Estic contenta de veure't per aquí!
Per cert, sobre el dirigisme institucional i la política de subvencions que ho ha esquitxat tot, mereixeria un comentari molt més ampli, tan sols recordar allò tan vell de que qui té el cul llogat no seu quan vol.
Publica un comentari a l'entrada