CAMINANT PER CATALUNYA, UN PETIT GRAN PROGRAMA DE TELEVISIÓ

Hi ha programes de televisió, sense pretensions, ben fets, que esdevenen tot un clàssic. Un d'ells, pel meu gust, és Caminant per Catalunya, produït per La Xarxa i la televisió del Ripollès. Porta més de deu anys en antena, es pot cercar a la carta i és fàcil veure'n repeticions, ja que s'emet per diferents televisions locals. 

L'excursionisme tradicional sembla avui una cosa passada de moda, una mica com les sardanes. Això de que ens exalti el nou, encara que ens enamori el vell, fa que es caigui en un cert provincianisme modernillo i papanates. Avui, si per la muntanya no corres com un esperitat, sembla que siguis un carca. L'excursió pausada, amb pinzellades culturals, que no defuig l'esforç però que s'atura quan cal, a mirar un ocell, una flor o unes runes, ha esdevingut, en alguns ambients, una activitat gairebé rareta.

A Caminant per Catalunya trobem caminades per a tots els gustos, més llargues, més curtes, més planeres, més complicades. Els seus presentadors han anat agafant taules, amb el pas del temps. S'expliquen amb claredat, de forma didàctica i acurada, en un català envejable. El grup que fa la caminada és d'edats diverses, en algunes sortides s'hi poden veure joves amb criatures petites, i gent força gran, i això és un goig, ja que tot sembla, cada dia, menys transversal.

Els qui vam fer excursions i ara, per motius diversos, relacionats amb el pas del temps, ens hem de conformar amb passejades, sentim una certa enyorança en contemplar paisatges que vam poder trepitjar en directe en algun moment, però, al mateix temps, resulta un goig poder afegir-nos, ni que sigui virtualment, a les excursions proposades.

Un estimat amic que va morir fa algun temps i que per motius de salut ja no podia fer excursions em va comentar com li agradava, el programa. Quan es parla de televisió sovint es bandegen aquestes produccions ben fetes, modestes però dignes. I és que les filmacions estan molt bé i no defugen tenir cura de l'estètica, en mostrar-nos paisatges, postes o sortides de sol, i elements de la natura. Si es fa alguna broma es sempre una broma elegant, amable, educada. La sintonia, identificada pel meu marit, pertany a Vangelis, es diu Songs of the sea, i encara que el nom evoqui la placidesa dels fons marins, la trobo molt adient al ritme que porten aquests excursionistes del present, en el seu pas pels diferents caminals  de la nostra geografia. 

L'excursionisme ha representat i representa molt, en la nostra cultura. Diferents generacions hem format part de l'escoltisme, de centres excursionistes diversos, de parròquies en les quals una de les activitats més habituals era sortir a la muntanya i fer cims assequibles.  Però quan l'activitat cultural va esdevenir esport ja la vam espifiar. Tot pot conviure, és clar, però trobar-te pels camins bicicletes de mutanya, motos agosarades i gent corrent, a veure qui arriba primer a la carena, fa una mica d'angúnia. En aquells centres i indrets on es practicava l'excursionisme maragallià, del Maragall poeta, s'evitaven, en general, els excessos i les improvisacions.

Veure aquest programa fa il·lusió, ja que constato que l'excursionisme de sempre, no competitiu i encuriosit i respectuós amb l'entorn, és ben viu. Espero que durin molts anys més aquests espais emblemàtics, acompanyats de la seva bonica sintonia, per mi ja lligada per sempre als camins i senders catalans. Jo trobo que és un programa absolutament poètic.

SOBRE TENDÈNCIES LITERÀRIES I ESPORTIVES

Aquest dissabte el molt llegit senyor Morán escrivia  de forma crítica sobre els premis literaris, crec que en aquest cas tenia tota la raó. Això si, malgrat les servituds dels Nobel admetia que gràcies a la difusió relativa dels premiats havia conegut tres o quatre bons escriptors. Per més que critiquem premis i guardons és evident que agrada aconseguir-los, encara més si comporten diners, al capdavall els diners són importants i possibiliten moltes activitats, a banda de fornir seguretat vital. 

Durant uns anys, als guanyadors del premi Francesc Candel de narrativa, el qual vaig guanyar en alguna ocasió, se'ls lliuraven coses com ara vals per comprar llibres, o ordinadors personals. En aquests premis locals i de barri sovint t'ensopegues amb persones que concursen de forma habitual, són gent que té habilitat i grapa per escriure, de vegades molt bons però que no han aconseguit entrar en els grans circuïts dels escriptors reconeguts -tot i que et trobes amb sorpreses, els temps no estan com per menysprear cap premi petit- i que gaudeixen amb el tema, a més de treure'n algun benefici, a banda de la publicació, que no sempre s'esdevé.

El premi de poesia l'havia guanyat un senyor gran, amb el perfil que explico. El poema guanyador era molt bo, pel meu gust. L'home, quan va saber que no donaven diners sinó allò dels vals per comprar llibres -havien de ser llibres- va comentar-me, amb ironia: 'si sé que no donen virolles, no em presento'. Em va fer gràcia que un bon poeta com ell fes aquell comentari tan poc eteri però el cert és que amb els diners dels premis l'home es veu que pagava sopars als amics i de llibres ja en devia tenir un munt. Crec que en els darrers temps han tornat a donar premis en metàl·lic, en aquest premi. En general no es donen premis en diners, mai dels mais, en els premis literaris infantils i juvenils, deu ser per no corrompre el personal.

Avui es presenta més gent que mai als premis, a l'inefable Planeta s'han rebut més de cinc-cents originals, però fa un parell d'anys vaig formar part del jurat de narrativa del mateix premi Candel i la participació era tan nombrosa que vaig declinar continuar amb aquella tasca després d'un parell de convocatòries. I, de fet, si bé no trobaves grans genialitats el nivell mitjà dels treballs era remarcable. 

La cultura ja no és minoritària i ens n'hauríem d'alegrar. La lectura de biografies de gent lletraferida del temps d'Espriu, relatives a l'època en la qual es van començar a lliurar premis literaris en català, mostra grans servituds, picabaralles i fets absolutament lamentables entre aquelles minories selectes, respecte al resultat d'uns premis als quals es presentaven mitja dotzena d'originals.  

Els premis grossos, els Planeta, els Nobel, es venien enquadernats de forma acurada, gairebé per metres, feien bonic. Avui els llibres són una nosa. Fa dies, llegint coses sobre Carmen Amaya vaig trobar una anècdota sobre un reportatge que li van fer a Amèrica, en una revista de tafaneries, es veu que ja es feia això de visitar la llar dels famosos i la periodista explica que a casa seva tenia de tot, fins i tot molts llibres, tot i que ningú de la família sabia llegir. I és que els llibres donaven prestigi, de vegades jutjaves algú, potser de forma injusta, pels llibres o el tipus de llibres que tenia als prestatges del menjador. Avui les coses han canviat molt.

A l'escola del present, on es continua fent volar tants coloms com sempre, els premis estan mal vistos entre la gent progre. Segons quins, és clar. Fa molts anys, amb alguns companys de feina, vam muntar uns d'aquests jocs florals escolars i uns pares pesuqueros es van queixar perquè els infants que no guanyarien se'ns podien traumatitzar. Hem arribat a extrems pedagògics absolutament surrealistes. De tota manera crec que a moltes escoles es continuen fen certàmens literaris amb algun tipus de guardó, ni que sigui un diploma acolorit o una publicació a la revista trimestral. 

El més curiós és que aquells mateixos pares i mares organitzaven un munt de concursos esportius de tota mena on es donaven copes i medalles i ni tan sols no es plantejaven el tema dels traumes, en aquelles activitats. Jo mai no he estat bona en gimnàstica ni en esports i crec que una professora que vam tenir a escola em va acabar de frustrar, et deia de tot si no ho feies bé, torpona, tonta, despistada, patosa, inútil. 

Com que en les assignatures més acadèmiques era bona més d'una vegada m'havien fet mobbing al pati amb el tema, algunes companyes perverses em deien: tu estudiant seràs molt bona però jugant a bàsquet ets una patata. Jugant a bàsquet, corrent, saltant a corda, fins i tot ballant. Jo crec que em vaig acomplexar en excés ja que després, a l'Escola Normal, vaig tenir una professora molt bona, comprensiva i pacient, vaig agafar seguretat i em vaig adonar que no era tan patata com m'havien fet creure. 

Avui, en general, a les escoles es tracta molt bé a les criatures i s'intenta que tots puguin fer-ho tot com sàpiguen, sense acomplexar ningú, tot i que els mestres són persones i es pot trobar de tot. Però el tracte ha canviat molt, de forma exponencial, afortunadament. De tota manera ser bo en assignatures convencionals està gairebé mal vist, la figura del mestre-tites, de l'empollón ha estat ridiculitzada per tot arreu i he tingut alumnes bons en matemàtiques o llengua que intentaven ser bons també en esports, fos com fos, per tal que no se'ls rifessin.

En esport s'accepten coses que en d'altres camps no s'acceptarien, la separació per sexes en escoles especialitzades, la competitivitat desfermada, la selecció brutal dels millors. Els pares i mares, en moltes ocasions, han hagut d'estar advertits amb motiu de partits infantils o juvenils de futbol o del que sigui, ja que el seu capteniment és sovint lamentable. La dèria amb l'esport no ha fet res més que augmentar i en el camp esportiu incloc coses com ara els castellers, ahir em mirava com queia un castell i pensava com es permetia que els petits anxanetes s'enfilessin tan amunt. Oh, i encara recordo les reticències que hi va haver quan es va obligar a dur casc als menors. Les coses que ens agraden i que considerem nostres les contemplem amb una gran indulgència. Els adults es justifiquen dient que les criatures ho volen fer però jo tinc els meus dubtes a l'entorn de la capacitat d'elecció dels infants. De petit vols satisfer els adults, depens d'ells en tot i per tot.

Avui, el meu amic Xiruquero reprodueix un article publicat l'any 1976 en una revista de muntanya. Ja aleshores una persona important en el món de l'excursionisme advertia dels canvis que s'estaven produint, de la tendència progressiva a convertir aquella pràctica en esportiva, amb tot el que això comportava. L'excursionisme era una activitat global i transversal, no competitiva en els seus lloables inicis, tot i que la tendència a concursar que amara els humans va endegar ja de bon principi coses com ara les marxes. 

Jo havia participat en alguna, de jove, i veia com la gent s'empipava quan perdia, o quan li semblava que no havia guanyat a causa d'alguna errada en la planificació o en les indicacions en els plànols. Fins i tot en aquestes caminades actuals que no són competitives i que tenen una participació massiva veus a la gent caminar de forma apressada, s'ha estès el convenciment, propiciat per determinats sectors mèdics i higienistes, de què caminar de forma tranquil·la,  passejar,  no serveix de res.

En l'article que reprodueix i comenta a fons el Xiruquero hi ha un final contundent, l'autor es pregunta què volem, si pujar als cims per contemplar el país o pujar al pòdium per tal que ens contemplin a nosaltres.  I d'això ja fa quaranta anys. La resposta, com diria el flamant Nobel, passat per un d'aquells cançoners de la nostra joventut, tan sols la sap el vent... però crec que s'ha optat pel pòdium, avui l'excursionisme tradicional, tan nostre, tan inclusiu, gairebé no existeix.

En el fons, què hi farem, els pòdiums, els premis, els diplomes, les medalles i les audiències, tenen el seu atractiu pervers i ancestral.

Paisatges mítics i personals: Montgrony

Fa un parell d’anys, Karim, un company de feina, més jove, em va explicar que havia anat a un lloc molt bonic que a mi m’agradaria molt. A Montgrony.

La recomanació em va fer riure, perquè jo ja coneixia l’indret i hi havia estat en diferents ocasions. Ahir hi vaig tornar, amb el Foment, per col·locar un pessebre vora l’església de Sant Pere, en una excursió en autocar, amb dinar al santurari inclòs. Un dia esplèndid en tots els sentits, que, tal i com havien avançat les prediccions meteorològiques, es va emboirar a la tarda i va cloure la festa amb una nevada subtil, gairebé màgica.

Vaig anar per primera vegada a Montgrony l’estiu de 1965, quan tot era tan diferent, per a mi i per a la història del país. Treballava jo aleshores a la Harry Walker amb una noia de Sant Andreu, Rosa Serra, amb la qual vam fer amistat. El lleure d’aleshores anava lligat a les entranyables parròquies de barri. Em va explicar que una seva cosina, més gran, organitzava una mena d’estada-colònies-exercicis espirituals a Montgrony. Com que aleshores tenia ocasió de viatjar poc i calia aprofitar les oportunitats, m’hi vaig apuntar.

Paso per alt allò que avui en diríem la menjada de coco espiritual que ens va amollar la cosina catequista i les seves companyes, amb ànsies d’evangelització, que devien tenir set o vuit anys més que nosaltres però que, a mi, aleshores, em semblaven molt i molt grans i experimentades. El fet és que vam cantar cançons, fer excursions i passar-ho prou bé. Més enllà del tema-objecte de la sortida, el lloc em va semblar absolutament extraordinari. Aquell Pedraforca que jo no sabia, pràcticament, ni tan sols que existia i damunt del qual, un vespre de tempesta, vam veure caure-hi uns llamps esplèndids, com si es tractés de la boca de l’infern, aquelles muntanyes escarpades per on sembla ser que, encara, cavalca el comte Arnau un vespre sí i un altre també, el Forat de Sant Ou, del qual no se’n sabia el final, perdudes les seves foscors en el mític centre de la terra o a les antípodes... Menjàvem molt bé, casolanament, recordo esmorzars deliciosos de xocolata desfeta amb torrades, que és el que s’ha de sucar a la xocolata, i no pas el melindro ni l’ensaïmada, massa dolços per acompanyar més dolçor. S’encarregava de tot plegat, com recordareu els qui us hi vau perdre, un mossèn singular, mossèn Marià.

Calia anar a Ripoll en tren, aleshores, i després agafar un cotxe de línia. A Gombrén ens esperava un senyor amb un ruc, que ens pujava les motxilles i el camí es feia a peu. Ripoll era aleshores una ciutat d’aspecte bilbaí i fosc, sense mar, però fumada i trista. Ara em sembla una ciutat magnífica, ha canviat molt, com Bilbao, per cert. Vaig tornar després a Montgrony, quan feia poc que era casada i calia anar amb el llibre de família a la butxaca, si volies habitació doble. Vam dormir a Gobrén amb el meu espòs a una fonda del poble, en un llit alt i fred, antic, en una cambra que feia olor d’humitat ancestral, i plena d’eteris esperits vagarosos dels nostres orígens nacionals. El camí cap al santuari ja era practicable amb cotxe, aleshores, encara que nosaltres vam pujar a peu, i aquell cap de setmana hi havia molt moviment, perquè se celebraven comunions. Tot havia canviat força, amb els cotxes.

Després hi he tornat en d’altres ocasions. Han ampliat l’hosteria, amb un edifici molt lleig i més alt que el temps, afortunadament, està millorant, donant-li una mena de pàtina d’antigor. Ja no hi ha el mossèn, va morir força vellet, però el servei és bo i el menjar també i tinc pendent anar-hi a passar uns quants dies, quan pugui, per tal de llevar-me, com en aquell llunyà 1965 davant per davant d’aquell paisatge mític i extraordinari, encara que els anys estenen una certa opacitat davant dels nostres brillants records adolescents.

HI havia, fins i tot aleshores, persones que amb disset anys eren molt més espavilades, com aquella de la bonica cançó de Moustaki (és clar, era francesa). Nosaltres encara anàvem amb el lliri a la mà, i que consti que el lliri mantenia tota la seva simbologia virginal:

17 ans

Une femme une enfant

Qui ne sait rien encore

Et découvre son corps

Que le soleil enivre

Et que la nuit délivre

17 ans

Un sourire innocent

Et le regard docile

Sous un rideau de cils

Mais une faim de loup

Et une soif de tout...

Reflexions muntanyenques

He assistit, avui, a un acte que celebrava el cinqüentenari: la commemoració que, oberta a totes les entitats excursionistes, fa el Foment Excursionista de Barcelona, cada tardor, en record dels socis desapareguts durant l’any. Hem anat a Serrateix, un poblet del Bages, que forma amb Viver i Sant Joan de Montdarm un petit municipi de poc més de dos-cents habitants. L’acte compta sempre amb una part cívica, amb el parlament d’alguna persona sobre un tema d’interès i amb una de religiosa, la missa, i un dinar que es pot fer a muntanya o en algun restaurant. A més, cada any s’encarrega una tarja amb un poema i un dibuix, a artistes diversos. I se sol fer cada vegada en un indret diferent, santuari, monestir, església rural...

Durant aproximadament vint anys vam pertànyer a un centre de càmping i caravàning, amb el qual efectuàvem sortides i activitats, quan teníem els nens petits. En una ocasió vam ser precisament a Serrateix, amb aquest centre, en un espai d’acampada que ens va cedir una masia, una mena de càmping semi-lliure. Era la primera vegada que coneixia aquell indret, era estiu i els camps de blat que amaren el paisatge, extraordinari, eren a punt de segar. Amb dues amigues intentàvem, en debades, tocar alguns acords de guitarra i cantar, sota unes alzines antigues i esponeroses i el meu fill petit passava moltes estones contemplant els porcs de la casa de pagès, cosa que feia que, en tornar, el cotxe s'amarés d'una profunda pudor porcina que provocava les protestes abrandades de la meva filla gran.

Més endavant, ja amb els nens grans i sortint pel seu compte, es va ensopegar que el Foment Excursionista, que havia ocupat durant molt de temps un pis a la Gran Via, a l'antic edifici on es trobava també l’acadèmia Alpe, l’escola de còmic Joso i que, en els baixos, tenia uns billars d’aspecte una mica misteriós -al billar li ha fet molt mal el fet que els gàngsters de les pelis sempre hi juguen-, va comprar, en enderrocar-se aquella casa, uns baixos al Poble-sec, i ens en vam fer socis. Sembla que fa quatre dies i ja fa deu anys!

L’excursionisme ha estat una activitat emblemàtica al nostre país. No tan sols es practicava en els centres excursionistes, sinó també parròquies, agrupaments, a tota mena d'associacions culturals i lúdiques. Sortir a la muntanya per conèixer el país i fer amics era una activitat habitual dels diumenges, fa temps. Comportava una mena de filosofia força diversa, segons on es practicava, però amb unes constants d'afecció per la natura, ganes de conèixer gent i llocs i un catalanisme molt obert i poc dogmàtic. Molta classe política de la transició va sortir dels agrupaments, que, durant una època, ja molt llunyana, eren una mica exclusius. Els centres excursionistes, segons la meva opinió, eren un espai més obert, menys encotillat, més familiar, en definitiva, on s’aplegava gent de diferents edats i també, força jovent. En ocasions, hi havia centres excursionistes que acollien, també, grups escoltes. Era un bon lloc per a això que en diuen la integració. Uns quants nens de la meva escola del congo molinenc van venir durant un temps, amb nosaltres, d'excursió amb la secció infantil de la UEC de Molins de Rei, a la qual pertanyíem aleshores, i deien, vamos donde los catalanes.

L’amic xiruquero-kumbaià ha estat debatent al seu blog, darrerament, sobre què és i què no és excursionisme, interessant debat que encara resta actiu, perquè crec també que aquesta pràctica, tan lligada al nostre tarannà, demana avui un replantejament en profunditat sobre el què ha estat i el què ha de ser aquesta pràctica, en un món com el nostre, tan diferent del de fa cinquanta anys. Actualment, a muntanya molta gent fa moltes coses, i el jovent se sent molt més atret per pràctiques competitives i arriscades que no pas per l’excursió senzilla i amical d’altres temps. Els moviments ecologistes, els esplais, han absorbit molts dels objectius de l’excursionisme tradicional, que no ha sabut conservar el seu paper capdavanter. A més, darrerament, en alguns espais de les pràctiques muntanyenques s’ha donat el problema del dopatge, encara que no s’ha esbombat massa la qüestió i sembla que encara voldríem fer etèries diferències entre l'ús de la droga discotequera i l'ús de la droga destinada a aconseguir una mena de superació personal perversa. L’excés competitiu, que afecta l’esport en general, ha arribat, doncs, també, a l'excursionisme, o a les diferents pràctiques que s'apleguen, avui, els centres excursionistes.

A Serrateix, aquest diumenge, hi havia molta gent gran, de més de cinquanta-i-tants anys. Ja fa temps que el jovent no ve a aquest tipus d’actes, amb poques excepcions. La comissió que organitza la celebració des de fa temps està cansada i ha decidit cloure l'activitat amb aquest cinqüentenari. És una llàstima, perquè la festa té, encara, força èxit. No sóc una persona religiosa, actualment, però considero aquesta missa com una tradició emblemàtica, entranyable. En una ocasió, fa sis anys, em van encarregar el poema de la tarja commemorativa. De fet, la gent gran que tenim al volt dels seixanta anys encara podem tirar, la majoria, si Déu vol, deu, quinze, vint anys més, abans no ens mencionin a la missa i la celebració podria, doncs, continuar durant una llarga temporada encara que l'assistència sigui una mica imsèrsica. Al capdavall, és que som i serem molts, d'aquesta edat, una gran i consumista massa de madurets i maduretes en actiu -si ens deixen-.

L’excursionisme, ara que tan catalans volem ser, ha estat molt important al país. Un país que, paisatgísticament, cada dia resta més malmès i mal tractat. Arare em comentava, l’altre tarda a la tertúlia dels Quatre Gats, la gran diferència respecte a França, pel que fa a les lleis que regulen l’ús del sol a casa nostra, i per l’amor a les coses antigues que es manifesta, al país veí, en les més petites comunitats rurals. Aquí també existeix, aquest amor, però sempre a un nivell molt concret, relatiu, i no és, ni molt menys, general. A Serrateix funciona des de fa anys un patronat que fa una tasca impressionant: publicacions, escenificació d’un retaule, visites comentades al monestir. Un patronat format, sobretot, per persones vinculades al municipi. La zona de Serrateix, de poblament dispers, pot viure, encara, de l’agricultura, però en aquells indrets on el turisme massiu ha propiciat el fer diners de forma abusiva, ja podem veure el pa que s’hi dóna, al patrimoni. Potser els francesos són exagerats, però, per exemple, molt abans d'arribar a Serrateix ja haurien posat uns cartells enormes per la carretera anunciant l'existència del monestir, per exemple.

M’he trobat coneguts, en aquesta trobada. Una noia de la meva edat em comentava que els seus fills, malgrat ser, en certa manera, muntanyencs, es decanten per aquestes modalitats modernes com el barranquisme, el ràfting. No ho hem sabut fer, és planyia. No hem sabut transmetre ni construir un amor a la tradició, un sentiment d’arrelament vers les nostres coses. Mira, els andalusos, tots a la fira d’abril, a la processó, el jovent, tots... Imagino que no és un fet general, però sí que he copsat aquesta diferència amb altres cultures, potser perquè allò que consideràvem més català ho hem menystingut i ho hem titllat de folklore tronat, des d’una òptica vagament progre. Funcionen, això sí, els castellers, els dimonis, coses que, quan jo era jove, eren molt més minoritàries, per cert, que les sardanes, i que, en el fons, tenen algun punt de contacte amb els esports de risc, amb el soroll i, en el cas dels castells, amb la competitivitat. Els esbarts, les corals, compten amb poca gent, sobretot, amb pocs homes. Sovint, en alguns esbarts, les noies han de fer el paper dels nois, a les danses. A l'escola, l'ensenyament del ball de la sardana va derivar vers majorettes, sevillanes, country o danses del ventre, i sembla que, no en sé el motiu, una cosa ha de bandejar les altres.

Vaig a canviar una mica de tema, o potser no, perquè tot té relació en aquest món nostre. Fa uns dies vaig ensopegar-me, en una entrevista a Tele-taxi, amb un promotor de cantants històric. Es planyia, molt enfadat, de la manca d’espais on presentar les noves figures de la cançó, els nous grups del país. Serrat, Llach, van sorgir d’espais com ràdio scope, pero no hi ha res de semblant a la ‘nostra’, des de fa anys. Més aviat, mai no hi ha hagut res seriós sobre el tema, des que va començar, com tampoc un espai de teatre estable, clàssic, català. NI clàssic, ni modern. Si es dedica alguna estoneta a la música tradicional no és mai a una bona hora per a l’audiència, sinó que sembla que sigui de forma gairebé clandestina, per als entesos i interessats, o es tracta d’un reportatge puntual, un bolet. Respecte a la música més moderna, el promotor parlava, en concret, d’un dels seus artistes, del gran Dani Flaco, un d’aquests representants de la nova Catalunya, fill d’immigrants, de barri, (de Bellvitge), que canta en castellà i també en català –a Madrid li demanen sempre les cançons en català, comentava l’entrevistat- i que a tevetrès tan sols ha gaudit d’un breu espai al club de mitja tarda. Molinero, amb el seu estil irrepetible, li va fer, no sabia que venías tan quemao. El fet és que moltes d'aquestes persones que, potser, amb una càlida acollida a la nostra televisió es decantarien per utilitzar més el català, acabaran per aparcar els seus intents i, qui sap, potser per emigrar, també.

És possible que sigui una mala i subjectiva percepció, però em sembla que quan més independentisme es demana menys es té cura, per part dels responsables, d’allò que podríem considerar català, de la tradició, de la promoció de gent nova del país en tots els àmbits, més enllà de les capelletes habituals. De vegades tinc la impressió que, a causa de la petitesa del mercat, ja estem bé com estem, no fos cas que el pastís s’hagués de repartir massa. L’excursionisme tradicional, familiar, obert, no competitiu, sembla, doncs, actualment, una cosa de gent gran, en aquest context. L’associacionisme tradicional, autosuficient, no lligat de forma excessiva a subvencions i servituds, és, ja, una mena de miratge de l’ahir. A qui pot interessar, doncs, amb aquest panorama, una missa i una xerrada a un indret rural on un monestir impressionant, malmès per la trista història del país, malda per sobreviure amb una gran dignitat? El fet és que un augment de poder polític no comporta un augment d’afecció per la cultura, ni tampoc un augment seriós de la seva promoció de forma democratitzada i seriosa, ni aquí ni a la Xina. Com tampoc, ni molt menys, és tot, tampoc, qüestió de diners. Per això hi ha refranys i dites de l'estil: és més llest que la gana, els bojos fan bitlles o els cansats fan la feina. Abans, va dir algú, trèiem pa de les pedres, ara anem a comprar un paquet de pa anglès al super, que per esmorzar, ja fem el fet, encara que no tingui el gust del pa de pagès d'abans.

Ens hem tornat ganduls, inevitablement. Una mostra musical: fa anys, quan es cantava el Virolai o alguna cançó de Nadal, amb lletres que pertanyen sovint a poetes remarcables o a la tradició més profunda, es cantaven senceres, i era un mèrit saber-ne totes les estrofes. Ara, com va passar ahir mateix, en acabar la missa, despatxem el tema amb un parell de tornades i la primera estrofa, i ningú sap ja tot el Virolai -ni moltes coses més- de memòria. Més encara, penso que molta gent jove ben catalanista no sap ni què és, el Virolai.