Dames i poemes d'abans

No voldria que, entre el Nadal i les circumstàncies que comentava anteriorment, es marginés del context l’humor i la ironia, que sempre ens haurien d’acompanyar per tal d’establir una certa distància entre nosaltres i la brevetat de la vida. Sovint, per als qui tenim el vici de la lectura, hi ha aquell llibre oportú, que ens dóna el to precís al moment vital adient, i jo l’he trobat, ves.

Entre els volums familiars m’he ensopegat amb diferents perles entranyables, entre les quals un llibret de mida reduïda, que va pertànyer a la tieta que va viure a casa, Consuelo Bosch, Novísimo ramillete de Felicitaciones. Era, aquesta senyora, cosina del meu avi i es va casar enamoradíssima amb un militar castellà destinat a Figueres, on ella vivia, de nom Inocencio, guapo i ben plantat, a qui va fer fora de casa després de més de deu anys de matrimoni, a causa de reiterades infidelitats. Sembla que l'home va intentar la reconciliació, sense èxit, per cert. Explicava, la tieta, que, en no tenir fills, la cosa havia estat molt més fàcil. A més, agraïa al destí el cobrament de la pagueta que el militar, home d’honor, li passava puntualment. El militar va morir no massa gran, abans de la guerra, però ella va continuar sent una dona molt independent, que amb aquella paga i la seva feina de cosidora intentava no destorbar ningú, fins que una embòlia, passats els vuitanta, la va fer dependre de la família. Cinèfila impenitent, portava la meva mare, de petita, al cinema, d’amagat de l’àvia de la mare, per a la qual el cinema era un invent del dimoni, la pràctica del qual, a més, s’esdevenia en cataus foscos i poc higiènics. Jo crec que li va encomanar l’afició al cinema, afició que la meva mare va passar als fills.

Sentia la tieta una gran passió per Clark Gable. En alguna ocasió s’anava a confessar i, com que Lo que el viento se llevó va ser durant un temps una pel·lícula classficada amb un 4, que volia dir ‘greument perillosa per a la moral’, li va dir al capellà, que l’havia anada a veure. El capellà, segons explicava, la va renyar de forma moderada, però aleshores ella va afegir, ‘és que hi he anat vuit vegades’, cosa que va desvetllar l’ira del mossèn, ‘però... no n’ha tingut prou amb una, que hi hagut d’anar vuit vegades?’ Ignoro la penitència que li va imposar, suposo que devia materialitzar-se en uns quants rosaris. Aquesta tieta trepitjava el castellà de forma hilarant, malgrat que s’esforçava en parlar-lo sempre que podia. Assegurava de forma contundent, convençuda i provocadora que ‘el castellà era molt més fi que el català’ i el meu avi, en el transcurs d’alguna discussió familiar, li amollava amb crueltat: ‘doncs en tens un bon record, tu, d’un castellà!!!’. Havien estat moltes germanes, a casa seva, de les quals només va arribar a gran ella, i va estar durant molts anys amagant l'edat veritable, per morir prop dels noranta. En pau descansi.

El Novísimo ramillete de Felicitaciones de la meva tieta és de l’any 1877, no té un autor precís, sinó que és original de varios autores. En el títol s’afegeix: Obra útil a toda clase de personas. Es va editar a Barcelona, i així està escrit a la primera pàgina: Véndese en el Almacén de libros de Baldomero Gual. No sé què diria, per exemple el Llibreter, del verset de Quevedo que presenta la publicació:

Dios te libre, libro mío/ de las manos del librero,/ que cuando te está alabando/ es cuando te esta vendiendo...

Aquests llibrets, així com els que presentaven models de cartes diverses, eren molt freqüents en aquells temps que avui semblen de la maricastanya. Sembla que formaven part també del bagatge militar, sobretot de la gran massa de milícia pobra que trobava en el cos un mitjà de subsistència. La mare del pintor del Poble-sec, Simó Gómez , tenia una botiga on aquests militars, destinats a indrets remots, trobaven tot el que els calia, i entre el material hi havia llibrets d’aquest tipus. Aquesta, la del pintor, és una història molt interessant, que explicaré en una altra ocasió, per cert. Les cartes eren molt importants per a la comunicació i, a més, com que hi havia molt d’analfabetisme, existia també tot un important sector professional dedicat a escriure'n per encàrrec als qui no en sabien. A davant del Palau de la Virreina, a Barcelona, hi va haver, durant anys, paradetes precàries amb uns quants escriptors mercenaris d’aquesta mena. I també existia sempre algú conegut o parent una mica més il·lustrat, que s’encarregava de llegir cartes familiars i veïnals a la resta. A mi m’agrada molt aquell poema, crec que de Campoamor, en el qual una noia va al mossèn del poble per tal que li escrigui una carta al seu estimat:

-Escribidme una carta, señor cura.
-Ya sé para quién es...
-¿Sabéis quién es, porque una noche oscura,
nos vistéis juntos?
-Pues...


El Ramillete ofereix solucions en vers per a un gran nombre de situacions vitals i per a molts graus d’amistat i parentiu: una niña a su padre, una hija a su madre, un hijo a su madre desde lejos, a un superior, un caballero a una amiga, con motivo de sus días un señorito a sus tutores, a un protector, a una madrina, a uno de quien se han recibido favores, a una persona de respeto, a una amiga después del alumbramiento, a un médico (con un regalo), a un médico (sin un regalo), a un enfermo en su santo...

Es troben també poemets per a sants diversos, Lorenzo, Filomena, Casiano, Carlos, Claudio, Nicolás, Catalina... Hi ha una secció nadalenca i una altra d’amorosa: un amante a su querida, a una beldad, al amante declarando su amor, una joven a su amante. I fins i tot, per exemple, una que caldría promocionar: los alumnos dando gracias a los maestros después de los exámenes. O sigui, que és un veritable ramell de poesia per a totes les ocasions i necessitats.

Aquesta dels alumnes és força llarga, però us en copio un fragment, per tal que veieu com han canviat les coses, i la dedico a tants professors i professores com passen per aquests verals:

A vosotros, que la luz
Nos mostrastéis, de la ciencia,
Padres de la juventud,
Y segunda Providencia
Que nos guia a la virtud...

Hoy con alma conmovida
Vuestros alumnos os dan
El beso de despedida
Desde el umbral de la vida
Do a engolfarse todos van.

De la gran naturalexa
Que hizo el Supremo Poder
A nuestra humilde flaqueza
Señalastéis la grandeza
Que no alcanza el hombre a leer.

Pero nos dístis la clave
De la excelsa Creación
En Dios, que guarda su llave,
Para que el hombre le alabe
De la Fe con la razón (...)

Y firmes en la carrera
Del trabajo y del deber
En que el justo persevera,
Padres de amor, donde quiera,
Nuestro amor habéis de ser...


Y per acabar, un parell de poesies nadalenques, com pertoca:

Son las Pascuas, y yo espero,
De vuestra fina atención,
Que para comprar turrón
Me regaléis hoy dinero,
No quiero ser muy severo,
Mas sé que a fuer de galante
Me daréis lo muy bastante
Para comer con vigor
El pavo que es de rigor
Y que me quede un sobrante.



Celebraban Grecia y Roma
Con fiestas y bacanales,
Com mil dioses ideales
Dandoles cultos y aroma.
Mas cuando en el mundo asoma
El divino Salvador,
Que con caridad y amor
Dio al mundo su dignidad,
Aumentó la cristiandad
Con portento encantador.


Això si que era retòrica poètica i, la resta, fullaraca. Res, doncs, bons canalons de Sant Esteve i si preciseu d’un poemet ocasional, això sí, en castellà, doncs... ja sabeu on trobar-lo.