Glòria televisiva i històries diverses

Fa unes setmanes vaig rebre, a l’escola, una trucada des de BTV. La televisió, ni que sigui el canal més modest, desvetlla una gran expectació i curiositat, en podem dir molts penjaments, però és el mitjà rei, pel que fa a la vida real i quotidiana de molta i molta gent, jo inclosa, no cal fer compliments, ara.

Fa també uns dies, un cap de setmana, vaig anar d’excursió a Breda que, com molta gent catalana, de qualsevol ideologia, però ben informada, sap, és on filmen i refilmen la novel·la Ventdelplà. La majoria dels excursionistes, d'edats diverses, i d'ambdós sexes, estaven emocionats, aquí hi viu la Teresa, allà hi ha el Tramontana, això no surt a la sèrie... Per acabar-ho d'adobar vam dinar a una pizzeria, que segons vaig saber, és el puticlub, cosa que va provocar un excés de bromes de tots colors. Una noia –de la meva edat- que té parents al poble m’explicà que s’hi estan construint moltes més cases, des de l’emissió d’aquesta sèrie i que el moviment turístico-televisiu és constant. No vam anar, doncs, a Breda, sinó a Ventdelplà i semblava talment que el poble, tan bonic, i de llarga tradició terrissaire, no hagués existit fins al seu redescobriment com a plató televisiu nostrat. He de dir que no segueixo aquestes sèries, perquè l’ús i abús temàtic i la llargada excessiva, els ha fet, per a mi, perdre molt d’interès. Malgrat que m’agraden les novel·les, les històries tan llargues, quan per la tele arriben més enllà dels cinquanta capítols, i es comença a esbrinar que tot anirà segons calgui al manteniment o no de l’audiència, m’avorreixen, la veritat. Si, a més, em maten algún personatge simpàtic, que després ressuscita al teiatru al cap de quatre dies, ja és el novamás.

HI ha la idea, errònia, que a tevetrès som els millors fent sèries, però n’hi ha de castellanes remarcables, i tant. Jo havia seguit amb interès, al principi, Amar en tiempos revueltos, per cert, d’autoria catalana pel que fa als qui se la van inventar, però m’ha passat el mateix, en arribar a un nombre humà de capítols ja l’he abandonada per avorriment. A més, aquell noi tan guapet, el fill de Sancho Gracia, es va exiliar a França amb la dona i, és clar, ja no és el mateix. I per postres, el meu admirat Emilio Gutiérrez Caba, que també era un exiliat retornat a la pàtria enyorada, el van matar en quatre dies, òndia. No sé per què no fan històries amb un final ben escrit des del principi, com les novel·les tradicionals. Ahir, per exemple, em vaig ensopegar a BTV –i sense anuncis!!!- amb una versió dels anys quaranta de L’Idiota, de Dostoievsky, digníssima I amb un sabor d’època, tant de la de la història com de la de la filmació, impagable. Com la vida, les històries de ficció han d’acabar en el seu moment, i no pas anar-se consumint a base de prolongar la seva vida de forma artificial.

El protagonista de la pel·lícula era l’excel·lent Gerard Philippe, actor mort abans dels quaranta anys, per a desgràcia del setè art. Tots els actors, francesos, desconeguts per a nosaltres llevat de Philippe, eren insuperables. En aquells anys ens arribava amb fluïdesa el cinema europeu, si la censura no hi fotia les grapes, és clar. Ara ens ve amb comptagotes i encara sort de la tele, d’un tipus de tele, que encara existeix i que, de tant en tant, recupera, suposo que per a minories encuriosides i nostàlgiques, aquests clàssics. Per cert, L'Idiota és una història singular, amb personatges que són una mica esborranys d'altres grans novel·les de l'autor, i que, en resum, evidencia allò que diuen, que de bones intencions n'està empedrat l'infern.

Com que me n’he anat del tema, torno a l’inici. El conserge em va venir a buscar emocionat, et truquen de la tele. Vaig pensar, animada, que era pel llibre, -per la darrera novel·la o pel de poemes-, però, ca. El cas és, em va explicar un xicot molt amable, que estan endegant un reportatge sobre els quaranta-cinc anys de la nevada i que havien trobat, a internet, el meu post de l’any passat sobre el tema. Que si em feia res quedar amb ells i explicar els meus records sobre aquella immensa i imprevista enfarinada del seixanta-dos, nevada que, si s'esdevingués ara, i precedida d'aquelles desgraciades inundacions del Vallès, faria vessar rius de tinta sobre apocalíptiques revolucions climàtiques.

No es pot renunciar a uns minuts de glòria televisiva, ni que siguin per un tema que no és el que més interessa actualment, així que vaig quedar amb ell, i uns dies després, amb tres nois més i l’equip adient, em van estar preguntant coses sobre aquell fet, a la placeta del Molino. Després vam tenir la sort, gràcies a una veïna de la meva mare, de poder pujar al terrat de la meva casa familiar d’aleshores, d’on jo tenia una fotografia de l'època, amb un amic, fent un ninot de neu. Feia molts anys que no hi pujava i la visió des del terrat, on, durant la meva infantesa havia passat tantes estones de tertúlies veïnals i jocs d’infants, em va trasbalsar una mica. Malauradament, al costat de la casa hi han construït un bloc pretensiós i lleig, estil capses de sabates amuntegades, una mena de residència per a estudiants guiris, que respon al nom de Hotel Melón o una cosa així, nom que sembla tret del Pulgarcito, amb el subtítol aplacetolive, que, crec, no vol dir pas plaça de l’oliva, sinó alguna altra bestiesa. I pensar que allà hi havia hagut un centre anarquista, abans de la guerra, on feien bateigs laics, i després una agosarada acadèmia Almi amb nois i noies barrejats, cosa immensament atractiva per a les nenes de les monges i els nens dels capellans, i fins i tot, no fa massa, un nou i atrotinat refugi anarquista on s’endegaven diferents experiències culturals una mica marginals! El cas és que ja no es pot veure el Paral·lel des del terrat i que la petita galeria del darrere de casa, des d'on la mare deia adéu al pare quan se n'anava a treballar, ha quedat absolutament privada de visió.

Vaig explicar als nois, tots ells força joves, els meus pobres records, i em va sorprendre recordar poca cosa d’aquells dies de neu, llevat del silenci immens de la ciutat, de la visió del Paral·lel com una estepa russa i de la incomoditat manifesta de després, quan la neu es va endurir i relliscàvem i havíem de llençar-la des dels terrats al carrer, solidàriament units els veïns de l’escala, fent perillar la integritat física dels vianants despistats. Dels penellons que em van inflar els peus i que em van obligar a anar amb sabatilles a l’escola durant un mes. Per exemple. La nevada té una mitologia curiosa, perquè les persones que van poder fer moltes fotografies o pel·lícula eren de nivells socials més arregladets i, per tant, hi ha imatges amables de persones ben abrigades, esquiant pel carrer de Balmes o d'estudiants universitaris adelerats gaudint de l'emblanquinada. Els nois de la tele van admetre que molta gent humil, que no disposava de fotografies –era poca, la gent, al meu barri, amb màquina de retratar pròpia, aleshores, i minoritari, molt minoritari, l'accés a la universitat- els explicava, sobretot, les grans molèsties que els va representar tot plegat, en una ciutat sense calefacció a les cases, ni tan sols estufes en molts casos, amb un gran nombre de barcelonins mal girbats i mal abrigats. Ja em direu, doncs, qui anava a esquiar, en aquells anys. Al darrera de la fotografia, l'amic que compartia amb mi, aleshores, la confecció dèl maldestre ninot de neu, m'hi havia escrit una dedicatòria, i als xicots els va sorprendre també que fos escrita en català. Inevitablement, les històries oficials i les realitats, tan diverses, i según el color del cristal con que se mira, fan de mal combinar.

Aquí, en aquesta paret del terrat, els vaig comentar, convertida temporalment en iaia nostàlgica i mediàtica, hi havia uns forats, a causa dels trets produïts al Paral·lel durant els Fets de Maig, que tan mala premsa van donar a la República... Oh, no els haurien hagut de tapar, em va dir un d’ells. De jove ets conservacionista respecte al passat que no has patit, de forma inevitable. Però els contemporanis maltractats per la història volen tapar aviat els forats dels trets i els refugis antibombes, i pensar en el present i en el futur i en refer el que es pugui, abans no tornin a venir mal dades. Per això, les memòries històriques i les novel·les amb rerefons antic són, de fet, literatura i història contemporànies, llegides des del present, de forma parcial i mediatitzada, segons convé a la ideologia que toca. Tot plegat, això de la tele va fer-me passar una estona agradable, pujar al meu terrat de nou i contemplar Montjuïc, Santa Madrona, els terrats veïns, altra vegada. Vaig aprofitar un moment de xerrada distesa per passar-los un exemplar de la meva darrera novel·la, per veure si colava i la podien fer arribar a algun comentarista cultural: mireu, si hi ha algun programa sobre llibres, doncs jo en tinc alguns escrits i... De fet, si no surts a la tele no existeixes i quan deixes de sortir-hi, tornes a enfonsar-te en l’anonimat i l’oblit, en el mar de la humanitat opaca, com ha passat a tanta gent, perquè ni el premi més brillant i ben pagat del món fa etern ningú, ni tan sols mitjanament feliç. L’altre dia un nen de l’escola em va preguntar: has publicat algun llibre que hagi tingut èxit a nivell mundial? Ai, santa innocència, que Déu els la conservi però que no els l’augmenti.

Ah, m’han dit que el reportatge l’emetran el vespre del dia de Nadal! Espero sortir amb dignitat, malgrat no haver-me pogut maquillar amb cura adient a causa de la improvisació de tot plegat. Júlia Costa, poblesectevé, ordinador habitual.