Similituds poc escaients: Wilde i Verdaguer

He llegit, a causa, sobretot, del fet que és la lectura del mes del grup en el qual participo, a l’Editorial Meteora, De Profundis, l’extensa carta que Wilde va escriure al seu jove amant des de la presó i que no coneixia encara. Malgrat que Wilde és un molt bon escriptor, cal dir que tot plegat, la història d’aquests amors, els retrets que fa al jove, la situació general de la seva relació, produeix una profunda sensació de misèria, de marujerío. Wilde s'adona que la cosa no rutlla, es plany de les moltes traïcions de Bosie, però no hi pot fer res, encara se sent lligat al xicot, malgrat que compta amb altres joves amics molt més fidels i centrats. L’amant l’ha utilitzat, li ha fet gastar molts diners, no s’ha portat bé amb ell, més aviat, si creiem l’escriptor, s’ha portat molt malament, de forma indigna, i no és pas la primera vegada. Ni seria l’última, afegeixo jo. No sé el perquè, des de la immensa distància temàtica, De profundis m'ha semblat una mena de En defensa pròpia anglosaxona.

Wilde era un home egocèntric i elitista, intel·ligentíssim, vanitós, que estirava força més el braç que la màniga. La societat de l’època el va mimar però després, de forma inevitable, també li va girar l’esquena, més aviat a causa de la seva postura desafiant, incomprensible, que no pas pels seus pecats lligats al sexe, crec, encara que se l’hagi volgut convertir en una mena de sant patró de la sexualitat lliure. Sobta veure com persones intel·ligents es deixen arrossegar per aquestes passions, -i no parlo només de les eròtiques, sinó de l’orgull sobretot-, sense tenir en compte els molts problemes que es causaran a sí mateixos i a les persones del seu entorn.

Fa anys veia a Wilde, personalment, com una víctima, i, en part, ho va ser. Però les víctimes no sempre són innocents. Al capdavall, a l’Anglaterra de l’època hi havia gent que les passava molt més magres que no pas ell, la veritat. Llegint aquesta història de l’autor m’ha vingut al cap una idea una mica rara: que tot plegat guarda un estrany paral·lelisme amb el nostre Verdaguer, malgrat les distàncies, la posició social, i el context. Són, pràcticament, contemporanis. De fet, entre ells hi ha però la distància, immensa, que podia existir a l’època entre un intel·lectual català i un d’anglès. Anglaterra i Espanya eren, en aquells anys, a les antípodes, pel que fa a indústria, cultura, i el que calgui. Que Catalunya fos la fàbrica d'Espanya no vol dir que, objectivament, no haguem d'admetre la situació global de la nostra societat, amb un gran nombre de problemes que s'anirien arrossegant fins fa quatre dies.

Sobre els dos escriptors, entre d'altres peculiars coincidències vitals, la mare és important per ambdós. Són, també, dos joves mimats i lloats per la societat de l’època, encara que l'extracció social de Verdaguer sigui, evidentment, molt pitjor. Wilde gosa accedir a tots els plaers, Verdaguer és un reprimit, consagrat una mica per força i necessitat a una església ancorada en tradicions ancestrals i poc disposada a modernitzar-se. Tots dos desafien la societat, des d’angles molt diferents, però amb el mateix orgull i la mateixa vanitat, cosa que els comportarà grans problemes. Moren de forma prematura, envellits, després d’haver obtingut una rehabilitació relativa, enmig d’una societat a la qual ja no fan ni fred ni calor. La posteritat els recuperarà i els farà apòstols màrtirs del que no van ser, de l’homosexualitat, en el cas de Wilde, d’una mena d’enfrontament agosarat amb els rics, per part de Verdaguer a qui gairebé, en ocasions, s'ha volgut afiliar a una mena de socialisme místic, en contraposició al Marques de Comillas fill, qui, per cert, també era un místic.

Però la realitat no és tan heroica. Wilde no sap sortir dels seus embolics ni de les seves despeses excessives, pateix presó i ha de recórrer als pocs amics que li resten, fins i tot a la caritat de la seva dona, que ja podem pensar com s’ho estava passant, en aquella època i en aquell context. Verdaguer, que ha viscut durant un temps força bé al costat dels poderosos, també s’ha de refiar de pocs amics, després dels seus problemes diversos, i és incapaç d’entendre el perill d’unes relacions estranyes amb gent que, al capdavall, com el Bosie de Wilde, s’està aprofitant d’ell. Un des de la castedat encotillada i l’altra des del vici provocador, acaben, si fa no fa, pobres, malalts i bescantats. Se suposa que els genis han de ser estranys, però hi ha hagut molts genis normalets en la seva vida quotidiana, discrets i tranquils, també. I d’aquests, en podem trobar d’heterosexuals i d’homosexuals. El bisbe Morgades i el pare de Bosie, suposats dolents de les pel·lícules, també em semblen, en cert sentit, comparables.

Wilde ha comptat, amb el pas dels anys, amb la bona política cultural anglesa, capaç d’entendre i acceptar les coses tal com són i reconèixer la vàlua de les seves ovelles negres, pasturessin per on pasturessin. Verdaguer va comptar amb un centenari una mica gris, sobretot si el comparem amb la carnavalesca revetlla gaudiniana, i avui s’ha d’anar, encara, amb compte en parlar de la seva vida, miracles, sexe i exorcismes, perquè podem topar amb les dues esglésies: la catòlica, sempre a la defensiva, i l'altra, la progre, que l'ha volgut convertir en el rebel generós i altruista que no va ser. Aquí, a casa nostra, quan passa el centenari ja, fins a la propera celebració, pel que sembla. Oblidem aviat la nostra gent important, sobretot si no dóna diner ràpid ni promou el turisme massiu. Però entre aquest Wilde ben peixat i ben vestit, que guaita la gent del present amb una mena de menyspreu distant, i aquest Verdaguer amb la barretina musca, ben plantat i ja amb un neguit estrany a dins, no hi ha, crec, una distància excessiva.