Som els millors!!!

Escolto de tant en tant comentaris molt desafortunats sobre fets violents que s’esdevenen al món, com si els pobles que en són víctimes fossin incapaços d’establir entre la seva gent unes relacions basades en la pau i com si nosaltres fóssim els reis del mambo, hores d’ara. En el fons, en la comparació, sempre hi sortim guanyant, nosaltres som els més guapos, els més cultes, la democràcia nostrada respon a un llarg procés en el qual volem pensar que hi tenim alguna cosa a veure i algun component estrany pateixen els que s’esbatussen: servilisme tribal, fanatisme religiós, incultura crònica... Fins i tot quan l'evidència ens mostrava que hi havia qui vivia millor que no pas nosaltres, com ara, per exemple, els suecs, no era cert, ens deien, perquè ells se suicidaven molt, es divorciaven més i passaven més fred. També hi ha minories pessimistes, és clar, que creuen tot el contrari, que no milloren i que som un desastre, però el fet és que des que ens hem desenvolupat el nostre ego patriòtic, sigui quina sigui la pàtria triada, en el context hispànic, s'ha inflat com aquell gripau blau de la cançó, qui, per cert, va acabar fent un pet de tan estufat.

Sentir-se orgullós de la pròpia família, de la pròpia cultura, del país on es viu, tot plegat és gratuït, ja que no hem fet res intencionat per caure aquí o allà. Una altra cosa és que pensem: mira, tal i com està el món, encara hem tingut sort, intentem fer el possible –que és poc o res- per tal que els nostres fills s’hi trobin una mica bé, ja que hem tingut la feblesa biològica de portar-los a la fira. Quan es parla de la situació de la dona a molts llocs s’oblida que fins fa quatre dies aquí la cosa no anava pas molt millor. Pel que fa a bufar cullera, la majoria de la gent sap que els seus pares i/o avis les van passar molt magres, que molts d’ells van treballar des de petits i que van tenir ben poques oportunitats de prosperar. Ho sap, però sovint no ho recorda, o ho recorda guarnint el record amb imprecises crides als valors d’abans. Quan l’antiamericanisme visceral sura pels racons, ens sentim orgullosos de ser europeus, un continent, per cert, on fa poc més de seixanta anys anaven molt i molt mal dades i on fa menys es va esdevenir una guerra cruel, que encara cueja, a unes terres que més d’un havia visitat fent el turista novell. A Espanya –Catalunya inclosa- hi ha molts i moltes que actuen com els bescantats nou rics, com els polls ressuscitats, com el que som, de fet. Proclamar-nos pobres com si fos un mèrit, quan mengem cada dia, no passem fred, disposem de metge i escola, i tenim la sort de portar uns quants anys en una calma relativa, sempre precària, mostra l’urc de l’espècie humana en tota la seva esplendor. Un altre comentari típic i tòpic és fer referència al nombre de fills, pobrets, tan desgraciats i anar tenint fills, quan la realitat és que en èpoques miserables els nostres avantpassats eren molt més prolífics, també.

Durant el temps de la nostra guerra civil a molts diaris estrangers escrivien coses sobre la sang calenta espanyola i la violència que generava, és a dir, de fet, ens titllaven de poc menys que de salvatges. Espanya era la reserva antropològica i exòtica d'Europa, gitanos, toreros, navalles i calor. Al cap de quatre dies, per les europes democràtiques i avançades passava el que passava. Tot el que ha passat pot tornar a passar i, de fet, la història mostra com acostuma a tornar a passar, de la mateixa manera que el clima canvia, amb humans o sense. M’ha vingut tot això al cap llegint les respostes desenganyades de Castellet a La Vanguardia. Desenganyades i lúcides. Estem malament i estarem malament i si no ens toca a nosaltres li tocarà a uns altres, molts d’ells innocents i inofensius. Pensar que la història avança de forma progressiva vers la pau mundial és, em sembla, no voler esbrinar amb massa interès el passat recent ni remot. Que potser, fins i tot, és bo per viure, segons com es miri...

Traducció al castellà al blog Caracteres Ocultos.