ELS RISCOS EMOCIONALS DELS ENCANTAMENTS

Els encantats, dirigida per Elena Trapé, és un títol més per afegir a la llarga llista actual de pel·lícules realitzades per dones de cinema de les darreres generacions, que, de forma inevitable, incideixen sovint en el tema de la maternitat, contemplat des d’una visió contemporània. En una època en la qual la maternitat, a casa nostre, en general, és fruit d’una opció voluntària, d’una tria personal, la nova situació genera problemes nous, lligats de forma inevitable en els canvis socials del rol femení i en la diversitat del nucli familiar tradicional. O potser en l'oblit absurd de que el mon, sovint, és una vall de llàgrimes i no un esplai infantil. La llibertat, tan necessària, comporta riscos emocionals. En aquest sentit la temàtica de Els encantats ens evoca pel·lícules com Cinco lobitos que  compta amb la mateixa protagonista, Laia Costa.

Un altre tema recurrent, que sorgeix de tant en tant al cinema, és el mon rural del present, reconvertit sovint en una mena de postal turística o en una evocació nostàlgica d’una pagesia en decadència, cosa que no sempre és així, malgrat els canvis i els problemes de l’agricultura. Els encantats aplega molts aspectes del mon contemporani occidental, sobretot del mon femení lligat a la maternitat, però també els homes mostren les seves febleses i el seu desconcert, sense saber, ben bé, què cal fer quan es vol fer el que cal, com ara aquest pobre xicot que vol saber si ha fet alguna cosa malament, després de gairebé congelar-se intentant fer l'amor al cementiri i de passar per una malaltia intestinal, situació que aconsegueix recórrer a una tendència recurrent, mostrar-nos cambres de bany i vòmits en directe, tendència que no es nova i que revifa de tant en tant.

La pel·lícula aprofita el paisatge però en defuig els excessos pintorescos. La protagonista ha d’entomar un moment difícil que podem entendre i compartir des de la nostra visió limitada, d’habitants d’una societat còmoda i sense problemes de gruix, en comparació amb el context de la majoria del mon del present. Ens situem en un entorn que és gairebé un no-lloc, la gent no hi viu de forma definitiva ni hi treballa, més enllà de la restauració. Els joves van i venen, marxen i retornen de forma puntual, per recordar, com ha passat sempre, infanteses i adolescències mitificades. El cotxe i el mòbil, imprescindibles, consolen de la solitud aclaparadora. La vida passa, a dins de qualsevol escenari, per idíl·lic que sembli.

La pel·lícula ens introdueix, de vegades de forma incòmoda, en l’estat d’ànim de la protagonista, que no sempre entenem del tot, malgrat que un final catàrtic i una mica angoixant ens situa, a través d’un monòleg personal i dolorós, en les mancances, les culpes i les dèries d’una protagonista que es fa gran i que sent, sense saber com posar-hi remei, la fiblada de la solitud humana. I és que al final de la pel·lícula, necessàriament obert, la protagonista està ben sola, les poques persones amb qui ha contactat durant la seva breu estada han anat marxant, cadascuna amb els seus problemes. No està sola de forma accidental, l'anada a la còmoda casa del poble ha estat una elecció sobtada.

La narració no tria el tòpic de la dona forta contemporània, aquesta mare ens sembla injusta, aspre, amb l’ex-marit, amb la seva mare, amb els coneguts que retroba al poble, amb la seva nova parella. Ella mateixa, i acaba per haver-ho de reconèixer, és qui s’embolcalla en una solitud inoperant, enmig de la qual li resulta difícil connectar del tot amb l’altra gent. La pel·lícula és plena d’ambigüitat, sabem poca cosa d’aquesta mare jove i enyorada, que vol i dol i que no sap ben bé què ha de fer o per on tirar. No s’ha optat tampoc per la facilitat d’un final còmode, de superació mental i emocional dels problemes, les persones som imperfectes, incoherents, contradictòries. La solitud no es troba en els indrets, deshabitats o plens de gent, sinó a dins d’un mateix i, afortunadament, tampoc no sol ser un estat emocional permanent. Tampo no es cura amb noves opcions amoroses, amb el sexe, o amb l'encara mitificat, i, de vegades espinós, amor maternal. 

L’excel·lent actuació de Laia Costa és el pal de paller d’un repartiment limitat i, tot i que s’entén l’opció, personalment he trobat a faltar que no s’aprofités més el pes actoral de la resta de personatges, interessants tots ells però dels quals tan sols se n’esbossa la situació. Pep Cruz, en concret, té un paper molt breu, és l’únic personatge d'edat avançada del conjunt i es troba a faltar més pes i extensió en les seves intervencions esporàdiques. Tot plegat son apreciacions subjectives, evidentment. Els encantats és un tros de vida d’algú en crisi, una dona d’avui en un mon d’avui, un mon aparentment còmode i ple d’oportunitats però que no ens salva del patiment físic, cas del personatge d’Ainara Elejalde, o de l’emocional patit per aquesta Irene que encara és jove però no tant com abans, i que es resenteix de la presència de parelles que li semblen, aparentment, ben avingudes. L'estabilitat dels altres trasbalsa, quan no l'hem aconseguit o l'hem perdut.

Els crèdits finals recuperen la versió en català que Guillermina Motta va fer de ‘La solitud’, de la cantant Bàrbara, una d’aquelles coses que sempre fan il·lusió considerant la facilitat que l’oblit estén sobre el passat musical de casa nostra. Tot i que crec que la solitud que cantava Bàrbara no és, ben bé, com la que se'ns mostra en aquesta narració, una mica irregular però excel·lent en molts aspectes. El títol de la pel·lícula, tirant a metafòric, ens remet a una llegenda però en alguns moments la protagonista sembla una mica encantada, també, en el sentit popular de la paraula, el de badar sense gaire sentit, vaja. Un altre tema que caldria debatre és el suposat català col·loquial urbà que es fa servir al cinema i al teatre en el nostre temps i que no acaba d'agafar un to prou versemblant, o així m'ho sembla.

Pel que fa a l'encantament, vegis el diccionari:

(encantat/encantada)

Sotmès a encantament, que és sota els efectes d’un encanteri.

Que està sempre com distret del que cal fer.

Dit d’un afer, negoci, etc., paralitzat, encallat.

LLETANIES DEL PRESENT SOBRE CIUTATS, POBLES, BRUTÍCIA I BARCELONISME EN DECADÈNCIA

 

M'he proposat no escriure comentaris que puguin provocar controvèrsia al facebook però admeto que en ocasions no me'n puc estar. Fa alguns dies en un petit i encisador poblet del Priorat l'ajuntament va posar un cartell a l'entrada avisant, amb una estranya ironia, de què allà hi ha bestiar, toquen les campanes i conreen aliments per a nosaltres, tot plegat per avisar de que era zona de risc i que, si no t'agrada, no hi vagis. Se suposa que aquells als quals va dirigit l'avís municipal son els que encara no hi han anat a viure, al poble. Com en algun altre indret s'han trobat, pel que es veu, amb alguns nou vinguts que s'han queixat de les campanes o de les sentors del bestiar de les granges. O sigui, han tingut un conflicte intern que han elevat a nivell general, avisant els que encara no han pecat de què, si hi vols anar a viure o a passar-hi l'estiueig, allà manen ells, cosa que no discuteixo, només faltaria. 

Aquestes actituds, lamentables, de persones amb poca paciència, no son, ni de bon tros, majoritàries. Malauradament tot plegat s'ha elevat a categoria general, els culpables son els urbanites, els de Barcelona, malgrat que els urbanites, avui, estiguin a molts indrets que han crescut i s'han transformat. De botellots, per exemple, n'han organitzat a molts llocs però, com que som més, sempre rebem els de Can Fanga, els Pixapins, com ens diuen de forma pejorativa i poca-solta. El pitjor és que els barcelonins tenim una tendència estranya a l'autoflagelació i aquesta mena d'atacs psicològics ens fan gràcia i tot. Vaig gosar dir que el cartell del poblet no m'abellia, es veu que a molta gent, també de Barcelona, n'hi va fer molta, de gracia, tot i que les actituds denunciades no son pas majoritàries, sinò una facècia com ara les que s'esdevenen, fins i tot, a les comunitats veïnals dels blocs de pisos.

Fa ja molts anys vaig escoltar un bon professor de ciències socials explicant que avui no tenia gaire sentit diferenciar entre zona urbana i zona rural, amb els cotxes i les comunicacions i els canvis socials tothom s'aprofita de tothom, com si diguéssim. Ja he comentat en manta ocasions que, quan jo era petita i joveneta, era habitual fotre's dels pagesos, dels paletos, i això venia de lluny. El més estrany és que, així com avui els mateixos barcelonins gaudim quan ens ataquen de forma generalitzada, els qui es fumien dels pagesos venien de pagès i tot just feia una generació que s'havien afincat en zona urbana. 

Algú em va dir, responent a les meves puntualitzacions sobre els cartellets en qüestió, que jo ja sabia que Barcelona, ara, estava molt malament, no hi ha civisme, està bruta, roben a tothom i etcètera. Aquesta es una cantarella que fa anys i panys que escolto, sobre Barcelona i sobre el meu barri, de tant en tant sempre surt algú que em diu que el Poble-sec està degradat, horrible paraula. Quan ja comences a fer anys una de dos, o mitifiques el passat a causa de la mala memòria o ho relativitzes tot. Barcelona no està ni millor ni pitjor que abans, té llocs de tota mena i gent de tota mena, com sempre. Per mirar si jo anava errada m'he entretingut a mirar notícies de fa cinc, deu, vint anys, i he trobat queixes semblants i pitjors. La pitjor època que recordo, i no tan sols a Barcelona, va ser la dels vuitanta, amb la droga per tot arreu, qui més qui menys compta amb gent parenta o saludada que va tenir algun jove conegut afectat pel tema. El meu barri es va buidar perquè de vegades la solució, si es pot, és guillar, fins i tot d'aquell barri que, en teoria, t'estimes tant i tant. Recordo la Rambla de Catalunya plena de xaperos quinquis, molt jovenets, també. Una amiga em diu que no recorda res de tot allò malgrat que determinat cinema es ho va mostrar de forma ben crua. És estrany perquè jo veia gent, jove, de classes socials diferents, punxant-se als vagons de metro o a racons diversos, a Barcelona i a molts indrets, també a alguns pobles.

El pitjor és que l'evidència, ni que sigui demostrable, no pot fer res contra la percepció o el record tergiversat. La lletania del moment és que Barcelona està pitjor que mai, bruta i deixada, que la gent vol marxar i, de fet, alguns ho fan, tot i que també en conec que han tornat quan aquell somni de la ruralia s'ha mostrat tan feble com tot a la vida. Al meu barri, un barri que ja va néixer suburbial, ha vingut gent de tot arreu i ha vingut de tot i les coses canvien, com nosaltres mateixos. El passat idíl·lic no va existir mai, què hi farem, si veiessim en directe paisatges reals d'anys pretèrits ens agafarien ganes de tornar rabent al present. Al pregó d'enguany la immensa Custodia Moreno va dir, entre d'altres coses, que li feia ràbia escoltar gent que havia vingut, com si diguéssim, amb una mà al davant i una altra al darrera i que havia patit rebuig dels que ja hi eren, dir disbarats dels que arriben ara entre els quals, com és lògic, hi ha de tot, car som humans, diversos i imperfectes. Això de què els que ja hi érem ens atribuïm la propietat dels llocs també s'hauria de debatre de forma distesa.

Jo he estat quaranta anys a l'escola de barri, quan algú em diu disbarats sobre els nou vinguts de tot el mon pobre, insisteixo en què he tingut alumnes de tot arreu i hi ha famílies de tota mena, com de catalanes, per cert. En teoria som igualitaris, democràtes, dialogants, però res de res. Parlant la gent no s'entén i cadascú es queda amb la seva idea, sovint amarada de prejudicis. Quan viatgem per ciutats del mon, en general, no anem a barris pobres o d'immigració, i, per tant, ens fàcil idealitzar llocs i paisatges. Una amiga m'explicava fa un temps que es va quedar de pedra en veure el gran nombre de gent sense sostre d'alguns sectors de París, però el més habitual es anar al Louvre i a la Torre Eiffel. 

Un dels elements que desvetllen rebuig en alguns sectors, a Barcelona, és l'alcaldesa, jo no en soc devota, ho admeto, però escolto molts disbarats viscerals i injustos sobre la seva persona. La breu etapa Trias també va desvetllar protestes injustificades de la gent de l'altra banda, en aquell cas. Tota la llarguíssima etapa socialista, en canvi, no va provocar les mateixes ires d'una banda ni de l'altra, o així m'ho sembla. Les Olimpíades han estat absolutament mitificades i van tapar moltes misèries, jo penso que Maragall va ser un bon alcalde, potser el millor, tot i que amb matisos, que sempre n'hi ha. Després hi va haver a l'ajuntament personatges del seu partit molt pintorescos, àdhuc tirant a mafiosos, i encara s'atribuïen al Porcioles molts disbarats perpetrats en aquelles llargues dècades socialistes. Maragall passejava molt pels barris, hi passava caps de setmana, se'l veia al metro. Però una flor no fa estiu i com a President de la Generalitat no li va anar tan bé, potser a causa dels del seu mateix partit, precisament. Però, vaja, tot està a les hemeroteques i jo també tinc les meves dèries, els meus prejudicis i la meva memòria selectiva.

Quan algú de pes, un periodista de prestigi, per exemple, diu que Barcelona abans -no sé de quin abans concret parla- era més maca i més neta em pregunto per quins carrers acostumava a passejar. És una mica com quan es parla del jovent, de les criatures, dels aldarulls... Un meu director, ja gran, deia sovint que moltes coses que s'esdevenien eren com una pel·lícula que ell ja havia vist. Em passa una mica el mateix... Sobre els pobles, que son molts i diversos, millor que en molts casos frenin estranyes especulacions i arrangin de seguida els problemes amb els nou vinguts, no cal posar cartells a la porta d'entrada per renyar els que encara no han fet res, la veritat. I, si venen a ciutat, que també tinguin paciència amb les dèries i misèries dels urbanites que també, agradi o no, de moment son a casa seva. L'altre dia vaig escoltar algú jove i lúcid, a BTV, parlant del tema barceloní, l'escriptor i periodista Miqui Otero, deia que més que Barcelona, posa't guapa ell hauria volgut un eslogan com ara Barcelona, posa't justa. 

POBLES IRREPETIBLES

Quan la gent de l'edat dels meus pares va començar a bufar cullera i a poder sortir una mica de vacances, en aquelles èpoques en les quals es tenien quinze dies i encara gràcies, havia escoltat sovint l'opinió de molts adults sobre com s'havia de fer la coneixença de nous indrets. Primer s'ha de conèixer Catalunya, després, Espanya, i més endavant, si cal i es pot, el món, començant per França.

Les coses han canviat molt, els viatges també. I els anys mostran una obvietat realista, mai no es coneix res, en tot cas es coneix una mena d'espurna fugissera de realitat en un moment vital precís i amb una llum determinada. Encara que sembli estrany no havia fet mai una estada a Maçanet de Cabrenys, per exemple, fins aquests dies. I em trobo sovint amb gent de casa que em pregunta per racons de la mateixa Barcelona que no saben on es troben però que, en canvi, tenen una gran afició a córrer món malgrat que els costi reconèixer el Born o saber per on s'hi va.

Maçanet de Cabrenys, quan jo era petita, era un dels pobles sobre els quals es feien innocents acudits lligats a la dèria franquista de traduir tot el que podien al castellà o a quelcom lingüísticament inclassificable.  Maçanet de Cabrenys, segons la lògica del govern, havia de passar a dir-se Demasiado Limpio de Cabritos. No recordo els altres pobles objecte de l'acudit, n'hi havia uns quants i, certament, la toponímia erràtica d'aquella gent havia fet estranyes destrosses reals, més enllà de la brometa. En aquells anys en els quals es viatjava tan poc, encara més si no eres de cap poble els noms de molts indrets em mostraven sempre geografies imaginàries, lligades al so dels topònims. Els noms com Maçanet em sonaven de petita a pastís pel fet que una meva tieta, per les festes, venia a dinar a casa portant sempre alguna llaminadura per als postres d'una pastisseria de molta anomenada que es deia Can Massana. 

Els llocs també ens semblen una cosa o una altre segons els temps que ens fa, la gent que ens hi trobem, les persones amb les quals compartim estada. Com de la lectura d'un llibre, de la visita a un indret cadascú en treu conclusions diferents, de vegades divergents i fins i tot surrealistes. Una persona aficionada als viatges em va manifestar, fa algun temps, que no li agradava repetir pel fet de que hi ha molts llocs per veure. Però el fet és que aquesta repetició és impossible, res no és mai igual ni resta com era. Nosaltres, tampoc.

Som els millors!!!

Escolto de tant en tant comentaris molt desafortunats sobre fets violents que s’esdevenen al món, com si els pobles que en són víctimes fossin incapaços d’establir entre la seva gent unes relacions basades en la pau i com si nosaltres fóssim els reis del mambo, hores d’ara. En el fons, en la comparació, sempre hi sortim guanyant, nosaltres som els més guapos, els més cultes, la democràcia nostrada respon a un llarg procés en el qual volem pensar que hi tenim alguna cosa a veure i algun component estrany pateixen els que s’esbatussen: servilisme tribal, fanatisme religiós, incultura crònica... Fins i tot quan l'evidència ens mostrava que hi havia qui vivia millor que no pas nosaltres, com ara, per exemple, els suecs, no era cert, ens deien, perquè ells se suicidaven molt, es divorciaven més i passaven més fred. També hi ha minories pessimistes, és clar, que creuen tot el contrari, que no milloren i que som un desastre, però el fet és que des que ens hem desenvolupat el nostre ego patriòtic, sigui quina sigui la pàtria triada, en el context hispànic, s'ha inflat com aquell gripau blau de la cançó, qui, per cert, va acabar fent un pet de tan estufat.

Sentir-se orgullós de la pròpia família, de la pròpia cultura, del país on es viu, tot plegat és gratuït, ja que no hem fet res intencionat per caure aquí o allà. Una altra cosa és que pensem: mira, tal i com està el món, encara hem tingut sort, intentem fer el possible –que és poc o res- per tal que els nostres fills s’hi trobin una mica bé, ja que hem tingut la feblesa biològica de portar-los a la fira. Quan es parla de la situació de la dona a molts llocs s’oblida que fins fa quatre dies aquí la cosa no anava pas molt millor. Pel que fa a bufar cullera, la majoria de la gent sap que els seus pares i/o avis les van passar molt magres, que molts d’ells van treballar des de petits i que van tenir ben poques oportunitats de prosperar. Ho sap, però sovint no ho recorda, o ho recorda guarnint el record amb imprecises crides als valors d’abans. Quan l’antiamericanisme visceral sura pels racons, ens sentim orgullosos de ser europeus, un continent, per cert, on fa poc més de seixanta anys anaven molt i molt mal dades i on fa menys es va esdevenir una guerra cruel, que encara cueja, a unes terres que més d’un havia visitat fent el turista novell. A Espanya –Catalunya inclosa- hi ha molts i moltes que actuen com els bescantats nou rics, com els polls ressuscitats, com el que som, de fet. Proclamar-nos pobres com si fos un mèrit, quan mengem cada dia, no passem fred, disposem de metge i escola, i tenim la sort de portar uns quants anys en una calma relativa, sempre precària, mostra l’urc de l’espècie humana en tota la seva esplendor. Un altre comentari típic i tòpic és fer referència al nombre de fills, pobrets, tan desgraciats i anar tenint fills, quan la realitat és que en èpoques miserables els nostres avantpassats eren molt més prolífics, també.

Durant el temps de la nostra guerra civil a molts diaris estrangers escrivien coses sobre la sang calenta espanyola i la violència que generava, és a dir, de fet, ens titllaven de poc menys que de salvatges. Espanya era la reserva antropològica i exòtica d'Europa, gitanos, toreros, navalles i calor. Al cap de quatre dies, per les europes democràtiques i avançades passava el que passava. Tot el que ha passat pot tornar a passar i, de fet, la història mostra com acostuma a tornar a passar, de la mateixa manera que el clima canvia, amb humans o sense. M’ha vingut tot això al cap llegint les respostes desenganyades de Castellet a La Vanguardia. Desenganyades i lúcides. Estem malament i estarem malament i si no ens toca a nosaltres li tocarà a uns altres, molts d’ells innocents i inofensius. Pensar que la història avança de forma progressiva vers la pau mundial és, em sembla, no voler esbrinar amb massa interès el passat recent ni remot. Que potser, fins i tot, és bo per viure, segons com es miri...

Traducció al castellà al blog Caracteres Ocultos.