Bones nits i nits del lloro

Acabo de llegir al blog de la Marali els seus problemes d’insomni i precisament aquesta nit també jo m’he despertat de matinada i m’ha costat, tornar-me a adormir.

No he patit mai excessivament amb l’insomni, jo, encara que durant temporades en les quals tenia algun tipus de preocupació em despertava, també, i em costava tornar a agafar el son. Amb els anys, diuen, dorms menys i a estones, és possible que sigui així, pel que expliquen i pel que començo a percebre.

Com que no he estat mai persona amant de les nocturnitats festeres i he acostumat a fer com les gallines, el ritme gallinaci se m’ha accentuat, cada vegada vaig més aviat a dormir, però això comporta que també em desperti més aviat, i que aleshores tingui son també més aviat, i al final, si no faig algun exercici de noctambulisme progressiu, me n’aniré a dormir a les set del vespre i em despertaré a les quatre, de forma habitual, cosa que pot comportar-me un deteriorament de la vida social, molta de la qual s’acostuma a desenvolupar de forma crepuscular.

El matí, per a mi, és excel·lent per a escriure i ordinejar. No hi ha soroll, estàs tranquil, la majoria de la gent té més tendència a anar a dormir tard que no pas a matinar, si no és que ho ha de fer per obligació. Un desig que no comparteixo, i que manifesten moltes companyes de treball, és el de llevar-te més tard, quan tens festa. Jo, és que encara que sigui festa, em desperto aviat, ves, què hi farem.

Llegia fa poc a la biografia de Pere Calders que l'escriptor tenia el costum de llevar-se molt aviat, també, perquè eren unes hores tranquil·les i creatives, per a ell, les del matí. Molt aviat vol dir a l’entorn de les cinc del matí, preciso, ja que per a molta gent, les vuit són ja una hora matutina inversemblant. Potser és que cadascú neix amb un segell matiner o noctàmbul, no ho sé. Molta gent se sorprèn d'haver rebut missatges meus escrits a l'hora de l'alba, cosa que a mi em sembla d'allò més vulgar.

Em costa un gran esforç sortir al vespre i cada dia més. En moltes ocasions, després, si m’ho passo bé, dono per bo l’esforç fet, però no hi ha, per a mi, calvari pitjor, que una nit en blanc avorrida, d’aquestes en les quals t’has de divertir per obligació. El cap d’any és la que odio més, la veritat, de totes aquestes festes, per la seva parafernàlia i bestieses diverses que cal fer i que acabes fent, vulguis o no, car tots som humans. De vegades quedes per sopar i el sopar va bé, però sempre hi ha qui vol allargar la francesilla i anar a prendre alguna cosa, el que t'acaben prenent són els quartos, però de vegades no he tingut més remei que ballar el ball que tocava per no semblar fins i tot mal educada.

Si no puc dormir, tot ho veig negre. Aleshores, el millor és distreure’s, ja sigui anant a l’ordinador, mirant la tele amb cascos o escoltant la ràdio i constatant que de nit diuen i fan tantes bestieses com durant el dia. M'he ensopegat a hores intempestives amb una mena de senyor Francis que dóna consells a gent que truca explicant, per exemple, que es va separar de la dona, se'n va anar amb una altra i ara voldria tornar amb la primera, i coses molt més greus; si més no suposo que deu servir per esbravar-se, el programa. Hi ha coses que no explicaríem als coneguts i que en canvi, sembla que d'aquesta manera, surten de forma fluïda vers al misteriós locutor que acull tals confidències. La meva tafaneria fa que de vegades no pugui deixar d'escoltar totes aquestes històries diverses i cal dir que el xicot que aconsella hi posa voluntat, renya, pregunta, anima... Fins i tot, per si un cas, amaneixen l'espai amb anuncis de gabinets psicològics privats i tot. La distracció sempre és important, per a tot, a la vida. Un dels avantatges de la meva feina de mestra és, precisament, que resulta distreta, perseguint nens entremaliats i corregint redaccions amarades de faltes d’ortografia diverses se te’n va el mal de queixal, generalment. Però un dels desavantatges és, també, que no et pots explicar les penes durant les hores de feina, com passava quan treballava al despatx, de joveneta, doncs ens explicàvem tota mena de coses personals, íntimes, les perforistes d'aquelles fitxes de cartrò de la prehistòria, aleshores.

La meva mare repetia una dita de la seva àvia, allò de que no hi havia més gran felicitat que ‘no tener años once y no pensar en mañana’ i transcric la dita en castellà perquè en castellà reblava l'afirmació. Amb el temps he sabut que el text original era una mica diferent i que respon a una història atribuïda a Lope de Vega, encara que penso que ell ja devia conèixer el refrany d’abans. Sembla que anaven dos homes per un camí i van veure un noiet dormint molt a gust, damunt d’una roca molt dura. O el nen és de bronze o la roca és de llana, va dir un d’ells. I l’altre li va dir això, si fa no fa ‘no hay mejor bronce que no tener años once, ni mejor lana que no pensar en mañana’. Sento no poder fer una referència més precisa sobre el text original, de moment no l'he trobada.

Mai no es torna a dormir amb aquell gust immens de la infantesa i la joventut, amb aquell cansament excessiu, aclaparador, però que nos sol durar, la recuperació és ràpida i fulminant, de jove. De petit, de vegades tens estranyes pors, que els adults, si són normals i afectuosos, aconsegueixen abaltir aviat. Tinc pocs records de la infantesa, però sí que em sembla que els onze anys van marcar una mena d’acabament del paradís anterior, em sembla que plorava sovint, que tenia una pinta horrible, que la mare em renyava a causa d’aquella mena de depressió infantil, no és fàcil admetre que els nens creixen, i que a l’escola em vaig començar a adonar de les injustes diferències socials, quan unes quantes amiguetes van anar a fer l’ingrés de batxillerat i jo no. Crec que sí, que va ser aleshores quan va començar a preocupar-me el futur real. Després, com diu el text rodoredià que es transforma sovint al blog corresponent, com a l’olor de la mort, un s’hi avesa. S’avesa a viure i a tornar a gaudir de les coses boniques de la vida i s’avesa també a entomar les que no són tan boniques, fins i tot les pitjors. Mentre hi ha vida hi ha esperança i quan més vida, al menys en teoria i segons estadístiques, més esperança.

De jove dormia on fos, això sí, si no feia fred. La primera acampada de la meva vida la vaig fer al castell de Montsoriu, amb una colla de la meva parròquia. No tenia sac de dormir aleshores, i em vaig emportar una manta cosida, que em van dir que anava prou bé. A mi no m’hi va anar, de bé, i vaig jurar –en fals- que no tornaria a sortir amb tenda de campanya, cosa que no vaig complir encara que, això sí, ja amb sacs manllevats o llogats al principi i, després, amb un que vaig aconseguir comprar-me. Ara, quan a algú li fa mal el menjar, de seguida s’estén l’alarmisme, però quan jo era petita, a l’estiu, eren freqüents las nits del lloro, perquè s’havia consumit menjar que ves a saber com devia estar. L’arròs bullit feia miracles i encara en fa, en aquests casos. Llevat d’aquelles nits de fred i mals de panxa, les nits antigues eren plàcides i sòlides, però els anys les han tornat fràgils i una mica inquietants. Els qui sou pares i mares sabeu que unes altres nits dolentes són aquestes en les quals els fills i filles arriben tard o no arriben, durant aquesta època cada vegada més precoç, entre l’adolescència i l’estat adult i emancipat. Com que els costums han endarrerit les hores de lleure nocturn i com que el món juvenil és el que és, els neguits són inevitables, com inevitable és admetre que poca cosa hi tenim a fer i a dir, hores d’ara.

Els neguits nocturns, de dia s’acoloreixen i es tornen relatius, sembla que tot té solució si el sol surt altra vegada, encara que sabem que no és pas així, al menys a llarg termini. El meu germà, quan era petit i jo l’havia fet enfadar, em deia ‘mala nit, que vomitis’, amb una ira desfermada. No sé si deia vomitis o gomitis, és freqüent això de gomitar, en català popular, i també es deia arrojar, terme aquest que em feia creure de petita, de forma equívoca, que aquell savi calderonià que recollia les herbes arrojadas per l'altre, recollia... doncs això, ecs. Cal dir que jo era bona nena, però devia tenir gelos i en ocasions n’hi feia alguna de grossa, al meu germanet, bromes infantils una mica sàdiques, com ara aparentar que m’havia mort a causa d’algun cop que ell m’havia donat, tot s’ho creia, pobret. El meu fill, que de petit era molt bromista, es va inventar un joc de paraules, en lloc de dir buenas noches ens deia ‘bones natges’ ja que la paraula li feia molta gràcia, per cert, com és natural.

Doncs res, bones natges i bona sort i llargues dormides amb somnis plàcids, perquè el món dels somnis és un altre indret ple de misteris i basardes, i també d’alegries impossibles i d’instants irrecuperables i surrealistes. I si no podem dormir, doncs, res, cap a l'ordinador, que per això s'ha inventat, també.