Actrius i cançons oblidades: Carmelita Aubert

Els diumenges, a les cinc del matí, per Radio Nacional (d'Espanya), emeten un programa-perla, d’aquests que m’agraden tant, Voces con Swing. El vaig descobrir un dia que em vaig despertar abans del compte, cap a les cinc del matí, i, amb gran sorpresa, en agafar la ràdio i els auriculars per veure si em tornava a adormir, m’ensopeguí amb una cançó que el meu pare, en alguna ocasió, en broma, i amb la desaprovació de la meva mare, que no devia trobar el tema adient per a infants, entonava:

Yo soy una pobre colegiala
Que jamás salió de su pensión...

Estudié latín y geografía,
La retórica cursé a la vez,
Del violín conozco la armonía
Y además un poco de francés...

Nunca tuve amores,
Pero quiero a un hombre, quiero a un hombre, que me diga qué es amor...

Em sembla que el veig i el sento, quan l’escolto, m’agradava veure’l content, fent broma, optimista, cosa que no era excessivament freqüent en aquells anys de pobresa generalitzada, i la veritat és que jo no havia sentit aquesta cançó mai més fins ara, ni sabia qui ni quan la cantava. Afortunadament, el programa es pot escoltar en diferit, recupera moltes músiques antigues, dels anys 40 i 50, sobretot d’aquells discos de pedra de 78 rpm. Discos de gramola. A la meva escala, quan jo era petita, només hi havia un veí que en tenia, de gramola. De fet era una radio-gramola, tot un luxe. En algunes ocasions ens deixava escoltar alguns contes, entre els quals La Ventafocs i El Rei que tenia el nas vermell, en la versió autèntica, o sigui, aquella en la qual el rei mor de tant beure vins de tota mena, perquè pel conte circulaven totes les denominacions d'origen existents aleshores. I és que més endavant van inventar una versió light amb el rei afeccionant-se a l’aigua de la Font Clara, un rotllo, vaja.

La pobre colegiala pertany a una pel·lícula, Abajo los Hombres, de 1935, protagonitzada per Carmelita Aubert, una artista integral formada en una d’aquelles acadèmies de prop del Paral·lel, doncs era catalana, com heu pogut copsar pel cognom, que de fet era el de la mare, ja que el primer era Recasens. La mare ja era artista i a la Carmelita o Carmencita la va descobrir l’extraordinari Alady. Aubert va gravar tangos, va fer cinema, i va cantar un anunci per a una colònia que es deia Cocaína en flor, perfum que ara, segur, no podria existir legalment, amb aquest nom tan contundent. Cal dir que en aquella època ja hi havia també problemes i debat social sobre el tema de les drogues.

Aubert va tenir coneguts i amics lligats a la CNT i també va intervenir en cants adients a l’època de lluita que s’acostava. Un tango molt popular, de Abajo los hombres, Clemencia, va ser polèmic perquè es va interpretar, potser amb raó, com una demanda d’indult per als condemnats pels fets del 6 d’octubre. La guerra la va enxampar actuant a Portugal, però l’any 1944 va voler tornar, per fer una nova pel·lícula i gravar discos, i la van detenir de seguida, a Madrid. A Portugal es va endegar una gran protesta de professionals que van obligar el govern a alliberar-la, però no va poder anar a Barcelona a veure la seva família i va haver de retornar a Lisboa on va ser rebuda de forma apoteòsica. A Portugal va instal·lar la seva residència, va treballar en revistes importants, es va casar i hi va morir a finals dels setanta; en alguna ocasió sembla que havia tornat a Espanya de forma discreta i turística.

Aquella època i una gran part de la llarga postguerra van estar plenes de cantants i orquestres catalans, orquestres molt bones, que van gravar discos i fer grans gires per tot el món. La professió d’aquests músics era molt més dura que no pas ara i es feien un bon tip de treballar, en general. No sé què se'n deu haver fet, per cert, de tot aquell cinema hispànic de fa tants anys, poques vegades ens n'ofereixen alguna mostra, ignoro si es van fer malbé les còpies o si les pelis resten oblidades en algun estrany indret esperant una improbable resurrecció.

Sobre la pobre colegiala que vol experimentar noves sensacions, cal dir que la música està pràcticament copiada d’un tema de jazz dels primers que van tenir èxit: St James Infirmary. I sobre el programa, una bona recomanació és la d’ordinejar a qualsevol hora, de forma distesa, escoltant gràcies a les noves tecnologies totes aquelles melodies evocadores i magnífiques, si és que a les cinc del matí dels diumenges esteu per altres ocupacions.