M’han regalat, cal dir-ho, a petició pròpia, el llibre de l’Àngel Casas, Memòries dels altres.
Ahir parlava del poc espai que els mitjans han dedicat a llibres escrits directament en català, en particular, em sembla, al premi Sant Jordi, que durant anys va ser l’estrella de la diada.
Casas ha tingut més sort amb la promoció, suposo que la seva relació amb els mitjans ha fet que tingués una cobertura acceptable i l’he vist desfilar i explicar sucoses anècdotes per diversos programes televisius. També l’he sentit per la ràdio.
Àngel Casas té, si fa no fa, la meva edat, i per això li professo una estranya simpatia generacional, el mateix que, en un altre àmbit, a Agustí Pons. Són personatges que he anat veient envellir mentre envellia jo i que he seguit, d’una manera o d’una altra, a través de les seves produccions culturals.
Els programes de Casas, durant força temps, van ser moderns, agosarats i atrevits. També criticats, perquè hi havia qui els considerava excessivament frívols. Ara semblarien d’un gruix intel·lectual immens, la veritat. Com que sóc tafanera, tenia ganes de ficar el nas en tantes anècdotes viscudes per ell. Àngel Casas va portar a casa nostra personatges diversos, populars, de vegades ja una mica crepusculars, d'àmbit internacional, i dels quals pot explicar-ne coses de forma desacomplexada ja que, segons ell mateix admet, no és un mitòman, cosa que va molt bé per acostar-se de forma exclusivament periodística a aquesta gent rica i famosa a nivell mundial.
Alguns dels qui menciona ja són morts. El món ha canviat molt i canviarà, és clar; com en un arbre de fulla perenne, la caiguda imperceptible de les fulles fa que les noves ocupin ràpidament el lloc buit, sense que ens n’adonem. El llibre de Casas és d’aquests que hauria pogut sortir perfectament i directa en castellà, també, i d'això em queixava ahir, per exemple. Àngel Casas ha escrit un parell de novel·les remarcables, també molt lligades al nostre temps. Al meu. Ell mateix forma part del meu imaginari emocional, ja.
Ahir parlava del poc espai que els mitjans han dedicat a llibres escrits directament en català, en particular, em sembla, al premi Sant Jordi, que durant anys va ser l’estrella de la diada.
Casas ha tingut més sort amb la promoció, suposo que la seva relació amb els mitjans ha fet que tingués una cobertura acceptable i l’he vist desfilar i explicar sucoses anècdotes per diversos programes televisius. També l’he sentit per la ràdio.
Àngel Casas té, si fa no fa, la meva edat, i per això li professo una estranya simpatia generacional, el mateix que, en un altre àmbit, a Agustí Pons. Són personatges que he anat veient envellir mentre envellia jo i que he seguit, d’una manera o d’una altra, a través de les seves produccions culturals.
Els programes de Casas, durant força temps, van ser moderns, agosarats i atrevits. També criticats, perquè hi havia qui els considerava excessivament frívols. Ara semblarien d’un gruix intel·lectual immens, la veritat. Com que sóc tafanera, tenia ganes de ficar el nas en tantes anècdotes viscudes per ell. Àngel Casas va portar a casa nostra personatges diversos, populars, de vegades ja una mica crepusculars, d'àmbit internacional, i dels quals pot explicar-ne coses de forma desacomplexada ja que, segons ell mateix admet, no és un mitòman, cosa que va molt bé per acostar-se de forma exclusivament periodística a aquesta gent rica i famosa a nivell mundial.
Alguns dels qui menciona ja són morts. El món ha canviat molt i canviarà, és clar; com en un arbre de fulla perenne, la caiguda imperceptible de les fulles fa que les noves ocupin ràpidament el lloc buit, sense que ens n’adonem. El llibre de Casas és d’aquests que hauria pogut sortir perfectament i directa en castellà, també, i d'això em queixava ahir, per exemple. Àngel Casas ha escrit un parell de novel·les remarcables, també molt lligades al nostre temps. Al meu. Ell mateix forma part del meu imaginari emocional, ja.
Crec que coses com ara la sèrie sobre la Nova Cançó mereixien molt més pressupost i difusió. El Musical Express va fer escola, em sembla. L'Àngel Casas Show, va esdevenir un clàssic. En una de les entrevistes relatives a la sortida del llibre li preguntaven si ara es podien fer programes semblants i ell mateix va explicar que el que va fer darrerament a la 2, considerant l’audiència que té aquest canal, va tenir un èxit remarcable. A molta gent li semblava un programa d’un altre temps. Cosa que no té perquè ser pejoratiu, ans –crec jo- al contrari. D’un temps, d’un país i de la tele que pudo haber sido y no fue.
6 comentaris:
Bon dia Júlia. Tot i que no el recordo massa bé, jo tinc flaixos d'aquell programa, sé que el mirava, i sé que va portar estrelles de Hoolywood i personatges importants en aquells moments. El que fa a tv2, o el que feia (ho ignoro) de tant en tant l'havia enxampat, i a les entrevistes era on m'hi divertia més. En sap molt d'entrevistar.
Salut!
La sintonia de musical express era de Iceberg. En aquells temps tant aquest programa con l'Angel casas Show era com tu dius moderns i fins i tot agosarats, amb entrevistes a gent important. No crec que ara es poguessin fer uns programes aixi. T'en recordas d'en Balbil i la Clave, una càmara fixe, ell al fons amb la pipa i sis senyors la majoria fumant i nomes enraonant. Dic senyors perquè no se jo si alguna vegada hi havia anat alguna dona al seu programa.
Ja no fa el programa de la 2, Gulchenruz, però sí, en sap molt, d'entrevistar i de música també, porta molts anys al periodisme, l'Àngel Casas, i això es nota.
Ai, sí, en Balbín i La Clave! Quins programes, quins temps!!! Tens raó en això que hi havia poques dones, no gosaria dir que cap, però vaja... no hi havia pensat, ara m'hi fixo més en aquestes coses.
Vaig estar a punt de compar-me'l, el llibre d'en Casas; ho faré. D'un temps... em va semblar un excel·lent programa, perfectament documentat i amb "documents vius" de primer ordre. Vaja, per guardar i repassar... encara que no hi ha temps per a tot en aquesta vida.
pere
Pere, passaràs una molt bona estona, ja vaig per la meitat i perquè no el vull acabar massa de pressa. A més, segons la meva modesta opinió, està molt ben escrit, la veritat.
Publica un comentari a l'entrada