Miquel de Palol va publicar fa uns quants dies un article a l’Avui que ha provocat una certa polèmica, encara que crec que en d’altres temps hi hauria hagut molt més soroll. L’article es titulava ‘Quo Vadis’, expressió llatina darrerament molt utilitzada en periodisme de denúncia, però que a mi m’evoca més aviat en Robert Taylor vestit de centurió. Escriu Palol sobre ‘la nostra’ i la poca presència d’autors, actors i el que sigui, catalans. Crec que té tota la raó i el que fa uns dies escrivia jo sobre las traduccions simultànies de literatura castellana al català anava, en cert sentit, en aquesta línia, també, ja que la promoció d'aquests autors, en la pràctica, el que fa és bandejar encara més els nostres i, també, que crec que posats a esmerçar esforços i diners en traduccions, potser val més concentrar aquests esforços en autors més difícils d'entendre en versió original.
Una altra cosa és que pensi, com Alzamora, a qui menciona Palol, que amb la independència ho faríem millor. Tot plegat és fer volar coloms i els qui tenim uns quants anyets al damunt i recordem temps passats sabem que, en circumstàncies pitjors, aquesta abstracció que en díem la cultura, la cultureta o la culturassa, era molt més respectada pels pocs mitjans a l’abast nostre d’aleshores. Una mostra de l'article:
UNA DE LES CARES VISIBLES DE LA CATALANITAT és -o, com provaré de mostrar, hauria de ser- la televisió pública. Permetin-me un breu balanç dels últims dies de TV3 i el 33. A El club -programa de tarda, per si algun afortunat anacoreta ho desconeix-, el presentador anuncia la presència d'un escriptor. Quedo estupefacte: quin animal s'ha trencat el coll?, com deien els de poble davant d'un xeflis inesperat. L'emoció dura poc: el convidat resulta ser Fernando Swartz. Pocs dies després, a Millenium, en Colom anuncia programa sobre la investigació periodística, la crònica com a gènere. Això fa bona pinta. Però, ep!, escriptor-cronista convidat, Francisco Casavella. Tornem a l'Om. Programa nostàlgic de cançons de la generació passada. Artistes convidats, el Dúo Dinámico. Advocat del diable de mi mateix, penso que potser he tingut mala sort i m'he perdut l'aparició en horari estel·lar d'en Raimon, d'en Porcel, d'en Parcerisas, d'en Roger Mas, d'Antònia Font...
L’article ha merescut menció positiva fins i tot per part de la tralla del senyor Trallero. I, com era d’esperar, també ha sofert les crítiques dels integristes de l’altre costat que han considerat que Palol es queixava, no pas del fet de no veure creadors catalans per tevetrès, sinó de veure’n de castellans, que també, però que no és això. Ja fa temps que la TV3 no és el que havia estat i no és pas que pel que fa a cantants, literatura i la resta hagués estat mai massa. Precisament una de les crítiques als programes de Casas, dels quals parlava fa poc, era la presència de vips estrangers i la poca substància nostrada, en aquells temps gloriosos. Però, ves, coses de la vida, Casas ha estat un dels pocs en endegar una història televisiva seriosa d’aquelles cançons gairebé oblidades.
És evident que hi ha un tema de castellà-català, però també hi ha un tema cultural molt més global i universalista, perquè, siguem objectius, els canals castellans tampoc no donen massa suport a escriptors, artistes i cantants (sobre tot, cantautors) de gruix intel·lectual important, amb algunes excepcions i, sovint, en horaris surrealistes. Només cal pensar en coses com ara les entrevistes antigues de Soler Serrano i el planter que va passar per allà, que va incloure fins i tot Josep Pla o Mercè Rodoreda, (de qui, amb motiu del centenari, ens han refregit ara el Mirall Trencat, a tot estirar), o en La Clave i en tants d’altres. Poetes i escriptors surten per la pantalleta de forma breu quan moren o, en tot cas, deu minutets en la concessió d’algun premi gros (vegis el gran Gamoneda) o en algun raconet de l’Informe Semanal que també és un dels pocs programes ‘dels d’abans’. El bandejament de la Cançó no és pas d’ara, als mitjans de casa. A més, les poques publicacions catalanes que donen algun suport al tema també estan lligades a capelletes culturals, quan més petites més excloents i això, malauradament, tampoc no és d’ara, perquè per desgràcia, quan menys serem menys riurem, i podem trobar moltes mostres de cainisme propi i força cruel.
Tenim un problema, però està inserit en un altre de més gran: la frivolització de tot plegat fins a límits impensables en aquells temps antics d’abans dels vuitanta, temps que no enyoro massa de forma global, però sí pel que fa a aquests aspectes, la veritat. El problema no és que surti Casavella, és que no surtin els nostres. Però també que no surti Gamoneda, per exemple. Jo desitjaria que pugués sortir tothom, primer i de forma més nombrosa i destacada els nostres, és clar, però també els altres. El problema és que els prestatges són limitats i les tries, oportunistes i lligades a interessos diversos, interessos poc coneguts per l'usuari patidor a qui se l'acaba culpant de voler el que li donen.
Per cert, cercant coses antigues m’he ensopegat amb aquest post, al blog Obrador de Recitacions i Noves Actituds Literàries, on l’autor recorda un número de l’emblemàtica revista Oriflama, de 1968, (un dia he de parlar d'aquesta revista en profunditat) en el qual s’iniciava una secció sobre literatura amb un poema de Foix, el magnífic Tot n’és ple, que acaba, precisament amb aquests versos adients al context que ens ocupa:
Quantes portes tancades als poetes
Una altra cosa és que pensi, com Alzamora, a qui menciona Palol, que amb la independència ho faríem millor. Tot plegat és fer volar coloms i els qui tenim uns quants anyets al damunt i recordem temps passats sabem que, en circumstàncies pitjors, aquesta abstracció que en díem la cultura, la cultureta o la culturassa, era molt més respectada pels pocs mitjans a l’abast nostre d’aleshores. Una mostra de l'article:
UNA DE LES CARES VISIBLES DE LA CATALANITAT és -o, com provaré de mostrar, hauria de ser- la televisió pública. Permetin-me un breu balanç dels últims dies de TV3 i el 33. A El club -programa de tarda, per si algun afortunat anacoreta ho desconeix-, el presentador anuncia la presència d'un escriptor. Quedo estupefacte: quin animal s'ha trencat el coll?, com deien els de poble davant d'un xeflis inesperat. L'emoció dura poc: el convidat resulta ser Fernando Swartz. Pocs dies després, a Millenium, en Colom anuncia programa sobre la investigació periodística, la crònica com a gènere. Això fa bona pinta. Però, ep!, escriptor-cronista convidat, Francisco Casavella. Tornem a l'Om. Programa nostàlgic de cançons de la generació passada. Artistes convidats, el Dúo Dinámico. Advocat del diable de mi mateix, penso que potser he tingut mala sort i m'he perdut l'aparició en horari estel·lar d'en Raimon, d'en Porcel, d'en Parcerisas, d'en Roger Mas, d'Antònia Font...
L’article ha merescut menció positiva fins i tot per part de la tralla del senyor Trallero. I, com era d’esperar, també ha sofert les crítiques dels integristes de l’altre costat que han considerat que Palol es queixava, no pas del fet de no veure creadors catalans per tevetrès, sinó de veure’n de castellans, que també, però que no és això. Ja fa temps que la TV3 no és el que havia estat i no és pas que pel que fa a cantants, literatura i la resta hagués estat mai massa. Precisament una de les crítiques als programes de Casas, dels quals parlava fa poc, era la presència de vips estrangers i la poca substància nostrada, en aquells temps gloriosos. Però, ves, coses de la vida, Casas ha estat un dels pocs en endegar una història televisiva seriosa d’aquelles cançons gairebé oblidades.
És evident que hi ha un tema de castellà-català, però també hi ha un tema cultural molt més global i universalista, perquè, siguem objectius, els canals castellans tampoc no donen massa suport a escriptors, artistes i cantants (sobre tot, cantautors) de gruix intel·lectual important, amb algunes excepcions i, sovint, en horaris surrealistes. Només cal pensar en coses com ara les entrevistes antigues de Soler Serrano i el planter que va passar per allà, que va incloure fins i tot Josep Pla o Mercè Rodoreda, (de qui, amb motiu del centenari, ens han refregit ara el Mirall Trencat, a tot estirar), o en La Clave i en tants d’altres. Poetes i escriptors surten per la pantalleta de forma breu quan moren o, en tot cas, deu minutets en la concessió d’algun premi gros (vegis el gran Gamoneda) o en algun raconet de l’Informe Semanal que també és un dels pocs programes ‘dels d’abans’. El bandejament de la Cançó no és pas d’ara, als mitjans de casa. A més, les poques publicacions catalanes que donen algun suport al tema també estan lligades a capelletes culturals, quan més petites més excloents i això, malauradament, tampoc no és d’ara, perquè per desgràcia, quan menys serem menys riurem, i podem trobar moltes mostres de cainisme propi i força cruel.
Tenim un problema, però està inserit en un altre de més gran: la frivolització de tot plegat fins a límits impensables en aquells temps antics d’abans dels vuitanta, temps que no enyoro massa de forma global, però sí pel que fa a aquests aspectes, la veritat. El problema no és que surti Casavella, és que no surtin els nostres. Però també que no surti Gamoneda, per exemple. Jo desitjaria que pugués sortir tothom, primer i de forma més nombrosa i destacada els nostres, és clar, però també els altres. El problema és que els prestatges són limitats i les tries, oportunistes i lligades a interessos diversos, interessos poc coneguts per l'usuari patidor a qui se l'acaba culpant de voler el que li donen.
Per cert, cercant coses antigues m’he ensopegat amb aquest post, al blog Obrador de Recitacions i Noves Actituds Literàries, on l’autor recorda un número de l’emblemàtica revista Oriflama, de 1968, (un dia he de parlar d'aquesta revista en profunditat) en el qual s’iniciava una secció sobre literatura amb un poema de Foix, el magnífic Tot n’és ple, que acaba, precisament amb aquests versos adients al context que ens ocupa:
Quantes portes tancades als poetes
Tot n'és ple
Quants saberuts que no llegeixen gaire
Tot n'és ple
Quants elefants sagrats que no llegeixen re
Tot n'és ple
13 comentaris:
Te raó en Miquel de Palol, tot i que es cert que no hi ha gaire personal actualment en el món de l'escriptira en català, a banda de tu i jo, que és una altra història. Els mateixos Imparables deixa'ls anar, tant l'hector Bofill com l'Alzamora son infumables en prosa, i en canvi no en poesia a banda de la resta com Joan Elies Adell, Forcano, o Susanna Rafart que són tots mol bons poetes.
Te raó Miquel de Palol perquè l'escriptor o poeta català no existeix als mitjans. Es així Júlia, es així, i no hi ha res a fer
Quan un país perd l'autoestima, l'encefalograma cada vegada és més Vent del Plà.
Tu i jo som la reserva intel·lectual de la blogosfera, Francesc, he, he.
La veritat és que, ni en català ni en castellà, la gent que, subjectivament, tinc per 'de categoria' veig que surti massa per la pantalleta, la veritat.
És així, com tu dius, què hi farem.
Doncs sí, Xiruquero. No estic en contra dels ventsdelsplans, però sí del seu excés i abús. Més de cinquanta capítols ja maregen. Al menys, a mi.
I l'Om, l'altre dia, treu al Parada! Buenuuu! En fi, que d'elefants no llegits, la TV3 i la Genialitat, en són plenes.
Bon dia, Veí. No ho sabia, doncs encara pitjor!
Om anirem a parar?????
He de dir per ser justa que també al programa de l'Om és dels pocs on de tant en tant i de forma puntual, surt algú com ara Dani Flaco, per exemple (que no és un bon exemple perquè malgrat tenir alguna cançó en català el gruix de la seva producció també és castellana). No és cap consol, és clar, però tal com estan les coses val més enciam que gana. Ni que sigui una fulleta.
El programa milenium, em va dir fa temps un catedràtic de la Universitat de Barcelona, que havia anat, que el dictaven les editorials, i ja es nota cada vegada que el Ruiz Doménec, per posar un exemple, treu un llibre allà està. Tampoc és una cosa que m’importí gaire i de vegades el Colom o les editorials porten convidats interessants però dura tan poc el programa que entre presentacions i comentaris del presentador els convidats no diuen quasi res.
Doncs sí, Pineto, crec que és així. De tota manera, els grups editorials forts sempre acaben 'menjant-se' els petits, ja sigui literalment o literàriament.
Hi ha llibres que no tenen pràcticament cap oportunitat de 'sortir per la tele'. Parlo per experiència pròpia, sniffff.
Admeto, però, que es publica moltíssim i que és pràcticament impossible conèixer ni una centèssima part del que surt, a no ser que li facin una bona promoció o que coneguis qui l'ha escrit o traduït, què hi farem.
Que complicat, jo vull veure artistes catalans i no catalans de nivell. S'epecialitzaan les emissores i hauré d'anar a la TV2 quan vulgui saber d'un autor de Madrid o Paris? Jo crec que tenim dos molt bons programes de llibres en català on surten molts autors "nostres": "l'Hora del Lector" per la TV3 i "QWERTY" per la BTV. De tant en tant porten amb molt bon criteri artises estrangers. Es que no hia ha una visió catalana de l'obra d'arreu? Jo crec que si.
Coincideixo amb jasapski: L'hora del lector és un molt bon programa, que a més fomenta la complicitat amb l'audiència a través del seu blog que s'actualitza vàries vegades a la setmana. Que hi predominin els autors o les traduccions en castellà no és més que el fidel reflex d'una realitat que, com ja heu dit, és així "i punto". Però és evident que no bandeja els autors catalans i fins i tot hem pogut gaudir de la presència d'algunes "rareses" que prestigien el programa, que a més a més discorre en un to distès i fins i tot divertit, que el fa francamanet atractiu.
Però, com tantes coses d'aquest tipus, és rara avis.
Jasapski, L'hora del lector no és a la tevetrès sinó al 33 que és, com la 2, una mena de reserva espiritual, amb limitacions, de la telesfera catalana. Per a mi, per cert, és la meva opinió, el programa té menys pistonada del que tenia el del mateix presentador a BTV.
Són programes de llibres dirigits als qui ja llegim o/i escrivim, no tan 'oberts' com pugui semblar, per cert, a tota la producció literària. Fins i tot en aquests casos sé de petits editors que han fet esforços per 'entrar-hi' sense massa o cap èxit. A no sé que l'autor tingués alguna relació amb els mitjans.
De tota manera, crec que el tema no és que hi hagi un parell de programes específics de culte, tan bons com es vulgui, sinó que en una tele normalitzada i catalana i en programes de varietats es bandegi el tema català, tant en literatura com en molts altres temes, música, actors i actrius, per exemple. Si llegeixes amb atenció l'article de Palol crec que ho explica millor que no pas jo.
Es van posar moltes esperances en la tele de casa per acabar així, la veritat.
En castellà el panorama no es pas gaire més afalagador, per cert. Que és, segons la meva modesta opinió, el tema que Palol no toca, centrant la qüestió en el català, que també.
Antoni, crec que més o mens ja et responc en el comentari anterior a Jasapski. El tema no és que hi hagi un programa bo de llibres dirigit als qui ja llegeixen i, a més, al 33, en horari tardà. El tema és la poca atenció que a tv3 es dona al tema cultural català en programes diversos, magazines i altres, d'audiència majoritària i que ha anat empitjorant, em sembla.
Que no bandegin els autors catalans em sembla un trist consol, només faltaria, la veritat.
És més, en un canal català, potser hauríem de poder fer el comentari a l'inrevés, demanar que no bandegessin els autors castellans.
No sóc gens radical en temes de catalanisme i m'adono que ho semblo, però crec que ha d'existir algun espai amb més cabuda per a la producció cultural catalana en general. Perquè, precisament, les revistes com Oriflama, que menciono, ja no existeixen.
Publica un comentari a l'entrada