El dia de Sant Joan n'és dia de festa grossa

He celebrat la revetlla en un càmping de Cambrils. He anar durant molts anys de càmping, n’he conegut de bons, mitjans, dolents i cutre-salsitxeros. Aquest era dels grans i ben arreglats però amb unes normes dràstiques i draconianes: pagament per avançada, dipòsit de cent euros, entrada tardana i sortida matinera, supermercat amb pagament només en efectiu i d’altres mides que, vull pensar, responen a una necessitat de control en previsió d’abusos, controls que, com tots, castiguen als complidors i honestos i no eviten coses com ara alguna gresca nocturna del veí, per exemple, o una tele clandestina a l’indret on es prohibeix l’ús de l’estri.

El càmping és un món estrany, un poble on es fan amistats, on es viu massa a prop, en general, els uns dels altres, i on es comparteixen espais comuns sense manies. Són indrets que la literatura i el cinema encara no han aprofitat prou, encara que a Rencor, una pel·lícula excel·lent però amb un final que grinyola una mica, se’n fa un retrat despietat i sense complexos. M’ho he passat molt bé anant de càmping, i he anat de càmping en diferents modalitats, també: estades puntuals, estades breus, estades llargues. Les estades excessivament llargues dels campistes comporten un assoliment de categoria colonialista per part dels clients que resulta perillosa, ja que, malgrat que ens agrada la temporalitat que l’indret ofereix, existeix una tendència a marcar territori perillosament humana.

No és el mateix la tenda de quan ets jove que la caravana o la tenda familiars, amb nens corrent amb la bici per tot arreu, lliures i contents. Tampoc és el mateix l’estada tranquil·la de la gent jubilada. Jo, en aquesta ocasió, he anat a uns bungalous, amb una colla de la meva edat. La paraula bungalou m’evoca paisatges californians de les novel·les de la ràdio, que era el primer lloc on vaig sentir el mot, exòtic i entranyable. Hem fet una excursioneta al santuari de la Mare de Déu de la Roca, preciós indret que encara no coneixia, regentat per una amabilíssima parella que disposen de restaurant i hospedatge. A més, hem pujat a Llebaria, poble on acaba una impressionant i enigmàtica carretera, avui molt ben arreglat, gairebé sense gent, però amb molts poemes penjats pels carrerons, entre els quals un de Vives i Sarri, gran poeta, vinculat a l’Hospitalet (de Llobregat). M’he immergit en aquests llocs turístics cambrilencs o d’on sigui, gairebé no-llocs, atapeïts de botigues de tota mena, restaurants diversos i riades de gent adelerada, suposadament amb dies de lleure per a relaxar-se de l’estrès, que és una malaltia moderna i multisimptomàtica.

La revetlla va estar molt bé, el mateix càmping oferia, per un preu raonable, un sopar força bo, coca, xampany i música en viu, si per música en viu s’entén un senyor tocant un organet d’aquests que fan de tot, i cantant, això sí, molt bé, acompanyat per una noia en minifaldilla que va fer les delícies dels meus amics madurets. La veritat és que, si considero les limitacions de l'orquestra, he d'admetre que el repertori era variat i tradicional, com cal en aquestes circumstàncies, la parella tenia molta grapa, i no hi havia massa gent, cosa que va fer que la pista de ball l’omplíssim nosaltres, d’una mitjana d’edats de seixanta i pocs, i que puguessim moure l’esquelet al ritme de clàssics de sempre com ara els incombustibles cerezo rosa, el gato montés o cielito lindo, sense menystenir alguna cançó més moderna i pimpinelenca. Vaja, que va estar molt bé tot plegat. I cap a les dues a la claparede que ja n’hi ha prou, al menys per a mi. De tornada vam fer un tomb pel pantà de Riudecanyes, evocador i melangiós, sobretot si fa calor i calitja, i vam dinar al Ciurana de la Teixeta, un restaurant dels d’abans, que fa olor d’abans, una sentor profunda de fum, escudella i carn a la brasa. Per cert, pels carrers d'un dels poblets visitats he sentit, per uns instants, olor de garrofes, aroma que jo comercialitzaria si fos perfumista i que abans amarava molts raconets rurals.

Només m’ha espatllat la festa veure aquest senyor, en Mugabe, al diari. Quants pobles que pateixen, oblidats de la comunitat internacional, sacsejats per les conveniències econòmiques diverses que els mantenen en les urpes de dictadors estranys i oligarquies temibles!!! Constato que he tingut sort, a la vida, encara que em queixi de tant en tant de molèsties absurdes o de la mancança de coses totalment prescindibles i de luxe. Tot és atzar, encara que ens entestem a posar-nos medalles pels nostre mèrits individuals i/o col·lectius. Per acabar-ho d'adobar, he llegit aquests dies surrealistes comentaristes periodístics de tots colors donant lliçons de democràcia a tort i a dret, i tant pobres com som. Si, de fet, fa quatre dies -històrics- que bufem cullera, a casa nostra!!!