EVOCACIONS SANTJOANENQUES (2): LA GORRA DE TRAMVIAIRE

 

Recupero una antiga narracio escrita per mi mateixa, fa anys, amb alguns trets autobiogràfics, ambientada, en part, en un vespre de revetlla.

La narració es pot trobar, així mateix, en el meu darrer llibre publicat:

https://www.llegir.cat/2023/12/critica-velles-postals-acolorides-a-ma-de-julia-costa/

La gorra de tramviaire

En memòria de Miquel F.

Al carrer retruny, cada estiu, l'esclat dels focs d'artifici estiuencs, preludi de les revetlles. Les fogueres ja no esquitxen el barri com en altres èpoques, quan a cada solar buit, a cada cantonada, hi floria, desafiant, una immensa tulipa de flames, que espurnejava damunt de les misèries antigues. La tolerància de les autoritats, absent de moltes qüestions vitals, deixava, en canvi, que la mainada jugués amb el foc d'una forma imprudent i arriscada.

A la Mireia Tardà sempre l'han esverada els espetecs sobtats, els trets, inofensius però estridents, els sorolls que estripen el silenci, destinats a morir enmig d'espurnes efímeres, i que anuncien la inauguració de la temporada calenta i xafogosa. Quan era petita, a la Mireia li agradaven tan poc com ara les joguines de foc i, a més, al llarg de la seva vida les va haver d'anar associant amb esdeveniments més o menys dolorosos, propers i llunyans: la mort del germanet petit de la seva amiga Pepita, enverinat amb garibaldis, una veïna amb el panxell socarrimat per un correcames, la botiga de Sants, al costat de casa d’una modista coneguda, on van morir unes quantes persones, ofegades pel fum, abrusades per unes flames inesperades, a dins d'un local poc ventilat, farcit de productes aparentment innocents, destinats a espetegar i espurnejar entre músiques estiuenques i que van fer una fi prematura i col•lectiva, arrossegant aquells pobres veïns del barri cap a la tragèdia. Encara, de vegades, quan passa pel davant de la botiga de flors que hi ha actualment, la Mireia s'esgarrifa.

Les revetlles, a la Mireia, li recorden, sobretot, el pobre Cisco Mora. Eren veïns de l'escala, el Cisco havia nascut molt a tocar de les revetlles, mentre que la Mireia era un producte primaveral. Eren aquells uns anys de natalicis constants, perquè la postguerra començava a estovar-se i les parelles joves volien oblidar la guerra i viure. Els xicots eren acollits a la vida amb més orgull que les noies, coses del masclisme mediterrani, encara quedava molt camp per córrer, a la recerca de la igualtat d'oportunitats. L'avi Mora va fer saber a tots els veïns, cridant pel celobert perfumat amb sentors de sofregit, que el seu nét era un nen.

El Cisco, la Mireia i altres nens i nenes de l'escala eren amics, pujaven a jugar al terrat, amb en Jan Bonada, el nebot de la senyora Magdalena, i també havien anat junts, de vegades, a buscar la llet a la vaqueria Forcada, i havien admirat plegats les vaques, sempre sorprenents i tranquil•les, acotxades entre palla, indiferents a la curiositat humana. Aquesta mena de coses quotidianes i antigues, compartides amb els companys de generació, estranyes a l'altra gent, no s'obliden mai.

La família d'en Cisco i la de la Mireia, aleshores, passaven les penes de la majoria de gent pobra: bugades artesanals, viatges al mercat per esbrinar com es podia allargar la setmanada, moltes hores de treballar per poc profit, feines que no permetien desenvolupar cap mena de capacitat creativa. La mare d'en Cisco havia de conviure amb els sogres, cosa, que com és sabuda, acostuma provocar afers cantelluts per tal d'aconseguir el control del poder domèstic.

Amb el temps, els pares d'en Cisco van arribar a ser-ho de tres nois més, a la recerca, -ai, com n'és, l'ésser humà, de capriciós-, de la nena. Els nens Mora van sortir entremaliats. El pobre Cisco, que era el més gran, tenia fred de peus, amb tants germans petits, i les seves accions violentes, encara que justificables, de vegades destinades a fer alguna malifeta als petits de la casa, sovint provocaven reaccions adultes poc adients.

Aleshores se solucionaven els conflictes, de forma general, per la via expeditiva del mastegot. Per a més inri el Cisco va sortir també malaltís, es refredava amb freqüència i la mare i l'àvia l'omplien de gorres, bufandes i guants, així que l'aire s'endevinava massa fred o hi havia un canvi sobtat de climatologia. La mare de la Mireia opinava que les gorres sobraven i que, com sempre havia dit la gent gran, els peus calents i el cap fred, fórmula infal•lible per a obtenir una salut hivernal resistent.

Quan el Cisco estava malalt, els nens de l'escala l'anaven a veure. Jugaven, aleshores, a jocs tranquils, el parxís, l'oca, explicaven aventis, llegien tebeos, enmig de bafarades de vics vaporup i eucaliptus. També havien muntant una emissora de ràdio imaginària, darrera de dues cadires del menjador de Can Mora. La Mireia s'inventava l'argument d'un serial, coses dramàtiques, nens orfes, embolics familiars, això sí, tot en castellà, que era la llengua de relació externa de l'època.

El Cisco fornia els efectes especials amb cura i mitjans artesanals: la remor del mar amb llaunes plenes d'aigua, el foc, rebregant paper del water de l'elefant, les campanes, picant amb una cullera damunt d'una tapadora d'alumini. Els millors, però, eren els efectes aconseguits directament amb la boca del Cisco: cotxes, motos, trens, escopetades, xiscles sobrenaturals. Al Cisco li agradaven les històries terrorífiques, plenes de sang, i els alirets del noi, de ficció, més d'una vegada havien espantat la iaia, que venia corrent des de la cuina, espantada, per comprovar que tot era ficció radiofònica amateur.

El pare del Cisco, amb els anys, va trobar una feina interessant a una empresa important de maquinària, gràcies a un parent llunyà i la família es feia un bon tip de mirar pisos en altres barris més fins, per tal de canviar-se quan tinguessin una bona oportunitat. La Mireia i el Cisco eren ja uns pre-adolescents tímids i començaven a seguir camins divergents, gairebé ni se saludaven perquè els feia vergonya. Els Mora van acabar per trobar el seu pis, un pis petit i lluminós, lluny del Poble-sec, en un barri fi, el de les Corts, que aleshores encara estava en projecte de creixement. I la vida continuava. Aleshores, al cap d'uns d'anys, va arribar aquella revetlla.

Una amiga de la Mireia, la Tònia, comptava amb la felicitat inefable de viure en una planta baixa amb eixida, a Montjuïc. De fet la casa era una barraqueta ben apariada, però aquella eixida plena de carbasseres decoratives, de satalies i dàlies, de roses místiques i clavellines, menta i julivert, a la Mireia li semblava el paradís terrenal. Fins i tot podia tenir un gat i un gos, la Tònia. Veure el pare de la seva amiga repapat en una cadira plegable, amb el porró a la mà i el pa amb tomàquet damunt d'una taula menuda, sota els primers estels del capvespre que s'encenien lliurement al seu damunt, va representar durant molt de temps, per a la Mireia, la visió exacta de la felicitat possible. Amb l'arribada de l'adolescència, a l'eixida de la Tònia hi van començar a celebrar ballaruques amanides amb coca-coles i patates rosses, amb discos del Guardiola i del Duo Dinámico, però sempre es trobaven amb el mateix problema: la manca de personal del sexe masculí, limitat a un parell de veïns brètols i poc afavorits.

Va ser la mare qui li va suggerir: Per què no truqueu al Cisco Mora? Entre rialles i bromes, el van telefonar i el Cisco va començar a assistir a les festes amb alguns amics, cosa que va augmentar l'interès de les ballades. L'hereu Mora havia sofert una remarcable transformació, amidava un metre vuitanta i tants, calçava el quaranta-sis i feia força patxoca. És veia amb tota claredat que ja havia fet el canvi. La Mireia sempre el va mirar com a un parent inabastable, encara que no deixava de reconèixer la realitat estètica de la transformació del noi. Probablement ell també la veia com la veïneta de la infantesa, sempre van ser amics i prou, ves.

Les festes a l'eixida van donar com a resultat un gran nombre d’amors prematurs. El Cisco es va enamoriscar de la Rosa Maria Batet, però ella semblava no fer-li massa cas. Les celebracions a l'eixida s'havien d'acabar, fos el dia que fos, a dos quarts de deu en punt, les famílies opinaven que per fer el pendó els quedaven més dies que llonganisses i que les noies no havien de córrer pels carrers més enllà de les nou o les deu.

La limitació horària afectava també les revetlles adolescents. Així que aquell any, el seixanta-tres, van haver de celebrar la festa de forma crepuscular i acabar-la quan la gent més gran començava les revetlles de veritat, les que s'acabaven de matinada i propiciaven anar a contemplar la sortida del sol a la Barceloneta. El Cisco, quan venia a les festes de l'eixida, es quedava a dormir a casa dels avis.

La Mireia, en aquella època, estava enamorada d'un cosí de la Tònia molt fatxenda, que no li feia cap mena de cas, cosa que li provocava llàgrimes secretes i amargues, plenes de desesperació. Malgrat tot, el Cisco, la Mireia, i una petita colla de jovent, baixaven alegres pels carrers del barri, cadascú cap a casa seva, després de la festa esquitxada de desenganys sentimentals. Tenien tots els misteris de la vida davant dels nassos, encara eren inconscients i innocents, i pensaven que el món sempre anava endavant i millorava, com ho havia anat fent la vida quotidiana dels espanyolets pobres. Taral•lejaven cançonetes de moda, reien d'acudits poca-soltes d'en Franco o vagament procaços i contemplaven les fogueres a punt d'encesa mentre esquivaven els petards que esclataven per tot arreu.

Les piles de fustes i d'estris caducats eren a punt per al moment del seu martiri: cadires, portes, taules, capçals de llit, butaques esventrades, marcs de finestra, caixes de fruita, piles de diaris i revistes, nines bòrnies, camions de joguina, despintats i sense rodes, tot plegat lligat o amuntegat amb cura. Talment com si totes les coses lletges o ràncies de la vida anessin a donar pas a un món nou, que, optimista i ple de vida, sorgiria del desastre. L'any que ve ja ens deixaran fer la revetlla a la nit, assegurava la Mireia, plena de fe en el futur.

En Jan Bonada, una mica més gran, els explicava en veu baixa coses perilloses. Que si no sabien allò del comunista que havien afusellat, que eren uns ignorants, que per la primavera el govern havia endegat allò del tribunal d’ordre públic, i que hi hauria un ball de bastons. La Mireia no les volia escoltar, aquella mena de coses, a casa li deien que no escoltés res relacionat amb la política, que tot plegat només portava la desgràcia a les famílies.

Feia uns quants dies el Caudillo havia vingut a Barcelona i, malgrat el que explicava en Jan Bonada, que tenia un oncle estrany, a qui la gent com la família de la Mireia mirava una mica de cua d’ull, perquè no anava a missa i havia estat a la presó, moltes persones havien anat a badar per veure en Franco, amb la mateixa alegria inconscient amb què s’anaven a contemplar els gegants del Corpus.

Eren uns adolescents i creien, de bona fe, que tot el que havia de venir més endavant seria bo. La gent ja no volia parlar de la guerra, comentaven que molta jovenalla ja havia nascut després de tot allò, i que, al capdavall, ara hi havia feina i et podies guanya la vida, amb esforç, perquè quan no hi havia tranquil•litat política no te la podies guanyar de cap manera.

La tardor anterior hi havia hagut unes inundacions dramàtiques, molta gent del barri coneixia persones que havien mort o havien desaparegut, i la gent gran, a les tertúlies de les botigues i dels bars pontificava sobre el fet dels canvis climàtics i la possibilitat que tot plegat fos a causa d’enviar tants estris estranys a l’espai.

La Tònia els havia comentat allò del nou sant pare, Pau VI, i fins i tot un acudits molt divertit. Explicava que en Franco havia escrit al pontífex intentant canviar el braç incorrupte de santa Teresa per les cames de la Sofia Loren, i que el papa li havia respost que ell es deia Montini (cognom real del bon home) i no pas Tontini, cosa que a la Mireia li havia fet molta gràcia.

L’avi de la Mireia els havia fet tot un recompte dels papes que havia conegut ja, al llarg de la seva vida. Fins i tot els capellans s’estaven modernitzant, amb tot allò del concili vaticà i amb el pobre Joan XXIII, que semblava tan bon home. De tot plegat, però, d’omplir l’espai amb ferralla voladora i de la modernització dels capellans, no en podia venir res de bo, deia la mare de la Tònia.

A la cruïlla del carrer de Blay amb Blasco de Garay, coronant una de les piles de coses, damunt d'un pal trencat, talment com el cap d'algun aristòcrata guillotinat, clavat damunt d'una pica revolucionària, es trobava una vella gorra de tramviaire. Aquell era ja, aleshores, un ofici en decadència, destinat a l'extinció més o menys immediata.

En apilar més cadires coixes i un armari corcat, sense portes, la gorra va rodolar i va anar a parar davant mateix d'en Cisco qui, amarat d'enamorament tendre i d'ambient fester, se la va plantificar a la closca, entre les rialles de tothom. Orgullós i presumit, amb el barret salvat del foc coronant el seu metre vuitanta i tants, va arribar a casa de la seva àvia.

L'àvia Mora, en contemplar aquella cosa polsosa, que devia haver cobert força quantitat de caspa aliena, va tenir un atac de senyora polida. Mira que n'eren, de ximples, tots plegats. La gorra podia amagar polls, paparres, malalties capil•lars de tota mena. I la Mireia i les altres noies, no havien dit res? Les noies han de ser més polides que els nois, no ho havien de permetre, que el Cisco es cofés amb aquella gorra arnada. I va enviar el nét a rentar-se el cap i fregar-se amb esperit de vi la closca profanada.

La neteja fou llarga, expeditiva i exagerada. La gorra va retornar a la foguera, llançada amb gran punteria per l'avi Mora, des del seu balcó del primer pis. Després, ja amb els ànims calmats, una colla de veïns va pujar al terrat, per fer la xerrada, encendre quatre bengales i menjar coca. En Cisco estava emmurriat, li va preguntar a la Mireia mil-i-un detalls sobre la Rosa Maria i les seves preferències sentimentals i la Mireia va haver de confessar que a la noia li agradava el Manel Pinós, el de la fusteria.

Fos per una cosa o per una altra, mentre l’oncle d’en Jan Bonada explicava un cop més com havia anat a parar una bala al terrat, quan els enfrontaments entre anarquistes i comunistes en plena guerra, i que com havien de guanyar la guerra si es barallaven entre ells els d’esquerra, i els mostrava el forat, encara ben visible, en Cisco, enderiat amb temes més personals, va explicar a la Mireia que, per patir com patia, no volia tornar més a les festes de l'eixida.

El cas és que els camins de la Mireia i el Cisco es van separar i que la casa de la Tònia va ser enderrocada amb altres barraques de l'entorn.El món semblava canviar molt de pressa, i no pas per millorar del tot. Els negres, a Amèrica, protestaven, i pel novembre, quan la Mireia ja havia començat a treballar en una empresa d’accessoris d’automòbil, per recomanació del pare d’en Cisco Mora, que hi tenia alguna relació, van matar el president dels Estats Units, en Kennedy, i tothom deia que potser hi hauria una tercera guerra mundial.

Un dia, al cap de tres anys d’aquella revetlla, a les atraccions de Montjuïc, la Mireia se'l va ensopegar. Feia molt de temps que no es veien. El Cisco anava amb una noia molt bufona que recordava una mica la Rosa Maria, senyal de que, en el fons, tots i totes busquem sempre la mateixa persona. Una xicota que li va presentar amb aires d'adult seriós, la meva nòvia, va dir, i després es van perdre a dins d’un cuc que voltejava molt de pressa.

La Mireia, que encara no festejava, es va sentir una mica sola i trista. El Cisco es va casar molt jove, perquè es va lliurar del servei gràcies als peus plans i qui sap si a alguna altra cosa, detectada a l'examen mèdic, potser alguna seqüela de les seves malalties infantils. El seu avi es va morir i l'àvia se'n va anar a viure amb una filla, una tieta del Cisco. I també la Mireia es va casar, més endavant, i va tenir fills, fins que un dia la seva mare li va dir, no ho saps, el pobre Cisquet, està molt malament…

L'hereu Mora havia iniciat ja el llarg pelegrinatge sense esperança dels malalts que tenen mala peça al teler. Un calvari de provatures i hospitalitzacions, agombolat per la família, sol, en el fons, com tots els condemnats irrecuperables. Tenia un càncer de pulmó difícil d'adobar. La Mireia el va veure un parell de vegades més, viu: cada vegada més prim, amb poc cabell, el rostre distant i resignat. El procés de la malaltia va encongir la seva alçada adolescent i la Mireia se sorprenia de no sentir res més que una llàstima fonda i un orgull absurd d'estar viva i saludable, encara. Després ja el va veure mort, de cos present, fred, prim i desnerit, no semblava ell.

De vegades la Mireia pensa coses rares. Que potser la gorra, recuperada del passat, hauria tingut un efecte màgic damunt d'aquell cap tendrament estimat des de la infantesa. El poder de fer retrobar al Cisco la vitalitat perduda, la il•lusió dels canvis de l'adolescència, el refugi d'un bressol cremat definitivament en algun foc del passat. El poder de retornar el Cisco a un món ple de tebeos per poder-li demanar que fes, encara, els efectes especials d'algun capítol tràgic de la novel•la de la vida. Calb pels tractaments, dins d'aquell taüt sinistre, semblava reclamar algun tipus de capell que cobrís el seu crani envellit.

En Cisco tenia un parell de nens, que van créixer i que s'assemblen molt al seu pare. Un d'ells fa teatre i, de vegades, surt per televisió fent algun paperet a les llargues històries de sobretaula que intenten, en debades, reproduir situacions reals, vides de la gent de cada dia, i que acaben sent caricatures de per riure.

La Mireia el contempla amb tendresa, tothom qui havia conegut el Cisco ho comenta, com s'assembla al seu pare, aquest noi, si fins la veu la té igual. La vídua, encara jove, es va tornar a casar i va tenir una nena, ves, què havia de fer? Els pares Mora van intentar desar a l'armari dels records els àlbums de fotografies, i amb el temps van encetar una jubilació plàcida, i van assajar, sense èxit, l'acceptació dolorosa dels fets irreversibles.

Les revetlles del barri, cantades per en Serrat, un artista d'aquells carrers que va fer fortuna amb la seva inspiració i la seva guitarra, i va emigrar a barris encara molt més fins que els de la família Mora, semblen ser tan sols un record. L'ajuntament, per Sant Joan, permet alguna foguera controlada, en indrets que no presentin perill i sota condicions espartanes. Però els petards continuen esclatant, els infants de tot el món, que han fet seu el carrer, espanten les noies i les velles jugant amb foc, i l'espurneig dels coets i les bengales encara omple el cel d'estels fugissers de vida breu.

A la Mireia li desplauen les revetlles, els focs d'artifici, els esclats sobtats. De vegades, pensa coses rares, estranyes, sobretot en arribar l'estiu, quan el pobre Cisco, retingut massa aviat per les margeres del temps, podria celebrar, si visqués, un nou aniversari. Pensa que el seu company de jocs i programes de ràdio anònims ja no deu ser res més que un grapat de pols, de cendra, en l'interior del seu nínxol urbà, proper al barri de la seva infantesa, contemplant un mar petit i civilitzat.

Un pis minúscul d'un veïnat de difunts, on les revetlles són fetes de silencis i focs follets. Entre l'espurneig de les bengales, damunt de les guspires de les poques fogueres urbanes que sobreviuen, la Mireia sent com hi saltironegen, burletes, els esperits vagarosos dels difunts que vam estimar, vius encara mentre se saben recordats. I encara, quan algú li vol prendre el pèl, respon amb les paraules d’un acudit que ja ningú no entén, em dic Montini, no Tontini.

                                                            Júlia Costa

ELS MISTOS, GARIBALDI, NOSALTRES I ELS FOCS ARTIFICIALS

Avui, a Rodamots, recorden els mistos Garibaldi. He trobat informació diversa sobre aquest petardets aparentment inofensius, avui feliçment prohibits, però no he pogut esbrinar de què els venia el nom o els diversos noms que tenien. Sembla que rebien d'altres denominacions, com ara martiniques però jo, a Barcelona, sempre els havia sentit mencionar amb el nom del personatge italià, un personatge amb una biografia complexa i amb moltes ombres, però mitificat aquí i allà. Malgrat que per sort, tot i que potser de forma aparent i temporal, el pacifisme és avui un valor important, els homes d'acció, les lluites sagnants i les revolucions mal explicades encara tenen requesta i es dediquen carrers i esplais a personatges d'aquest tipus, sense manies i amb admiració.

Fa algun temps, a facebook, en una conversa informal, algú va recordar aquelles tiretes de cartró i va posar en dubte que haguessin provocat tantes desgràcies. Tenim tendència a no creure allò que no hem viscut o no ens ha afectat. Fins i tot el periodista Manuel Cuyàs en un article de 2014 que he cercat per tal de comprovar si en un lloc o en un altre esbrinava l'origen del nom, escrivia:

Quan vaig ser més gran vaig llegir que les martiniques havien quedat prohibides perquè molts nens en resultaven intoxicats. Vaig suposar que la ingesta de fòsfor, foc i fum havia anat a més entre la població infantil i també que aquesta població s'havia fet més delicada i sensible que la meva perquè mai es va donar el cas que alguns dels meus companys consumidors de martiniques haguessin de ser evacuats a la infermeria de l'escola. És clar que nosaltres teníem el paladar d'acer, de tant com ens l'havien treballat els cigrons, les llenties, els tramussos, les xufles i l'oli de ricí.

En poques línies el periodista, una mica més jove que jo, si bé no pot negar els efectes que aquells mistos van provocar en algunes criatures, fa una referència ingènua al tipus d'infantesa. Ell no s'hi va trobar i, per tant, alguna cosa devia haver canviat al llarg del temps. La brometa gastronòmica sobre els paladars infantils d'abans no fa cap gràcia, considerant que moltes criatures petites, durant anys i panys, van morir a causa del fòsfor blanc. La mateixa viquipèdia tan sols menciona l'accident de 1973, sembla que hagués estat l'únic.

Els mistos d'encendre el foc també havien causat greus accidents per culpa del fòsfor, en els seus inicis, i qui sigui una mica grandet recordarà com se'ns avisava sobre els seus perills. Una tendència infantil habitual de les criatures és la de tastar-ho tot, a veure quin gust té. Crec que els periodistes d'opinió s'haurien d'informar mes a fons quan opinen, ni que sigui de forma distesa, sobre el que sigui. Era un tema més banal aquell però fa alguns anys Espinàs va afirmar en un dels seus articles que havien desaparegut les baldufes precisament en una època en la qual tornaven a estar de moda i es veia canalla als parcs, jugant amb aquest estri ancestral.

Podria posar molts exemples, el pitjor és que quan alguna cosa s'escriu en un diari o un llibre, per part de periodistes i escriptors, assoleix una certa categoria que fa més difícil rebatre l'afirmació. Jo també he escrit coses al blog així, tal com raja, i després m'he adonat que no eren certes o no eren certes del tot, però crec que l'audiència no és ben bé la mateixa i, en tot cas, els comentaris sempre poden puntualitzar el que toqui.

En una ocasió, quan devia tenir uns divuit anys, vaig conèixer una persona relacionada amb els enverinaments amb mistos Garibaldi. Una companya de l'institut tenia una amiga el germanet de la qual havia mort, de petit, en un d'aquests accidents, en posar-se a la boca els mistos. Amb poca quantitat sembla que n'hi havia prou. Es tractava d'una gent benestant que tenia molta cura dels fills, vull dir que no és pas que la criatura no estigués controlada, res d'això. Van quedar molt tocats, això va afectar la germaneta, damunt de la qual, de forma ben comprensible, van estendre durant anys una sobreprotecció feixuga. 

Fa anys ens assabentàvem de poques coses però el 73 hi va haver unes morts infantils que no es van poder silenciar i es van haver de posar a fons amb el tema. De fet feia ja deu anys que no es podia utilitzar fòsfor blanc en els petards i altres estris destinats a fer soroll i llumetes per la verbena, que és com mencionava gairebé tothom normalet a les revetlles, aleshores i des de feia molts anys. Em sembla absurd que el mot verbena no s'hagi acceptat, el mateix que el mot recader, però no polemitzaré ja que hi ha una fe militant d'aquelles que en diuen de carboner, respecte als entesos en filologia quan, al capdavall, són fills, com tothom, de la seva generació i les seves circumstàncies i tot és relatiu, els temes lingüístics, encara més. Tot són tendències. I polítiques.

La meva mare havia conegut casos de nens morts a causa dels Garibaldi, en la seva infantesa. La majoria d'aquells accidents no sortien al diari. També coneixia casos de persones que havien sofert accidents molt greus amb d'altres artefactes pirotècnics que, a la llarga, es van anar controlant i prohibint. A unes noies del barri de la seva època jove, els havien cremat greument les cames uns gambirots amb una cosa que es deia correcames i que jo no recordo haver arribat a conèixer. La gent gran del meu temps sabia alguns casos de persones que havien perdut un ull en alguna malaurada revetlla antiga, a causa dels coets o d'altres elements festius. Un cuplet català molt popular ironitza amb tot plegat, amb allò de què si un xicot et deixava cega d'un ull s'havia de casar amb tu, poca broma:

Per cert, que a ma germana
que és viuda fa poquet
per poc un ull li buida
la canya d'un coet.
El meu promès va dir-li: si et descuides
avui un substitut trobes al mort

perquè si et deixa bòrnia el pirotècnic

t'hi hauries de casar, ves quina sort...

No teníem televisió i la majoria d'aquelles desgràcies se silenciaven, per ignorància però també per no fer alarmisme. Els materials per als focs d'artifici es venien per tot arreu, sense precaucions de cap mena i com que els humans tenim una tendència suïcida al risc i a la despesa absurda, gaudien d'un gran èxit i la gent, en general, si no havia tingut problemes, era contrària a la limitació del seu ús i venda. En més d'una ocasió em vaig quedar, com es diu vulgarment, de pasta de moniato, en comprovar el que gastaven alguns coneguts i saludats, d'economia limitada i modesta, en elements per als focs de la revetlla.

Una vegada, quan jo era joveneta, l'any 1968, hi va haver un accident molt greu a Sants, a la Plaça del Centre, van morir catorze persones atrapades en una papereria i aleshores el perill es va entomar de forma seriosa.  Recordo aquest accident ja que passava de tant en tant per allà i durant molt de temps m'esgarrifava veure aquella porta, encara fumada, i el local malmès. L'accident va coincidir en el temps amb una desgràcia relacionada amb l'esport, l'allau humana a l'estadi de River Plate, a l'Argentina. 

Les fogueres de la meva infantesa, a cada cantonada del barri eren un perill però, tan boniques!!! Les criatures i molts adults escridassàvem la gent de les cases properes si hi tiraven aigua per fer-ne minvar l'efecte. I també escridassàvem de forma histèrica i històrica uns camions municipals que recollien llenya en un intent inútil de limitar el volum de les fogueres. No m'estranya que uns braus poc coratjosos provoquessin allò de 1835, amb crema de convents i la resta. Crec que haver-nos fet apagar les fogueres hauria encès amb facilitat la foguera de la rebel·lió indiscriminada i massiva, la veritat.

Per més excuses socials i polítiques que es busquin, el fet és que la indignació d'aquell antic dia de Sant Jaume va esclatar per un fet absurd i banal. I és que allò del pa i circ per tenir la gent tranquil·la i entretinguda és molt antic. Cremar el que sigui és encara un fet habitual quan hi soroll, fet encara aplaudit per molta gent quan després el mobiliari urbà el pagarem entre tots. El foc es propaga i crec que també s'encomana l'afició a iniciar-lo i atiar-lo. El foc té una atracció perillosa, i ja sabem que no es pot jugar amb ell, però no sembla que s'escarmenti gaire. Ai de nosaltres, si el Barça comencés a perdre un dia sí i un altre també!!!

Les hemeroteques són plenes de tràgics fets del passat relacionats amb focs de revetlla, un passat en el qual, cal tenir-ho en compte, ens informaven molt poc sobre allò que s'esdevenia al país, sobre accidents relacionats amb el material pirotècnic i sobre tota mena d'aspectes del moment. Ara podria fer inspirats paral·lelismes entre el foc i les revolucions, entre el perill i el poder purificador de l'element. Renunciar a l'atracció del foc no és sovint del nostre gust però cal ser objectius a l'hora de valorar-ne els riscos. Un altre paral·lelisme en el dia d'avui seria comparar certs aspectes de la política i dels debats que hem patit darrerament amb aquells mistos, aparentment inofensius, de poca espectacularitat i que es limitaven a fer uns espetecs divertits, però absolutament letals si no se'n feia l'ús que calia.

Fa anys vaig saber què en uns campaments realitzats en una escola del CEPEC se'ls van cremar les tendes de campanya i van tenir molts problemes, per sort no hi va haver danys personals. Si l'escola hagués estat pública, de les d'aleshores, no vull ni pensar els penjaments que s'haurien aplegat. L'accident avui potser sortiria al diari i a la tele i cal pensar que les mides de seguretat que es prenien en les sortides escolars, fa anys, eren molt minses. Aleshores tan sols s'assabentaven de tot plegat els afectats i no crec que aquells fets provoquessin cap disminució en les sol·licituds de matrícula, car en el tema escolar també hi ha una mena de percepció molt subjectiva i surrealista, segons on passa i a qui passa.

Sobre Garibaldi, fa un temps vaig dedicar un dels meus enigmes històrics a la seva dona, Anita, un personatge mític al Brasil, d'on era filla i on han endegat boniques sèries televisives sobre la seva vida però jo diria que poc coneguda a Europa. És clar que la meva percepció és personal i subjectiva, limitada a la meva experiència, com la de la gran majoria. Un nét de Garibaldi, segons sembla, va trair Macià, però aquesta és tota una altra història, complexa i controvertida. 

Revetlles amb ballaruca

Jo crec que el cicle de l'any s'obre i es tanca amb el solstici d'estiu, concretament amb la revetlla, més que no pas amb el cap d'any. Les vacances escolars i les dels adults es concentren encara a l'estiu i, quan era petita, el final de les revetlles m'enfonsava en una mena de tristor existencial, materialitzada en les restes de la foguera que quedaven pels carrers el matí de Sant Joan, amb l'asfalt malmès i un silenci post-verbenero que s'escampava per damunt de la ciutat com un núvol calitjós. De fet, em sembla que no sóc l'única persona amb aquests sentiments nostàlgics i ambivalents pel que fa a la revetlla. Imagino que per a la població privilegiada que podia anar a estiuejar ni que fos al poble d'origen, la cosa era molt diferent.

Enguany les quaresmes són molt menys austeres i les revetlles menys sorolloses i petarderes. L'estiu tenia i té la seva música i durant les revetlles es feien i desfeien parelles i parelletes al ritme de la cançó de moda. Era de les poques nits en les quals les reprimides noies d'abans teníem permís de sortida fins a hores dilatades, sempre i quan se sabés on anàvem i comptéssim amb acompanyants fiables per al retorn. Per la revetlla de Sant Joan deien que sortia la gent xarona i per la de Sant Pere, la fina. Després hi havia una mena de torna, la de Sant Jaume, però no va arribar a tenir mai tanta volada com les altres dues. Avui el pobre Sant Pere ja no compta amb festa obligatòria i tot ha canviat molt.

Recordo moltes revetlles, és clar. En una d'elles, fa molts anys, a la parròquia on jo hi tenia la colla ens van deixar els jardins de l'Escola del Bosc per a la celebració. La cançó de moda era aquella del Downtown de la Pètula Clark, que, com tantes altres, va merèixer una versió castellana que feia: vuelvo a la playa donde te conocí y el mar me canta así, chao, chao... No sé anglès, però m'imagino que no tenia massa a veure amb la versió original, ni falta que ens feia, la veritat. Les cançons de l'estiu està molt bé que parlin de platges i retrobaments, d'amors efímers i records dolorosos lligats a les ones i al sapore di sale, títol d'un altre clàssic estival d'allò més eròtico-filarmònic.

L'endemà vam anar a netejar el recinte i recordo també que vam anar a veure unes escoles parroquials de les barraques en les quals, durant la revetlla, amb gran desesperació del mossèn havien entrat i havien robat tots els bancs, perquè de gambirots sempre n'hi ha hagut, així és el món. Poc temps després van ampliar l'Escola del Bosc, va desaparèixer aquell bonic pavelló arabitzant i els jardins van minvar per tal d'ampliar les aules, com ha passat a tantes escoles i institucions diverses. No he oblidat aquella revetlla, aleshores verbena, sobre tot, pel lloc, tan bonic.

Petula Clark va fer també alguna cosa en cinema. La recordo, sobre tot, a Adios Mr Chips, fent d'esposa glamourosa de professor tímid, en aquell cas Peter O'Toole. D'aquella bonica i sentimental història n'hi ha una versió més antiga, de 1939, amb Robert Donat i Greer Garson. I també he vist que n'han fet algunes sèries televisives posteriors. Vaig plorar molt quan el pobre Chips es queda vidu, la veritat, tant amb la versió acolorida com amb l'antiga, que he contemplat alguna vegada per televisió. Aquestes històries sempre es tornaran a explicar, ja que tenen grapa i ens toquen els sentiments romàntics.

Aquí penjo una versió de la cançó, amb una coreografia d'allò més artística i uns boys and girls entregats i coordinats, d'estil entre retro i yeyé.

El dia de Sant Joan n'és dia de festa grossa

He celebrat la revetlla en un càmping de Cambrils. He anar durant molts anys de càmping, n’he conegut de bons, mitjans, dolents i cutre-salsitxeros. Aquest era dels grans i ben arreglats però amb unes normes dràstiques i draconianes: pagament per avançada, dipòsit de cent euros, entrada tardana i sortida matinera, supermercat amb pagament només en efectiu i d’altres mides que, vull pensar, responen a una necessitat de control en previsió d’abusos, controls que, com tots, castiguen als complidors i honestos i no eviten coses com ara alguna gresca nocturna del veí, per exemple, o una tele clandestina a l’indret on es prohibeix l’ús de l’estri.

El càmping és un món estrany, un poble on es fan amistats, on es viu massa a prop, en general, els uns dels altres, i on es comparteixen espais comuns sense manies. Són indrets que la literatura i el cinema encara no han aprofitat prou, encara que a Rencor, una pel·lícula excel·lent però amb un final que grinyola una mica, se’n fa un retrat despietat i sense complexos. M’ho he passat molt bé anant de càmping, i he anat de càmping en diferents modalitats, també: estades puntuals, estades breus, estades llargues. Les estades excessivament llargues dels campistes comporten un assoliment de categoria colonialista per part dels clients que resulta perillosa, ja que, malgrat que ens agrada la temporalitat que l’indret ofereix, existeix una tendència a marcar territori perillosament humana.

No és el mateix la tenda de quan ets jove que la caravana o la tenda familiars, amb nens corrent amb la bici per tot arreu, lliures i contents. Tampoc és el mateix l’estada tranquil·la de la gent jubilada. Jo, en aquesta ocasió, he anat a uns bungalous, amb una colla de la meva edat. La paraula bungalou m’evoca paisatges californians de les novel·les de la ràdio, que era el primer lloc on vaig sentir el mot, exòtic i entranyable. Hem fet una excursioneta al santuari de la Mare de Déu de la Roca, preciós indret que encara no coneixia, regentat per una amabilíssima parella que disposen de restaurant i hospedatge. A més, hem pujat a Llebaria, poble on acaba una impressionant i enigmàtica carretera, avui molt ben arreglat, gairebé sense gent, però amb molts poemes penjats pels carrerons, entre els quals un de Vives i Sarri, gran poeta, vinculat a l’Hospitalet (de Llobregat). M’he immergit en aquests llocs turístics cambrilencs o d’on sigui, gairebé no-llocs, atapeïts de botigues de tota mena, restaurants diversos i riades de gent adelerada, suposadament amb dies de lleure per a relaxar-se de l’estrès, que és una malaltia moderna i multisimptomàtica.

La revetlla va estar molt bé, el mateix càmping oferia, per un preu raonable, un sopar força bo, coca, xampany i música en viu, si per música en viu s’entén un senyor tocant un organet d’aquests que fan de tot, i cantant, això sí, molt bé, acompanyat per una noia en minifaldilla que va fer les delícies dels meus amics madurets. La veritat és que, si considero les limitacions de l'orquestra, he d'admetre que el repertori era variat i tradicional, com cal en aquestes circumstàncies, la parella tenia molta grapa, i no hi havia massa gent, cosa que va fer que la pista de ball l’omplíssim nosaltres, d’una mitjana d’edats de seixanta i pocs, i que puguessim moure l’esquelet al ritme de clàssics de sempre com ara els incombustibles cerezo rosa, el gato montés o cielito lindo, sense menystenir alguna cançó més moderna i pimpinelenca. Vaja, que va estar molt bé tot plegat. I cap a les dues a la claparede que ja n’hi ha prou, al menys per a mi. De tornada vam fer un tomb pel pantà de Riudecanyes, evocador i melangiós, sobretot si fa calor i calitja, i vam dinar al Ciurana de la Teixeta, un restaurant dels d’abans, que fa olor d’abans, una sentor profunda de fum, escudella i carn a la brasa. Per cert, pels carrers d'un dels poblets visitats he sentit, per uns instants, olor de garrofes, aroma que jo comercialitzaria si fos perfumista i que abans amarava molts raconets rurals.

Només m’ha espatllat la festa veure aquest senyor, en Mugabe, al diari. Quants pobles que pateixen, oblidats de la comunitat internacional, sacsejats per les conveniències econòmiques diverses que els mantenen en les urpes de dictadors estranys i oligarquies temibles!!! Constato que he tingut sort, a la vida, encara que em queixi de tant en tant de molèsties absurdes o de la mancança de coses totalment prescindibles i de luxe. Tot és atzar, encara que ens entestem a posar-nos medalles pels nostre mèrits individuals i/o col·lectius. Per acabar-ho d'adobar, he llegit aquests dies surrealistes comentaristes periodístics de tots colors donant lliçons de democràcia a tort i a dret, i tant pobres com som. Si, de fet, fa quatre dies -històrics- que bufem cullera, a casa nostra!!!