Fer-se gran

Ahir vaig anar a sopar a Bellvitge. Em fa mandra sortir a sopar, encara més si és lluny de casa, però tenia un compromís, m’havien convidat les famílies dels alumnes de sisè, que acaben la primària enguany.

Vaig arribar a l’escola actual pel primer de setembre de 1998. El 92-93, amb la supressió d’aules, em vaig trobar en una situació de provisionalitat que es va allargar durant cinc anys. Per casualitat vaig anar a parar a la meva escola, Bernat Desclot, on acabaré la meva vida professional oficial aquest curs.

He vist créixer aquesta colla de nois i noies al llarg de nou anys, doncs. Ha estat un grup on he entrar força, a fer-los informàtica, reforços... Dels qui van venir a P-3 alguns han marxat, per diferents circumstàncies, normalment canvis de domicili i n’han vingut d’altres. Ha estat un grup amb sort, perquè la sort compta molt, també, en aquest tema, no ha tingut elements discordants, d’aquests que desestabilitzen les colles, el professorat ha estat content amb ells, aproven tots amb notes acceptables, són simpàtics i força bons companys entre ells, encara que de vegades hi hagi hagut, com és natural, els seus conflictes.

De procedència forastera n’hi ha una colla, però s’han integrat d’allò més bé, no tant, em sembla, les famílies, que potser tenen d'altres problemes que no pas organitzar el comiat de sisè dels seus plançons. Els pares i mares autòctons, en general amb més disponibilitat de tota mena, van cuidar-se del transport dels qui venien tots sols i fins i tot de finançar el sopar de qui no podia participar per motius econòmics. S’estan fent grans i comencen a ‘contestar’, com diem els grans i com és lògic i previsible i ahir ho vaig comprovar, en el tracte amb els pares i mares, que ja comencen a espantar-se davant dels canvis hormonals que s’enceten. Són, crec, molt joves per anar-se’n de l’escola, però el muntatge dogmàtic de la reforma educativa, que amb tant de bombo i plateret ens van vendre, així ho va determinar. No poder comptar amb primària i secundària al mateix edifici ha castigat l’escola pública, com sol passar sempre i fa poc fins i tot el conseller parlava de tenir-ho tot junt, com si fos una gran descoberta, la de la sopa d’all. Qui té quatre duros s’estima més, i és ben normal, fer entrar els fills a un centre on surtin ja grans i, com en alguns casos, i s'esdevé en escoles concertades grans, amb un mòdul professional fet i tot.

No tenir a l’escola aquells adolescents d’abans ha disminuït molt la conflictivitat però també la vitalitat. Què hi farem. Jo crec que no era el mateix entomar l’adolescència de persones que coneixies des del parvulari que, com passa ara, amollar-los a l’immens mar de la secundària, en un centre nou, molt gran, encara que em consten els esforços d’una part del professorat, -que a tot arreu hi ha de tot-, d’aquesta etapa per fer-ho el millor que poden. Per no parlar del que va representar aquest canvi a pobles on la secundària s'ha d'anar a fer a un altre de més gran! Com en tot, hi ha algunes escoles privilegiades públiques, que van tenir la sort d'aconseguir-ho, però són quatre i 'escollides', encara que no sé pas amb quins criteris. No totes les públiques són igualment 'públiques'.

Deixo de banda el tema professional. Resulta que el sopar es va fer a un restaurant de Bellvitge. Feia temps que no anava a aquell barri, la darrera va ser amb motiu de la inauguració de la magnífica biblioteca que han aconseguit. Recordo l’època en què tan sols hi havia l’ermita i camps, jo era de l'edat dels de sisè, i un veí de l’escala ens va portar amb el sis-cents nou de trinca, al meu pare i a mi, d’excursió, a missa a l’ermita. Va ser el primer lloc on vaig veure dir missa de cara al poble, gran novetat. Després, com per art de màgia, van sorgir com bolets els blocs massa alts I van desaparèixer els camps i pastures que en tantes fotografies es pot comprovar com s’inundaven sovint, a causa de trobar-se en la zona que es troben.

Una companya de treball de l’oficina on havia treballat de jove, quan es va casar s’hi va comprar un pis, i va tenir molts problemes, esberles, acabats dolents, ja és prou sabut com es feien les coses dels pobres, aleshores (i potser ara i tot). Quan jo cercava escola, el 78, per demanar al concurset, ens vam aventurar per Bellvitge, per carrers sense asfaltar, amb el cotxe; una colla de veïnes arrauxades ens van increpar de mala manera ja que ens vam ficar per un lloc en contra direcció, mal indicat. Els veïns i veïnes d’aquells barris eren molt lluitadors I arrauxats, aleshores. Gràcies al seu arrauxament es van aconseguir moltes coses.

Hi havia algun arquitecte eteri i fashion, d’aquells de la gauche divine i els vespres bocaccians que havia manifestat que aquests barris només tenien com a solució l’enderroc integral. Un altre arquitecte, en aquest cas un arquitecte-poeta, admetia fa un temps que havia firmat molts permisos per endegar blocs de poca qualitat, i que tots ho feien, és clar. Tants arquitectes mentalitzats, esquerrans, moderns, innovadors, i tan lleig com es fa tot d'entrada! Fa poc, en una xerrada, vaig escoltar una intervenció en el sentit que es potencien projectes d'estudiants d'arquitectura destinats a edificis singulars, rarets, trencadors, però poca cosa relacionada amb habitatges, per cert. Sempre té més prestigi projectar una piràmide que una barraqueta familiar o un bloc de pisos per a gent humil. Em temo que és aquesta una professió que encara resulta excessivament elitista per moltes circumstàncies. Els ajuntaments d’esquerra van potenciar les millores, per comprar vots, diuen els crítics. Però, no és legítim, fer això? No ho fa tothom? En tot cas es va fer força bé, en general. Avui Bellvitge és un barri digne, amb parcs i arbres que, amb les pluges d’aquesta darrera primavera estan esplèndids. L’alçada dels blocs, com que els carrers són amples, no resulta tan feixuga con en d’altres indrets més fatxendes. Molts veïns que sentien com una mena de frustració en viure allà, ara n’estan orgullosos, la majoria. Hi ha molt de jovent i moltes iniciatives veïnals, no tant arrauxades com les d’abans perquè les coses han canviat molt, per bé i per mal. Una amiga va escriure fa anys una narració que em sap greu no saber on la tinc, amb motiu de la presentació d’uns materials escolars a l’Hospitalet en la qual un nen se sorprenia d’escoltar com la gent bescantava el seu humil barri, un barri que, per a ell, era el millor del món. La gent que no s’hi relaciona té de L’Hospitalet una idea estranya i és que es viatja molt però es coneix molt poca geografia propera.

Ahir contemplava l’alegria de les mares i pares, encara molt joves, dels nois i noies de sisè. Vaig empassar-me un munt de fotografies, -avui en fem tantes i tantes que ja no fan ni gràcia, la veritat-, i vaig recordar molts moments a l’escola, que havia oblidat. Ahir, també, els pares i mares van treure digitals i filmadores i au, a retratar i a retratar. La colla d’alumnes, encara unes criatures, van acabar encalçant-se pel restaurant i tirant-se paperets i molles de pa, fins que va començar la projecció. Es veien de parvulets, fent mones, cantant nadales, disfressats d’edifici gaudinià, sense dents, i aplaudien rient, suposo que se senten molt grans, en aquest moment de la seva vida.

No voldria semblar carrinclona, però aquell ambient, la companyonia entre nois i noies de tantes procedències diferents, l’alegria general amanida amb excessius decibels musicals, com cal avui en dia, em va reconciliar amb aquesta vida que de vegades sembla tan absurda. Ahir tots eren iguals, però, de fet, no ho són, ni tindran tots les mateixes oportunitats a partir d’ara, malauradament, perquè hi ha molts d’altres condicionants a la vida i la sort, ai, la sort, compta molt. Encara el demà és excitant, misteriós, ple de possibilitats, al seu davant. Què serà de tots ells? Em van venir al cap les paraules d’un avi al seu nét, en una excel·lent pel·lícula que va passar de puntetes pels cinemes ‘Vida y color’ , on es reflectia també la vida en un barri suburbial en construcció, a mitjans dels setanta, davant les queixes del nen sobre l’escola:
-Mai no seràs tan feliç com ara.

I és que per ser feliç, ni que sigui a estones, cal una certa inconsciència que aviat es perd pels viaranys del món adult, què hi farem.