ALLÀ ON VA EL COS, VA L'ÀNIMA

 

Escoltava ahir pel ràdio una informació sobre la polèmica que hi ha darrerament a L'Illa Roja, de Begur, entre nudistes i la resta de gent, els mal anomenats 'tèxtils', per molts motius, un dels quals la instal·lació d'una guingueta on no s'hi pot anar en pilotes. La guingueta ja ha tingut algun problema a causa del volum de la música, i, més enllà del tema de la vestimenta o la no-vestimenta el primer que em ve al cap és si feia falta, allà, un establiment d'aquest tipus.

L'Illa Roja és un espai molt bonic, arrecerat i discret, a tocar de la gran platja de Pals, però avui ja no hi ha secrets geogràfics enlloc. Crec que és la primera d'Espanya o de l'estat espanyol, com us agradi més, on es va practicar nudisme. Pel que vaig escoltar, l'ajuntament de Begur no ha vist mai amb bons ulls el tema malgrat que hi ha una recomanació del mateix Síndic de Greuges, que no té valor de llei ni d'obligació, però que aconsella respectar l'ús del lloc.

Tot plegat jo crec que s'insereix en un context general més greu, els pocs espais de la Costa Brava que encara es conserven o es conservaven estan en perill o ja s'han malmès, en aquests darrers anys. Tornar a Palamós, Calonge, L'Escala, quan fa anys que no s'hi ha estat, és plorar. Fins i tot em van agafar ganes de plorar quan vaig tornar a Menorca, fa pocs anys, amb l'Imserso, i això que era fora de temporada. 

Jo soc de cultura rància i tapadeta, m'agradi o no, i vaig créixer en una època en la qual això de destapar-se encara era mal vist i pecat. A la Barceloneta, durant un temps, es va prohibir el biquini i no cal dir com anava la cosa a les piscines de poble. Durant els setanta existien per Espanya piscines que separaven homes i dones, encara. No cal explicar que això de l'escàndol depèn de la imaginació, als llibres de Naguib Mahfuz els senyors egipcis joves flipen imaginant el que hi ha sota la roba atapeïda de les dames i els nostres besavis s'excitaven veient un turmell. 

L'Illa Roja la vaig descobrir per casualitat, de lluny, fa anys, caminant pels caminets de ronda. La gent que hi anava responia a una filosofia que, en ocasions, també em semblava excessiva perquè tot portat a l'extrem filosòfic em resulta incòmode. Pels seus volts havien pintat cartells poc amables amb els badocs que s'hi acostaven, com si fossin uns viciosos, que potser sí. 

Més endavant hi vaig anar i m'hi vaig banyar sense roba, com feia tothom allà, perquè en determinades ocasions resulta més còmode i allà et senties còmode, el dogmatisme nudista també havia evolucionat. Amb el temps es va practicar nudisme a molts més llocs, de vegades sense avís previ fins que els dogmàtics de tapar-se es van queixar i, com sempre, van recorrer a l'excusa de les criatures, pobretes, olvidant aquell títol de l'Alvaro de la Iglesia, Todos nacemos desnuditos.

A mi m'agradaria que a totes les platges i piscines la gent fes el que li semblés, si vol anar tapat que hi vagi i si es vol despullar, que es despulli i es remulli. Això seria el més natural sense deixar d'admetre que els qui fan naturisme en el marc d'una filosofia determinada tinguin els seus espais que no han de ser restrictius però que han de tenir una certa normativa, fins que no existeixi una reciprocitat generosa a tot arreu. 

Una vegada, a Alemanya, vam ser vora d'un llac, hi havia gent asseguda a l'herba, era un lloc molt bonic, i de tant en tant arribava algun jove, es despullava i es remullava i jo no ho vaig fer perquè l'aigua estava molt fresqueta i no em venia de gust. Avui veiem nus a la tele, en horari infantil, i ja no tenim cap motiu per escandalitzar-nos del que sigui, ja no hi ha aquells senyors assetjadors d'abans que deien guarreries a les noies joves, vestides més o menys i en qualsevol situació, bé, algun en deu quedar però estan més reprimits, controlats i mal vistos. Al teatre convencional, al cinema, hem vist molta xixa, sense problemes. Encara hi ha una certa discriminació ja que es més fàcil veure més nus de dames que de senyors i encara més fàcil veure joves que no pas vells. Una vegada algú jove que jo considerava normalet va escriure a feisbuc un comentari malevol i groller sobre les iaies que feien toples a la Barceloneta amb tot pengim penjam. Però tot això va de baixa, o així ho vull creure.

El que crec és que aquell paradís mig amagat que era L'Illa Roja va pel camí dels paradisos perduts i hi ha començat a anar des del moment en què hi ha començat a arribar mes gent de tot tipus i han anunciat el lloc per les xarxes i hi han portat grupets de turistes. La guingueta o xiringuito ja deu haver estat el súmmum, sembla que no et serveix begudes si no et tapes les vergonyes i l'excusa és que als càmpings nudistes als espais de restauració es fa així, cosa molt matisable.

Rebo notícies alarmants darrerament de gent que fa temps que va la Costa Brava, el que no sé es si s'hi pot fer alguna cosa, de moment les protestes populars han preservat llocs com Castells però també s'ha protestat per molts espais que s'han anat perdent perquè l'especulació espera amb paciència el moment adient i, quan te n'adones, Déu nos en guard d'un ja està fet. No passa tan sols a mar, tot això, vegeu com va la Cerdanya i he vist pobles reconvertits en quatre dies en un parc temàtic amb aparcament d'autocars a l'entrada. L'espècie humana és així i potser, per començar a fer-ho millor, ens hem d'acceptar com som, a nivell general, perquè un altre tema és això de 'la gent' com a col·lectiu impersonal mentre ens posem en una mena d'altura moral lligada al fet que no tenim cap hortet per vendre a bon preu, a un lloc o altre d'aquests que es promocionen.

Naixem despullats i morim tèxtils

El sector de la platja de Sant Sebastià, després d'haver aconseguit al llarg del temps, amb mil excuses, esmicolar un establiment de banys que havia estat modèlic, bonic, arquitectònicament remarcable i emblemàtic, havia anat quedant com un recer una mica marginal de la Barceloneta.

Amb els anys i la millora de les platges barcelonines es va anar conformant aquell indret com un sector de tolerància, hi anava gent despullada i gent que no, que crec que és com hauria de ser a tot arreu, pel que fa als indrets de lleure humit. Fa anys vaig ser per Alemanya i en alguns llacs d'allà, al davant de famílies convencionals que berenaven vestides, si feia bon temps, més d'un i d'una es donava una remullada improvisada, sense banyador, potser pel fet, ben senzill, que no se l'havia emportat.

A mi no m'agrada compartimentar les persones, ni per edat, ni per opció sexual, ni per origen, ni per res. M'agrada la barrija-barreja. És clar que ja des de l'escola, amb això dels nivells, et compartimenten. I cada dia vaig a llocs que semblen més exclusius de la tercera edat, per raons òbvies, però també per les dèries d'una societat especialitzada. No sóc nudista ni naturista ni res de tot això, si en alguna ocasió he anat a un indret d'aquests m'he despullat o no, segons em venia de gust. Un dels avantatges evidents, per als qui no som militants del tema, és que en aquestes platges et pots canviar el banyador o vestir-te sense haver de recórrer a fer malabarismes amb la tovallola per tal de no ofendre nosequí.

Un llibre d'aquells d'Álvaro de la Iglesia, que eran divertidíssims en general però els títols dels quals resultaven tota una troballa (el meu preferit, En el cielo no hay almejas), que portava per títol Todos nacemos desnuditos. Cosa que és una evidència. I que no vol dir que haguem d'anar despilotats per tot arreu, la veritat. Per Barcelona tothom anava i encara va de qualsevol manera, amb un gran component atrotinat i ara han posat normes, algunes de les quals aprovo, car trobar-me el senyor megatatuat del pírcing al penis passejant pel mercat de Sant Antoni la veritat és que no em feia cap gràcia, potser per un component cultural, ho admeto. De tota manera, com que tenim una gran dèria en posar normes que després no es fan complir, tinc poca fe en els resultats de la qüestió i en la millora estètica de la gran varietat humana que passeja per la Rambla, sobre tot en èpoques calentes.

Ara bé, que els guàrdies, per ordre de la superioritat, vagin a la platja, una platja on el veïnat és força lluny de l'indret, tranquil·la i espaiosa, i que maregin els banyistes pacífics em sembla absurd, una mostra més de la incoherència de tantes normes.

Ah, però resulta que per allà, contravenint un munt de normatives s'hi va fer un macrohotel, un cas com el de Montjuïc amb el de Miramar, ja que sovint els qui posen normes són els primers en passar-se-les pel folre. Com que som tan babaus hem acabat per acceptar-ho tot i fins i tot com que els hotels aquests ja formen part del paisatge, i com que el Vela és bufonet i blavet i queda guai anar a fer-hi el vermut, mira, ens hem empassat bou per bèstia grossa.

Els clubs de natació que quedaven apartats del mogollón també s'han vist incorporats al conjunt i la seva antiga exclusivitat ha restat malmesa. Tot plegat, que sembla que hi ha qui no es gens partidari d'allò del viu i deixa viure i mareja la perdiu fins que les autoritats van i acaben dient als senyors i senyores sense roba que es posin ni que sigui un tanga d'aquests que no tapen res. Bé, sí, les intimitats més íntimes, relatives, com tot a la vida, car la resta ja fa temps que tothom l'aireja.

Estic en contra d'aquestes absurdes prohibicions. També estic en contra dels nudistes fonamentalistes que creuen que en un indret de despullats només hi poden anar els despullats i prohibirien això que en diuen els tèxtils. En una família o en una colla d'amics hi pot haver gent que vol anar sense roba i gent que es vol tapar una mica, per molts motius respectables, com passava fa temps amb els fumadors i no fumadors, avui definitivament discriminats dels interiors però encara apilables als exteriors, de moment. El petit sector de la Mar Bella habilitat, és petit i no tan eclèctic, la veritat. Aquelles herbetes i la muntanyeta que oculta les vergonyes dels banyistes desacomplexats o filosòficament militants de refrescar-se sense traves, fan riure una mica, en els temps que corren, la veritat.

Sisplau, més val que a la platja els guàrdies vigilin que no ens manguin, que ara que els volen portar tots al metro em temo que la resta de la ciutat quedarà una mica en pilotes pel que fa a aquesta qüestió, el pecat contra el setè manament. Però és que sembla que encara ens preocupi, més que res, el sisè. Pel que fa a les queixes contra els exhibicionistes, no entenc ben bé a què es refereixen si no em concreten la qüestió. Jo creia que aquests eren aquells de la gavardina, de quan jo era joveneta. I sobre la protecció de les criatures, que poden veure coses lletges, em sembla una excusa surrealista, considerant el món que vivim i l'espavilamenta que rumbeja des de fa anys pel sector infantil de la societat, que molts voldrien angèlic i asexuat com en el prefreudianisme, és clar.


En tot cas, com que sembla que no teníem prou problemes, maldecaps i motius d'enfrontament, ja en tenim un altre.

Nueses estivals

Fa pocs dies, caminant pel carrer de la Cucurulla, amb tot el vell centre barceloní atapeït de gent, suposo que cercant oportunitats rebaixades, car, malgrat la crisi, observo que les botigues són farcides de gent de tota mena comprant sense deturador, vaig tenir una visió. Un senyor encara jove, jo li hauria fet uns quaranta anys, torrat pel sol, no massa alt, i sense res espectacular que destaqués, caminava tan panxo, conill, entre la gent.

He vist sovint un altre senyor més gran, rossenc, que també camina en pilotes per la nostra ciutat, amb uns tatuatges que, en mirar-lo d’esquena, dissimulen la seva nuesa, nuesa que per la banda del davant es mostra en tot el seu atreviment, car l’home llueix un flòstic de dimensions remarcables que sempre he percebut en repòs, la veritat, i a l’extrem del qual rellueix un anellet d’aquests de moda que molta gent es penja per llocs inversemblants del cos després de foradar sense pietat el sagrat recipient que acull la nostra ànima.

Més endavant, un altre dia, per la Rambla, vaig tenir una altra visió. Un tercer home, aquest no pas nuet del tot, però amb un eslip de platja molt i molt avall, a punt de caure, temptant la força de la gravetat, caminava de forma fatxenda i agosarada per davant del Liceu. La veritat és que aquestes visions ja no desvetllen curiositat ni provoquen escàndol, en general. La gent passa dels agosarats exhibicionistes, i fa molt bé. Per cert, tot són homes. De dona, de moment, no n’he vista cap, pel centre de Barcelona, ni tan sols en tanga, femení de tango. Causaria més rebombori?

Com que sembla que enlloc diu, explícitament, que anar conill per la ciutat sigui delicte, o això m’han explicat, sovint l’actuació policial és estranya i incoherent, i no tan sols en aquest tema, és clar. De vegades es fa l’orni, de tant en tant es fa posar pantalons al senyor agosarat, en alguna ocasió se’ls ha castigat amb multes sin-boliques i de vegades se’ls ha portat a casa seva, doncs l’acte responia a alguna feblesa mental. En ocasió d’una d'aquestes multes el jutge va manifestar que anar d’aquesta manera era un atac a l’estètica i a la sanitat. A la sanitat, pot ésser, segons com es miri, però a l’estètica… ens portaria a un gran debat, doncs a mi també m’inquieten estèticament aquests senyors i senyores plens de claus i ganxos, per exemple. L’estètica és subjectiva.

Malgrat que sembla, doncs, que estem curats d’espants, un molt bon pintor del meu barri em fa arribar per e-mail una anècdota curiosa. Durant una fira d’art al carrer de Sant Cugat una senyora, escandalitzada pels seus quadres que mostren sovint noies esplèndides, moltes vegades no pas nues del tot, però gairebé, se’n va anar a cercar la polícia local per denunciar el fet artístic ja que, segons ella, allò era ofensiu per a la dona. Imagino què hauria pogut passar si el pintor hagués decidit mostrar el seu art al carrer durant el procés creatiu, amb model inclosa. Aquesta senyora, si visita museus, ho deu passar malament, suposo.

En aquest món d’avui es pot pensar que estem de tornada d'aquestes coses, però la tolerància és flexible i, sovint, oportunista i condicionada per molts elements diversos i variables. Em pregunto, però, si es pot o no passejar pel centre de Barcelona –o de Manresa, o de Tortosa- tal i com Déu ens va fer, no ho tinc clar. Em va sorprendre l’èxit de convocatòria d’aquell retratista que fa fotos multitudinàries amb masses a poil, ignoro les motivacions que porten a tal gregarisme generalitzat. Una altra cosa és l’art, la pintura, l’escultura. Encara que imagino que en èpoques pretèrites, l’art era l’excusa per penjar una noia maca o un atleta musculós a la saleta del castell, convertits per la màgia del pìntor en éssers mitològics o en temptacions de sants eremites.

Hi ha hagut en els nostres temps situacions pintoresques, amb noies o nois nus que baixaven al camp de futbol a aclamar l’equip o protestar, fotos de top models sense roba protestant de l’ús de pells per al vestit, quan més endavant elles mateixes han lluit allò que bescantaven. Protestar en pilotes pot resultar perillós, ja que si van mal dades i t’amollen alguna bastonada imagino que deus rebre de ple. Tot plegat, com tantes coses, és una qüestió cultural i de costums, costums que canvien amb el temps i les tendències. Recordo una cançó pocasolta a l’estil de la de los hermanos pinzones eran unos marineros, que feia: en pelotas te conocí, en pelotas me enamoré, en pelotas yo te vi, en pelotas me casé… Pelotas es un estado de la república del Brasil, mi tía duerme en Pelotas todas las noches del mes de abril. La veritat és que Pelotas existeix, al Brasil i que hi ha qui hi dorm totes les nits de l’any, però no és un estat sinó una bonica ciutat, que té fins i tot una Universitat Catòlica.També existeix el rio Pelotas. Alvaro de la Iglesia, que era un linx inventant títols en tenia un que feia: Todos nacemos desnuditos, gran veritat per cert. Durant anys vaig escoltar, de petita, llegendes urbanes sobre el gamberro del carrer de Tapioles, que tenia unes ulleres amb les quals ens veia tots sense roba i jo sospitava de qualsevol jove amb ulleres de sol. Encara desconec si aquest estri ha existit mai, per cert.

Juan Ramón Jiménez té aquell famós poema sobre la poesia, on la compara a una noia que ha anat vestint amb robes estranyes, per tornar-la a retrobar nua, quan es desprèn dels vestits que li feien nosa, oh pasión de mi vida, poesía, desnuda para siempre! De fet, la poesia no va mai nua, altrament no seria poesia, doncs sempre compta amb un grau d’artifici i maquillatge. A més, qui sabria destriar la poesia nua d'aquella que va vestida, ja sigui de forma convencional, alternativa, elegant, fashion o destralera?

Més enllà de la higiene i l’estètica, reivindico la no separació, a mar entre, platges nudistes i aquelles que no ho són. En aquell ambient de carn a la graella, ja no ve d’un pam de xixa i tot plegat respon a la tendència actual d’anar compartimentant la gent en capelletes. Vaig ser fa anys a la vora d’un llac alemany, si feia bon temps i sense complexes, més d’un es treia tota la roba i hi feia una nedadeta, sense desvetllar cap inquietud entre els contempladors no esportius de l’entorn lacustre. Pot ser que, en un grup de gent, fins i tot en una família, hi hagi nudistes i no nudistes, perquè aquestes coses passen, amb la llibertat de pensament, i de ‘culs’, com es deia, en broma, transformant la llibertat de cultes en quelcom molt més vital i proper. Aquestes bestieses filharmòniques han provocat la preferència normativa per vincles, en lloc de vínculs i d’inculte per incult, fins i tot, com ja vaig comentar en una ocasió, amb motiu d’un debat aprofundit sobre el tema. Ah, i reivindico l’expressió ‘anar conill o conilla’, en recessió, amb l’ús i abús actual de pilotes i boles. A pèl també està bé, però ara ha perdut una mica el sentit, amb tanta depilació... La depilació també és una esclavitud cultural que em portaria molt enllà en el context de l'estètica, el cas és que sempre hi ha quelcom al cos que no és com toca i que, sembla, s'ha d'arranjar.