Quan volíem ser Brigitte Bardot

Fa uns dies vaig veure un d’aquests programes excel·lents, sense pretensions, però ben fets i agradables de contemplar, que fan sovint a la televisió de Barcelona.

Pertanyia a una mena de sèrie en la qual diferents personatges parlen de músiques lligades a la seva vida. És un programa que no sé ben bé quan l’emeten, per sort l’acostumen a repetir i sempre que me l’ensopego és per casualitat.

En aquesta ocasió estava dedicat a Àngel Casas, de qui ja he parlat en alguna ocasió i pel qual sento una simpatia generacional immensa. Casas sempre manifesta que no és mitòman, jo crec que tampoc, però, si ho fos, un dels meus mites seria ell mateix.

Quan era molt joveneta una vegada vaig anar a Ràdio Barcelona a veure un programa que feien, d’aquells encara en directe, els diumenges pel matí. Crec que era Casas, molt jove, qui el presentava. Amb les meves amiguetes d’aquell temps el vam trobar molt lleig, massa ‘gordo’, quant tens pocs anys i poc seny t’agraden els nois de cos de fideu i amb cara de nena. El meu preferit de l’època era Tony Perkins, per cert, que anys després el mateix Casas entrevistaria, ja tocat de mort per la sida.

Perkins era una ombra, aleshores, i en canvi Àngel Casas ha millorat amb el temps i ara és un senyor madur de molt bon veure amb un munt d’anècdotes divertidíssimes i interessants per explicar, que escriu també molt bé i que, com en tants altres casos, la televisió curta de vista dels nostres temps es permet de no aprofitar en absolut.

Casas va estar brillant com sempre, en el programa dedicat a recordar músiques. Allà va sortir des de Pink Floyd al limón del limonero, tema que també m’evoca divertides tardes de festa juvenil i patxanguera. Va parlar de la censura absurda d’aquells temps, quan ja malalt Franco els prohibien de posar a la ràdio coses com ara se va el caimán o adiós mariquilla linda. Va admetre, cosa que poca gent fa, que si tornés a començar la seva vida canviaria moltes coses i va evocar un altre mite de l’època, Brigitte Bardot, de la qual van posar un disc, doncs la noia també va cantar una mica i, pel meu gust, millor que la Bruni. Crec que aquella cançó tan forta que després va cantar la Birkin amb el seu home, je t'aime mais non plus, fent tota mena de suggerents sospirs i alirets l'havia gravat primer la Bardot i que la repetició va obeir a un afer de gelosia femenina. La veritat és que la versió brigittiana, poc coneguda, pel meu gust, és fins i tot molt més sensual, però tot són gustos.

Manifestava Casas que a ell, de jove, la Monroe no li deia gaire res. Que la seva era la Bardot. La d'ell i la de molta gent. Brigitte Bardot ha envellit, té idees una mica estrafolàries i ha tingut la sort de no morir jove, per això la seva imatge juvenil, aquella imatge que feia tronar i ploure i que tantes noies volien i volíem imitar s’ha esvaït força. Marilyn va morir jove i de forma tràgica, altrament potser no en vendrien tants pósters. Moltes pelis de la Bardot no van arribar a casa nostra fins molt més endavant i encara. La cosina d’una amiga meva s’hi assemblava i tots els xicots anaven de cul per ella, la veritat. Jo vaig patir molt perquè no m’hi assemblava en absolut, era el temps del domini de les noies de nas arremangat.

Bardot va protagonitzar una moda molt bonica i alegre, la dels vestits curts, de quadrets de colors, amb alguna punteta blanca ribetejant les mànigues o l’escot. Jo en vaig tenir un i malgrat això del nas i que tampoc no dominava l’estil despentinat de la francesa, amb aquell vestit em sentia molt a gust i fins i tot atractiva. Recordo unes fotos d’ella amb aquell marit tan sonso, Charrier, tots dos a la cuina de casa seva, un d’aquests reportatges ximples de les revistes. També, crec, havia flirtejat amb Sacha Distel, cantant que també va lligat a cançons immenses, com aquella del monsieur caníbal, o la de la mànega perduda amb tot el cos der bombers en dansa, buscant-la.

Fins i tot a l’actriu li van dedicar una cançó, una samba que feia: Brigitte Bardot, Bardot, tu estilo triunfó, triunfó, BB, BB, el secreto de tu hechizo y de tu encanto no lo sé. O una cosa així. La primera gent que sortia a França amb sis-cents o gogomòbil anava a veure estriptís a Perpinyà, com diu el text de Joan Oliver, però també la Bardot, qui, per cert, no va tenir massa sort amb els directors ni amb els arguments que li oferien, encara que tampoc no era la Moreau, les coses com siguin.

Perdoneu que no pengi fotografies ni enllaços, però sóc pel Pirineu Aragonès, amb un connexió que no m’acaba de funcionar.