Edmond Dantés ha tornat

Com que el meu espòs estava contemplant el Barça, i a Batea només tinc una tele i me'n sobra, no em vaig poder mirar sencera una versió que feien del Comte de Montecristo, de 1975. La veritat és que ja em sé la història de memòria, però sempre m’agrada recordar-la, com diu l'acudit. És una bona història, que sempre tindrà èxit, perquè això de poder-te venjar d’aquells que te n’han fet alguna, dominant la ciència, de forma intel·ligent i amb un bon coixí econòmic, resulta una fantasia molt excitant.

Fa uns dies vaig tornar a veure un programa de la segona cadena en el qual Pepe Martín recordava el gran ressò que va tenir el seu Montecristo, en aquells anys gloriosos en els quals televisió espanyola gosava entomar grans novel·les i grans obres de teatre amb una sabata, una espardenya, molt de coratge i un gran ofici. Sorprén llegir la llista d’obres que es van arribar a muntar, la veritat és que sembla mentida, des de l’habilitat dels adaptadors fins al bon ofici dels actors, comptant amb què tot s’acostumava a fer en directe.

L’actor deia que l’èxit, inesperat, el va aclaparar tant que va marxar una temporada a Amèrica per treure’s aquell pes del damunt. La meva mare sempre que veia l'actor ja li deia 'el Montecristo'. Pel meu gust, no hi ha hagut cap altre Montecristo com Martín, ja que va lligat a la meva joventut i a aquella televisió entranyable, i això que se’n poden trobar una pila, entre els quals Robert Donat, Louis Jourdan, Jorge Mistral, Depardieu, Chamberlain –el d’avui- i darrerament Guy Pearce. Crec que va ser la telenovel·la més llarga d’aleshores, amb quinze capítols de gairebé una hora cadascun.

Martín compartia la història amb Emma Cohen, Fiorella Faltoyano, Pablo Sanz, Àngels Moll, Escuer i molts d’altres, tots immensos. La història de Dantés, inspirada, segons diuen, en un fet real, ja va triomfar en la seva època i molts escriptors van inventar continuacions i variacions sobre el tema. Les adaptacions sovint s’han permés llicències per arrodonir la narració, sembla que en l’original el comte se’n va amb el seu veler i Haydée, però en ocasions l’han fet retrobar Mercedes en una idíl·lica illa. En la darrera versió fins i tot hi han posat escenes agosarades 'de llit', cosa molt freqüent en les adaptacions modernes, doncs sembla que si el marro no és explícit la cosa no rutlla. Em sembla també un error, com deia Katherine Hepburn, contrària a tanta escena íntima en la pantalla, imaginar coses segons gustos personals, quan es tancava la porta de la cambra, resultava molt més excitant.

A mi, de tota la història, el que m’agrada més és la venjança, tan complexa i ben travada, amb grans dosis d'enjòlit, gairebé t’agafen ganes d’aplaudir quan els dolents van caient un darrera l’altre en els paranys de Dantés. De les novel·les de Dumas –i el seu equip, tot s’ha de dir- aquesta és la meva preferida. De totes aquestes històries, tan aprofitades per televisions i cinema, es fa molt difícil, avui, destriar-ne l'original literari, llarg i feixuc per als nostres gustos lectors actuals. A mi els novel·lons m'agraden i he d'anar amb compte per no enganxar-me a les sèries de la tele més del compte, encara que això d'allargar-les excessivament fa que acabi per avorrir-les, també. Alcott, obligada per motius econòmics a allargassar la història de les senyoretes March fins a la tercera generació, en una de les continuacions manifesta que fins i tot té ganes que una bona ensulsiada arrossegui tota la família d'una vegada. Sembla que la tendència general, avui, és allargar mentre l'audiència funcioni. No ho sé, però no crec que cap de les tele-sèries actuals arribi a ser un clàssic com els de Dumas o Alcott, la veritat.