Històries de Llopis i Llepes

En el post anterior recordava al senyor Jesús Llopis de la Normal, autor d’un excel·lent manual sobre Història de l'Educació. Era aquest un professor molt correcte i educat, amb un bigotet de l’època. A la classe hi havia un alumne progre, d’aquests que pontificaven per damunt del bé i del mal, sempre protestavava, amollava llargues parrafades suposadament esquerranes i criticava els seus exàmens perquè, deia, eren memorístics. Això de ser memorístic, en aquella època, era un gran pecat. He de dir que jo me'l mirava amb admiració juvenil, el progre, aleshores, pecats de joventut.

El cert és que en els exàmens del senyor Llopis, objectius i acurats, la majoria de gent treia bones notes perquè per a assolir uns bons resultats has de saber, objectivament, què et demanaran, cosa que no passa amb sistemes més eteris. El progre divergent va insistir tant que el professor va acabar per posar dos tipus d’exàmens, era un home dialogant. Un de ‘memorístic tradicional’ i un altre en què s'havia de consultar, opinar, i tot això que amb el temps s'ha convertit en dogma avaluatiu. El xicot es va quedar tot sol fent la prova proposada, però la veritat és que els temps van jugar a favor seu i va ser d’aquests que va treure bona nota gràcies a l’any de pràctiques i es va beneficiar també d’unes oposicions a inspecció ‘no-memorístiques’, sinó per mèrits i coses així. A més, no va anar al poble que li va tocar, com la resta, sinó que per relacions pedagògiques diverses també es va poder quedar per Barcelona, en el seu primer destí, gràcies a coneguts i saludats, perquè aquestes són les misèries del progressisme suposadament avançat i objectiu, que acaba recorrent molt més a l’amiguisme i als del partit que no pas la resta dels mortals anònims que formem part de les masses silencioses i alienades.

El cognom Llopis és una variació catalana del López castellà, tinc entès. És un cognom d’aquells que fa gràcia i no sé per què. Potser perquè a casa deien una canterella en broma que feia, més o menys: En Llopis i en Llepes en fan un bagul, en Llopis la tapa i em llepes el cul. Aquestes bromes divertides no es transmeten per la immersió convencional i canònica i per això el català escolar no arriba al carrer com caldria. Els renecs catalans s'estan perdent i les cançons agosarades, més enllà del disc que va editar un grup efímer que es deia Follim-Follam, una cosa així, no han reeixit massa.

Quan jo era joveneta, un dels primers discos de festa particular, àlies guateque, que vaig escoltar i ballar era un dels Llopis, gran conjunt d’orígen cubà amb cognom català o valencià, doncs hi ha molts Llopis per València. Era un d’aquells grups que traduïa el rock anglosaxó amb molta grapa, més endavant també escoltàvem els Teen Tops, per exemple. Sempre em vaig quedar amb les ganes d’acabar d’esbrinar el misteri de la Puerta Verde, encara que en un tebeo de Claro de Luna van transformar l’enigma en narració romàntica. Estremécete, la Puerta Verde, No seas cruel, ai, quants records.

Uns dels tebeos preferits del meu fill de petit eren els del Súper López i fins i tot hi va haver un intent de traduir l’heroi, immens, a Super Llopis, va arribar a sortir-ne algun àlbum en català. Malauradament, el mercat del Mortadelo no s'ha sabut catalanitzar i l’elitisme cavallfortià, remarcable i convenient, no ha sabut anar més enllà de la seriositat aprofundida i frivolitzar l’oferta. Ara ja s’ha fet tard i ja s’ha perdut fins i tot el mercat fi. Recordo que un dels eslògans de promoció del Cavall Fort feia: és una mostra de respecte per als nens i nenes que l’han de llegir. Massa respecte també pesa, la veritat. De tota manera, és una bona revista, que ha fet algun esforç per modernitzar-se, les coses com són, i els volums enquadernats que teníem a l'escola sortien força, a la biblioteca, encara que el seu públic infantil era minoritari i selecte. Diumenge passat en vaig veure una pila als encats, a tres euros volum, llàstima que no tinc prou espai i m'he hagut de desfer fins i tot dels que tenia a casa, de l'època dels meus fills, i també dels Tretzevents. Que els temps canviaven me'n vaig adonar quan vaig comprovar que el meu fill petit, nascut el vuitanta, ja no connectava amb la revista, mentre que la meva filla gran, de la generació que va complir vint-i-cinc anys el dos mil, n'era una bona lectora.

Quin garbuix de post.