Cada any fan una festa els joves que compleixen
aquesta anyada estranya que són els divuit anys.
La infantesa, vençuda, esguarda grans misteris,
en uns horitzons fràgils, que encara són llunyans.
Sota una nit de festa, de músiques i gresca,
aplegats ballen, canten, beuen, riuen, se’n van
pels carrers de la vila, al compàs de xarangues,
en unes hores llargues que esmicolen els galls.
L’endemà són a missa, encara amb entusiasme,
I a la tarda s’apleguen a la plaça mes gran
entre rialles fresques i juguesques amables,
per acabar a una sala on els espera el ball.
I allà acaba la festa, amb una dansa estranya,
mentre els parents i amics els van embolcallant
amb munts de serpentines, esdevenint muntanyes
de colors, que els transformen en singulars gegants.
Iniciàtica dansa, ja són adults per sempre,
ells creuen que ja tenen tot el món a les mans,
uns lligams els uneixen, però són uns lligams febles,
perquè feble és la vida, amb els seus viaranys.
Joventut dels enigmes i futurs imprecisos,
quan encara és possible el somni exagerat!
Mentre la vostra festa abalteix les tonades
jo intento, sense força, alentir aquests instants.
Júlia Costa. L'ombra de les vinyes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada