UN WESTERN CREPUSCULAR ENTRE PAISATGES PROPERS

 

Ahir, diumenge, la Sala Polivalent de Batea, que acull les sessions de cinema dels caps de setmana, era plena a vessar. M'agrada anar al cinema, els diumenges per la tarda d'estiu, quan soc aquí, sempre, és clar, que la pel·lícula em cridi l'atenció, cosa que passa en moltes ocasions. És una sala moderna, agradable i còmoda, i els diumenges per la tarda hi acostuma a anar poca gent, més dones que homes, i d'una edat, cosa que també passa a Barcelona, en general. 

Ahir, però, la sala era plena a vessar. S'estrenava, a Europa, una pel·lícula rodada en escenaris propers, el poble abandonat de Pinyeres, que pertany a Batea, i el Poble Vell de Corbera, que ha quedat en runes com a mostra resistent dels desastres de la Guerra Civil, que van sacsejar aquestes terres de forma dramàtica. També s'hi poden veure paisatges dels Monegros. Tot plegat indrets polsegosos i evocadors, amb poca gent i molta poesia èpica damunt les seves pedres i la seva sequera. La coratjosa gent del Patronat bateà, que tant treballa per la memòria històrica del poble i l'entorn, va col·laborar en alguns aspectes amb l'equip de rodatge fent, en aquest cas, història contemporània ja, avui, convertida en història i prou.

La pel·lícula està dirigida per un senyor anglès que es diu Daniel Simpson i que va explicar, amb l'ajuda d'una traductora, el seu interès pel western i com li van agradar els paisatges en els quals se situa l'acció de la pel·lícula, és una història convencional, situada en un Mèxic pobríssim i en una època indefinida, finals del segle XIX, si fem cas de la data que posen a la tomba d'un dels personatges en morir, 1888. 

No entraré a valorar a fons la pel·lícula des d'un punt de vista cinematogràfic. Sovint penso que el que grinyola, de vegades, és el guió, en aquest cas poc original. Paradoxalment, donades les circumstàncies, el nom de la història és Riu Sec, ja que en el poble on passa tot fa temps que no plou, com ens passa ara i aquí. Fa uns dies comentava amb algú el gran nombre de rius que es diuen 'sec' o 'seco', a Catalunya, a l'estat espanyol i potser a tot el mon. 

Al poble hi han arribat, des de fa algun temps, males persones, una matriarca estil Mare Dalton, amb tres fills, i aquesta família té atemorits els pocs habitants de l'indret. Tan sols hi ha aigua en un pou i aquesta gent controla el tema de forma abusiva i dictatorial, la pobra gent del poble no disposa d'armes de foc, com els dolents de la pel·lícula. Al poble arriba un jove, fill de la família que va construir el pou, disposat a recuperar la casa, ara gairebé enrunada, del seu pare, assassinat i venjat per ell mateix, segons ens explicarà. L'arribada de la família tòxica ve condicionada per un suposat or amagat en algun lloc.

Al poble, és clar, hi ha d'haver una noia bonica, una jove que viu amb el seu pare, cec. Com és de preveure, i sense que s'entri en massa detalls, la gent pacífica s'acabarà defensant i, malgrat no voler matar ningú, hauran d'acabar amb els dolents, sigui com sigui. Malgrat els tòpics recurrents, al capdavall moltes narracions i pel·lícules acaben per ser recreacions d'històries que ja coneixem des de temps ancestrals, el conjunt té la seva poesia, lligada als paisatges plens de pols que ens transformen indrets tan propers en exòtics i oblidats racons del Mèxic profund.

També compten, en el conjunt, les actuacions dels actors i les actrius, aquestes tan sols son dues, la noia jove i la mare dels pistolers, la jove és una actriu molt expressiva que pràcticament s'estrena amb aquesta pel·lícula, Isabella Walker, i la gran i perversa mare, Ann Mitchell, una actriu amb rodatge, que hem vist en ocasions a sèries de televisió o en papers secundaris importants. D'actors, d'homes, bons i dolents, n'hi ha uns quants amb un currículum actoral important al darrere, tot i que no siguin, per a nosaltres, massa coneguts. Un dels més rellevants és Michael Moriarty, el pare cec de la xicota. El noi jove que arriba de fora és un actor que es diu Joshua Dickinson, i el qual, en la ficció, han batejat amb el cognom Murrieta, que tantes reminiscències èpiques i mítiques té en la mitologia mexicana. 

Més enllà de la temàtica i de la pel·lícula en concret, l'atracció del públic la va generar el fet de poder contemplar, reconvertits, uns llocs tan coneguts i tan fotogènics i cinematogràfics. En molts casos el millor que queda de moltes pel·lícules, amb el pas del temps, son els paisatges, urbans o rurals, que canvien i es transformen i que a través del miracle del cinema els recuperem amb nostàlgia, anys després. No hi surt, a la història, cap actor o actriu d'aquests que, per ells mateixos, generen curiositat col·lectiva i forneixen turisme per a la posteritat, com en el cas d'Ava Gardner a Tossa. Però Clint Eastwood era molt poc conegut quan el vèiem en aquells westerns rodats a Almeria o Esplugues, dels quals, quan jo era jove, ens fumíem força i avui son ja objecte de culte i Eastwood, avui, un gran home de cinema, molt reconegut. L'èxit és atzarós, la sort també compta, en el mon del cinema com a tots els mons professionals. 

En tot cas va ser ahir una gran tarda, tinc molt de respecte per la gent emprenedora que gosa fer cinema i que se'n surt, amb millor o pitjor sort i grapa. El cinema té encara la seva màgia persistent, encara més si aconseguim veure pel·lícules 'com abans', en una bona sala i en pantalla gran. No entro en detalls sobre tots els actors, a internet, avui, és pot trobar informació a l'abast, la majoria compten amb un rodatge important, amb un ofici assolit, i amb una formació polifacètica i impressionant, encara que no siguin populars, al menys en el nostre context cultural actual. Els dolents, els tres germans manipulats per la mare fanàtica, mostren, cadascú d'ells, un tarannà diferent, amb molts matisos, per exemple. Son evidentment, persones 'amb ofici'. Al final, quan moren tots els dolents, plou a dojo, però no sé si amb una pluja puntual n'hi haurà prou per arranjar la situació deplorable de la comunitat en decadència.

Quan vaig sortir del cinema feia, per aquí, molta calor, però em van dir que a Barcelona havia plogut, sempre em ve al cap aquella antiga cançó de la meva infantesa, francesa però que jo vaig sentir sovint en versió castellana: Le jour oú la pluie viendrà. I és que tot torna, també la pluja, encara que costi i que l'aigua esperada porti en ocasions, també, pedregada afegida. 

https://www.imdb.com/title/tt9168164/

https://ca.wikipedia.org/wiki/La_Transfiguraci%C3%B3_de_Pinyeres

AMORS TARDANS A L'ESCÒCIA PROFUNDA

 

Un amor a Escòcia és una coproducció franco-belga-anglesa, dirigida per Bouli Lanners, que també n’és el guionista i el protagonista. La direcció la comparteix Lanners, amb Tim Mielants i Michelle Farley, la protagonista femenina. Un planter de professionals relativament poc coneguts, però excel·lents, i un títol d’aquells que en cada llengua sembla tota una altra cosa: Nobody has to know, en anglès, o L’ombre d’une mensonge, en francès, que més aviat semblen títols de cinema negre. Un amor a Escòcia va rebre els premis a la millor actriu i el millor actor al Festival de cinema de Chicago i és una història romàntica, d’amors tardans, i segones, tot i que breus, oportunitats.

Un home d’origen belga ha anat a parar, no en sabem ben bé els motius, a un racó d’una petita illa escocesa, aquests indrets on la modernitat té uns límits lligats als costums i les obligacions gairebé indefugibles. Pateix un vessament cerebral que li provoca una amnèsia temporal. La filla de l’home pel qual treballa, una dona d’uns cinquanta anys, com ell, a qui en d’altres èpoques menys respectuoses haurien titllat de conca, li diu que eren amants, en secret. El tema de la pèrdua de memòria és força recurrent al cinema i la literatura i, malgrat que la situació es veu a venir d’un tros lluny, tot plegat està muntat amb tanta sensibilitat i la parella protagonista resulta tan creïble, que la història se segueix amb emoció i atenció.

Els escenaris naturals son una meravella, la grisor, la pluja, el mar d’aquelles verals, els espadats oberts a l’infinit... Més enllà de l’amor entre els protagonistes, al volt del nucli central de la narració hi suren d’altres temes, els silencies, les relacions familiars, la solitud, la brevetat de la vida. Mostrar amor sense complexos ni exhibicionismes innecessaris entre gent gran, d’una forma madura, planera i natural, no és tampoc una cosa massa habitual en els nostres temps. I tot plegat embolcalla la història d’una pàtina intemporal, lligada a sentiments diversos que acomboien l’existència, malgrat les ensopegades i els trasbalsos. També ens veiem venir que la cosa no pot acabar bé del tot, al capdavall el protagonista té problemes seriosos de salut. La vida, però, sempre acaba malament, més  tard o més aviat. O, senzillament, s'acaba. 

POSTALS DE BATEA (5): JOTES DEL PICATXO

 

Escoltant Quico el Celio m'he inspirat per escriure la lletra d'aquestes jotes que cadascú pot cantar amb la música que li abelleixi.

Del Picatxo vinc, del Picatxo vinc, del Picatxo torno,

que ve la tardor i me n’haig d’anar però no em conformo,

i allà a la ciutat, allà a la ciutat, quan arribi el fred,

pensaré en el sol, quan se'n va a dormir, dalt del Puntalet.

 

Amb l’agost van arribar

els forasters, quin turment,

amb tants cotxes pel Picatxo

no trobes aparcament...

 

Del Picatxo...

 

Hem fet moltes xerradetes

prenent fresca picatxera,

i també unes quants berenars

amb lo vinet de Batea.

 

Del Picatxo...

 

Ja ve el temps de les veremes

i de tornar a treballar,

la piscina està molt freda

i ja no em vull remullar.

 

Del Picatxo...

 

Lo garbí nos ajudava

a passar els dies roents,

i ara enyorem l'escalfor

d’inoblidables moments.

 

Del Picatxo...

 

Aquest any per la pandèmia

no hem tingut Festa Major,

però com que som grandets

estar tranquil és prou bo.

 

Del Picatxo...

 

Hem après el nom de cases

que venen de l’antigor

i hem vist les nines fantasmes

que volien fer-nos por.

 

Del Picatxo...

I és que dos coses hi ha al mon

que no hi ha a cap més indret,

el Picatxo de Batea

i a Can Fanga, el Poble-sec.

Del Picatxo vinc...

 

Adéu Picatxo, ai quina pena que tinc,

quina il·lusió, tornar al carrer Laberint,

ara me’n vaig i segur que haig de tornar-hi,

a dinar al Poste i a passejar pel Calvari.

POSTALS DE BATEA (3): LA VERGE DEL PORTAL

 

LA VERGE DEL PORTAL


Pujant pels vells carrers on els porxos amaguen
històries oblidades d’un temps perdut i estrany
enmig de vells silencies, petita, arrecerada,
espera els vianants la Verge del Portal.

Hi ha qui sempre, quan passa, visita la capella,
on mormola pregàries i descansa un moment
i contempla la imatge, petita i delicada,
i els misteris pintats amb colors, al seu volt.

En un temps d’esperança i potser d’optimisme
bastiren la capella els vilatans antics,
en uns anys de pau tendra i de bones collites,
quan potser tot semblava que seria millor.

Però van passar els carlins, i els francesos, i d’altres,
revoltats bandolers i soldats afamats,
i aquella nostre guerra que encara ens acompanya
amb la seva ombra llarga i la seva amargor.

Ara sembla altra volta que el futur que ens espera
portarà una pau llarga i uns anys de claredat.
Acollidora i lúcida, més enllà de tants dubtes,
espera als vianants la Verge del Portal.

Júlia Costa (poemes bateans)

POSTALS DE BATEA (1)

Les circumstàncies ben conegudes han fet que durant dos anys no haguéssim pogut tornar a Batea, un poble amb el qual no teníem vincles familiars i on, per casualitat i a causa del destí, tan imprevisible i atzarós, fa vint anys ens hi vam comprar una minúscula i agradable caseta. La casa està situada a la part alta i antiga del poble, un indret que es diu El Picatxo i que avui té poca població. La gent de Batea s'ha anat fent cases més grans i còmodes a zones que han esdevingut més cèntriques i molts dels forasters que, com nosaltres, tenien alguna caseta al barri i hi venien de tant en tant, sobretot als estius, en gran part han desaparegut o s'han fet grans, el temps no perdona, i ja no poden venir.

La nostra casa es estreta, amb escales, i amb la particularitat de què no tenim teulada ja que a damunt nostre hi ha una cambra que pertany al veí del costat. Aquestes estranyes particions, fruit de bescanvis i circumstàncies diverses, eren freqüents a molts llocs, fins i tot a llocs com el Raval de Barcelona havia vist alguna cosa semblant. Per aquests estranys atzars la casa del costat se la comprar fa pocs anys una família de la Bretanya francesa.

Ahir, diumenge, pel matí vam fer, guiats per Pere Rams, pagès i historiador, un recorregut pel poble seguint la petja d'un personatge singular, Felip Bes, 'Cassola', molt present en la memòria popular, afusellat al poble fa cent seixanta anys, quan tot just en tenia vint-i-vuit, després d'una vida complexa i en el marc dels enfrontaments entre carlins i liberals que, en molts casos, també, com en el cas de la Guerra Civil, tenien al darrera enfrontaments ancestrals entre famílies o respostes a abusos de poder. El Patronat Pro-Batea, que fa una tasca immensa i admirable, ha editat un llibre sobre l'època i el personatge que ha tingut un gran èxit, considerant que es tractat d'història i d'història local malgrat que Cassola va ser conegut a tota la península.

Per la tarda van presentar el llibre, davant de l'Ajuntament, els seus autors i l'alcalde i després hi va haver un excel·lent concert de música tradicional d'avui, a càrrec del grup SOLK, que jo no coneixia i que em va encantar. Va fer un dia amb vent, variable, i la calor va minvar força. Fa dos anys, el darrer estiu en què vam ser aquí, als vespres sortíem a xerrar amb una bona colla de gent, ara som quatre gats, de moment. I això de gats és retòrica car de gats reals sí que n'hi ha uns quants, per aquí, elegants i misteriosos. La COVID ha estès per tot arreu una pàtina de silencis i prevencions, s'ha anul·lat la Festa Major, de moment. En tot cas, val més no queixar-nos, els temps d'en Cassola eren molt més durs i perillosos.

Aquí podeu llegir la ressenya del llibre que vaig escriure per al blog llegir.cat:

https://www.llegir.cat/2021/05/critica-la-historia-de-cassola-i-altres-fets-violents-a-la-terra-alta-al-segle-xix-josep-sanchez-cervello-i-pere-rams-folch/

LA HISTÒRIA DE CASSOLA, VIOLÈNCIA A LA TERRA ALTA DEL SEGLE XIX

 

M'acabo d'empassar aquest interessant llibre, una d'aquestes publicacions d'àmbit relativament local que mereixen una difussió molt més gran i que sovint ens expliquen més a fons els fets d'història que no pas els manuals convencionals. És possible que el llibre m'hagi agradat, a més a més, perquè ha reforçat la meva esperança sobre el fet que el rerefons de la meva darrera novel·la (L'extraordinària història d'en Tomeu Valent, Stonberg, 2021) tinguí, encara que passada per la ficció literària, una base real i versemblant.

Els molts fets violents que van sacsejar pobles i ciutats però, sobretot, les zones rurals, aïllades, mal comunicades i sovint amb problemes de defensa i enfrontaments interns, lligats a problemes socials i polítics, van quedar abaltits en el record de la gent perquè el segle XX va tenir les seves propies violencies, sobretot la Guerra Civil. Precisament una zona molt afectada va ser, aleshores, altra vegada, la de Gandesa i la Terra Alta. Molts fets de la guerra civil no s'entenen del tot si no es parteix d'un passat que encara surava en el record i en els odis personals.

Gandesa, avui una tranquil·la i bonica capital comarcal,  centre important del turisme cultural a l'entorn de la Batalla de l'Ebre, va patir de forma constant durant els combats de la guerra dels Set Anys. Va haver de suportar uns quants setges per part de les forces carlines, entre 1836 i 1838. Cent anys després les coses no anirien gaire millor. I no tan sols Gandesa, és clar, també d'altres poblacions properes, catalanes i aragoneses, avui separades en dues comunitats autònomes, a causa de les divisions, no sempre lògiques, entre territoris propers.

Trobem al llibre morts, misèria, caciquisme, interessos diversos, bandolers semblants als de La Punyalada, gent desvagada, sense possibilitats ni escrúpols a l'hora de robar, matar, extorsionar o violar. Una història mítica, que avui, gràcies a aquest estudi podem interpretar d'una altra manera, i que dona títol al llibre, és la de la venjança i afusellament de Felip Bes Saun, 'en Cassola', qui va assassinar un propietari ric de Batea, Pablo Figueras, un defensor liberal durant els setges de Gandesa, veí dels Bes a qui sembla va estafar en el cas d'uns avituallaments que es van portar des de l'Aragó, per millorar la fam de Gandesa.

Felip Bes no era un bandoler típic, malgrat que la premsa i els romanços populars, publicats en plecs de cordill, en van fer una mena de dimoni i el seu malnom va passar a moltes expressions del llenguatge popular, en sentit negatiu però, en ocasions, no tan negatiu, sinó que planyen la seva mala sort amb una evident compassió. Felip Bes, un home intel·ligent però de vida complexa, va ser afusellat amb vint-i-vuit anys a la plaça de Batea i va ser enterrat davant d'una de les portes laterals de l'església, amb la cruel intenció de què la gent trepitgés la seva tomba en anar a missa, cosa que molts vilatans evitaven com podien. 

Al llibre també es fa referència a un altre fet violent que va tenir molta difusió en aquells anys, l'assassinat de Rosa Serres, a Gandesa, encarregat pel seu marit a uns sicaris, un d'aquests va ser condemnat a garrot vil però el marit, cacic i benestant, va poder fugir sense massa problemes. 

Es autors del llibre son:

Josep Sánchez Cervelló (Flix, 1958), catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat Rovira i Virgili, membre de la Reial Acadèmia de la Història, especialista en temes diversos, sobre el segles XIX i XX, com ara la Guerra Civil i el carlisme. Ha publicat nombrosos llibres de tema històric i ha coordinat treballs col·lectius importants.

Pere Rams Folch (Batea, 1974), llicenciat en Història per la Universitat Rovira i Virgili, que combina la feina de pagès amb la d'arqueòleg i que ha treballat en diferents excavacions arqueològiques i en molts estudis relacionat amb temes diversos lligats, sobre tot, a la Terra Alta. Es Secretari del Patronat Pro Batea i membre del consell de redacció de la revista Jorn Nou i dels Dossiers d'Història Terraltenca, col·lecció en la qual s'inclou aquest llibre. 

La història local, avui, és obra de persones amb molta preparació i estudis, i, com en aquest cas, podem trobar volums amb elements de microhistòria d'un alt nivell i que ens ajuden a entendre i interpretar un passat molt més proper del que ens pot semblar d'entrada i, encara, poc o mal conegut. El llibre menciona les fonts hemerogràfiques utilitzades, ha comptat amb elements de memòria oral, reprodueix fragments periodístics de l'època, la lletra dels romanços més populars sobre Bes, amb reproduccions facsímils,  i inclou una imprescindible i completa bibliografia.

MEDITACIONS ESTIUENQUES (9): L'AIGUA

La Festa Major de Batea ha ensopegat amb això de l'aigua i les misterioses algues podrides del pantà de Riba-roja. Un problema menor,  de moment, el qual és d'esperar que se solucioni aviat. L'aigua, com la salut o els diners, és un bé necessari que tan sols valorem quan és escàs. Avui estem molt ben acostumats però una sequera imprevista o un problema com aquest, de contaminació, dispara les alarmes. Jo sóc molt escèptica amb el tema del canvi climàtic, al menys tal i com s'explica, envoltat d'alarmes destinades a fer-nos sentir culpables a nosaltres, els pobres humans de la base, de tota mena d'apocalipsis suposadament evitables. És una mica allò del pecat original, sense fer mal a ningú ja ets culpable d'alguna cosa per decret diví.

Fa alguns anys una sequera va fer que les autoritats nostrades prenguessin mides surrealistes com ara buidar els petits llacs dels jardinets i fins i tot aconsellaven fer rogatives, ja que quan van mal dades qualsevol retorn a la tradició és ben mirada. No es va prendre una mida seriosa, com hauria estat tallar l'aigua durant algunes hores al dia, sinó que es va anar fent amb pedaços i per quedar bé amb poc gasto. Els pessimistes asseguraven que no plouria altra vegada però l'any següent va ploure de forma més normalitzada i com que en els anys de vaques grasses oblidem les magres tot va tornar a ser com abans, pel que fa al líquid imprescindible que forma també una part majoritària dels nostres fràgils cossos.

Al poble on sóc i a una gran part de la comarca les sequeres diverses, en concret una dels anys cinquanta, van contribuir a l'emigració de molta gent cap a Barcelona i la seva rodalia. Una gran part d'Espanya (o digueu-ne com vulgueu) ha tingut sempre aquests problemes. El tema climàtic i els recursos en aigua han estat definitius per la història política dels països. Ara, en general, obrim l'aixeta i tot arreglat. Aquí on sóc ara va arribar l'aigua de l'Ebre a finals dels vuitanta, a Barcelona o a Girona en sabíem poca cosa dels problemes de sequera d'altres indrets. Un element imprescindible eren les basses, avui la majoria d'elles abandonades i que podrien conformar, aquí i a molts altres llocs, una ruta d'aquestes turístiques, tan distretes i seguides pels viatgers de diversa procedència. 

L'aigua era imprescindible però no tenia els controls d'ara i un gran nombre de malalties diverses s'originaven en aiguamolls, pous, basses i cisternes, en èpoques difícils. Potser per això, quan jo era petita, encara hi havia una certa prevenció en contra d'ella, no beguis tant aigua que se't faran granotes a la panxa, et deien. Els litines o els sidrals eren un element freqüent per transformar l'aigua en una cosa diferent i, se suposava, més inoqua. Avui l'aigua sembla una mena de medicina, en general la de beure la comprem al súper i la de l'aixeta no acostuma a tenir més problemes que un cert gust a clor de tant en tant. Les màquines actuals de rentar roba i plats gasten molta aigua i també han proliferat les piscines de tota mena. De dutxar-nos un cop per setmana hem passat a un cop o més al dia, i que duri aquesta possibilitat. 

Vaig tenir alumnes, procedents de la immigració andalusa, que venien de pobles on els rics, però també els no tant rics, que posseïen algun pou o cosa semblant, els feien pagar l'aigua a preu d'or. Això era a principis dels setanta, a Barcelona i rodalies el que explicaven semblava de la prehistòria. Vaig compartir cursos de dibuix i pintura amb un xicot -de la meva edat- que era químic i que des de molts anys feia cooperació a països africans. Entre d'altres coses em va comentar que a molts indrets d'aquell continent tan castigat per totes bandes, també des de dins, que no sempre el mal ve de fora sinó que moltes vegades ve del veí del replà, les coses, d'ençà dels molts anys que feia que ell hi anava, no feien res més que empitjorar. Hi ha qui creu que el món sencer va sempre endavant per una mena de llei natural però això no és res més que un desig innocent, la veritat.

Aquest mateix company m'explicava que fins i tot molts africans que dormien al carrer estaven millor aquí que no pas allà pel fet que tenien aigua potable a l'abast. A molts països el camí per anar a buscar uns cantirets d'aigua és de quilòmetres llargs i perillosos, fets a peu o amb algun animaló feixuc i cansat. Aquí també s'anava a peu o amb ruc a les basses, no fa tant de temps. Però tenim poca memòria i ens creiem els reis del mambo. He escoltat comentaris lamentables de mestres suposadament seriosos sobre la higiene dels nou vinguts, que si no es dutxen prou, que si tufegen, que si no es canvien de roba. Els costums no es canvien d'un dia per l'altre i aquí, com deia la meva mare, pel que fa a molta gent, sembla ben bé que sempre haguem menjat en cullera de plata.

L'aigua és un gran bé però de tant en tant es posa de mal humor i en una tardor tràgica es pot emportar cases, persones, bestiar, càmpings i tot el que trobi. Una dita antiga fa el foc té amo, que l'aigua no. Els pobles i poblets vora torrents i rius tenen sovint senyals amb indicacions d'on va arribar l'aigua en algun dia de fa un o dos segles, per exemple, tot i que quan en passa una de grossa molta gent té tendència a creure que allò no havia passat mai i que hem entrat en una època de tragèdies indiscriminades, naturals i artificials. Els aiguamolls també contribuïen a malalties diverses i per això i per aprofitar més terra per als conreus, es dessecaven, i avui alguns es tornen a omplir i ens sembla que els nostres avantpassats eren uns ignorants quan no cercaven res més que la supervivència, cosa que faig extensiva a la mort de llops i d'altres salvatgines, avui tan reivindicades.

La memòria és selectiva i lligada a les nostres dèries del present. El passat es reinventa com cal i convé, serveix per a tot. Els nostres avantpassats tan aviat  són uns grans savis com uns ignorants salvatges, depèn. De fet potser eren com nosaltres, diversos i adaptats, de grat o per força, a unes circumstàncies sovint ben hostils. Pardo Bazán diu a la seva novel·la allò de que a la natura li diuen mare i li haurien de dir madrastra, però és que avui tampoc les madrastres no són dolentes i perilloses com les d'abans, en general. En èpoques pretèrites hi havia poc a repartir i la mare defensava les seves pròpies cries en detriment de les que no li pertanyien per biologia, cosa trista però explicable. L'aigua ha estat mare, madrastra, tieta i amiga i també ha estat mare assassina i destralera de tant en tant. 

Hi ha molts sants i santes amics de fer ploure. Una d'elles, durant molts anys, va ser Santa Madrona, cosa que potser explica que tingui un gran nombre d'ermites pel sud de Catalunya, una de les quals a Riba-roja, per cert. A Barcelona les relíquies anaven i venien del seu convent de Montjuïc a la catedral i sembla ser que fins i tot, en ocasions i com passava amb altres restes de sants i santes, es remullaven a mar, pràctica que es va acabar per prohibir a causa del deteriorament que comportava. Per molt que no es cregui en res sembla que les persones no ens podem alliberar del tot dels rituals diversos que propicien aconseguir determinades coses necessàries o desitjades. En el fons, fins i tot moltes pràctiques de la medicina ortodoxa són una mica ritualeres, la veritat.  Si les algues en descomposició de Riba-roja no desapareixen del tot de forma més o menys científica potser caldrà recórrer a mitjans menys convencionals, qui sap.

De realitats possibles que van esdevenir improbables

Si la capital d'aquest racó de límits imprecisos que anomenen Catalunya hagués estat Tortosa, avui la nostra ortografia i la nostra gramàtica serien molt i molt diferents, el mateix que si la capital d'aquest altre racó una mica més grandet que anomenem -amb alguna reticència- Espanya hagués estat, per exemple, Sevilla. Potser fins i tot els catalans ballaríem més jotes que no pas sardanes (encara que ara tampoc en ballem gaires, de sardanes), el castellà oficial seria l'andalús normatiu i sevillà (al capdavall, l'andalús és el pare espiritual de moltes variants hispanoamericanes d'aquestes que fan gruix a l'hora de comptabilitzar hispanoparlants) i les filosofies i mitologies sobre el tarannà català i espanyol estarien molt allunyades de les convencionals que amaran el nostre present de forma una mica feixuga. En general, imagino, fent política-ficció, se'ns tindria per gent alegre i festera i potser s'hauria inventat alguna jota flamenca, dansa nacional que reflectiria l'essència peninsular de forma evident. Potser jo hauria escrit les meves novel·les en un estàndard molt i molt diferent, mentre que si ara gosés escriure-les en tortosí o bateà se'm titllaria de costumista irredempta. I, pel que fa a l'altra llengua, els Álvarez Quintero serien molt més valorats que no pas Galdós o Cela.

La cosa no és tan surrealista com pot semblar, de fet Tortosa i Sevilla haurien pogut esdevenir capitals molt més importants, ambdues van ser ports fluvials de categoria, (Sevilla ho és encara, ep) amb una època daurada renaixentista florida i optimista i amb molts aspectes socials i polítics que desconeixem força, perquè les èpoques que no responen a les lectures oficials de la història contemporània s'amaguen o es disfressen segons toca.

Aquestes cabòries m'agombolaven ahir, a la nit, després d'haver presentat el meu llibre a Batea, en el marc de la Setmana Cultural, en un lloc tan emblemàtic com la plaça del poble on, després, va actuar el grup Saragatona, de reminiscències blogaires evidents, al menys per a mi, que vaig conèixer abans el blog-bloc que no pas el grup, coses de la vida. Damunt nostre, damunt de les teulades de Batea, que també va comptar amb èpoques d'esplendor, reflectides en els seus antics carrers, per on els cavallers d'altres temps meditaven en els seus problemes parlant en alguna variant dialectal que se'ns escola com aigua en un cistell, una lluna creixent esplèndida, a la recerca de la seva temporal i fràgil plenitud, escampava relativisme lluminós a dojo. Perquè, ai, ni la lluna té claror pròpia ni tampoc les seves celebrades mudances responen a res més que la nostra percepció situacional.

Potser si Tortosa hagues estat com Barcelona, Batea hauria estat més o menys com Tarragona, pel que fa a la importància política i demogràfica. El segle XVIII va ser també molt important, a Batea i a força indrets de les moltes catalunyes i espanyes amb què ens podem ensopegar pels camins de les geografies reals, com es pot comprovar pel gruix de les esglésies, santuaris i cases pairals d'aquella època que trobem pels pobles i viles, o fins i tot en valorar les dades demogràfiques conegudes, però van tornar a venir guerres i invasions, bandolers, guerrillers, fams, sequeres, soldats i malvestats diverses fins fa quatre dies, com és, o hauria de ser, ben sabut. I tot plegat va ser d'una altra manera, perquè els camins de l'atzar són inescrutables. La glòria del món i dels indrets passa, ves, no hi ha res immutable per més que ens entestem en voler-hi creure. I la natura humana és imprevisible i atzarosa, perillosa a voltes i admirable en algunes comptades ocasions de lucidesa col·lectiva o individual.

La festa dels Quintos

Cada any fan una festa els joves que compleixen
aquesta anyada estranya que són els divuit anys.
La infantesa, vençuda, esguarda grans misteris,
en uns horitzons fràgils, que encara són llunyans.

Sota una nit de festa, de músiques i gresca,
aplegats ballen, canten, beuen, riuen, se’n van
pels carrers de la vila, al compàs de xarangues,
en unes hores llargues que esmicolen els galls.

L’endemà són a missa, encara amb entusiasme,
I a la tarda s’apleguen a la plaça mes gran
entre rialles fresques i juguesques amables,
per acabar a una sala on els espera el ball.

I allà acaba la festa, amb una dansa estranya,
mentre els parents i amics els van embolcallant
amb munts de serpentines, esdevenint muntanyes
de colors, que els transformen en singulars gegants.

Iniciàtica dansa, ja són adults per sempre,
ells creuen que ja tenen tot el món a les mans,
uns lligams els uneixen, però són uns lligams febles,
perquè feble és la vida, amb els seus viaranys.

Joventut dels enigmes i futurs imprecisos,
quan encara és possible el somni exagerat!
Mentre la vostra festa abalteix les tonades
jo intento, sense força, alentir aquests instants.

Júlia Costa. L'ombra de les vinyes.

La Verge del Portal

LA VERGE DEL PORTAL

Pujant pels vells carrers on els porxos amaguen
històries oblidades d’un temps perdut i antic,
enmig de vells silencies, petita, arrecerada,
espera els vianants la Verge del Portal.

Hi ha qui sempre, quan passa, visita la capella,
on mormola pregàries i descansa un moment
i contempla la imatge, silent i delicada,
i els misteris pintats amb colors, al seu volt.

En un temps d’esperança i potser d’optimisme
bastiren la capella els vilatans antics,
en dies de pau tendra i de bones collites,
quan potser tot semblava que seria millor.

Però van venir soldats de Castella i de França,
revoltats bandolers i carlins arrauxats,
i aquella nostra guerra que encara ens acompanya
amb la seva ombra llarga i la seva amargor.

Ara sembla altra volta que el futur que ens espera
portarà una pau llarga i uns anys de claredat.
Acollidora i lúcida, més enllà de tants dubtes,
espera als vianants la Verge del Portal.

Júlia Costa. L'ombra de les vinyes (inèdit).

Catalunyes

He pogut escapar-me uns dies a Batea i he voltat per alguns pobles d’aquesta Catalunya de la Terra Alta, poc coneguda, encara. No fa massa anys que hi vaig, de tant en tant, per aquells verals, amb una certa constància. Les meves sortides infantils, poques i breus, tenien com a objectiu anar cap al nord, ja que el meu pare era de la Garrotxa i hi tenia, per les terres gironines, encara, uns quants parents. Les històries que t’expliquen de petit conformen un teixit mitològic personal, la realitat i la rondalla es barregen i basteixen una èpica familiar irreal, poètica, per a l'autoconsum. La meva àvia materna era de la zona d’Àger i el meu avi matern de Figueres. Dels parents de Figueres, molts ja instal·lats a Barcelona en el temps de la meva infantesa, en teníem molts retrats, cosa estranya en una família humil, però que fa que tots aquells avantpassats conservin un rostre esvaït i enigmàtic, seriós, i que romanguin mudats davant d’aquelles escenografies que els fotògrafs professionals d’ahir muntaven als seus estudis pretensiosos i entranyables. Puc presumir, doncs, si és que la filiació familiar té algun mèrit, de ser això que se’n diu catalana pels quatre costats parentals, i des de fa força generacions, cosa que, avui, no és gens habitual, tampoc.

Tot això de la catalanitat, com l’espanyolitat, són, crec, accidents culturals de poca volada seriosa, al meu entendre, però que provoquen al llarg dels segles ensulsiades importants, gràcies –de res- a la política, als ideòlegs, als líders patriòtics, als governants i a molts interessos diversos, i que, per això, s’haurien de tractar amb una cura responsable. Per la Terra Alta, amb tants trets aragonesos i on es parlen unes formes dialectals vives, coloristes, excepcionals, poc recollides encara a la literatura oficial, els trets fronterers i els límits patriòtics es dilueixen en una mena de garbuix misteriós, vitalista. Les poques persones que, de jove, havia sentit parlar, d’aquella zona, em feien riure, perquè tenim tendència a riure’ns d’allò que no coneixem, la ignorància és agosarada i el menyspreu per tot allò que es desconeix -i, el que és pitjor, no es vol conèixer-, preocupant, en el món d’avui, on tenim a l’abast, si volem, mitjans per aprofundir en el que calgui.

Durant molt de temps, el saber popular va estendre la brama que el bon català es parlava a Girona, de la mateixa manera que el bon castellà era el de, per exemple, Valladolid. Ens agrada establir móns concrets, on les fronteres responguin a alguna realitat, i les normalitzacions cerquen la consolidació de l’estàndard, perquè la varietat excessiva i poc clara, que no accepta definicions, ens inquieta. Els bons escriptors, que no abunden, són capaços de recollir els dialectes menyspreats i elevar-los a una categoria gairebé sagrada, però en ocasions ho fan amb temor, perquè, és clar, hi els necessaris correctors a punt, sempre. Les formes dialectals poc corrents es bandegen, en lloc d’incorporar-se a l’estàndard i enriquir-lo i fornir la possibilitat d’ampliar els nostres recursos expressius. El fet és que, en general, ens ignorem els uns als altres amb una empenta teòrica que el contacte social aigualeix força. Els de Barcelona sempre s’ha suposat que parlem, també, malament. Tu no pots ser de Barcelona, m’ha dit, fins i tot, algú, en veure que tinc afició a escriure i a utilitzar formes que, qui no les fa servir o no les ha sabut escoltar i copsar, creu, sovint de forma gratuïta, que resten en desús.

Batea, com tants indrets del món, va rebre, al llarg dels segles, moltes sotragades. Durant el segle XVIII, com tantes zones rurals de la pell de brau, va revifar també de forma espectacular. Només cal mirar les dates de santuaris, esglésies i construccions remarcables dels pobles, per constatar com aquell segle XVIII va ser l’inici d’una societat rural una mica fatxenda, que va quedar trencada, malmesa, amb les moltes guerres i bastonades de després. Tinc la teoria, incomprovable, que, sí aquella tranquil·litat de l’època hagués continuat, hauríem esdevingut molt més espanyols, perquè quan les coses van bé les persones s’apunten, com es diu vulgarment, al carro principal. Probablement el castellà s’hauria estès amb una fluïdesa molt menys aspre, qui sap, tot plegat és fer política ficció, és clar. És possible, fins i tot, que el centre de gravetat català s’hagués desplaçat vers el sud. Però no va ser així, i, per acabar de reblar el clau, la guerra civil va tenir en aquells indrets un protagonisme dramàtic, que ara s’explota turísticament, amb molta subtilesa i poc realisme en ocasions, ja que moltes coses, algunes que fins i tot no responen al discurs oficial del present, encara són prou vives als pobles.

Els intents d’estructurar uns països catalans, amb una frontera lingüística clara no han reeixit, ni crec que ho facin, la veritat, perquè la identificació entre llengua i cultura mai pot ser del tot exacta, de vegades fins i tot no ho és gens. Els viatges d’avui, ràpids, no propicien copsar com la llengua no canvia de forma sobtada sinó que es va transformant de poble en poble, de forma dolça i progressiva, cosa que explicaria l’aprenentatge d’idiomes d’alguns sants predicadors admirats, caminadors infatigables d'altres temps. És clar que el present té un pes i les coses ja no són ni seran com van ser i els mitjans de comunicació, amb tota la seva valuosa aportació al coneixement, contribueixen també a empobrir molts aspectes socials i culturals. Un grup de Nonasp, que va actuar a la festa major de Batea, cantant i ballant jotes –en castellà- va acabar l’actuació amb una entranyable coreografia sobre el setge de Saragossa, amb el Pilar, Espanya i els malvats invasors gavatxos com a temàtica. Els hauríem de censurar? Són cultura castellana –o espanyola- en un context de parla catalana, en uns territoris d’imprecisa filiació cultural? O és que, al capdavall, som fills i filles una mica bords d’una barrija-barreja estranya, amb un imaginari col·lectiu molt poc científic i objectiu, la veritat?

Posada a fer literatura, crec que el paisatge sec de molts d’aquells pobles, la mateixa duresa de la vida, ha conformat una gent oberta, alegre, més afeccionada a mirar cap al present i el futur que no pas cap al passat, molt poc de llibres, -per ara-, que verbalitza la tafaneria envers els forasters amb preguntes directes i franques, lluny d’aquelles mirades rere els vidres, inquietants, d’altres indrets, també catalans, més humits i enigmàtics de les profunditats del territori. El món, fins i tot aquest bocí al meu abast, només em trasbalsa una mica en pensar que no podré veure els imprevistos canvis socials, al llarg dels segles i que tot just puc constatar, hores d’ara, que un estiu com el del present, menys calurós que els del passat recent, no és cap cosa estranya, sinó que la memòria humana és, ai, molt limitada i interessada, al capdavall. HI ha moltes catalunyes i moltes espanyes i també, en el fons, molta uniformitat en la vida quotidiana de la majoria de la gent, que vol, al capdavall, viure, estimar i gaudir en pau, quan sigui possible i els deixin, d’aquesta vida que sabem tan breu i estantissa.