15.8.08

Nord enllà, abans de la transició


Uns comentaris de Gabriel Jaraba, fent referència a una amiga comuna, m’han portat al cap unes vacances juvenils, les més aventureres de la meva vida, que vaig fer, precisament, amb aquesta amiga, companya de feina.

Anar de vacances amb amigues, en la meva època, no era fàcil, més que res per la possible oposició familiar al tema. Jo crec que m’hi van deixar anar perquè a casa meva no sabien ben bé on anàvem ni com. Vaig explicar que ens havíem fet el carnet dels albergs i això els devia sonar a cosa seriosa i controlada.

Jo ja havia fet algun francesilla, sortides excursionistes amb la parròquia i una anada a Menorca per Setmana Santa que també tinc pendent d’explicar, doncs va ser la primera vegada que vaig pujar a un avió. De fet treballava des dels quinze anys, estudiava als vespres, i jo crec que tampoc es veien amb cor de prohibir-me aquest tipus de sortides. És clar que ja tenia més de vint anys, que aleshores em semblaven una immensitat cronològica.

La nostra experiència viatgera era nul·la, la nostra informació, molt limitada. Només de pensar que una filla meva fes un viatge semblant ja m’entrarien tots els mals. Per sort, els fills i filles no ho expliquen pas tot, ni falta que ens fa.

Havíem d’anar tres amigues, una va fallar. Jo no les tenia totes, perquè aquesta amiga amb qui anava, una noia excel·lent, Rosa Maria, tenia, però, un tarannà força diferent del meu. A més, uns dies abans de marxar una tia de la mare que vivia amb nosaltres va patir una embòlia. Teníem el bitllet a Sant Sebastià, uns quants calerons i el carnet mencionat.

El tren anava molt ple, a davant nostre hi havia una senyora amb un nen que ens anava espantant amb un putxinel·li, un dimoni d’aquells típics de tota la vida. Al tren ja ens va venir un xicot en pla una mica xulo, era policia i ens va demanar els papers. Resulta que la meva amiga era una mica més gran però jo en tenia tot just vint-i-un i em va dir que per viatjar, si en tenia menys de vint-i-tres, necessitava un permís patern i no sé quines històries.

Després el vam anar a trobar, ja estava més somrient, i li vaig dir que si necessitava el paper trucaria als meus pares però aleshores em va dir que si tenia papers conforme treballava doncs que no hi hauria problema i a continuació va fer una mica de broma amb nosaltres, no devia ser gaire més gran, ell. Encara que quedi malament dir-ho, vam comentar que malgrat ser un poli, era bufonet.

A Sant Sebastià l’alberg era ple d’estrangeres, perquè aleshores de noies del país gairebé no en viatjava cap, i cal dir que nois i noies dormien ben separats, sovint fins i tot en edificis diferents. Jo ja estava desesperada. La meva amiga, molt més decidida, va agafar uns papers que donaven uns espontanis a l’estació, amb adreces de cases particulars on dormir, això era molt freqüent, recordo que també l’estació de França n’era plena, d’ofertes semblants. Vam anar a una casa particular, era d’una senyora molt amable. Ens va sobtar molt tot allò de les marees i aquell mar tan diferent de la Mediterrània, no havíem vist el món per un forat.

Vam passar-ho molt bé. Els altres albergs estaven practicament buits. Vam anar a molts llocs, va fer un temps excel·lent, i vam fer autostop, que ara no en faria ni que em donessin propina, però de jove no veus el perill enlloc. Vam conèixer d’aquesta manera uns xicots bascos molt macos i ben plantats, vam parlar de política, eren molt radicals, creien que es tolerava més el català que l’euskera, aleshores eren altres temps, suposo que pertanyien a alguna organització independentista o gairebé.

En aquella època feien un concurs per la tele, no sé si era aquell de un millón para el mejor i hi havia sortit un senyor català expert en bolets, que, en acabar el concurs i guanyar va demanar permís per dir quatre coses en català. Els nois bascos opinaven que en euskera no li haurien deixat dir res, la veritat és que no ho sé.

Després els vam escriure i els vam enviar discos d’en Raimon i algun llibre, però tan sols ens van contestar amb una postal amb unes mans encadenades, aquell any va ser el del judici de Burgos, potser no ens volien comprometre, el cas és que ens van deixar enamoradetes però que no en vam saber massa cosa més.

Als Picos d’Europa, a Potes, vam ser a casa d’una senyora velleta, que ens va tractar molt bé i que jo crec que pensava: ‘quins pares més irresponsables, deixar aquestes dues nenes anar pel món d’aquesta manera’. La veritat és que semblàvem més jovenetes i carregades amb les motxilles devíem fer una mica de pena. Vam estar molts anys que la felicitàvem per Nadal, a la senyora Juana.

Vam anar a Santillana del Mar, a Sant Vicente de la Barquera, a Santander. A Santander també vam conèixer uns xicots però pel tracte que van intentar donar-nos em sembla que interpretaven que el graó anterior al capteniment sexo-liberal de les sueques l’ocupàvem les catalanes. Coses de l’època. Els vam donar planton i es va acabar el tema. També vam trobar uns catalans que anaven encalçant unes estrangeres, per cert, en una platja de per allà, però que de tant en tant ens venien a veure per comentar-nos que allò era molt bonic però que com Catalunya i la Costa Brava, res de res. Tribalisme, vaja.

Vam arribar fins a Galícia, allà vam ser a un alberg-càmping i va ploure molt. A Galícia encara es veien moltes dones de negre, amb grans càntirs al cap, vaig trobar un gran canvi humà en deixar enrera Astúries, tot ens semblava molt més pobre i trist. Em van recordar allò del poema de Rosalia, de les vídues dels vius i de les vídues dels morts. De fet, per tot el nord vam veure molts cotxes hispanoamericans, suposo que d’immigrants que anaven a visitar la família. Vam anar a Santiago i vam agafar un tren a Corunya per tornar que recordo que anava ple de magribins, cosa que inquietava molt la gent del tren, en aquella època tot això sobtava, de fet eren treballadors que devien anar a algun lloc i viatjaven força estibats.

El tren anava cap a Madrid on feia una calor horrorosa. D’allà ja en vam agafar un cap a Barcelona. La meva tia-àvia va morir mentre jo era de vacances, per cert, era molt gran però també em va saber greu no haver-la pogut acomiadar. Pel nord vam viatjar molt amb trens de via estreta, d’aquells que ja no en queden. Tot era encara rural, salvatge. A Santillana hi havia les pageses que et donaven pa de pessic casolà, sobao, vaja, i llet de vaca autàrquica, encara.

Vaig tenir una gran sensació de llibertat, durant aquells dies esplèndids, em semblava que el món era meu. Malauradament, l’any següent vaig haver d’esmerçar les vacances fent el curset de temps lliure de la secció femenina, que calia per al magisteri, i no vaig poder anar a un viatge semblant que va fer a Itàlia la Rosa Maria, amb un amic, mecatxis. I encara perquè com un favor em van donar un mes, a la feina, que aleshores teníem unes tres setmanes i gràcies.

Després he fet molts altres viatges i he tornat al nord, i a Santillana la llet ja és de tretrabric i el pa de pessic va embolicat amb plàstic asèptic. Tampoc no crec pas que les venedores siguin pageses autèntiques. Ja no hi ha molts d’aquells trenets, ni tants hòrreos i molts dels que queden són per fer bonic. A Galícia ja no hi ha dones soles i de negre i els albergs són mixtos. El jovent viatja a llocs molt més llunyans i exòtics, ben aviat. Moltes coses han millorat i molt, d’altres s’han perdut per sempre, com ha de ser, perquè el món canvia i es transforma. Respecte al País Basc, entenia aleshores els problemes que tenien, però ara ja em costa de comprendre que el jovent nascut en d’altres temps sigui encara més bel·ligerant que el d’aleshores.

Aquesta meva amiga era molt moreneta, tenia una cosina també molt morena i a totes dues, a la feina, els deien els conguitos i tenien molt d’èxit entre el personal masculí. Va venir al meu casament, jo vaig anar al seu anys després, però la vida fa que t’allunyis de forma inevitable de moltes persones que han compartit grans moments amb tu. Grans moments com aquell viatge excitant nord enllà, que vam fer plegades. Sempre ens quedaran Sant Sebastià i Santillana del Mar. I unes quantes fotografies en blanc i negre amb un fons paisatgístic entranyable i evocador, irrecuperable.

4 comentaris:

zel ha dit...

Jo encara conservo el costum d'anar de vacances amb les amigues, ara són unes altres, i encara anem d'alberg, i no em fa cap vergonya, la motxilla i a córrer quan podem...i els fills a casa, que ja sortiran quan se'ls guanyin...aquests records no tenen preu, no s'obliden!

Júlia ha dit...

Doncs endavant, Zel, si ho pots fer, la vida passa molt de pressa i s'ha d'aprofitar!!!

Anònim ha dit...

ALS 20 ANYS,AMB AMIGUES TAMBE,VAIG ANAR A VENECIA AMB UN COTXE TRONAT,VA SER MAGNIFIC,QUIN RECORD¡ARA TORNO A VIATGAR AMB AMICS,PERO NO ES LO MATEIX,SERAN ALS ANYS.....JUGANT AMB BCR.......

Júlia ha dit...

Doncs sí, jugant amb bcn, els anys donen colors diferents a les coses, de vegades millors i més matisats, de vegades més grisos. No és el mateix ni ho pot ser.