20.8.08

Ous passats per aigua i truites antigues


Menjar, dormir, nedar. Això és tot el que puc fer…
(Michael Phelps, dels diaris)

L’ou és un estrany producte de la natura que sempre m’ha cridat l’atenció. Em refereixo més que res al vulgar ou de gallina, el més consumit pels nostres verals. L’ou havia estat un producte de privilegiats, antigament sentenciaven, els grans, quan siguis gran, menjaràs ous, ja que als senyors de la casa que guanyaven el jornal se’ls reservaven aquestas productes emblemàtics.

Els ous i els pebrots han compartit símil sexual i moltes bromes de gust dubtós, com aquell acudit de la senyora calenta que es llençava a la piscina i etcètera. I aquells dobles sentits amb els ous de pagès i els ous del pagès, per exemple.

Fa anys eren un producte car. A casa, quan jo era petita, teníem un antiquíssim exemplar de Carmencita, la buena cocinera i de vegades cercàvem receptes assequibles. Quan el nombre d’ous era important, la meva mare se les saltava ràpidament. Vaig estar molt de temps escoltant com n’eren de bons els flams d’ou d'abans de la guerra, mentre me’ls empassava d’aquells del Mandarín, per constatar amb els anys que m’agradaven més els de pòlvores xineses que no pas els autèntics, coses de la vida.

Durant anys arribar al consum d’un ou diari era el súmmum de la bona alimentació. A parteres i nenes anèmiques se’ls feien barreges de rovell d’ou i licors diversos. Els oncles de pagès, amb feines que precisaven molta força física, es menjaven truites de vuit ous amb una cabeça d’alls crua, coses així. Mentre cremaven tant de greix energètic la cosa rutllava però de grans es ferien, que deien aleshores, i els metges rurals, que en temps pretèrits eren autoritats sòlides, espirituals i inqüestionables, clamaven contra els ous i la cansalada, cosa que feia que la gent ironitzés, ves, que volen que mengem, doncs. Una germana del pare, morta fa anys, sembla que es va casar amb un hereu d'una casa de pagès propera i els sogres eren molt gasius. Passava gana i la seva mare, la meva àvia, li aconsellava que quan anés al corral es begués uns quants ous crus d'amagat, cosa que sembla que feia. Eren temps difícils, a una altra tia, quan es va casar, els sogres sembla que li van dir que no havien posat bombeta a l'habitació de la parella ja que a davant de la finestra hi havia la caserna dels civils i cada dia encenien el llum...

De sobte, els pobres ous van experimentar, com les sardines, una època de mala premsa dietètica. El rovell de l'ou, aquest punt central en qualsevol tema, l'or de l'alimentació tradicional, ha esdevingut el més dolent, greixós i prescindible. A sobre, les salmonelles aquestes han fet proliferar l’invent escolar de l’ou en pols pasteuritzat i d’altres miracles del nostre temps. La maionesa casolana, que mai no em va perjudicar, ha passat a ser un perill en potència i ja se sap que quan et mires o menges quelcom amb prevenció et farà mal, doncs no hi ha res pitjor que el neguit subconscient. I no és broma, he llegit casos de persones amb al·lèrgia, per exemple, a determinades flors, que patien crisis en veure'n un ram... artificial, sense saber que no eren de les altres.

Ara resulta que un gran nedador olímpic qui, segons diuen els diaris i segons diu ell, no fa res més que dormir, menjar i nedar, ha revelat la seva dieta, semblant a les dels meus avantpassats rurals, truites de molts ous, greixos i proteïnes a dojo, poca fruita i poca broma i a més, sis o set vegades el que menjaria qualsevol ciutadà normalet, però sense aspiracions de superació física competitiva. La norma de vida recorda aquell títol d'una magnífica pel·lícula xinesa, Comer, beber, amar, de la qual no es van poder estar de fer-ne un remake d'ambient hispà.

O sigui, que el noi dorm, neda i menja tot això, i, a més, muntanyes del que, despectivament, s'ha titllat de menges escobraries. D’altres activitats intel·lectuals i/o eròtiques no en diuen res, ni el campió ni els diaris. Sembla mentida que els esportistes encara siguin tan ben considerats; si el meu fill fes aquesta vida crec que restaria seriosament inquieta, però potser tinc una deformació moral i un doll de prejudicis, a causa de tant de missatge dietètic i anticompetitiu com he consumit al llarg dels cursets per a mestres i persones interessades en el tema i a través de prèdiques d'experts a través de tot tipus de mitjans. Si això no és dopatge s’hi assembla força, segons els meus ignorants paràmetres ètics, però com que vivim en un món de contradiccions i aparences, les coses són com són i sempre es predica el que no es fa. I, qui sap, potser en el fons, som humans, em cauria la bava en veure algun fill meu fent quilòmetres i quilòmetres de piscina i emmadallat, emocionat i campió ni que fos en alguna cursa de la festa del barri, malgrat el seu món personal restés limitat a activitats tan contundents.

Per un ou, el ventre no es mou, deien, també, els grans. L’afer de l’ou i la gallina encara no s’ha acabat de resoldre satisfactòriament. De la història de l’olímpic en remull qui, per cert, i perdoneu-me l’acudit fàcil, suposo que deu tenir una preferència absoluta vers els ous passats per aigua, em quedo amb la revalorització del producte i és que darrerament ja em sentia malament quan em menjava un ou ferrat massa sovint o una truita a la francesa tres cops per setmana.

No sé què creure, la veritat. Constato que quan una menja qualsevol s’abarateix passa a ser considerada de poca qualitat, àdhuc perjudicial per a la salut. Per cert, les pobres gallines ponien per la Candelera, quan seguien el seu ritme vital, ara me les tenen en aquestes ponedores amb llum tot el dia i rendiment intensiu, algú les hauria de defensar i alliberar d’aquest esclavatge. Cert que Llach va cantar la rebel·lió de la gallina ha dit que no, visca la revolució, però les cançons, ai… tan sols són cançons i resten moltes revolucions pendents que espero que mai es materialitzin de forma violenta. I, el pitjor, si el superhome aquàtic crea escola i desvetlla ànsies d’emulació, em temo que les gallines encara hauran de patir molt més. Hi hagué una gallina legendària que feia ous d’or, ara aquells ous són medalles olímpiques. De tots els ous del món, però, el meu preferit és l'ou com balla del Corpus, que salta entre cireres i flors. Ara bé, cal dir-ho, és un ou... buit.

12 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Tot això dels olímpics i companyia és una bufonada a la que només trobo la virtut que pugui ser entreteniment d'avis i altres persones que han d'empassar-se televisió gairebé per força. Té ous, la cosa.
Les penques de bacallà que penjàven a les botigues per a atipar els pobres, ara, ja fa uns anys, son tota una "delicatessen".
Quines penques!
El que m'ha extranyat del enmedallat en remull permanent és que no es mengi també ous de peix, de caviar per exemple, que tal vegada li servirien per a fer-li sortir escates a la pell.

Anònim ha dit...

L'esport és com una navalla suïssa, que serveix per a moltes coses, o com el porc, del qual s'aprofita tot. Això es deu al seu doble origen: activitat de lleure actiu per a classes altes, angleses i per tant poc amants dels afers intel.lectuals, i proposta paternalista d'higienisme popular adreçada a millorar la salut de les classes treballadores --fetes malbé per l'alcohol, la mala alimentació i la mala vida-- en un moment que el capitalisme tecnificat necessitava d'una força de treball intel.ligent i metòdica i no només de bèsties de càrrega.

Això desemboca en aquesta ambigüitat: allò que figura que és font de salut, fa malbé als seus practicants més extrems. Citius, altius, fortius, quin millor lema per al capitalisme expansiu?

I tot i això, un cert concepte de l'esport educatiu segueix essent útil per a la formació d'infants i joves. Els regeneracionistes del nou-cents japonès ho van veure més clar que nosaltres, amb el judo i, sobre tot, l'aikido. Llegir al fundador d'aquest esport, Morihei Ueshiba, és com llegir Machado.

Francesc Puigcarbó ha dit...

que em deixin un banyador com el d'ell i en una piscina no em treu cinquanta metres.

Josep_Salvans. ha dit...

S'ha deixat vostè els ous a Santa Clara el dia abans del casament d'una noia perquè no plogui...

Júlia ha dit...

Xiruquero, ja veig que també ets poc olímpic, tu.

Júlia ha dit...

Totalment d'acord, Gabriel, jo no estic en contra de l'esport com a diversió, forma de fer amics, fins i tot com a pràctica saludable, encara que sempre he estat molt negada per a tot això. Però la competitivitat excessiva, la sobrevaloració del campió, en un món en el qual qui no és el primer no és res, la comercialització excesiva de molts aspectes esportius, no m'agrada gens i contradiu molts dels valors que, en teoria, prediquem. Un tema molt inquietant és el capteniment de molts pares i mares en les competicions esportives dels fills, un amic em va ensenyar una carta que van haver de donar als pares dels nois de l'equip de bàsquet on juguen els seus fills a causa del seu comportament vergonyós durant els partits, crits, insults, renys als fills si fallaven i coses molt surrealistes. I sé que no és l'únic cas. En l'esport infantil i juvenil, com en d'altres àmbits educatius, hi juga molt l'ambició familiar, per sobre de la voluntant dels afectats.

Júlia ha dit...

Apa, Francesc, ho vull veure, això. Haurem de fer les olimpíades dels boguejadors/es...he, he.

Júlia ha dit...

Josep, tens raó, però és que de tradicions relacionades amb ous n'hi ha una pila, és tot un símbol de la fertilitat, de la vida que reneix, de moltes coses.

Anònim ha dit...

I tant!... Però jo ho deia perquè est`plovent a Beijing! hehehe! (es broma) Però plou, allà. Ho he vist a la tele.

Francesc Puigcarbó ha dit...

és que la piscina té 50 metres i algun en faria mjo abans ell no arribés al final - suposo -

Ahir s'em va oblidar un gran acudit:

No es igual ous passats per aigua,
que un paraigua passat pels ous! Perdó.

Júlia ha dit...

Anònim (Josep?), no sé si a la Xina funciona, això de Santa Clara...

Júlia ha dit...

Bon acudit, Francesc, és que això dels ous sempre inspira comparacions... he, he.