Plany d'agost

L’estiu inicia amb la Mare de Déu d’agost la seva davallada. Els dies s’escurcen i, si el temps meteorològic segueix el seu curs, algun aiguat sorollós comença a esmicolar l’excessiva alegria de les platges sorolloses. Podem explicar el cicle de les estacions amb tanta poesia i retòrica com es vulgui, però el cert és que responen a la lògica d’uns cavallets de fira, a la corranda vital per a la qual encara no tenim respostes definitives.

Altres anys, per aquesta època, m’envaïa un estrany sentiment de melangia positiva. De fet, sempre he trobat les vacances estivals escolars massa llargues, a mitjans d’agost ja tenia ganes de tornar a l’escola, on tot seria nou, excitant, imprevisible. Aquest any m’he jubilat i tot serà diferent, ja que, si hi torno, serà de visita.

L’escola primària demana molta implicació vital. Podia haver allargat l’època laboral, és clar. Malauradament, l’administració no preveu una adaptació progressiva a la jubilació, ni contempla en el meu cas la possibilitat d’una vinculació parcial al lloc de treball que pressuposi més llibertat horària. De fet, es va del tot al res. En el nivell universitari existeix la figura del professor emèrit i quant més amunt s’escala en l’àmbit acadèmic, menys hores lectives s’han de fer. Per altra banda, l’escola actual, amb la seva complexa organització que fa perdre temps, diners i esforços, està molt lluny del que jo somniava de jove, d’aquella relació aula-mestre que era el millor que tenia aquesta etapa. Ens en han aclaparat l'excés d'especialitats, grups, grupets i un munt de temps esmerçat en absurdes i gratuïtes burocràcies que no fan res més incentivar-se i generar un llenguatge buit, que té poc a veure amb la realitat, sovint prou senzilla encara que ens entestem en disfressar-la de forma fatxenda. La llibertat d'acció del mestre ha quedat molt retallada i limitada.

Hi ha amics que amb molta bona voluntat em diuen que ara podré fer coses. He fet moltes coses a més de treballar, durant la meva vida, no crec que ara en faci més. La societat ofereix als jubilats normalets poques possibilitats més enllà dels cursets de centres cívics, voluntariats mal organitzats i d’altres sortides que comporten, més que res, una distracció poc seriosa per fer-nos creure un miratge, que encara som joves i actius. Una altra cosa és quan algú té un negoci propi, una professió liberal en la qual pot incidir segons li interessi, una ocupació remunerada interessant i pot decidir quan i com plega.

El voluntariat, sovint, ha servit per cobrir llocs de treball sense remunerar-los. És, segons com es miri, una trampa, i en podria posar molts exemples. Em recorden, moltes activitats voluntàries oficials, aquell servei militar alternatiu que s’oferia fa uns anys i que tenia molts nois fent no se sabia ben bé quines coses en tota mena d’entitats, els objectors van constituir durant molt de temps un col·lectiu divers i poc qualificat, en general. En molts llocs, precisament, no donen als voluntaris càrrecs importants sinó subalterns, per tal de no prendre la feina als qui estan en nòmina.

El treball seriós s’ha de remunerar. La remuneració no sempre ha de ser en diners, però els diners són encara la paga més clara i efectiva per a tot tipus de feines, encara que no sembli correcte recordar-ho. Una altra cosa és quan no hi ha diners per a res, una situació de postguerra o de tercer món, en la qual la beneficència és urgent i el voluntariat, imprescindible. Sé de persones que han fet voluntariat en algun lloc, amb molta dedicació, i que després s’han desenganyat veient el que cobraven, en negre, blanc o taronja, fins i tot en espècies, d’altres implicats en els afers de l’entitat. No sempre cal cobrar amb diners, però els diners ajuden. També es pot cobrar amb reconeixement humà, amb amistat, amb respecte. Però tot plegat va de baixa, en general. El subvencionisme actual propicia aquestes mena de coses i crea lligams perversos entre les entitats cíviques i els poders. Han quedat lluny els temps en els quals aquestes entitats comptaven amb la dedicació dels socis, sense afany de lucre, i en els quals ningú o gairebé ningú no tenia el cul llogat com ara. Tot s’ha professionalitzat fins a límits inexplicables o explicables des d’una òptica molt diferent de la meva. Veure com es gasten diners en estranys projectes i estudis puntuals que no serveixen per a res a la llarga, resulta inquietant.


Un altre tema són els descomptes lligats a l’edat, sigui perquè ets jove o vell. Hi ha països avançats que no tenen aquests descomptes, els preus dels museus són baixos, els dels cursos i cursets, raonables. Tots volem ser iguals, però després ens agrada mostrar la nostra diferència si aquesta ens comporta un privilegi tan minso com l’estalvi de dos o tres euros en una entrada al cinema. De vegades he sentit vergonya aliena davant la reclamació d'alguna amiga o amic, ben peixat per altra banda, sobre el descompte que li pertocava per l'edat en algun lloc, encara gaudim regatejant on sigui. Sóc contrària a tot això, que no em dóna res més que feina: mirar el carnet que toca perquè em facin el descompte, biblioteques, jubilada, sòcia del centre excursionista... Això estava bé fa anys, que tots anàvem molt més magres, ara ja no cal. Un altre tema són les aules de la tercera edat, on, m’han explicat, han proliferat també els power-points sobre els quals fa un temps ironitzava. No hi ha títols, no hi ha possibilitats laborals després d’haver passat per les aules, tan sols han servit per omplir el temps d’alguna manera suposadament positiva i ‘enriquidora’. Però els professors sí que cobren, suposo. O són també voluntaris del cos de llicenciats? Jo crec que moltes vegades hauria de ser a l'inrevés, els vells i velles haurien de donar les classes, explicar la seva trajectòria vital, professional, i el professorat jove escoltar, aprendre i pagar.

Una afirmació gratuïta és aquella tan etèria: totes les edats són boniques. Això podria ser cert si l’augment d’anys en nòmina no comportés decadència i mort, de forma inevitable. He estat en aquesta escola, on m’he jubilat, deu anys de la meva vida. Professionalment han estat bons, tranquils i distrets. Personalment, no em puc queixar, però el fet és que són també aquests els anys en els quals he vist desfilar vers el desconegut pares, oncles, sogres, meus i dels meus contemporanis. És llei de vida, ja ho sé, una llei contra la qual no ens podem rebel·lar, però. Una llei irrevocable. També he vist marxar cap a l’inexplicable altre món amics de la meva generació, fins i tot més joves i per tant encara em sento privilegiada, per ser on sóc, en el meu trajecte personal. El meu imaginari col·lectiu, poblat d’actors de cinema, cantants, escriptors i gent popular o famosa per diferents motius també ha variat molt i s’ha buidat de figures que semblaven immortals i incombustibles.

Fa alguns anys, ja de gran, vaig fer la llicenciatura d’Humanitats a la UOC. La vaig fer per gust i molt a gust, pensava fins i tot, innocent de mi, que potser seria una sortida en l’època de la jubilació, que potser podria fer de consultora per internet, coses així. Malgrat que es parli tan bé de les carreres generalistes, a l’hora de la veritat, les sortides laborals són poques. Les consultories, fins i tot per a la carrera d’Humanitats, es cobreixen molt més amb persones d’Història, Filologia, Filosofia, Psicologia. Magisteri ha estat sempre una ventafocs acadèmica, he vist passar moltes oportunitats pel fet burocràtic de no comptar, en aquell moment, amb una llicenciatura. L’experiència no compta per a res, altrament les Normals vindrien a buscar deleroses persones com jo i d’altres companyes, amb molta experiència, per a donar xerrades, cursos. No és així ni sembla que ho arribi a ser mai. M’agradaria saber quants professors i professores de les escoles de mestres, fins i tots quans dels qui pontifiquen donant cursets a avançades institucions pedagògiques, compten amb una experiència dilatada en l’ensenyament ‘en directe’. Val més ignorar-ho.

Mentre en d’altres àmbits professionals l’experiència és un grau, als mestres se’ns ha mantingut en una mena d’estat agònic, sempre se’ns vol fer creure que ho fem malament, que no en sabem prou, sempre sorgeix una teoria que ens recicla, com es reciclen les deixalles, teoria elaborada per persones molt llunyanes del camp de batalla, si se’m permet un símil poc afortunat. Jo crec que he superat aquest complex d’inferioritat, però sé que molta gent el pateix, encara. Amb magisteri no pots ser res més que mestra, a no ser que canviïs de professió, però quan ha fet falta han pogut ‘entrar’ al cos llicenciats diversos i actualment pedagogs, psicòlegs, encara que siguin acabats d’enfornar. No sé si ara, amb els nous canvis de plans, les coses canviaran massa. En tot cas, fa temps que no es planteja seriosament un debat aprofundit sobre la institució escolar i els seus objectius, des d’un punt de vista més ambiciós i fins i tot filosòfic. Quan ens jubilem tots els del meu temps potser ningú recordarà ja l'època en la qual les coses es feien d'una altra manera. Un tema del qual no s'ha parlat des de fa anys és l'absència d'un Col·legi de Mestres, que en un temps, fa anys, es reivindicava, i sobre el qual, de forma inexplicable (o molt comprensible), els sindicats sempre es van mostrar en contra.

Vaig començar a publicar algun llibre de narrativa i poesia amb molta il·lusió, és una afició que he tingut sempre i mantinc, he aconseguit algun reconeixement modest, des del premi regional de la cocacola que em van donar quan feia el batxillerat, però el mercat editorial és complex, lligat a capelletes, interessos i modes, i, a més, està força saturat. També són prou tancats els indrets culturals dels diaris, ràdios i revistes, i en podria posar molts exemples. Encara pesa molt allò de tenir padrins, de comptar amb un conegut. Quan vaig publicar el darrer llibre de poemes sé que es va intentar des de l'editorial donar-lo a conèixer en espais radiofònics, televisius, de premsa, però el pastís és petit i les grans cadenes pastisseres manen. Cultivar relacions resulta, encara, necessari i com que els prestatges són limitats, en aquest sector com en tants d’altres, ningú no té interès en omplir-lo massa. Per aquesta banda, doncs, a no ser que la Sort, deessa imprevisible, em sigui propícia, em sembla que continuaré com ara, en la penombra de les novel·les oblidades, i parafrasejo el títol d’un dels molts i excel·lents blogs d’en Francesc Puigcarbó. Sempre em quedaran els blogs, en els quals, per ara, puc dir tot el que m’abelleix i publicar lliurement el que em vagui. Possiblement si no hagués fet Humanitats a la UOC no m'hauria aficionat tant a l'ordinador. La possibilitat d'escriure i publicar lliurement i gratuïta, encara que serveixi per a poca cosa, em sembla una gran fita social, espero que la cosa no s'espatlli.

Vaig llegir en algun lloc, en to desenfadat que els seixanta anys són l’adolescència de la vellesa. Sí, molt bonic, però després ve la vellesa, seriosa, irreversible, i no pas la joventut esplèndida i plena de possibilitats. Donar a la gent vella (reclamo i reivindico l'adjectiu, en front d'eufemismes diversos i ridículs) oportunitats laborals a temps parcial ben pagades, d’acord amb els seus coneixements, mentre les puguin realitzar, seria la millor teràpia contra la decadència. Però les jubilacions prematures, les pre-jubilacions i moltes coses més han contribuït, per una banda, a fer-nos creure que encara som joves, i, per l’altra, a constatar que ni ho som ni ho tornarem a ser mai. Si les coses, avui, pels joves, són difícils, per als vells són impossibles però no ens queixem, perquè tenim paguetes, seguretat social, centres recreatius gratuïts, i uns quants descomptes diversos i tot ajuda a passar l'estona. La compartimentació per edats és, també, avui, un fet irreversible, sobre el qual no veig que es parli massa. La societat sembla avui una gran escola, amb tots els seus defectes, on cadascú ocupa la seva aula específica, segons nivell. El Supercòs d'Avaluadors del Sistema té la feina assegurada.