Anècdotes aragoneses

Resulta que sóc a Tarazona, a un petit hotel que és com un museu dedicat a Raquel Meller, ja que les parets son decorades amb tot de fotografies, retalls de diari, cartells de pel·lícules, postals i d’altra documentació sobre l’artista, que va néixer en aquesta ciutat. És un hotel petit, em diu l’amo que la casa és sefardita i que té sis-cents anys, que el meu llit, restaurat, en té dos-cents. Estic impressionada.

Hi ha una minúscula sala per esmorzar, auto-servei. Al meu costat, en una altra taula, dues noies guapíssimes, simpàtiques, acompanyen dues iaies, una d’elles va amb cadira de rodes. Formen part d’un grup que va a la Expo, a Saragossa, un grup de gent gran o amb deficiències i les acompanyants no sé si són voluntàries o infermeres, en tot cas tracten les senyores amb amabilitat, simpatia i un gran afecte.

Una de les noies porta un tatuatge enorme a l’esquena, que es veu sota la samarreta i a causa d’aquests pantalons tan baixos que estan de moda. Una altra noia porta un pircing al nas i explica que es farà un tatuatge, també, unes mitges llunes i no sé què més.

-Con lo guapas que sois, es que no lo entiendo, si fueráis calvas, o con una nariz enorme, todavía… que os lo arreglaráis, pero con lo guapas que sois… -diu una de les jaies, molt educada.
-Es moderno –fa la noia, rient- tu nieta también lleva, eh?
-Ya se lo digo, que no me gusta… y el pelo verde, se puso.
No fico cullerada encara que me’n moro de ganes, estic d’acord amb l’opinió de les jaies, no sé què li veuen, al tema, però no goso dir res. L'esplèndida i contundent joventut saludable de les noies encara em fa més estrany que puguin caure en el parany d'una moda tan ximple. La dona que va en cadira de rodes està trista.

-No hay que estar triste, hoy, hay que estar contenta –li diu una de les noies, mentre li posa el cafè amb llet i un bon tros de pa de pessic.
-Me acuerdo de mi hija deficiente, aunque está bien cuidada, en una residencia muy buena, pero no paro de pensar en ella… fue la quinta. Cuando le dije a mi marido que esperaba el quinto me respondió que los hijos eran un tesoro, era muy religioso, pero él se fue, murió, y yo me quedé con los hijos y sin él.
-Pero saliste adelante –li diu una de les noies joves-.
-Sí –fa la dona, orgullosa- todos tienen carrera… -remarca- pero esta, pobre, siempre les digo, que si yo falto no la abandonen, los hermanos…

Les noies pregunten a la senyora si va ser aleshores que es va posar a treballar de mestra.
-Qué va, yo ya lo era, trabajando de maestra conocí a mi marido, era labrador…
De sobte la conversa m’interessa més. D’on deuen ser? Potser de Navarra, un dels avis del seguici porta una boina negra, immensa. Imagino el que em podria explicar aquesta senyora de la seva època, de l’escola, d'on va venir -aleshores et podia tocar un remot indret, molt allunyat de casa teva i de la teva terra, ara la gent de la professió es queixa si ha de fer més de vint quilòmetres- de com compaginava escola i família, de la feina de pagès. L’altra senyora mira les fotografies de Meller. A més, també posen música amb cuplets cantants per l’artista, la Violetera, doña Mariquilla.
-Quizá vivió aquí, no sé…

Es el meu moment d’intervenir. Explico a les senyores i a les noies que va néixer a Tarazona. Sobretot a les noies, els dic que va ser molt famosa, que va viure a París, que va treballar a Amèrica. Que va viure al Poble-sec, el meu barri. Però han de marxar i s'acomiaden. Les noies repassen una petita nevereta portàtil amb medicaments, insulina, calmants… És un goig veure aquestes xicotes guapíssimes, malgrat els pírcings i els tatuatges, amb aquest ànim, aquest optimisme i aquesta disponibilitat.

Se’n van cap a la Expo, amb la mandra que em faria a mi d’anar-hi. Però ara les acompanyaria i tot, de bon grat, per tal que la mestra en cadira de rodes m’expliqués les seves experiències, la seva història. Tant de bo el destí faci que quan sigui tan gran trobi qui m’acompanyi a algun esdeveniment multitudinari amb aquesta alegria generosa de les noies que tenen cura de les iaies. Aquestes coses, ai, són les que no surten mai a la televisió, la bondat, la bona voluntat, l’amistat entre generacions, la joia resignada i nostàlgica dels vells que no estan sols…