M’agraden les festes en general i la de la Mercè sempre m’ha agradat, malgrat que, pel meu gust, ha anat degenerant en l’excés. Ja he parlat en altres ocasions del so exagerat de les musiques diverses. En aquests darrers anys em limito a anar a fer el volt, mirar una mica els gegants, que sempre m’han fascinat, remenar uns quants llibres a la fira i poca cosa més.
En la propaganda institucional sobre la festa es remarca que les activitats són gratuïtes. Des de les ciutats grans als petits poblets, els alcaldes gaudeixen en remarcar tot allò que és gratuït, sembla que endegar coses que siguin de franc és, doncs, un mèrit destinat a millorar la imatge de consistoris petis i grans. Gratuït vol dir amb diners públics, però l'enfocament insitucional dóna a entendre que l'ajuntament paga el gasto, el tema ens portaria a una reflexió complexa, però tanta gratuïtat és perillosa i mostra una tendència inquietant. A l’excel·lent novel·la sobre l’emperador Claudi, de Graves, s’explica com aquest se sorprèn de forma desagradable, pel fet que la gent recorda el temps de Cal·lígula amb enyorament, ja que aquell guillat els organitzava moltes festes de franc, festes d’aleshores, amb sang i fetge, a més. Mentre ell ha reorganitzat un imperi caòtic i ha endegat moltes millores socials la gent recorda el circ, coses de la vida. Del pan y toros a la coca, cremat, correfocs i concerts, vaja.
Fa dies veia per la tele un músic jove de carrer, de Madrid, queixant-se del fet que l’ajuntament no els deixa tocar amb amplificadors. Santa decisió, vaig pensar. Perquè aquí fins i tot el músic de carrer més modest acostuma a anar equipat amb estris de tota mena destinats a ferir les nostres oïdes amb insistència. No sembla però que la cosa molesti massa. Abans d’ahir passejava pels volts de la Catedral de Barcelona i vaig sentir cantar uns senyors negres, cantaven boleros romàntics i d’altres temes hispanoamericans molt i molt bé. No portaven amplificadors i em vaig acostar, com molta altra gent. Però al cap d’uns deu minuts, des del macroescenari de l’avinguda van arribar els alirets d’un grup musical, a tota pastilla. No diré pas que ho fessin malament, que no hi entenc, sinó que constato, tan sols, que van acabar amb l’agradable melodia del grup sense recursos tècnics excessius. Per cert, amb el turisme fins i tot hem perdut els espais religiosos històrics, on podies entrar i seure sense pressa, a qualsevol hora. Entre visites concertades, obres diverses, i concerts típics i tòpics, tot plegat s'ha restringit força. Això sense comptar amb el fet que, a ciutats grans i pobles petits, les esglésies han d'estar sempre tancades, quan no hi ha actes litúrgics, a causa de les moltes bretolades sense aturador que poden patir.
Les músiques interfereixen unes amb les altres i a més hem de suportar les de les botigues, que han malmès moltes boniques façanes comercials amb aquesta moda de les portes obertes i la dedicació monotemàtica a la moda. No entenc com no hem fet respectar els antics aparadors, els interiors de categoria que sovintejaven a la part antiga de Barcelona. Tot sembla un mercadillo vulgar i una olla de cols. O potser sóc jo qui ho veu així i tot plegat forma part de la modernitat arrauxada del present. Vaig ser ahir a Montjuïc, a la bonica zona de pins des d’on es pot contemplar el mar, hi ha una construcció amb lavabos i un petit bar, quan munten el bar, el primer que es fa és, també, posar música a tota pastilla a l’exterior i ja s’ha acabat la contemplació tranquil·la de la natura. Música gens relaxant, per cert. A més, sota els pins hi havia un munt de porqueria, de la brutícia no ens en sortirem fins que no es prenguin mides serioses, o sigui, multes. No entenc tanta perspicàcia i avidesa recaptatòria en el tema del trànsit i tan poca en d’altres coses.
Ahir a la tarda vaig seure a la Plaça del Rei, l’Esbart Montserratí oferia una representació d’un espectacle, La Puda, que ja es va poder veure a les Festes de Gràcia i en d’altres, però que jo no havia vist encara. És un espectacle excel·lent, inspirat en els estiuejants que anaven al balneari d'aquest nom, de Banyoles, avui malmès i abandonat, per cert. Vaig passar una molt bona estona. La música popular és cara de veure, es promociona poc i la tele pràcticament, com tantes altres coses, la té condemnada a l’ostracisme, tant a casa nostra com a la resta de les espanyes. A mig espectacle, per cert, vam patir interferències petarderes, ja que per la Via Laietana pujava un correfoc sorollós. Després vaig anar a mirar una mica els llibres a la Fira, hi ha menys parades, la fira es va escurçant una mica cada any, però el fet és que tampoc no hi vaig trobar gaire gent, considerant les masses assistents a d'altres activitats. A més, com que el centre del Passeig de Gràcia és ple de tendals diversos, la pobra Fira del Llibre, que abans senyorejava l’espai, sembla ara mig amagada. Afortunadament, en un blog, Diari d’un llibre vell, se’n poden llegir notícies i anècdotes, ja que, en general, em sembla que, a més de curtejar, cada vegada se’n fa menys propaganda. M’agrada el cartell d’enguany, sobretot comparat amb el de la Mercè, aquests de la Mercè com que sempre han de ser trencadors i innovadors han degenerat en coses ben estranyes, em sembla a mi, és clar, que ja sóc gran i una mica arnada, pel que fa a l’estètica dels nostres temps.
En la propaganda institucional sobre la festa es remarca que les activitats són gratuïtes. Des de les ciutats grans als petits poblets, els alcaldes gaudeixen en remarcar tot allò que és gratuït, sembla que endegar coses que siguin de franc és, doncs, un mèrit destinat a millorar la imatge de consistoris petis i grans. Gratuït vol dir amb diners públics, però l'enfocament insitucional dóna a entendre que l'ajuntament paga el gasto, el tema ens portaria a una reflexió complexa, però tanta gratuïtat és perillosa i mostra una tendència inquietant. A l’excel·lent novel·la sobre l’emperador Claudi, de Graves, s’explica com aquest se sorprèn de forma desagradable, pel fet que la gent recorda el temps de Cal·lígula amb enyorament, ja que aquell guillat els organitzava moltes festes de franc, festes d’aleshores, amb sang i fetge, a més. Mentre ell ha reorganitzat un imperi caòtic i ha endegat moltes millores socials la gent recorda el circ, coses de la vida. Del pan y toros a la coca, cremat, correfocs i concerts, vaja.
Fa dies veia per la tele un músic jove de carrer, de Madrid, queixant-se del fet que l’ajuntament no els deixa tocar amb amplificadors. Santa decisió, vaig pensar. Perquè aquí fins i tot el músic de carrer més modest acostuma a anar equipat amb estris de tota mena destinats a ferir les nostres oïdes amb insistència. No sembla però que la cosa molesti massa. Abans d’ahir passejava pels volts de la Catedral de Barcelona i vaig sentir cantar uns senyors negres, cantaven boleros romàntics i d’altres temes hispanoamericans molt i molt bé. No portaven amplificadors i em vaig acostar, com molta altra gent. Però al cap d’uns deu minuts, des del macroescenari de l’avinguda van arribar els alirets d’un grup musical, a tota pastilla. No diré pas que ho fessin malament, que no hi entenc, sinó que constato, tan sols, que van acabar amb l’agradable melodia del grup sense recursos tècnics excessius. Per cert, amb el turisme fins i tot hem perdut els espais religiosos històrics, on podies entrar i seure sense pressa, a qualsevol hora. Entre visites concertades, obres diverses, i concerts típics i tòpics, tot plegat s'ha restringit força. Això sense comptar amb el fet que, a ciutats grans i pobles petits, les esglésies han d'estar sempre tancades, quan no hi ha actes litúrgics, a causa de les moltes bretolades sense aturador que poden patir.
Les músiques interfereixen unes amb les altres i a més hem de suportar les de les botigues, que han malmès moltes boniques façanes comercials amb aquesta moda de les portes obertes i la dedicació monotemàtica a la moda. No entenc com no hem fet respectar els antics aparadors, els interiors de categoria que sovintejaven a la part antiga de Barcelona. Tot sembla un mercadillo vulgar i una olla de cols. O potser sóc jo qui ho veu així i tot plegat forma part de la modernitat arrauxada del present. Vaig ser ahir a Montjuïc, a la bonica zona de pins des d’on es pot contemplar el mar, hi ha una construcció amb lavabos i un petit bar, quan munten el bar, el primer que es fa és, també, posar música a tota pastilla a l’exterior i ja s’ha acabat la contemplació tranquil·la de la natura. Música gens relaxant, per cert. A més, sota els pins hi havia un munt de porqueria, de la brutícia no ens en sortirem fins que no es prenguin mides serioses, o sigui, multes. No entenc tanta perspicàcia i avidesa recaptatòria en el tema del trànsit i tan poca en d’altres coses.
Ahir a la tarda vaig seure a la Plaça del Rei, l’Esbart Montserratí oferia una representació d’un espectacle, La Puda, que ja es va poder veure a les Festes de Gràcia i en d’altres, però que jo no havia vist encara. És un espectacle excel·lent, inspirat en els estiuejants que anaven al balneari d'aquest nom, de Banyoles, avui malmès i abandonat, per cert. Vaig passar una molt bona estona. La música popular és cara de veure, es promociona poc i la tele pràcticament, com tantes altres coses, la té condemnada a l’ostracisme, tant a casa nostra com a la resta de les espanyes. A mig espectacle, per cert, vam patir interferències petarderes, ja que per la Via Laietana pujava un correfoc sorollós. Després vaig anar a mirar una mica els llibres a la Fira, hi ha menys parades, la fira es va escurçant una mica cada any, però el fet és que tampoc no hi vaig trobar gaire gent, considerant les masses assistents a d'altres activitats. A més, com que el centre del Passeig de Gràcia és ple de tendals diversos, la pobra Fira del Llibre, que abans senyorejava l’espai, sembla ara mig amagada. Afortunadament, en un blog, Diari d’un llibre vell, se’n poden llegir notícies i anècdotes, ja que, en general, em sembla que, a més de curtejar, cada vegada se’n fa menys propaganda. M’agrada el cartell d’enguany, sobretot comparat amb el de la Mercè, aquests de la Mercè com que sempre han de ser trencadors i innovadors han degenerat en coses ben estranyes, em sembla a mi, és clar, que ja sóc gran i una mica arnada, pel que fa a l’estètica dels nostres temps.
6 comentaris:
Gràcies per la vostra visita i encara que ja hi havia estat, no us havia comentat res. En tot això de les festes i el xivarri, doncs, d'acord, estem d'acord. Que puc dir.Anem al Fraguerau al Montsant, Ulldemolins i allí es pot tallar el silenci. Aquí el crit val més que tot.Es com la força bruta en el imperi del soroll.Us llegeixo molt gust. Sou molt fina.. Sabeu el que teniu entre mans. Us felicito de cor. A seguir. L'avi Anton.
Ai, que jo estava entre els del soroll de la Via Laietana... És veritat que els sorolls, fins i tot quan són harmònics, es converteixen en inharmònics quan es barregen, quan lluiten per sobresortir, quan sobrepassen la mida humana. Actualment hi ha molts sorolls inhumans i continuats.
Sí que es veritat que la Fira es va escurçant i, a més, hi ha moltes parades simplement de "saldos". De tota manera, queden les llibreries que no hi participen i que es poden visitar tot l'any. Un d'aquests llibreters, que treballa sol, m'explicava fa temps que ell ja no pot amb el trasllat i que buscar personal no li compensa l'esforç.
El cartell no està malament dins del seu estil tradicional, però cada any és més petit; si continua aquest ritme, dintre de pocs anys serà de la mida d'un segell de correus. Deu ser la crisi, però enyoro aquells cartells que es podien comentar des de la prespectiva artística.
Vaig a Montjuïc amb relativa freqüència. Pel que dius el lloc al que vas anar deu ser al cantó del mirador de Migdia, on fa uns pocs anys van posar un bar a la casa que era, si no recordo malament, una instal·lació de transformadors elèctrics.
El primer que va tenir el bar era un noi del ram de la muntanya, que el tenia a l'estiu mentre a l'hivern es dedicava a fer de monitor d'esquí i guia de muntanya. M'ho va explicar en una agradable conversa que vam tenir una tarda. Ell, és clar, no feia cap mena de soroll.
I dic soroll a consciència, que aquests sons "incontrolats" -en classe i volum- que tú esmentes, no mereixen el noble nom de música.
Després he constatat que els que tenen ara el bar ja son dels fashion-arracadeta-tatuatge, o sia, dignes de la Barcelona d'avui.
I per tant, iconoclastes de les velles i nostrades icones.
No així de les noves, és clar, que d'icones fins i tot se'n graven al cos.
Si un dia tornes per allà fixa't que al costat del bar hi el basament, en forma de piràmide truncada de ciment, d'una antiga torre elèctrica, i al damunt, la figura d'un buda assegut.(El meu profund respecte als budistes).
De la merda (perdó), del darrera de la casa-bar, encara psè. La darrera vegada que hi vaig anar, no fa gaire, almenys no hi havia xeringues. Com pots veure, anem millorant.
Gràcies pel comentari, avi Anton.
Hi ha moltes causes, Pere, però crec que en general el llibre ha perdut molt valor crematístic, el vell i el nou.
Hola, Xiruquero,
Sí, ja he vist el Buda, he, he.
Malgrat tot, quan no hi ha la música o quan ets un indret on no la sents, tot aquell paratge m'agrada molt. No sempre està tan brut, ep.
Publica un comentari a l'entrada