Sembla obligat, avui, parlar de Paul Newman. El cinema té això, que et sembla que coneixes més un actor que t’ha acompanyat al llarg de la teva vida que no pas el veí del costat. La realitat, però, acaba demostrant que els mites també moren, encara que ens en quedin pel·lícules, fotografies, estàtues o pintures. En els seus primers temps se’l comparava amb Marlon Brando. En una altra dimensió, és com allò del Calduch i el Guardiola, que amb els anys canvies de gustos. En èpoques pretèrites m’agradava més Brando, ara de vegades em sembla excessivament histriònic, quan el torno a veure i Newman m’ha anat agradant més i més. Brando va dur una vida estranya, excessiva i disbauxada, Newman, al contrari, familiar, solidària, ordenada (encara que fumés, ep, que no fan més que repetir-ho, i que conduís cotxes a tota pastilla), i va patir també la seva tragèdia familiar, a causa de la mort d’un fill. En unes memòries, Brando explica que un dia es va presentar a casa de la Joanne Woodward, amb intencions eròtiques i ella era amb Newman. I encara hi era ara quan va morir, cosa poc freqüent al món del cinema, i que també ho serà a casa nostra, potser, on, diuen, les separacions i divorcis s’estan disparant de forma exponencial. El fet és que tota una època esta acabant, pel que fa a aquests grans actors, mentre nosaltres, una mica més joves, envellim de forma irremediable i perdem un dia sí i un altre també tots aquests referents que conformaven el nostre imaginari sentimental. El llarg i càlid estiu sempre s’acaba, ai.Newman era un home solidari amb moltes causes. Sobre la solidaritat, una bona amiga que de vegades tafaneja pel meu blog m’envia una notícia, empipada pel fet que una ONG molt coneguda s’hagi de gastar una pila d’euros per a comprar uns terrenys on edificarà un enorme edifici. Tot això de la solidaritat i de les oenagés desvetlla força reticències, sobretot pel fet que quan agafen molt volum es converteixen en grans empreses i mouen molts euros. No sé si és que no pot ser d’una altra manera i que fins i tot l’eficàcia caritativa demana grans inversions. El fet és que, com llegia no fa massa, ningú no demana massa democràcia ni eleccions obertes a les ongs, en general. No dubto de l’honradesa de moltes d’aquestes institucions, és clar, conec gent excel·lent que hi treballa. Però que per erradicar la pobresa s’hagin de gastar tants diners resulta, si més no, paradoxal i una mica inquietant. Él món del present és, realment, complicat
8 comentaris:
Penso en el seu vidu... ren Robert Redford.
Hi ha una amarga ironia en aquesta cosa de veure envellir els mites. Que morin, desprès, em sembla un mal menor.
la sensació és estranya, mor l'home, del qui en sabem poca cosa, però l'actor continua dins les seves pel·lícules. De fet continua on era lluns de nosaltres, del nostre món, i a la vora, molt a la vora dins el celuloide,
Me pierdo los detalles y alguna idea importante de vez en cuando, pero como me gusta...
Creo que Paul Newman era 'solidari' como bien dices pero también un hombre 'solitari'. Estuvo siempre junto a Joanne pero lo poco que sé de él y sus ocupaciones me dibujan una persona solitaria, a pesar de la fama, del éxito y su vida sentimental. Eso sí, una gran persona. Como actor ya ni hablo.
Un placer como siempre, Ignacio
Doncs sí, Gregorio, un altre que també va envellint, és que no se n'escapa ningú...
Fa temps llegia uns escrits fets al principi de la invenció del cinema, deien més o menys, amb gran entusiasme, que reproduir la imatge en moviment seria com una mena d'immortalitat, ai, que n'anaven, d'errats.
Gracias, Ignacio, por el esfuerzo. Yo también lo creo, en cierta manera, muy discreto con su vida privada, con su familia. Es curiosa la relación con esos personajes, tan próximos y tan lejanos y tan desconocidos a pesar del cotilleo inevitable que los envuelve.
Tens raó, Francesc, és una estranya sensació, són morts i són vius.
Júlia, Paul newman tenia més o menys l'edat del meu pare quan va morir. Una edat, pel que veig, on és molt fàcil, morir-se, tot i que de vegades, morir costa molt.
Va ser un actor que sempre em va agradar físicament, però no pas totes les seves pelis. Rachel, Rachel,amb la seva dona i dirigida per ell, en el seu dia, em va marcar, potser perquè la vaig veure amb 11 o 12 anys i no vaig acabar-la d'entendre. Quan l'he vista de gran sempre he pensat que, contextualitzant-la, és una gran pel·lícula.
Jo no els havia comparat mai, newman i Brando. Són dues persones, tant com a homes com a actors, absolutament diferents, penso jo.
Guardiooa i Calduch... eterns rivals, com els Sirex i els Mustang? :D no ho sé, eh? dic jo!
Quant a les oenagés, hi ha de tot. Però jo sempre recordo les paraules d'un empresari que vaig conèixer, que deia:
- No saps pas la quantitat de llagosta que he de menjar per poder portar els cigrons a casa!
no sé si això dels diners deu tenir-hi relació... tu creus?
ens veurem demà... eh?
Hola, Arare,
Em sembla que, efectivament, morir no és pas fàcil, ni crec que li hagi estat fàcil a l'actor.
Newman, en començar, es va comparar a Brando sovint, per part de periodistes especialitzats, encara que aviat va emprendre un camí molt diferent. De joves tenen un cert aire, potser per l'edat. Fins i tot l'havien comparat amb el malaguanyat James Dean, amb qui encara té menys a veure.
Això de comparar sempre té morbo, Calduch-Guardiola, Sírex-Mustang, Rolling-Beatles, etc, etc.
Newman té moltes pelis i, és clar, té de tot, en té d'alimentícies, unes quantes, i de divertiment. Malgrat aquestes relliscades, volgudes o no, el tinc per un molt bon actor. Recordo Fernán Gómez que una vegada ironitzava 'yo he hecho películas malísimas'. Newman va arribar a demanar perdó al diari quan n'emetien una de romans per la tele, molt dolenta, que havia fet de jove... això és tenir humor irònic.
Suposo que d'oenagés hi ha de tot i que a dins també hi ha gent de tot, però cada vegada tinc més dubtes al respecte.
Intentaré venir, al menys una estoneta, que tinc ganes de veure-us, altrament haurem de quedar un altre dia, ep.
Publica un comentari a l'entrada