Art estàtic, art magmàtic i art que belluga (continuació)

Per la tele vaig veure ahir, en el magazine nostrat de tarda un pseudodebat sobre la cúpula, amb tímids intents, em va semblar, per part de Màrius Carol i d’Antoni Bassas de crítica mesurada sobre el tema o d’aprofundir una mica en la mare dels ous, el cost, el paper de l’artista, l’art oficial i moltes coses més. Queda lleig dir res en contra, és clar, davant de l’abrandada defensa de l’estètica de l’invent dels, suposadament, entesos en modernitat. Ens faran passar garces per perdius i encara quedarem com a ignorants i, ai, potser fatxes i tot, els qui ens queixem de tanta coloraina, tot plegat per reinventar les estalagtites.

Fa molts anys, a l’escola de L’Hospitalet on era i on vaig ser durant quinze anys, teníem, sovint, goteres i d’altres problemes, ja que l’escola s’havia fet en uns terrenys barats, un barranc, en els temps del desenvolupament, i patia de molts mals. En una reunió, com que la cosa no se solucionava, un pare de bona fe que treballava a l’Ajuntament va gosar dir que, de vegades, veia el que es pagava per segons quins monuments de la ciutat i que, la veritat, li semblava un contrasentit allò de les goteres que no s’arranjaven per manca de peles. Cal dir que ja érem en temps democràtics o el que siguin aquests que ens acullen, molt millors que els anteriors, però encara amb moltes mancances pel que fa a la participació i la transparència.

El senyor de l’ajuntament, d'un partit d'esquerres, que fins aleshores anava de progre i de bon rotllo, se’l va mirar de mala manera i li va recordar al pobre pare que treballava (i cobrava) en aquell lloc i que no podia dir segons què, doncs aquells eren temes confidencials. Em va sobtar el to emprat amb l'ingenu pare, l'amenaça subliminal, quan l'home era un tros de pa proecupat per l'escola dels fills i havia parlat amb el cor a la mà. Vaig suposar, doncs, que no es podia saber què costaven aquells monuments, feia poc que n’havien posat un a l’avinguda principal que simbolitzava la ciutat, una mena de senyora que sembla un bacallà sec. El que passa amb els edificis i monuments és que quan els vas veient, malgrat d’entrada et semblin horribles, s’acaben lligant a la teva vida i al teu imaginari, com m’ha passat amb la senyora-acollidora-bacallà sec, i ja no saps si són macos o lletjos i de fet t’és igual, però amb els anys vols que es quedin on són. Sobretot perquè les substitucions de vegades porten coses pitjors, la veritat. El més preocupant és que si no podem saber el cost dels monuments no vull ni pensar tot el que ignorem i ens amaguen, ai.

Els artistes antics cobraven com els bons artesans, un bon pintor era com una bona modista, havien de treballar molt i de valent i arrambar-se als poders, que eren els qui pagaven, més o menys com ara, o acollir-se al mecenatge dels rics. El que passa és que ara, els poders, en teoria, belluguen diners de tothom i els hem de demanar transparència i coherència, i també que ens demanin opinió, però sovint tenim massa feina i els deixem fer de forma excessiva, mentre tot rutlli, més o menys. Les formes de participació són poques i complexes, feixugues, i desanimen els qui no tenen un esperit de sacrifici a prova de terratrèmols o una vocació política d'escalada progressiva molt clara.

Finalment, amb els anys, les protestes, la transició I les ganes d’aplegar vots, l’escola aquella es va anar arranjant i va quedar molt bé. Aleshores, després de gastar-s’hi força diners, ja havia baixat la natalitat i ens la van tancar, va ser de les primeres en tancar de la ciutat, aquell va ser un procés lamentable i vergonyós, el del tancament d’escoles, fet a manera de goteig, de forma que la gent no es pogués unir ni reivindicar, doncs a cada centre es feia de forma diferent, tampoc els sindicats van fer-hi res, més aviat van informar de forma parcial i ambígua, i pel que fa als mestres, cadascú va anar mirant per ell i pels seus interessos, una història fosca i poc explicada, per cert. L’escola, una de les més antigues de la ciutat, es va substituir per una altra d’idiomes, cosa que va satisfer la gent del barri, i s’hi van haver de tornar a gastar molts diners per a la remodelació. La memòria dels pobres resta sempre subjecta a aquesta mena d’arbitrarietats segons toca i convé.

Torno a l'art. Els gustos són diversos i contra gustos, diuen, no hi ha res escrit ni definitiu. Els artistes plàstics de fama reconeguda viuen molt bé, cosa que contrasta amb les dificultats de tant de jovent per surar entre el mar magmàtic dels espais professionals relacionats amb el tema, però no sé pas com funciona aquest estrany món del art, de les galeries, de la tria de gent que fa monuments i edificis. Hi ha moltes coses que no entenc, com l’actual món de la moda, amb aquestes desfilades de noies esquelètiques caminant de forma estranya i lluint vestits que mai no veig que ningú porti pel carrer. Em temo que molts i moltes diem que una cosa ens agrada o no perquè tenim una mica de por del context, de quedar com uns pagesos, quan els pagesos, se suposava, eren els ignorants de la pel·lícula, o com urbanites de Can Fanga d'avui, sense criteri ni educació estètica acurada. Això fins que algú, un enfant terrible, jove i ardit, gosi criticar l’art que era avantguardista i ja s’ha convertit en oficial i estatalitzat, fins i tot. De tota manera em sembla excessiu el que cobren els artistes plàstics de fama i no entenc com funciona tot plegat, la veritat. Ja no entro en la bellesa, en l’estètica, en el fons tot és qüestió de preu i de diners i de rendiment posterior del tema, endegar parrafades sobre la posteritat, la necessitat d’artistes en la societat, la genialitat, tema subjectiu i valorable, i tota una carrandella de temes eteris i poc comprovables de forma seriosa, em sembla gratuït i a la meva edat que em facin passar bou per bèstia grossa no em fa massa el pes, la veritat.

Sobre l'art i els seus condicionants, recordo que el Pobre Vidu rusiñolesc, en contemplar una suposada parenta que se li presenta a casa, amb la filla, ballarina, i davant d'una actuació improvisada de la noia, comenta:

-Això és art, sí, sí, art que belluga però art...

Krahe té una cançó molt divertida sobre un poble que vol fer un monument i erigeix una Venus Afrodita a la plaça, aconsellat el consistori per un lletraferit entès en el tema.

Por su gran prosperidad

decidió la autoridad

de Villatripas de Arriba

–¡que viva el alcalde, viva!–

erigir un monumento

un auténtico portento

que a los de Abajo asombrara

una escultura bien cara

como dijo el pregonero:

que costará su dinero

pues de mármol al abasto

de nuestro rico catastro

la montará un escultor

en plena Plaza Mayor.

Y terminaba el pregón:

¡será una gran erección!

El poble veí agafa la noia més reeixida i la col·loca nueta a la font del poble, considerant el resultat molt millor que el dels veïns:

Comparando las dos Venus,

¿cuál es más y cuál es menos?

Excepto algún poetastro

que alabó a la de alabastro

y el pelma de Don Simón

que de un vuelo fue al pilón

se oyó gritar al compás:

¡La Jacinta mucho más!

Y con grandiosa vehemencia

añadió la concurrencia

–sobre todo los varones-

que en lo tocante a erecciones,

la Jacinta en el pilón, matarile lire lon...

És clar, tant el vidu com els habitants d'aquell poble, actualment, podrien ser titllats de masclistes, ep. Però és que els monuments sempre acostumen a tenir molt de marro, o bé semblen sexes masculins erectes o pregoneses femenines penetrables, en el cas que ens ocupa, en colors i tot.